En una serie, Louis CK del canal plus, una nena d'uns deu anys durant un viatge per carretera amb el seu pare no para de dir que s'avorreix: "m'avorreixo" insisteix la nena fins l'esgotament, i el seu pare ni tan sols li contesta. Finalment el pare li diu. que no ho veus que el sol fet d'estar viva és ja un miracle, com pots dir-me que t'avorreixes amb el que hi ha per veure, amb tot el que desconeixes. Com no pots contemplar el teu entorn i sentir-te viva. I en aquest moment, la càmara enfoca un llac envoltat d'arbres a la dreta del conductor.
Aquest moment m'ha recordat una anécdota que em varen explicar fa molts anys de Goethe: Aquest va fer un viatge amb un cotxe de cavalls de Colonia a Berlin acompanyat d'un jove deixeble que durant tot el trajecte no va parar de xerrar per lloar a Goethe i parlar tambè d'ell mateix. En arribar a Berlin, el deixeble li va preguntar a Goethe que n'opinava d'ell i dels seus coneixements. Aquest, qual un Espriu qualsevol, desagradablement li va contestar: jove, vosté s'ha passat el viatge xerrant sense parar i no ha contemplat ni per un moment el paisatge, vol dir doncs que vostè, jove, no ha entés res de res.
Tags:
FPR
Tot i que participo del teu gust pel paisatge i alguna vegada m'he trobat en un cas semblant al de Goethe, se m'acudeixen tres raons per disculpar el seu deixeble:
1. Que hagi contemplat 1000 vegades el mateix paisatge (encara que el mateix paisatge sempre és canviant)
2. Que estigui enamorat del mestre. Ja sabem com l'amor és capaç de causar diferents cegueses.
3. que estigui enamorat d'ell mateix. En aquests casos no hi ha remei.
la tercera opció seria la més probable.
salut
Goethe em té el cor robat am el Fausto...Té respostes ...Mefistófeles diu que " si lo soy todo, debo de ser también necesariamente estúpido", i segurament és el problema del jove...
Salut
sol ser un problema juvenil l'estupidessa, que malauradament costa de curar...
Molt bona la anècdota. I respecte a com eduquem els nens, que aquest seria el tema del primer paràgraf, doncs és clar... tenim una relació instrumental amb la natura: pujem muntanyes, baixem rius, ens penjem de cordes i tirolines, i ho fem perquè ens divertim i fem salut i estem en contacte amb la natura. Però no ensenyem a mirar, que és el més important i fins i tot diria que la base de la felicitat (qui sap mirar sap aprofitar les coses, les sap disfrutar). No ensenyen a mirar, a divertir-nos amb la mirada. I a tenir una relació contemplativa amb la natura.
No ensenyem a mirar, aquesta és la clau, de fet els nostres fills i nets són cecs, i no ho ho sabem entendre...