DE DONAR ORDRES

Vaig publicar fa uns dies aquest comentari de Cioran sobre un jove alemany que demanava caritat. Hi vaig pensar ahir a la tarda quan en anar amb la bici cap a Puerto del Carmen em vaig trovar aturats al carril bici i amb evidents problemas, a una nena d’uns dotze anys i un nen d’uns 10, alemanys tots dos. Anàven amb sends patinets d’aquests electrics, i al del nen se li havia sortit la cadena que per més inri s’havia encallat dins el carenat. Intentava fer-li entendre al nen que si no aconseguia treure la cadena de la part interior, no la podría tornar a col·locar bé, però ell s’entossudia en donar-hi cops a veure si la treia. Se’m va ocòrrer dir-li: com no agafis un martell… i va elmarrec i travessa el carrer, se’n va a una taula d’un bar i agafa el suport d’aguantar la carta de begudes i amb ell es posa a picar. Rere seu, hi venia l’encarregat del bar foten-li canya al nen, que es va limitar a contestar – molt alemany éll –‘ lo necesito!.’

El varem fer entrar en raó i finalment el nen va fer cas i varem aconseguir posar bé la cadena i seguir així la seva marxa, el nen, la nena i un servidor.

Quan tornava de Puerto del Carmen cap a Matagorda me’ls vaig tornar a trobar a ell i la nena que era la seva germana i en creuar-no’s em va dir: Gràcias señor!, però més que donar-me les gràcies semblava que m’acabés de donar una ordre.