Politòlegs de l'Autònoma de Barcelona expliquen en un llibre les claus per reconciliar els ciutadans amb els seus representants, fent front als tòpics manejats pels que se senten més lluny dels partits

"No ens representen". Aquesta frase no és només un dels principals lemes del Moviment 15-M. És també tota una declaració de principis d'una nova generació ciutadana que emergeix de les pròpies conseqüències de la crisi econòmica, i que s'engrandeix cada vegada que el poder és incapaç d'explicar les seves dràstiques decisions al poble sobirà: els apolítics. Aquells que creuen que governi qui governi, governi com governi, no afectarà el futur de la societat perquè, en essència, tots els polítics són iguals.

Les enquestes no poden ser més explícites. Segons l'últim baròmetre del CIS, el 24% dels espanyols consideren a la classe política com el principal problema del país, situant aquesta qüestió en el tercer lloc dels assumptes que més preocupen els ciutadans, només darrere de l'atur i de la situació econòmica. És necessari, per tant, que els partits reformulen el concepte clàssic de la política? La política té futur? ¿Segueix sent necessària?
Aquestes i altres qüestions són les que es planteja el Departament de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en el llibre Política per apolítics. Contra la dimissió dels ciutadans (Ariel, 2012). Desinterès, llunyania, divorci, corrupció, incompliment o incompetència són alguns dels termes que en els darrers anys es relacionen íntimament en l'ideari col·lectiu amb el concepte de la política. I són els que donen peu a catedràtics i professors de la UAB a formular en el seu text la seva particular reivindicació de la matèria des del punt de vista crític que requereix la situació.

La política "es menysprea, però al mateix temps es reclama", adverteix Xavier Ballart, catedràtic de l'esmentada universitat i editor, juntament amb Josep Maria Vallès, de l'assaig compost per textos de, entre altres, Joan Botella, Alex Casademunt, Joan Subirats o Eva Anduiza. Ballart va ser qui va proposar unir a tot un departament d'una universitat pública al voltant d'aquest projecte que pretén explicar les principals qüestions que es plantegen els ciutadans compromesos davant la crisi de la política. "No estem donant solucions, estem cridant l'atenció i explicant la nostra visió sobre aquests problemes perquè els ciutadans es tornin a interessar per la política", explica.
Perquè ell, com els seus companys de professió, consideren que l'auge de la apolítica sí té solució. "Es poden fer reformes institucionals, en el sistema polític o en el d'elecció", afirma Ballart, que recalca que tota actuació política que pretengui ser creïble ha d'estar relacionada amb "la transparència" i amb la idea de "retre comptes" davant els ciutadans. "Hi ha maneres de fer política que faciliten l'acostament de la gent, sobretot quan es tracten qüestions que els interessen".

I, si es manté aquest desinterès ciutadà, no està en risc el propi sistema democràtic? "En les democràcies consolidades hi ha dos tipus de suports polítics. D'una banda es dóna suport als governs però, d'altra, també al sistema de la democràcia. I el suport bàsic a la democràcia al nostre país és molt fort", insisteix Ballart, "perquè la gent entén que no hi ha alternativa". Com catedràtic de Ciència Política si veu possible i necessari que el sistema enregistri millores. Proposa "mirar cap al nord" d'Europa per "copiar" els seus models d'elecció, o cap Califòrnia per adoptar la fórmula de l'recall (tornar a marcar) que suposa que "el governador es sotmeti a la confiança de la ciutadania en la meitat del seu mandat ".

Però tot això dependrà de la voluntat ciutadana. "Perquè és molt fàcil criticar els polítics, però difícil entendre la complexitat de les seves actuacions i decisions". Per això, més que utilitzar els polítics com "cap de turc", Ballart advoca per "fer esforços", i per donar protagonisme als mediadors que, com els professors que estan darrere d'aquest llibre, pretenen acostar polítics i ciutadans. Reconciliar el poble amb els seus representants.


A Grecia i Itàlia, Brussel·less o Berlín han perpetrat un cop d'Estat, i a dit han colocat un Govern de tecnocràtes per intentar reconduïr l'economia, lo qual i en certa manera demostra que no són necessaris els partits polítics com fins ara els hem entès. Només caldria un ùnic i sòlid Govern Europeu i la resta gestors no necessàriament polítics que administressin ética i professionalment cada país de la UE, i el mateix hauria d'aplicar-se a ajuntaments, Parlaments autonòmics, etc (les autonomies ja no tenen cap sentit en el moment actual)


Però tot aixó tan simple i tan pràctic, no succeirà. No hi ha doncs més remei que admetre que necessitem als polítics, però els ciutadans que hem abandonat el compromís i ens hem adocenat hauriem de ser mes exigents i participatius i controlar més la seva tasca. El que convé, és aquesta regeneració de la que parla Ballart, el problema és que sempre acabem topant amb el factor humà, i aquest és el problema. Em temo que el Sr.Ballart és massa innocent en confiar en qui malauradament s'ha demostrat no s'hi pot confiar: la classe política, de la qui els seus excessos, errors i mancances, són en el fons els nostres excessos, errors i mancances.




part de la informació l'he tret de Público.es