Avui s'acaben a Londres els Jocs Olímpics 2012. Els he seguit de la mateixa manera que segueixo les retransmissions de tennis mentre estic amb l'ordinador; al meu costat i amb el so fluix, donant-hi una ullada de tan en tant, i si és cert que hi ha disciplines que les mires amb més atenció que altres, com les noies que fan gimnàsia a l'aigua que és d'una enorme bellesa plàstica, noies per les que sento una profunda compassió perquè m'imagino l'enorme esforç i sacrifici que deuen haver de fer abans d'una competició amb l'entrenament diari i sabent que com a molt qudaràn terceres. El que fins i tot em molesta, es com caminen al sortir i després de fer l'exercici, semblen nines idiotes amb un fals somriure enganxat perquè no es noti la seva tristesa.
Ja vaig parlar fa uns dies de les Olimpíades que entenc no tenen cap sentit, i si en canvi atien el patriotisme ranci amb les banderes i colorit dels seguidors, sovint bastant horteres en els seus quinze dies d'incerta glòria. De fet tota la parafernàlia que hi ha al seu entorn no difereix tant dels Jocs Olímpic de Berlín de l'any 1936, massa exaltació patriòtica pel meu gust, i es que em fan molta por les pàtries i les banderes quan la gent està exaltada.
I ja que parlo de Pàtries i banderes, m'ha cridat l'atenció que en aquestes Olimpíades no hi ha competit cap atleta d'Europa, de la CEE - vull dir -, sota la seva bandera amb fons blau i 27 estrelles daurades, tots eren dels seus països respectius dins d'Europa però no representaven a Europa, i és per aquí on hauríem de començar a posar fil a l'agulla i potser no aniríem tan malament.