INTEL·LIGENCIA CURSI 6.9.12

Dit per un company blocaire cafeter de pro: "A vegades la intel·ligencia pot ser cursi" referint-se a Eduard Punset a ran del seu anunci de pa?. Un Eduard Punset, que, per cert, com qualsevol altre homínid, s'ha trencat la tibia i el peroné.

TELEFÓNICA M'HA PRES EL NÚMERO 28.8.12

Comentava ahir que estaba sense línia al telèfon fix i per tant sense ADSL. Doncs bé, no és tracta de cap avaría ni d'ONO ni de Telefónica. dit curt i ras, el número de telèfon de casa que encara va a nom del pare el 93.723.44 (i 2 números més), ja no el tenim: Telefónica ens l'ha pres i li ha donat a una senyora de la que no tinc el gust. però si el disgust.

Que com ho sé? doncs perquè ahir al migdía va venir a casa el técnic d'ONO que venias a arreglar l'avaría. Molt espavilat no debia ser, atès va trucar al meu mòbil que previsorament vaig deixar al 1400, per preguntar si èrem a casa ja que trucaba al fix i no contestàvem(?)

- Com vol que cvontestem - li vaig dir - si el fix és precisament el que vostè ha d'arreglar.

Finalment, l'home va venir, s'ho va miorar i va dir que 'no era d'ells' que era de la línia de Telefónica, que ja es posaria en contacte amb la companyia i es solucionaria en poc temps.

Cap a les 6 de la tarda vaig sortir a dur la bici al mecànic ja que tenia una roda punxada i a fer un parell de gestions, i se'm va ocòrrer trucar a casa a veure si ja teniem línia, el telèfon feia la senyal de trucada mentrre que abans d'ahir donava senyal de connexió fallida. Ja està - em vaig dir innocentment -. Ja està?. Ja està embolicada la troca, doncs qui es va posar a l'aparell no era la Nuri sinó la senyora que he esmentat abans que em va dir que li acabaven d'instal·lar el telèfon amb el meu número.

I aquí em va venir al cap Kafka. Des d'aquest mateix moment vaig ser conscient que tenia un principi de començament de problema. Segons telefónica, com no estic amb ells, el número és seu i si volen me'l poden treure per no se què de la portabilitat (fa sis anys que estic a ONO). ONO, després que un senyor amb accent sudamericà entenguès la magnitutd de la tragedia, va consultar a un superior i em va dir que intentaríen recuperar el número parlant amb telefonica, atès les línies eres seves.

I així estic, sense telèfon isense ADSL.

Els donaré 24 hores i si no és soluciona, seré jo qui es donarpa de baixa d'ONO i de Movistar del mòbil, em canviare mòbil i ADSL a una altra companyia agafant un llapis USB que duu l'ADSL a travès del mòbil, i per descomptat tornaré tots els rebuts que pugui d'ONO i de Movistar i que els pagui Santa Rita.

Seguiré informant...

DE PA AMB TOMATA I PERNIL 24.8.12

M’abelleix avui parlar d’una qüestió que pot semblar menor, però que ni molt menys o és. Parlava l'altra dia amb un company que em deia que a ell li agradava el pa torrat sucat amb tomata i pernil de 5 jotes, de Jabugo, vaja!.

Lamento dissentir de tu - li vaig dir - i com a expert en pa amb tomata després de sopar gairebé cada dia durant 39 anys, aixó, pa amb tomata i embotit o sovint pernil, vull manifestar en primer lloc, que torrat i amb tomata no m’agrada tant i dos i molt important, si el pernil és bo de veritat, no cal tampoc un 5 J, bé si cal (però sovint no es pot volia dir), com deia si el pernil es bo, m’agrada molt més amb pa sense tomata, amb oli d’oliva i prou. Tinc la mania o així m’ho sembla que la tomata li treu sabor al pernil, com si la superposició de sabors es barregessin en detriment del gust del pernil.

De fet, potser el que no s'ha de fer és un entrepà amb pernil del bo; tal i com és al plat de la fotografía tallat a llonzes ben fines i acompanyat del pa sucat amb oli és quan és més bo, de fet el que és més saborós d'aquest pernil és el greix, aquell greix oliós que t'impregna la pituitaria amb la seva fortor mentre et pringues els dits de la grasa que desprén i el paladar es deleix en tastar-lo. Caram! m'està entrant gana.
Ara, tot es qüestió de gustos, en conec un que de jove es feia pa amb tomata i a sobre hi posava cola-cao i després pernil i deia que estava molt bo. Ah! i per menjar el pernil bo m’agraden més les llesques de barra de quart que no pas de girat. Manies meves, o no!

PÀGINES VISCUDES: EN 'PATÉ' 23.8.12

La primera novel·la que vaig escriure "l'esperit del Vallès" prescindint de la seva qualitat era prou esbojarrada. El curiós és que a banda de l'anècdota del vaixell "l'esperit del Vallès", la resta no era inventada, tot era real, per allò que la realitat sol superar la ficció. Una de les anècdotes reals que s'explicaven a la novel·la i que passava al càmping Sabanell a Blanes, en realitat va succeir fa ja anys en un bosc de Gallifa. Llegiu-la si us plau:

"Un matí de tardor uns boletaires anaven pel bosc a l'alçada de Gallifa, pocs bolets trobaven però si varen ensopegar amb en Joan. En Joan "el paté" que era el que ara en dirien amb aquest bonic eufemisme un "border line", davant la cara de sorpresa dels boletaires, estava penjat d'un pi, però no penjat a l’ús, si més no ho havia fet per un turmell, i per tant estava en posició invertida. Devia fer una bona estona que restava en aquesta incòmoda posició perquè la sang li havia pujat al cap i estava vermell com un perdigot.

En veure'l els boletaires li varen dir:

- Joan, que hi fas aquí i així?

Aquest els hi va contestar: Cony! que no ho veieu, m'estic suïcidant.

- Ah! fou la resposta d'un dels boletaires, més no ho fas bé Joan, que no ho saps que per a suïcidar-se t'has de posar la corda al coll en comptes de al turmell del peu.

I aleshores en Joan va donar la resposta que va ser el seu malnom la resta de la seva llarga vida.

- Si home! PATÉ amb mori!

El varen despenjar i un cop una mica refet se’n va tornar cap a casa i mai més va intentar suïcidar-se de cap manera, però el malnom del Paté ja li va quedar per sempre en explicar l'anècdota els boletaires només arribar al poble. "

A RANMATÍ 22.8.12

Torrent de Colobrers - 

M’agrada sortir a ranmatí amb la bicicleta quan els colors encara no s’han acabat de definir, vaig poc a poc, pedalejant amb indolència de manera victoriana, en aquell punt de lentitud ingràvida en que desafies la llei de la gravetat; m’aturo a fer fotos, a esmorzar, òbviament a pixar i a badar en general. Vaig doncs xino xano sense cap pressa. M’agrada tafanejar el paisatge, escoltar el sorollós silenci de la natura a trenc d’alba, quan tot es comença a posar en marxa, sentir els ocells com es posen al dia dels seus quefers, com un conill travessa lleuger davant meu, o més d’un esquirol descarat que palplantat em mira fugint corrents en seguida sense possibilitat de retratar-lo. Observar el riu o sentir el soroll d’un toll d’aigua que brolla muntanya avall. Veure com el sol s’endinsa poc a poc dins el Torrent de Colobrers que a meitat d'Agost prou verdeja encara.

font de la Tosca

El rierol baixa amb l’aigua neta i fresca de la Font Freda a la que s'incorpora la de la font de la Tosca. Tot aquest paisatge idíl·lic estava amenaçat, primer foren les motos de muntanya que amb el seu soroll eixordador avisaven de la seva arribada i et donàven temps a apartar-te abans no set portessin per endavant, afortunadament ja no s'hi pot entrar, de fet està prohibit anar-hi amb bicicleta, cal anar doncs caminant. 
Però pel camí vora el riu si que us trobareu les motos tot terreny, i tambè els Quads i dissabte em vaig trobar una nova espècie “d’herois de fireta de dia festiu” en forma de automòbils 4x4 que seguint el Ripoll cap Castellar del Vallès anaven a tota castanya pensant-se els pobres que eren al Paris-Dakar i ni tan sols eren al Parets-Polinyà, nomes estaven posant en perill amb la seva inconsciència als que anaven a peu, corrent, o com altres i  hom en bicicleta. Una persona o un grup de persones que va pel bosc a més de vint quilòmetres per hora, no se’ls hi hauria de permetre ni tan sols entrar-hi, no han entès, ni compres, ni apreciat, ni fruït, ni gaudit......res.

Per cert. el Torrent de Colobrers es va salvar també del futur Zoo de BCN, que el volien instal·lar aquí, afortunadament el projecte es va quedar en no res.

LA FULANA DEL LICEU 21.8.12

El comentari d'Eastriver a l'escrit anterior m'ha dut a escriure aquest, car no em veia capaç de contestar-lo en quatre ratlles ...

"Se sol explicar l'anècdota de les senyores legítimes dels amos d'empreses catalanes, que al Liceu solien competir per veure quina era l'amant del seu marit més ben vestida: «La nostra és molt més guapa que la dels Rius», comentava l'una a l'altra.

Aquest empresaris que fins abans de la guerra varen fer país, aixecant-lo creant llocs de treball no massa ben pagats, cert, però llocs de treball, no eren cap exemple a seguir però varen fer prou feina. Després de la guerra hi va haber també altres empresaris que tambè varen crear empreses i molts llocs de treball, i que si tenien fulana ja l'amagaven en comptes d'exhibir-la com abans, però continuàven anat al Liceu i feien país. I els nostres politics abans i després de la guerra, la postguerra, la dictadura i la vinguda de la democràcia tambè han treballat i tambè han fet país i prou feina, i, encara que no hagin estat massa exemplars, han estat,  estàn i estaràn, i em nego a simplificar dient que han estat, són i seràn tots un desastre que nomès serveixen per manar i manyuclar i prou.

Tinc dubtes seriosos de si en una consulta popular sobre la independència sortiría de l 'escrutini un nùmero suficient de vots afirmatius per tal de tirar endavant el projecte de país independent, però estic segur que si el President de la Generalitat dona un pas endavant per aconseguir mitjançant una consulta popular la independencia del nostre país, i el resultat li dona aquest marge suficient del que en dubto per tirar endavant el projecte de País independent d'Espanya dins d'Europa, tan ell com la resta del Govern sabrán fer i continuar el procès del nou projecte de País amb dignitat i eficiencia. Es mereixen i ens mereixem aquesta oportunitatl tal i com la va tenir el Liceu que es va cremar i es va tornar a reconstruir igual com era abans."

.

Espanya és una fulana gran, lletjota i esquerpa que ens costa molts diners, i parafrasejant les senyores del Liceu, 'la nostra fulana és més guapa'

SOMIEN ELS BLOCAIRES AMB OVELLES ELÈCTRIQUES? 21.8.12

Aquest comentari té ja un parell d'anys, enguany es compleixen 35 anys de l'estrena de Blade Runner de Riddley Scott inspirada vagament en un conte curt de Philip K. Dick: SUEÑAN LOS ANDROIDES CON OVEJAS ELÉCTRICAS? - si el voleu llegir: aquí

"Una vegada em va passar: em vaig fondre i algú acabava d'adquirir un animal. I un altre dia -els seus trets es van enfosquir per un instant; el plaer s'havia dissipat-, vaig sentir en una persona l'animal que havia mort. D'altres tenien alegries per compartir... Jo no en tenia cap, com saps; però això vaig reanimar aquesta persona. Un pot arribar fins un suïcida en potència; el que un té, que un sent, pot...

-Ells rebran la nostra alegria -Va replicar Rick-, però nosaltres canviarem el que sentim pel que ells senten i la perdrem. -No perdrem realment el que sentim, si ho tenim clarament en l'esperit. Mai no has sentit del tot la fusió, veritat, Rick?".
-

"Jo he vist coses que vosaltres mai creurieu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs C brillar en la foscor, prop de la porta de Tannhauser. Tots aquets moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja."

—Philip K. Dick, Somien els androides amb ovelles elèctriques? -

MORT D'UNA ATLETA 20.8.12

Aquesta que ve a continuació, és d'aquelles noticies que sovint passen inadvertides davant l'allau diari que hi ha. Possiblement surt als diaris perquè som al més d'agost hi no hi massa noticies que publicar. 

Recordo la carrera a Pequin de Samia on va arribar l'ùltima a la carrera dels 200 metres. Samia volia continuar la seva carrera a Europa i per aixó es va embarcar en una patera que l'havia de dur a Itàlia, on pretenia continuar la seva carrera esportiva, però no hi va arribar. És una víctima més del degoteix diari de morts que es podrien evitar, dels  morts de tercera, pero que es produexien, sovint, davant la indiferència de la gran majoria. Es deia Samia Iussuf Omar i va morir en una pastera el passat més d'Abril amb només 21 anys.

"La somali Samia Iussuf Omar havia commogut el món amb la seva carrera en els 200 metres als Jocs Olímpics de Pequín, on va arribar última, però va demostrar el verdader esperit olímpic, però no va poder repetir la seva participació a Londres, ja que va morir en l'intent d'arribar en una pastera a les costes italianes.

La trista història de Samia ocupa aquest dilluns les primeres pàgines dels mitjans de comunicació italians, que citen les declaracions d'alguns dels seus compatriotes somalis, que asseguren que l'atleta es va embarcar a Líbia amb direcció a Itàlia buscant una nova vida, però va morir en la travessia.

El migfondista somali Abdi Bile, medalla d'or en els 1.500 metres al Mundial d'atletisme de Roma, el 1987, va ser l'encarregat d'explicar a la premsa durant una reunió del Comitè Olímpic Nacional de Somàlia què se n'havia fet d'aquella noia de 17 anys que va commoure el públic de l'Estadi Olímpic de Pequín, que va aplaudir la seva arribada en solitari a la meta amb 10 segons de retard respecte a la resta de les atletes.

"Ha sigut una experiència bellíssima, he portat la bandera del meu país, he desfilat amb milers d'atletes del món", va expressar Samia després de la seva experiència olímpica al tornar a Mogadiscio. Per això, malgrat totes les dificultats, havia continuat entrenant-se durament al tronat estadi olímpic de la capital somali per poder tornar a participar en uns Jocs Olímpics.

L'entrenador de Samia, Mustafa Abdul-Aziz, va confirmar que l'atleta es va embarcar aquest estiu en una pastera per intentar arribar a Itàlia i seguir la seva carrera esportiva davant la falta de fons del seu país. La seva mare, va explicar Abdul-Aziz, va vendre fins i tot un petit terreny per finançar el seu viatge i que pogués complir el seu somni i tenir una vida allunyada de les guerres i la precarietat.

"Els supervivents d'aquell viatge van comunicar la llista de les persones que havien mort durant la travessia i allà hi havia el seu nom (...). Ens vam quedar glaçats. Sabíem que el viatge cap a Occident és perillós, però no ens podíem imaginar que ella seria una de les seves víctimes", va afegir Abdul-Aziz.

Samia va néixer el 1991. Era la gran de sis germans, filla d'una venedora de fruites, i el seu pare va morir en un de les múltiples conflictes que es viuen al país. El seu amor per l'esport la va portar a practicar l'atletisme, però també la natació i el bàsquet. El maig del 2008, Samia es va coronar campiona africana dels 100 metres, i amb només 17 anys desembarcava a Pequín per fer-se abanderada del lema del baró Pierre de Coubertin, l'important no és guanyar sinó participar. El mar Mediterrani va acabar amb tots els seus somnis."

AGAFA UN DURO I VES DE PUTES 19.8.12

De petit, escoltava sovint al meu pare cantar una cançó amb aquestes paraules: 'si vas calent, agafa un duro i ves de putes..' la banda sonora era música de George Gershwin, però mai se m'havia ocorregut preguntar-li d'on venia el sofisticat text. Avui que com cada diumenge el tenia preocupat per una cosa u altre, i en aquest cas per.... - no puc veure cap partit de futbol - em deia, atès no té Canal Plus ni Gol TV. - De L'origen de la lletra de les putes i el duro n'he tret l'entrallat, però abans....

.... - Si pot apuntar - l'hi he dit -
- Quan em costarà?
- 35 o 40 euros al més...
- Ah! no, massa diners ha estat la resposta de qui els pot pagar tranquil·lament i més.
- Cap problema - li he dit veient la deriva negativa - com jo en sóc soci, si n'hi faig a vostè durant un any no ha de pagar res - mentida podrida -, i d'ací a un any com segons vostè ja no hi serà, ja en parlarem.
En resum que demà trucaré al Canal Plus i el faré soci amb càrrec al meu erari (algun descompte em faran), i almenys els caps de setmana el Santiago es podrà distreure veient adormit al sofà un partit de futbol rere l'altre.
.
Tornant al transsumpte de l'assumpte del calent i el duro, segons el meu pare, aquesta lletra venia d'una obra de Teatre d'en Serafí Pitarra sobre el Rei Jaume I, que he arribat a la conclusió que és, o té a veure amb la Conquesta de Mallorca, la Sarsuela Rock que va gravar la Trinca a Ariola l'any 1978 i amb il·lustracions d'en Perich. I ai las, a san Youtube que és el més sant després de Sant Google, n'he trobat una versió teatral, o millor dit, un tràiler. Clar, jo tinc el vinil amb la seva funda amb les il·lustracions d'en Perich i fins i tot tinc l'LP gravat en casette, de quan encara no hi havia el CD. He fet una foto de la carpeta de LP perquè no en dubteu de la seva autenticitat.

EL SENY I LA RAUXA 18.8.12

La diferència enre el seny i la rauxa, rau en que amb seny fas tot alló que la majoria considera que has de fer, i en canvi, la rauxa és el que en veritat faries i no goses; prova-ho de tan en tant, és sa per a la ment. 

Ah! una reflexió per rumiar:

Quan era jove, jo, no hi era, i quan sigui vell, jo, tampoc no hi seré.

LES LLEIS DELS HOMES I LA CARITAT 18.8.12

Sovint, la llei es fa estranya als ciutadans, que no entenem que pretenen amb decisions que ens semblen abitraries i injustes, per més que s'ajustin a aquesta llei. A Filadèlfia una dona podria ser multada amb 600 dòlars per cada dia que va repartir menjar gratis entre nens de famílies pobres. Angela Prattis, de la ciutat Chester Township, on l'ingrés anual per càpita oscil · la entorn als 19.000 dòlars, va decidir repartir menjar gratis als nens de la localitat durant diversos mesos. Prattis distribuïa el menjar al seu garatge, a on acudien uns 60 nens cinc dies a la setmana. 

L'Arxidiòcesi de Filadèlfia subministrava el menjar i controlava el programa, ja que Prattis li presentava informes setmanals. No obstant això, quan l'alcaldia de la localitat es va assabentar de la seva tasca, va decretar que per a això Prattis devia obtenir un permís per repartir menjar o bé pagar una multa de 600 dòlars per cada dia de caritat.  Atès que la seva tasca de beneficència va durar tres mesos, aquesta multa pujaria a més de 50.000 dòlars. En qualsevol cas, l'obtenció del permís és també bastant costosa i ascendeix a 1.000 dòlars. Les autoritats insisteixen que la dona violava les lleis de la localitat, ja que viu en una zona residencial on el repartiment del menjar gratuït està prohibit. 

En un primer moment l'administració tenia la intenció de cobrar la multa per aquest estiu, però després que mitjans locals es van fer ressò de l'assumpte, van decidir no fer-ho. L'alcaldia va permetre a Prattis a repartir gratuïtament el menjar fins al 24 d'agost, però l'estiu que ve la dona haurà de pagar els mil dolars per fer la feina de casa de caritat.

Deu ser que les lleis les fan els homes i així els surten, encara que les dels Déus, si fa no fum....

ESTIMAR 17.8.12

Si les persones fóssim veritablement honestes, reconeixeríem sense embuts que a qui més estimem, és a nosaltres mateixos, sobretot els homes, que tenim una facilitat innata per defugir tot compromís que ens impliqui excessivament en qualsevol afecte, encara que sovint manifestem el contrari.

UN SEMÀFOR DE MATINADA 17.8.12

Tinc entès que hi ha països més avançats que el nostre, que en hores de poc trànsit com pot ser a la nit o de matinada, els semàfors tenen uns sensors que detecten el flux de vehicles, de manera que quan un de solitari s'acosta a un semàfor en vermell, aquest el detecta i automàticament es posa verd per no fer esperar un minut o més - depèn del semàfor atès n'hi ha de molt sàdics - i així s'evita aquella imatge patètica d'estar aturat tot sol davant la llumeta vermella - no la d'un puticlub, sinó la del semàfor - amb resignació i cara d'idiota, de que faig jo a les 5 del matí tot sol aturat com un imbècil. Només hi ha una sensació semblant que és anar per l'autopista tot sol a les 4 del matí i en arribar a les rodalies de Barcelona camí de l'aeroport i amb sis carrils per tu sol, no sobrepassar els 80qm per hora no sia que surtis a la foto de la multa que et posaràn sene ànim de recaptar i pel teu bé. 
Ja sé que estem retallats, però no crec que instal·lar aquests sensors costés molts diners al malmès erari, i la gent que condueix a altes hores de la nit o de la matinada (em refereixo als qui van serens) ho agrairien. Als qui venen de farra i un xic o molt enterbolits els hi és igual, se'ls solen saltar.

ELS REIS TAMBÉ MOREN 16.8.12

Els reis també moren, pero el seu regne persisteix en el temps, malgrat hagi plogut i s'hagi gravat molt des del setze d'agost de 1977. De totes maneres hi ha una palesa fragilitat en aquest regne.  Ahir, a Rac1, en un concurs que fan pel matí, en preguntar a un concursant qui havia estat el rei del rock - la pregunta era en passat - va el paio i contesta Bruce Springsteen. Per menys Lynch els penjava.

VIDEO CARTA A ARTUR MAS 16.8.12

En Lluís Bosch ha gravat una vídeo carta adreçada al Molt Honorable President de la Generalitat, el Sr. Artur Mas. Si la voleu veure o llegir passeu-vos pel seu bloc MIL DEMONIOS. És un més dels casos de problemes laborals i pecuniaris  de molts treballadors a día d'avui, però aquest per la coneixença ens toca de més a prop. Al banner a la dreta dàquest bloc podeu trobar-hi també la vídeo carta,

LA DIFERÈNCIA 15.8.12

La diferència entre els intel·lectuals i els qui no ho són, rau en que els primers erren en el seu diagnòstic des del coneixement, mentre els qui no ho són ho fan des de la visceralitat i el desconeixement, i aquest fet hauria de ser considerat en el segon cas, un eximent.

JO CONDEMNO 15.8.12

“Jo condemno el cristianisme, jo elevo contra l'Església cristiana la més terrible de totes les acusacions que mai ha llançat un acusador. Per a mi, és la més gran de totes les corrupcions imaginables, va tenir la voluntat de l'última corrupció imaginable. L'Església cristiana no va deixar res lliure de la seva corrupció, de tot valor va fer un no valor, de tota veritat una mentida, de tota probitat una baixesa d'ànima. I encara s'atreveixen a parlar dels beneficis que ha reportat a la humanitat. Suprimir qualsevol misèria era cosa contrària al seu més profund interès: viu de misèries, va crear misèries per eternitzar-se ... Per exemple, el cuc del pecat: l'Església va ser precisament la que va enriquir a la humanitat amb aquesta misèria ... La igualtat de les ànimes davant Déu, aquesta falsedat, aquest pretext per les rancúnies de tots aquells que tenen l'ànim abjecte, aquesta idea que és un explosiu i que va acabar per convertir-se en una revolució, idea moderna i principi de decadència de tot l'ordre social és dinamita cristiana ... Els beneficis humanitaris del cristianisme! Aquest va fer de la humanitas una contradicció amb si mateixa, un art d'arruïnar-se a si mateix, una voluntat de mentir en sí, un menyspreu i una repugnància contra tots els instints bons i honrats. Aquestes són per a mi les benediccions aportades pel cristianisme. El parasitisme com a única pràctica de l'Església, l'Església, que amb els seus ideals anèmics, amb les seves idealitats de santedat, xucla de la vida tota la sang, tot l'amor, tota l'esperança, el més enllà com a voluntat de negar tota realitat; la creu com a signe de reconeixement per la més subterrània conjura que mai ha existit, conjura contra la salut, contra la bellesa, contra el benestar, contra la bravura, contra l'esperit, contra la bondat de l'ànima, contra la vida mateixa ...

Jo vull escriure sobre totes les parets aquesta eterna acusació contra el cristianisme, allà on hi hagi parets; jo tinc una escriptura que fa veure fins i tot als cecs ... Jo dic al cristianisme l'única gran maledicció, l'única gran corrupció interior, l'únic gran instint de venjança, per al qual cap mitjà és prou verinós, ocult, subterrani, petit, jo l'anomeno l'única immortal vergonya de la humanitat.

I pensar que mesurem el temps partint del dia funest en què va començar aquesta tan degradant fatalitat: des del primer dia del cristianisme! I per què no millor des del seu últim dia? ¿Des d'avui? ¡Transmutació de tots els valors! ...
" 

Friedrich Wilheim Nietzsche.

L'estat vaticà, l'heretgia del cristianisme.

LA HISTÒRIA EXPLICADA PER UN IDIOTA 15.8.12

El PP insisteix en la seva croada per convèncer l'opinió pública de la ineficiència de les autonomies. Si a l'abril va ser la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, la que va demanar al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que fes desaparèixer els "17 mini-Estats que tenim a Espanya", i en criticava "la despesa excessiva", ara ha estat el secretari d'Estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, el que ha insistit en la mateixa tesi.

En un acte celebrat ahir a Maó organitzat pel diari Menorca, va criticar que "les comunitats han comès l'error de voler ser mini-Estats", i va assegurar que el govern de Rajoy malda per intentar retallar el dèficit autonòmic, perquè "tant Europa com el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) creuen que el problema de la gestió del dèficit rau en les autonomies".

No deixa de ser curiosa la ceguesa interessada del Pp i els seus acòlits, la clara intencionalitat més que palesa de carregar el mort a les autonomies, els mini-estats malbaratadors segons Esperanza Aguirre. Sobretot si tenim en compte que el 80 per cent del malbaratament total és del Govern Central. Més que les autonomies, el qui hauria de desaparèixer per malbaratador i ineficient és aquest Govern Central i amb ell el concepte d'Espanya, i no les autonomies que han malbaratat comparativament, molt poc, i algunes fins i tot encara són acreedores de deute - com Catalunya - d'aquesta entelèquia malbaratadora dita Espanya, la gran paràsita entre els Governs europeus, que menysprea quan ignora i ho és tan d'ignorant que veu, o vol veure, o vol fer veure la palla en l'ull de les autonomies (algunes seves) i és incapaç de veure la biga dins el seu. Una Espanya que menysté i criminalitza a qui l'alimenta amb el mateix menyspreu que un carronyer s'alimenta de la seva víctima sense cap mena de compassió. S'estan ensorrant en els seus fonaments i ni tan sols són capaços d'adonar-se'n mentre intenten desesperadament explicar la història com un idiota ple d'ira i fúria. Beteta és un idiota, o un putxinel·li que es deixa manipular i diu el que li diuen ha de dir, malgrat saber que manipula la veritat, la veritat que ell i el seu partit no volen ni saben com afrontar. En un món globalitzat, els del Pp estàn instal·lats en el chufla chufla que como no te apartes tu de Miguel Ligero a Nobleza baturra, nomès que a ells el tren els axafarà, i és que duen la boina tan encastada al cap que els impedeix pensar i veure les coses amb claredat. I els temps corre ràpid i contra seu.

ARRUINAT 14.8.12

Estic arruïnat-li diu un amic que acaba de perdre el seu modest treball de professor de col·legi-.

- Exageres - el consola Luder -. 

Els pobres sempre han estat arruïnats. Només els rics tenen el privilegi d'arruïnar-se. Encara que també és veritat que un ric arruïnat serà sempre menys pobre que un pobre ric.

RESCAT CIRCULAR D'EUROPA 13.8.12

El 20 d'agost Grècia ha de fer un pagament de fiança de 3000 milions d'euros que deu al Banc Central Europeu, però no té els diners. Per tant, haurà d'obtenir el  préstec per pagar, ni més ni menys que del Banc Central Europeu (BCE), informa Der Spiegel

Li presta diners a algú que li reemborsi els diners que ja li havia deixat, amb els interessos? Té sentit per a vostè?

Benvingut a les finances modernes - on no importa com es va trencar un govern, sempre es poden demanar més diners prestats dels bancs per refinançar els seus deutes existents i fer el pagament d'interessos.

.

Per a les persones a considerar aquesta pràctica és al·lucinant, però per als governs que no contemplen el pagament dels seus deutes, és només el curs normal de fer negocis. No hi ha altra manera de mantenir l'esquema de Ponzi en marxa. En resum, no hi ha prou capital al sector privat per finançar cada vegada el major endeutament del govern, i certament no només a Europa.

Per tant, l'única manera que els governs continuïn amb l'endeutament i el dèficit de despesa - que fins i tot ens vplen convèncer que fer-ho és l'única manera en que l'economia pot créixer - és que els bancs centrals segueixin ampliant el pastís del crèdit.

.

Encara que per al BCE està prohibit pel Tractat de Lisboa el finançament directe als deutes dels governs, es tracta de canalitzar els diners al banc central grec, per després prestar als bancs grecs per comprar bons a curt termini del govern - sempre que el govern grec amb els diners pagui al BCE.

Aquesta no és la banca central en absolut. És la banca circular.

Però igual que en el joc de cadires musicals, el joc continua o tot depèn de no quedar-se sense una cadira quan la música s'atura. Amb la desocupació del 23 per cent - incloent més del 54 per cent de desocupació juvenil - la viabilitat de Grècia és per tant molt difícil, depèn enterament de la bona voluntat d'aquells que remenen la impremta. Però, durarà?

.

El sentit comú suggereix que amb el temps la música de fet s'aturarà i els interessos polítics per rescatar una nació en fallida disminuiran en els països centrals com Alemanya i els Països Baixos. En aquest moment, Grècia es veuria obligada a incomplir les seves obligacions i és probable que surti de la zona euro per la seva pròpia voluntat. Això significaria grans pèrdues per a les institucions financeres europees, inclòs el BCE. 

Als EUA, el deute nacional s'ha permès estigui a punt d'esclatar sense parar cada any des de 1957 fins a arribar als 15.9 bilions de dòlars - més gran que tota l'economia -. L'única manera que això s'ha acomodat és a través de contínues expansions de l'oferta monetària de la Reserva Federal. L'única diferència entre nosaltres i la zona euro, llavors, és una contínua disposició política per ampliar el full del banc central d'equilibri amb la imposició d'inflació, aixafant als estalviadors i les famílies treballadores.

Els caps quadrats de Washington, DC al·leguen que no hi ha altra manera. No hi ha manera d'equilibrar el pressupost, ¡ ni tan sols participar en el pagament del deute, diuen!. L'única solució que ofereixen és seguir fugin endavant.

.

Bé, moltes de les decisions importants s'han contractat a una burocràcia no escollida, sense rostre a la Reserva Federal. Per tant, encara que el banc central o l'expansió del crèdit de les institucions financeres en general continua, acabarà per causar estralls en l'economia dels EUA, els votants es quedaran sense cap tipus de recurs o alternativa. A més, ningú espera que una institució financera com la Reserva Federal vagi a reduir el finançament per al govern federal i la imposició de les pèrdues en si mateix. Per raons similars, pot ser impensable per als euròcrates a contemplar ferl fora a Grècia.

.

En aquest sentit, el BCE no està per al rescat de Grècia en absolut. No s'està abandonant. Això fa que el rescat en curs de Grècia - i pràcticament tots els països deutors en el món - s'assembla molt a la roda de la fortuna a L'hora original amateur amb l'amfitrió, Ted Mack. Quan es va girar, Mack va entonar les paraules: "Round and Round que va, i on s'atura, ningú ho sap". De la mateixa manera succeeix en el curs del deute sobirà i els seus rescats finals, i tan malament està la situació, que como acabarà, és una incògnita.

Un escrit a The Daily Grind de Bill Wilson - Podeu seguir a Bill Wilson a Twitter en @ BillWilsonALG.

Recordar només, que Espanya deu nou-cents mil milions d'euros, i com Grecia tampoc pot pagar el capital que deu, i amb prou feines els interessos. La música de les cadires es pot aturar en qualsevol moment i algú no podrà posar-hi el cul.