SOBIRANISTES AL SEGLE XXI

Aquest escrit és del 24 de gener del 2007, i diria que 5 anys després, la perspectiva ha canviat, o jo he evolucionat, ho ha canviat el paisatge, pero ja no ho tinc tan clar com cinc anys enrere.

"Com a vegades em quedo a mig camí en el comentari del dia, considerem aquest una continuació, o millor dit, una reflexió sobre Esquerra i el sobiranisme a Catalunya. Anem a pams, jo nom soc cap llumener, ni tinc estudis rellevants, ni tan sols un coneixement profund en general de les coses, però si tinc una mania davant de qualsevol situació: m’hi fixo. I fa molt de temps, anys que em fixo amb el meu país i la fixació sobiranista que l’acompanya i que s’ha agreujat tafanejant molts blocs sobiranistes. La primera conclusió a la que he arribat, ja ho sabia d’antuvi: hi ha molta gent que a hores d’ara encara no ha entès res. I no tan sols aixó, sinó que es incapaç d’entendre cap on esdevé tot plegat en el moment i context històric en que estem. Tenim doncs un personal soberanista, independentista i catalanista, que te tot el dret a ser-ho i fins i tot sovint de molta, massa fins i tot, bona fe. Ep! Catalanista no, que aquesta seria una postura assenyada i comprensiva envers moltes circumstancies que els temps politics i econòmics ens han portat, sobre tot des que Espanya, alló que eufemísticament – jo el primer – anomenem país veí forma part de la comunitat europea, amb tot el que econòmica, política i històricament aixó representa. D’entrada te una avantatja; si em pregunten: vostè que és?, Contesta a donar: EUROPEU, sí! Ja no cal dir alló de català, espanyol, però mes català que espanyol, o soc català però com al meu DNI hi ha una bandera que no és la meva, i el duc a sobre haig de reconèixer que burocràticament soc espanyol,. Etc etc. Tot aixó s’hauria d’haver doncs acabat, però no, aquí com l’Asterix i l’Obélix resistim l’invasor apel·lant a histories velles que penso ja no tenen raó de ser. Només som catalans, i ho som perquè hem nascut aquí i prou. ¿Val la pena tota aquesta lluita inútil?, aquest malestar permanent, aquest desori verbal en més d’una ocasió per una suposada Pàtria i una bandera. Però es que a les alçades de època històrica en que estem ¿algú creu sincerament que aixó de les Pàtries i les banderes a banda de portar morts i sang al llarg de la història?, te actualment alguna importància per la gran majoria de la gent del país?. La Mundialització o - globalització – redueix aquests conceptes decimonònics a no res, de fet, els mateixos estats que composen Europa aniran transformant-se en ens secundaris purament administratius dependents de Brussel·les. Aixó que sembla bastant obvi, entenc costa actualment d’entendre quan es té – es el cas dels sobiranistes – una visió tan reduccionista del país i el que realment representa. Fixeu-vos que portem anys i panys barallant-nos amb Espanya i els espanyols i sempre hem perdut, no tan sols per una pura qüestió aritmètica, ni per que ens perdi l’estètica com deia Unamuno. El que ens perd és l’excés de ideologia, la rebequeria també – a vegades - i la poca, minsa o exigua visió de futur. Pensem que passi el que passi la expoliació de 2 bilions de pessetes anuals continuarà mentre depenguem de Madrid i amb sort, quan ho fem de Brussel·les ves no ens toqui pagar més. No hi ha doncs res a fer, i veig molt difícil un govern sobiranista amb majoria absoluta a la Generalitat, vegis que fan el sobiranistes en tocar poder, entre d’altres coses, perquè no es pot fer tampoc gran cosa més.

Aquí anem discutint “si son galgos o podencos” i mentre els gossos se’ns foten els conills. Caïnites, ho som tan o més que els espanyols, que ja és dir, de fet som molt iguals a ells, ens agradi o no; nomes ens diferència – primordialment - el nostre gust per l’estètica, a vegades un excessiu sentit de l’autocrítica i la capacitat per dialogar – ho reconec -. Això és el que més em fot, veure reflectits en ells, molts, per no dir gairebé tots, dels nostres defectes. Hi ha un vell refrany que diu “si no pots vèncer al teu enemic, uneix-te a ell” Potser seria ja hora que comencéssim – de veritat – a fer-ho, sense renunciar a la nostre llengua ni a molts altres drets que tenim i més o menys se’ns van reconeixent, però hauríem d’oblidar d’una vegada paraules com independència, separatisme etc, que no ens duen enlloc. A Europa no en volen ni en voldran mai sentir ni parlar i no ajuden gens a poder mantenir el que ja tenim. Possiblement sense la bel·ligerància independentista, aconseguiríem més fites que les assolides fins ara. Toquem de peus a terra i intentem salvar els mobles i en el fons, arreglar el més important, els calers, perquè hi ha un argument cabdal per impedir la nostra independència d'Espanya: el nostre PIB és massa elevat com perquè l'Estat parasitari en pugui prescindir. Abans donaràn la independència als bascs. Bé, de fet ja la tenen. Almenys la económica.

Com diria la iaia de l’aforisme de Cioràn: és el que hi ha, és el que hi ha, i no hi ha res més a fer. Som un país de botiguers i covard, i amb aquesta mentalitat no es pot assolir la independència. O així ho veig jo."

.