1.- A principis del segle XX el màxim responsable de la oficina de patents dels Estats Units d’Amèrica, en presentar la seva dimissió, al·legava que com estava ja tot inventat, no volia malmetre inútilment la despesa de l’erari públic amb el seu sou i el dels seus col·laboradors. Adduïa que després de l’invent de petites inutilitats com el cinema, l’avió o l’automòbil, que no anaven més enllà de ser un pur divertiment, tot el que era fonamental per el desenvolupament de la societat ja existia i havíem arribat al límit de les nostres possibilitats. D’aquest acte, en podríem dir honestedat personal, o més aviat, nul·la visió de futur.

2.- En la era dels mòbils de tercera generació, els ordinadors Pentium 5, Internet, Intranet i andròmines varies, aconseguir qualsevol recanvi, per humil i senzill que sigui d’un electrodomèstic, es converteix en una autèntica odissea que riu-te’n d’Homer. La casa que m’ha venut l’estri no te recanvis, i els que té necessita demanar-los a fàbrica; i en el meu cas, tècnicament, el tap del filtre de la rentadora sembla ser que es virtual, vaja, que no existeix. Almenys aixó diu el disquet de l’ordinador de la casa de recanvis. Sort n’hi ha hagut del LOCTITE.

3.- Tinc el costum des fa anys, d’apuntar-me cada dia les paraules de les quals en desconec el seu significat, o bé no se la seva traducció del català al castellà o a l’inrevés, i per la tarda ho consulto al diccionari d’en Francesc de B. Moll, que ve a ser com el Google però de les paraules. És un exercici molt divertit i fixeu-vos en un exemple curiós:

-  Castellà: TONTO
- Català: Bajà, bajanenc, beneit, beninoi,babaluet, bàmbol, bebè, beroi, betzol, bòbila, capsigrany, cru, curt, dèndel, dendeler, fava, fluix, neula, panarra, pur, purango, sapastre, sem, taleca, tanoca, teb, te, tou, virolla, virollenc, xemerol, ximple, ximplet i xòrrega. Per tant, dedueixo que, tonto, en català, no és correcte.

Qui m’ho havia de dir?
4.- M’agradaria recordar als senyors editors, que John Kennedy Toole, es va suïcidar als vint-i-nou anys, cansat de voltar per les editorials intentant li publiquessin “La conxorxa dels necis” i que un cop mort i gràcies a la perseverança de la seva mare, catorze anys després de la seva auto mort, un editor en jugar-se-la i publicar-la aconseguí a part del Premi Pulitzer per la novel·la unes vendes extraordinàries a tot el món. Fou una llàstima que el senyor John Kennedy Toole no pogués anar a recollir el premi, puig s’hauria evitat el seu suïcidi si els editors, o almenys alguns d’ells haguessin estat més amatents, i ara viuria encara a Florida, repetint-se constantment, avorrit, segurament alcoholitzat i fart de tot.
Potser va fer bé suïcidant-se, al cap i a la fi, la mort ven.

tret, de "el Marmessor de la Ignorància"