El Santiago, el meu pare, va fer primer la guerra amb 18 anys al bàndol república, més que res perquè o t'hi apuntaves quan et venien a buscar a casa o et quedaves "out", per tant no hi havia on escollir. Ja cap al final de la guerra i en sortir-se'n com va poder de la desfeta de la batalla de l'Ebre, en desertar es va amagar fins que varen entrar els nacionals a Sabadell, el dia 27 de gener del 39.
Aquell dia, com molts altres que havien fet el mateix, va sortir al carrer i després li va tocar anar a fer el servei militar, en el seu cas, tres llargs anys a Ourense, on es va adonar segons les seves pròpies paraules que els nacionals eren tan inútils i incompetents com els republicans. Amb ell, hi feia la mili un company de Sant Feliu de Codines, i en aquella època no era com ara, molta gent no parlava el castellà als pobles i amb prou feines l'entenia. Doncs bé, un cop arribats al quarter el caporal els va fer alinear i numerar-se de manera que anava cridant els números de cadascun, "el uno (Presente),...... el dos (Presente) ...... fins arribar al vuit.......El ocho (silenci).......el ocho (silenci) i el meu pare que li dona un cop de colze al company, ei! que és el teu número, contesta....
Jo! ja s'espavilarà el del "ochu" jo rai que tinc el vuit.... el ocho (s'impacientava el caporal). Osti el del ochu quin paquet li caurà, insistía l'home "jo rai que tinc el vuit".
Sort que el caporal era prou comprensiu i quan li varen explicar el meu pare i algun altre quin era el problema s'ho va agafar per la via còmica, però en Joan a la mili i la resta de la seva vida, va arrossegar el malnom de "el ochu", jo rai que tinc el vuit.
-
.png "English"){kind=small}
7 Comentaris
que bueno ¡¡¡¡¡
ResponEliminaVeus, això seria impossible avui, quina pena!!! Ja ningú diu préssego ni coses semblants.
ResponEliminasempre ens quedarà el 'desde luegu', Júlia, però ja no és el mateix.
ResponEliminaQuè divertit, això del ochu, jo també vaig néixer a Sabadell, de pares de Granada, i avis d'Osca, així que som gairebé veïns.
ResponEliminaM'ha fet molta gràcia, i això que llavors no es caminaven amb ximpleries ... Salutacions Francesc.
hi havia més innocència en alguns aspectes Mª TRINIDAD, i la societat era més rural i tancada que ara, que a l'instant sabem el que volen que sabem, però és a l'instant.
ResponEliminaÉs una pena que es perdin alguns bons costums com aquest castellà espontani dels catalanoparlants... La meva àvia en deia unes quantes de bones, com "traviesa la calle".
ResponEliminaAquell soldat hauria de saber que el número 8 és el número de la sort per als xinesos, i els xinesos són molts i molt llestos.
la veritat és que en Quimet - segons el meu pare - no era molt espavilat, però en canvi era un manetes per arreglar els motors dels camions.
ResponElimina