"I un neix, i plora només treure el cap de l’úter matern. No plora de por (encara no en té) plora de dolor i patiment per l'esforç de sortir del seu refugi dels últims nou mesos, davant l'estranyesa d'un món nou i desconegut per a ell, que inconscientment sap li serà hostil. La resta un esforç inútil que condueix al no res d'on acabes d'arribar, on esdevé un altre plor de pànic en el moment final davant el silenci infinit que irremeiablement t’atrapa sens remissió. Enmig, poc més que un nàufrag abandonat en un oceà que sap mai veurà a Godot ni arribarà a cap platja, i malgrat tot lluita contra l'adversitat amb la vana il·lusió d'arribar-hi, potser perquè el sol fet d'obrir els ulls i contemplar la vida com es mou al seu voltant, com palpita, l'omple d'esperança, i la percepció de la bellesa de les petites coses li dona els ànims necessaris per continuar a la deriva, surant cap enlloc fins arribar a l'ineludible destí final, on hi ha el no res. Abans però, la cruel venjança de la naturalesa, la vellesa, lenta i tenaç, inexorable.
La mort, no és purament un canvi més, és la fi de tot....", i, abans de la mort, si fos possible hom demanaria la potestad de ser consciet en el moment previ a ella, crec que hem adquirit el dret de acomiadar-nos dels nostres, i fer-ho tambè de nosaltres mateixos, doncs sabem que no ens tornarém a trobar mai més, que en tancar els ulls per última vegada ens sentirem envoltats per la foscor i una sensació d'angoixa infinita. Crec no es demanar molt i revesteix d'una certa dignitat un final que 'per se', és indigne.
Júlia Costa ha estat iaia, la seva neta es dirà com ella, Júlia, i serà escriptora ..... ho sé, i no és profecía.
La mort, no és purament un canvi més, és la fi de tot....", i, abans de la mort, si fos possible hom demanaria la potestad de ser consciet en el moment previ a ella, crec que hem adquirit el dret de acomiadar-nos dels nostres, i fer-ho tambè de nosaltres mateixos, doncs sabem que no ens tornarém a trobar mai més, que en tancar els ulls per última vegada ens sentirem envoltats per la foscor i una sensació d'angoixa infinita. Crec no es demanar molt i revesteix d'una certa dignitat un final que 'per se', és indigne.
Júlia Costa ha estat iaia, la seva neta es dirà com ella, Júlia, i serà escriptora ..... ho sé, i no és profecía.
.png "English"){kind=small}
7 Comentaris
Felicitats , Júlia ¡.
ResponEliminaPara mi que nuestra parte animal es la que nos empuja a vivir y nuestra parte mental es la que se encarga de que vivamos bien ( o tendamos a ello). Cuando una de ambas partes se cansa empuja a la otra y por ahi empieza la muerte. De si hay algo después o no, te lo cuento dentro de 100 años con todo lujo de detalles.
ResponEliminaHermoso texto que condesa toda la vida, mi enhorabuena a la abuela, que ser abuelo es un grado y es digno de respeto, aunque para algunos no lo sea, para mi lo es.
Salut a todo el mundo..
Temujin: espero tus palabras el 2 de diciembre de 2112, no se si podré contestarte, eso no se sabe.
ResponEliminaMoltes gràcies a tots, Francesc, si és escriptora que sigui més 'reconeguda' que la iaia, ep.
ResponEliminaMoltes felicitats Júlia. L'important es que sigui escriptora, aixó ès el que importa.
ResponEliminaA que és la més maca del món mundial?
Felicitat a les Júlies, m'agrada molt aquest nom. Si tinc una filla es dirà així, segur. M'ha agradat molt el text que li regales, és una mirada serena a la vida i a la mort. I m'agrada sobretot com expliques el primer plor de la criatura quan neix. Sense por, un crit de dolor per la primera lluita de la vida.
ResponEliminahe vist nèixer les meves tres filles Silvia, crec sé de que parlo, i és una experìencia extraordinària.
ResponElimina