"I un neix, i plora només treure el cap de l’úter matern. No plora de por (encara no en té) plora de dolor i patiment per l'esforç de sortir del seu refugi dels últims nou mesos, davant l'estranyesa d'un món nou i desconegut per a ell, que inconscientment sap li serà hostil. La resta un esforç inútil que condueix al no res d'on acabes d'arribar, on esdevé un altre plor de pànic en el moment final davant el silenci infinit que irremeiablement t’atrapa sens remissió. Enmig, poc més que un nàufrag abandonat en un oceà que sap mai veurà a Godot ni arribarà a cap platja, i malgrat tot lluita contra l'adversitat amb la vana il·lusió d'arribar-hi, potser perquè el sol fet d'obrir els ulls i contemplar la vida com es mou al seu voltant, com palpita, l'omple d'esperança, i la percepció de la bellesa de les petites coses li dona els ànims necessaris per continuar a la deriva, surant cap enlloc fins arribar a l'ineludible destí final, on hi ha el no res. Abans però, la cruel venjança de la naturalesa, la vellesa, lenta i tenaç, inexorable.
La mort, no és purament un canvi més, és la fi de tot....", i, abans de la mort, si fos possible hom demanaria la potestad de ser consciet en el moment previ a ella, crec que hem adquirit el dret de acomiadar-nos dels nostres, i fer-ho tambè de nosaltres mateixos, doncs sabem que no ens tornarém a trobar mai més, que en tancar els ulls per última vegada ens sentirem envoltats per la foscor i una sensació d'angoixa infinita. Crec no es demanar molt i revesteix d'una certa dignitat un final que 'per se', és indigne.

 Júlia Costa ha estat iaia, la seva neta es dirà com ella, Júlia, i serà escriptora ..... ho sé, i no és profecía.