'Legionarios de Cristo' 2.12.12

El bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, saluda els alumnes 

- La congregació dels Legionarios de Cristo ha estrenat des del passat dimarts a Esplugues de Llobregat la seu definitiva de l’escola Highlands School Barcelona, que fa 14 anys estava instal·lada de manera provisional a tocar del monestir de Pedralbes i també al col·legi Reial Monestir de Santa Isabel de Sarrià, i que ara fa dos anys va haver de replantejar el seu projecte inicial de trasllat al barri del Pomaret, en plena serra de Collserola. 

Cal recordar que aquesta sinistra i fosca congregació va ser fundada per Marcial Maciel Degollado, de professió pederasta y violador de menors, denunciat davant l'Esglesia de Roma i a qui finalment Joan Pau II li va retirar del ministeri sacerdotal el 2006.

No se si el ministre Montoro s'ha preocupat d'investigar d'on obté els ingressos aquest sub-secta, (que no sé si va també amb la cabra), fundada per tan il·lustre pederasta amb vocaciò de sant. Potser tindría una sorpresa, però no ho farà, està enfeinat empaitant Artur Mas i els diners del seu pare regularitzats el 2010.

Per cert la fotografía del Bisbe de Sant Feliu i els seus acòlits, fa molta basarda i em crea una profunda preocupació per la mainada saludada. Fixeu-vos amb les mirades dels acompanyants dels bisbe, si la foto fos en blanc i negre, podria ser de finals de 1939, o possiblement ells, encara esàn instal·lats en aquella època.

La pintura 2.12.12

La pintura és l'art de protegir la superfície plana dels danys del clima per exposar-la als danys de la crítica.

- Ambrose Bierce

I un neix .... 2.12.12

"I un neix, i plora només treure el cap de l’úter matern. No plora de por (encara no en té) plora de dolor i patiment per l'esforç de sortir del seu refugi dels últims nou mesos, davant l'estranyesa d'un món nou i desconegut per a ell, que inconscientment sap li serà hostil. La resta un esforç inútil que condueix al no res d'on acabes d'arribar, on esdevé un altre plor de pànic en el moment final davant el silenci infinit que irremeiablement t’atrapa sens remissió. Enmig, poc més que un nàufrag abandonat en un oceà que sap mai veurà a Godot ni arribarà a cap platja, i malgrat tot lluita contra l'adversitat amb la vana il·lusió d'arribar-hi, potser perquè el sol fet d'obrir els ulls i contemplar la vida com es mou al seu voltant, com palpita, l'omple d'esperança, i la percepció de la bellesa de les petites coses li dona els ànims necessaris per continuar a la deriva, surant cap enlloc fins arribar a l'ineludible destí final, on hi ha el no res. Abans però, la cruel venjança de la naturalesa, la vellesa, lenta i tenaç, inexorable.
La mort, no és purament un canvi més, és la fi de tot....", i, abans de la mort, si fos possible hom demanaria la potestad de ser consciet en el moment previ a ella, crec que hem adquirit el dret de acomiadar-nos dels nostres, i fer-ho tambè de nosaltres mateixos, doncs sabem que no ens tornarém a trobar mai més, que en tancar els ulls per última vegada ens sentirem envoltats per la foscor i una sensació d'angoixa infinita. Crec no es demanar molt i revesteix d'una certa dignitat un final que 'per se', és indigne.

Júlia Costa ha estat iaia, la seva neta es dirà com ella, Júlia, i serà escriptora ..... ho sé, i no és profecía.

Escultures de fum 1.12.12

Descrivia Giovanni Papini en la seva novel·la Gog a un excèntric personatge la obsessió artística del qual era realitzar escultures de fum, que serien més efímeres que el teatre o la dansa. Com tothom sap, la realitat supera la ficció perquè la realitat no necessita ser creïble, i així ho demostra el projecte Nimbus, una instal·lació de l'artista Berndnaut Smilde.  

La idea del projecte Nimbus és introduir en un espai expositiu una cosa tan efímera i incontrolable com són els núvols. El que podeu veure en les imatges no són retocs fotogràfics: l'artista va utilitzar vapor d'aigua per fabricar petits núvols reals dins de la pròpia galeria, creant així una obra tan efímera que ara només existeix en forma de fotos.

Els 9 punts de vista diferents de la documentació en gran format fan que sigui possible passejar per l'espai i visitar l'exposició de manera virtual. Un metafísic projecte l'objectiu dl qual és mostrar el que ja no hi és ...

L'home que alliberava l'aire 30.11.12

Comentava avui a la Vanguardia Quim Monzó una història que trobo deliciosa, i que es podria titular 'l'home que alliberava l'aire'.  Els fets varen passar a Vigo, quan la policia va detenir un home per punxar les rodes dels vehicles.

"Segons informen les forces de seguretat, en els últims dies diversos vehicles van aparèixer amb una o més rodes punxades a la zona de Coia, per la qual cosa es va establir un dispositiu especial. Així, sobre les 6.00 hores de dimecres, una de les unitats mobilitzades - la qual anava en un vehicle no uniformat - va rebre una trucada de la sala operativa informant d'un avís sobre la presència del sospitós al carrer Marín. (...) a l'altura del carrer Tomás Paredes la Policia va descobrir un home que responia a les característiques que els veïns havien donat sobre l'autor i el qual romania en actitud sospitosa. (...) el van sotmetre a un escorcoll pel qual li van trobar la navalla amb la qual suposadament punxava els pneumàtics. 

Després de ser interceptat, els efectius policials li van preguntar sobre les motivacions dels danys, al que ell va contestar dient que 'hi ha poc aire al món i les rodes en tenen molt'. L'home, va reconèixer que la nit anterior i en altres ocasions havia punxat pneumàtics amb l'objectiu d'alliberar al món l'aire contingut en ells ".

Jo no sé, però aquest acte em sembla de pura poesia visual de Brossa, un acte d'una enorme bellesa, que també podria ser el motiu d'un conte de Pere Calders.

Imagino emocionat, l'escena d'una ciutat amb totes les rodes dels cotxes punxades, cotxes grotescament aparcats i els conductors deambulant esmaperduts cadascú amb una de les rodes a la recerca d'algú que li arregles el seu pneumàtic.

Alliberar l'aire dels pneumàtics és un acte poètic, meravellosament poètic.

ELS NOUS UNIFORMES DELS MOSSOS I POLICIA 30.11.12

Els Mossos d'Esquadra i les 213 policies locals que hi ha a Catalunya vestiran uniformes pràcticament idèntics si el Departament d'Interior valida la proposta presentada aquest dijous per una comissió policial que ha reunit càrrecs d'ambdós cossos. El director general d'Administració de Justícia, Andreu Joan Martínez, ha assegurat que l'objectiu és "estalviar costos" aprofitant l'economia "d'escala" que generarà comprar al mateix temps tots els uniformes.

El Conseller Puig que és hàbil i despert, potser no ha pensat en la possibilitat de esponsoritzar aquests uniformes, com fan els pilots de Fórmula 1 o les motos. 
No és cap idea esbojarrada si tenim en compte que aquesta unificació es fa per estalviar diners en la compra d'uniformes, només caldria vigilar quin tipus de publicitat s'insereix per tal d'evitar malentesos o situacions delicades, com per exemple, no seria aconsellable que portessin anuncis de preservatius o de Bankia. No sé, deixo la idea per si pot ser de l'interès del Molt Honorable Conseller d'Interior i garrotades varies.

El Periódico i la seva peculiar manera d'informar 29.11.12

RAC1 torna a batre un altre rècord d'audiència amb 766.000 oients - Jordi Basté és líder dels matins amb 544.000 oients, seguit per Manel Fuentes, de Catalunya Ràdio, que també assoleix un màxim històric amb 503.000RAC1 es manté com l'emissora líder a Catalunya i arrenca temporada amb un nou rècord de 766.000 oients diaris, segons les dades de l'Estudi General de Mitjans (EGM) que s'han donat a conèixer aquest dijous al matí. Mai cap emissora a Catalunya havia aconseguit tants oients. RAC1 és la ràdio més escoltada de 6 a 21 h i de 22 a 1 h, segons les dades que ha donat l'emissora. Catalunya Ràdio té una audiència de 641.000 oients diaris, amb un augment de gairebé un 25% respect de l'any passat i gairebé un 9% respecte de l'onada anterior. 'El Món a RAC1', conduït per Jordi Basté, és el programa més escoltat a Catalunya, amb 544.000 oients, 29.000 més que l'onada anterior. 'El matí de Catalunya Ràdio', de Manel Fuentes, ocupa la segona posició del rànquing amb 503.000 oients i bat el seu propi rècord històric, incloent-hi fins i tot el període en què no tenia la competència de RAC1..

Aquesta és la informació que dona en el seu digital el diari Ara, estranyament la Vanguardia digital no ho menciona, però, ai las! el Periódico s'oblida de Basté i el seu lideratge indiscutible i esmenta nomes Catalunya Radio, sense parlar de Rac1

"Manel Fuentes bat rècords amb 'El matí de Catalunya Ràdio'

El programa aconsegueix 503.000 oients, la xifra més alta en 25 anys d'història

Un dels vaixells insígnia de Catalunya Ràdio, 'El matí de Catalunya Ràdio', ha batut el seu propi rècord, segons la tercera onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM) del 2012, difosa avui. El programa de Manel Fuentes ha aconseguit l'audiència més alta en 25 anys d'història, 503.000 oients diaris.

L'emissora ha augmentat un 25% d'audiència respecte a l'any passat i ja suma 641.000 oients diaris, la tercera xifra més alta de la història i la millor des del 2003.

El magazín del cap de setmana de la cadena 'El suplement', amb Sílvia Cóppulo, és l'espai més escoltat dels dissabtes, amb 382.000 oients i un augment del 86% respecte a l'últim EGM. I el programa esportiu 'Tot gira', amb Marc Negre, és el programa líder dels diumenges, amb un increment del 50%, i arriba als 239.000 seguidors."

Del que podriem deduir que ARA informa més bé i de manera mes ajustada que el Periodico, que clarament distorsiona la realitat en la manera de donar la noticia oblidant-se de Rac1 i Jordi Basté. Ja li dic a la meva dona que no vull comprar cada dia el Periódico, però ella erre que erre.

"No hay más preguntas señorita" que diria en Jep Cabestany.

Catalunya esmaperduda 25.11.12

Així és com ha quedat el país a la vista dels resultats electorals d'avui. Tants opinadors, tantes enquestes, TV3 inclosa, i ningú l'ha encertat ni per aproximació. I heus ací com lo Duran és el gran beneficiat d'aquests resultats, Qui ho havia de dir després de la manifestació de l'onze de Setembre, algú no ho va acabar d'entendre, i de fet els resultats d'aquestes eleccions dibuixen un mapa realista de la complexitat del nostre país. Érem pocs i ens ha parit la iaia, hem anat de Guatemala a Guatepeor, Vindran temps difícils per CIu, i esquerra ha d'anar en compte, l'abraçada de l'os no és gaire saludable. I, si Pere Navarro pensa que se n'ha sortit prou bé, tampoc ha entés res.
Algú des de Madrid respira alleujat, i encara no ho sap, però té un greu problema davant seu, i l'ha de resoldre.... continuarà....

I que collons!  a qui han de fer President de la Generalitat és a Don Andrés Iniesta. La resta....., endergues.

Una almoina a la Democracia 25.11.12

La democràcia substitueix el nomenament fet per una minoria corrompuda, per l'elecció feta gràcies a una majoria incompetent.

 - La democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem.

George Bernard Shaw.

La democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l'home. Amb excepció de tots els altres.

La democràcia és la necessitat de doblegar de tant en tant a les opinions dels altres.

Winston Churchill.

I no se m'oblidin vostés i vostesses d'anar avui a votar.

La revolta 19.11.12

L'esclau rarament es rebel·la. Un home enfonsat en la misèria, en una misèria absoluta, tendeix al suïcidi o la resignació. La revolta, i fins i tot la revolta social, només es produeix quan els oprimits comencen a deixar de ser-ho. És a dir: Quan l'opressor ja ha cedit una mica, per descuit o per bondat

Un profeta és un home indignat. Per això només es profetitzen catàstrofes.


JOAN FUSTER

Ketchup 18.11.12

Vaig llegir en un diari que no hi hauria Apocalipsi. Per celebrar la bona nova, vaig anar al McDonald's i vaig demanar una hamburguesa. «Quina sort», vaig pensar, mentre entusiasmat, amania la meva hamburguesa amb Ketchup «que no hi hagi trompetes angelicals ni estrelles que caiguin sobre la nostra Terra abrasántla.» Fins aleshores havia estat un consumidor poc entusiasta ja que vivia a l'espera de la catàstrofe. Què més donava el ketchup, si ens encaminàvem cap al desastre? Ara, però, el món tenia futur. Així que em vaig posar més ketchup perquè ara sí que valia la pena. L'endemà vaig tornar a prendre una hamburguesa amb doble ració de ketchup. Però al tercer dia vaig notar que, prenent doble ració de ketchup per tercera vegada, ja no estava a l'altura de la meva època. El primer dia anava per davant, el segon seguia el pas de la contemporaneïtat, però al tercer ja em quedava enrere.

¿Ketchup doble per tercera vegada? És un retrocés!

Per no quedar-me a la cua, hauria de ser com a poc triple. Em vaig posar, doncs, una ració triple. Vaig eructar una mica, però en principi no em sentia malament. Els problemes d'estómac no van arribar sinó després de la quàdruple. Vaig aconseguir pal·liar-los amb Alka Seltzer.

Després de la quíntuple, ja cap remei podia ajudar-me, i després de la sèxtuple, em venien nàusees només amb pensar en la sèptuple. I ara què? L'implacable avanç del consum exigia una ració sèptuple de ketchup, i després una óctuple, i una nónuple, i una décuple, i així sense fi, perquè ara que l'Apocalipsi havia estat suspès, el futur no tenia ja límit. Suposem que aguanto fins i tot la décuple. I després, què?
-

He cremat el McDonnald's, hi havia una vida en joc. L'incendi no ha estat gran, ni punt de comparació amb l'Apocalipsi, però era millor que res.

Slawomir-Mrozek

El cul de sac d'Israel 18.11.12

L’actual estat d'Israel té les seves arrels en la Terra d'Israel des de fa més de 3.000 anys. Després de la Primera Guerra Mundial, la Lliga de Nacions va aprovar el Mandat Britànic de Palestina amb la intenció de la creació d'una "llar nacional per al poble jueu." Fou en l’any de 1947, que les Nacions Unides van aprovar la partició de Palestina en dos estats, un jueu i un àrab. El 14 de maig de 1948 l'estat d'Israel va declarar la seva independència, la qual cosa va ser seguit per la Guerra àrab israeliana de 1948 amb els veïns estats àrabs, que es negaven a acceptar el pla de l'ONU.

Les successives victòries en una sèrie de guerres posteriors van confirmar la seva independència i van ampliar les fronteres de l'Estat Jueu més enllà de l’acorda’t en el Pla de Partició de les Nacions Unides. Des de llavors, Israel ha estat en conflicte amb molts dels països àrabs veïns, amb diverses guerres i dècades de violència que continuen fins al dia d'avui. Des de la seva fundació, les fronteres d'Israel i fins i tot el dret a existir del propi estat ha estat subjecte a controvèrsies, especialment entre els seus veïns àrabs. No obstant això, Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, no així amb el Líban, Siria, i tampoc no se n'ha sortit amb l’Autoritat Nacional Palestina, tot i que lluny de la relativa treva que hi havia amb el mandat de Iassir Arafat, amb la mort d'aquest i l’arrabassament del poder per part de Hamas és quan s'ha acabat de complicar la situació ja prou difícil per se, fins ha arribar a la situació actual.
L'esquerra clàssica, la que no entén gairebé mai res, la que sempre recolza causes perdudes i sovint equivocades parla de genocidi, d'anorreament, com si els Palestins de Hamas fossin germanetes de la caritat i els israelians atroços assassins, i oblida que aquest anorreament o genocidi a la inversa ja el varen intentar en més d'una ocasió Sirians, Libanesos, Egipcis o Palestins des del 1948.

Intentant defugir aquest reduccionisme simple, no justificaré pas en cap manera la brutal i exagerada acció repressiva que l'estat d’Israel està duent a terme des fa temps amb diferents nivells de violència segons el moment i la circumstància. Però s'ha de dir que aquest Estat tant blasmat i que se sap rodejat d'enemics, està lluitant per a la seva supervivència des de 1948 i unes vegades encerta més que altres en la seva manera de procurar-se la defensa d’aquest continuar existint com a tal Estat en un entorn molt hostil, tot i que es evident que la diferència de les armes en que compten uns i altres és abismal i la represió dels Israelians sovint és brutal i desproporcionada.

No es pot reduir una situació tan complexa com aquesta a uns bons i uns dolents, i tot i que si és cert que algú hauria d¡aturar aquest malsón, continuaràn assetjant i si cal tornaràn a bombardejar i envair Gaza, però s’ha de tenir clar i insistir que aquí no hi ha bons i dolents, i les víctimes són els de sempre, el poble, en aquest cas el poble palestí, i en altres l'israelià, i no hem d'oblidar en el cas de Hamas, que foren ells qui varen trencar l’última i fràgil treva retornant al llançament de míssils contra les poblacions frontereres israelianes.Hamas a qui els palestinians, el seu poble en el fons els importa un rave, dins aquesta bogeria intransigent islamista en la que s'han instal·lat. Es deia que quan desapareguessin Arafat i Rabin seria possible parlar de pau en aquella zona. Doncs bé, ambos han traspassat fa temps i tot segueix igual o pitjor, atès com no toca, fa ja temps que a penes en parlen els mitjans.

I tot i que l'actitut de l'Estat d'Israel pot semblar exagerada vista del nostre prisma, no ho és tant des del dels israelians que creuen (crec que errats) que l’única manera d'assolir la pau és acabar amb Hamas. I dic errats perquè aixó no ho aconseguiran mai, ans al contrari cada vegada estan generant més odi del poble palestí vers ells, per aixó afirmo que aquesta és una guerra que els israelians mai la guanyaran, però tampoc poden aconseguir la pau negociant, hi ha massa odi enquistat per que sigui possible. En els últims deu ants la proporció de morts és de 7 palestinians per un israelià. En aquests últims anys s'ha construit aquest mur de la vergonya que envolta "Gaza", les traves per que arribin medicaments i aliments de primera necessitat són bastants més de les que caldria i cotinúen les detencions arbitraries pel sol fet de ser o semblar Palestí, sense cap prova ni garantia jurídica posterior, tot i que diuen ha disminuit.
No hi ha doncs solució a aquest problema tan enquistat, els Israelians estan en un "cul de sac" del que no poden ni saben com sortir-se'n, i aquest és un gravíssim i irresoluble mal de cap per a uns i altres, mentre la demografia suma cada dia que passa a favor dels palestinians. Mentrestant van morint ciutadans palestins innocents i algun  israelià de tan en tant.... Heus ací els homes i dones del poble escollit.

Autodeterminació 18.11.12

El president nord-americà i premi Nobel de la Pau Woodrow Wilson, va proclamar: “Cal respectar les aspiracions nacionals; avui en dia els pobles només poden ser dominats i governats amb el seu consentiment. L'autodeterminació no és una expressió qualsevol. És un principi imperatiu de l'acció política que, a partir d'ara, cap estadista pot arriscar-se a ignorar....” El respecte a l’exercici de l’autodeterminació va ser recollit a la Carta Fundacional de les Nacions Unides i ha estat reafirmat en diverses ocasions pel Tribunal Internacional de Justícia.

-

Fixeu-vos que Woodrow deia:a partir d'ara, cap estadista pot arriscar-se a ignorar..... A Espanya 'por Estadista' no me sale nada, i aquest és el primer i més gran problema a resoldre. Un segle de diferència entre el pensament del Govern de Madrid i el de Catalunya és una distància gairebé insalvable.

Potser i apel·lant a Jaume Perich prodriem dir que: autodeterminació sería conduir un auto de manera decidida. Artur Mas ho està fent, i aquest és un altre i preocupant problema.

'Pares normals' 17.11.12

"Olivier, Clément i Anne Marie s'afanyen a treure les pancartes a la parisenca plaça de Denfert Rochereau, enmig d'una marea humana. "La família PME: père, mère, enfant" ("pare, mare, nen"), diu l'eslògan. Per al trio, no hi ha dubte: "Hem de protegir els nens perquè tinguin pares normals", diu Clément, el més gran dels tres germans. Què són pares normals? "Una família encapçalada per un home i una dona", aclareix."

Aquest text l'he tret del tabloide el Mundo que obscenament dirigeix Pedro J.Ramirez. La noticia es refereix a una manifestació que hi ha avui a França en contra dels matrimonis d'homosexuals.

-

M'ha sobtat el concepte 'pares normals' o sia una familia encapçalada per un home i una dona. I, sincerament no ho entenc. Per exemple: Pedro J. Ramirez i Agatha Ruiz de la Prada, serien uns pares normals?. No se si tenen fills (espero i desitjo que no) i suposo que si tenen alguna filla no li hauran posat de nom Exuperància.

Pares normals son tots aquells que s'estimin, es respectin a ells i als seus fills, seus o adoptats, siguin home, home, dona, dona, u home, dona.

Hi ha molts pares normals i families normals que es comporten de manera molt anormal, com la familia Católica en general sense anar més lluny.

Col·lectiu Wilson 16.11.12

Sis prestigiosos catedràtics s'han agrupat per combatre les "campanyes de desinformació" que, en la seva opinió, s'estan creant per impedir que Catalunya "decideixi el seu futur lliurement". La creació d'aquest grup ha estat impulsada per Xavier Sala i Martín, catedràtic a la Universitat de Colúmbia (Nova York) i, de fet, els sis acadèmics tenen en comú que han fet carrera a les universitats anglosaxones. El lobi s'ha autobatejat com a Col·lectiu Wilson, en honor a l'expresident nord-americà Woodrow Wilson, "un gran defensor del dret d'autodeterminació". Entre els integrants, un dels noms que més sorprèn és el de Jordi Galí, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra que ha fet carrera a Cambridge, Nova York i Massachusetts i que fa tres anys va sortir a les travesses com a candidat al Nobel d'economia. Galí mai ha estat gaire amant de l'exposició pública, però sembla que, en aquest cas, ha optat per fer un pas endavant. La resta de membres del col·lectiu són Carles Boix, catedràtic de Princeton i col·laborador de l'ARA; Pol Antràs, catedràtic de Harvard; Gerard Padró i Miquel, catedràtic d'Economia a la London School of Economics, i Jaume Ventura, investigador sènior al CREI i exprofessor a Massachusetts. A la dreta del bloc teniu un banner que us porta a la seva web

Sindicats, instrument d'opressió classista 14.11.12

efectes d'un piquet informatiu

Deia Joan Fuster en un dels seus aforismes, exactament el 717 el següent: "Un Sindicat que està en mans dels de dalt - siguen aquests els que siguen - serà sempre un instrument d'opressiò classista (18-X-1954)". Quan Joan Fuster el va escriure jo tenia només nou anys i no hi havia doncs uns sindicats democràtics, sinó el sindicat vertical franquista, tot i que de fet, poca o nul·la diferència hi ha entre uns i altres, els sindicats son un ens inùtil actualment, ja ho vaig escriure fa uns mesos, com els àrbitres assistens no serveixen per a res, i si hi ha alguna cosa o activitat que no serveix per a res, només per costar diners (240 milions d'Euros l'any en el cas dels sindicats espanyols) a l'erari que tothom sap és públic, millor doncs obviar-ho i deixar-ho còrrer. 

Hi penso cada vegada que veig Càndido Méndez (etern dropo a la seva poltrona), Fernandez Totxo o Coscubiela. He dit dropo í, dropo, ho diu l'Ignasi Riera al seu últim llibre i ho subscric: per a ser sindicalista s'ha de ser dropo i jo hi afegiria que bastant barrut.

Entre altres questions perque el Sindicats que han forçat aquesta vaga amb els piquets informatius que coaccionen a la gent perque no obri botigues, posen silicona als panys i altres actes molt poc democràtics, són també culpables de l'actual crisi, per la seva connivència amb els Governs anteriors. Governs que varen col·locar a sindicalistes en Consells d'administració de Bancs i Caixes, i altres 

Els sindicats han desenvolupat un eficaç mecanisme que captació de fons públics amb caràcter finalista presentant amb regularitat a les convocatòries de subvencions anunciades per les diverses administracions públiques (central autonòmica, local i institucional) per al foment de l'activitat associacionista, la realització de tot tipus d'estudis, programes socials, plans d'igualtat, integració d'immigrants, etc ...; sent adjudicataris d'aquest tipus d'ajudes com si es tractés d'una organització no governamental més. És tremendament complicat determinar la suma total derivat d'aquesta font de finançament ja que la informació de les subvencions i ajudes concedides apareix disgregada en els centenars de butlletins oficials de l'Estat, CCAA, Diputacions, Ajuntaments, etc ...

Participar en els fòrums institucionals és una activitat, en general, retribuïda. Unes vegades ho és de manera directa al propi sindicat, així, per exemple, el Ministeri de Treball i Immigració els concedeix anualment una compensació econòmica per la seva participació en els òrgans consultius centrals i territorials del Ministeri, dels seus organismes autònoms i de les entitats gestores de la Seguretat Social. També, de vegades, l'abonament es realitza a títol personal a favor d'aquelles persones que són designades pel sindicat per participar en la comissió o consell d'administració corresponent. D'aquesta manera, representants dels sindicats pertanyien als consells d'administració de les trencades Caixes d'Estalvis i segueixen formant part dels consells dels ens públics titulars de les televisions i ràdios públiques, dels ens del sector empresarial i fundacional públic estatal, autonòmic o local, dels òrgans que controlen el fons de pensions dels funcionaris públics, de la Fundació per a la Prevenció de Riscos Laborals, entre moltes institucions.

Atenció especial mereix, el paper que per als sindicats més representatius suposa la seva participació en la gestió dels recursos recaptats als treballadors i empresaris sota el concepte de "formació professional". La quota de formació professional és el resultat d'aplicar el tipus de 0,70% a la base de cotització per contingències professionals a la Seguretat Social. D'aquesta 0,70%, un 0,1% és la part que es detrau de la nòmina del treballador i un 0,60% és la part que soportala empresa. Una part important de la recaptació és gestionat perla anomenada Fundació Tripartida per a la Formació en l'Ocupació, en la qual participen el Ministeri de Treball i Immigració per l'Administració, la CEOE i CEPIME com representants de l'empresa i CCOO, UGT i CIG com organitzacions sindicals més representatives. La manera com es gestionen aquests fons ha estat fins a temps recents molt opaca i, de fet, a la pàgina web institucional, les últimes dades ofertes es refereixen a l'any 2008. D'altra banda, el Servei Públic d'Ocupació Estatal, distribueix directament entre les centrals sindicals majoritàries milions d'euros amb aquesta finalitat. També les conselleries de treball de les comunitats autònomes, en desenvolupament de les seves polítiques actives d'ocupació, els adjudiquen nombrosos recursos per a aquesta finalitat. El control financer sobre la forma en què aquests fons s'apliquen a l'organització de cursos difereix d'unes comunitats a unes altres, però ha estat històricament escàs i el control de qualitat sobre el nivell de l'ensenyament impartit en ells i la qualificació dels ponents que els imparteixen moltes vegades és inexistent.

I aquests són els que han convocat la vaga d'avui i altres, sangoneras del diner públic i experts en treballar poc. A cada Empresa on hi ha enllaços sindicals, podeu estar segur que aquests són els més dropos de tots els treballadors.

Vaga 14.11.12

Vaga - Una vaga és una acció empresa de forma individual o per un col·lectiu social que consisteix a deixar de fer una cosa o coses, dintre de les funcions del col·lectiu o individu, per a exercir una pressió social, amb vista a l'obtenció d'un objectiu concret.

Vaga laboral: En molts països és reconeguda com un dret dels treballadors. Consisteix bàsicament a deixar de treballar amb l'objectiu d'aconseguir avantatges laborals o socials, encara que pot ser manifestada d'altres formes:

Piquet : Grup de vaguistes que intenten que els altres facin vaga, pressionant a la resta del col·lectiu, pacíficament o no. Als piquets pacífics se'ls sol denominar piquets informatius ja que se suposa que tan sols informen del dret inherent de vag".

Aquesta és una definició a la Viquipèdia de la vaga. Una definició antiga i obsoleta com la vaga en si mateixa. La manifestació d'avui m'ha sonat a rància, a deja vu, amb uns eslogans patètics i rancis, Berlanguians. M'ho deia aquest matí una mossa d'esquadra, som al segle XXI i es manifesten amb clixes del XIX. S'haurien de modernitzar una mica. De fet, escoltant una versió 'sui generis' del 'resistiré',  amb els voceros i el seu megàfon, només hi faltava la cabra. Molt soroll per no res.

Pressa sobtada 13.11.12

Diverses persones parlen prop de l'indret on Amaia Egaña es va treure la vida, a Barakaldo -

Amb això dels desnonaments sorprèn la pressa sobtada que els hi ha agafat a Bancs, Caixes, Partit Popular i PSoE per aturar-los. Portaven molt de temps dient-no's que no es podien aturar, que s'havia d'aplicar la llei. Deien els nostres polítics que la llei és la llei i que aquests desnonaments havien de seguir el seu curs. Els sacrosants Bancs i Caixes ens insistien en que no hi havia altre remei, que ells no volien però que no podien fer-hi res. 

Com es podia entendre, que a una familia la desnonaven del seu pis, deixant-los al carrer i a més a més encara continuàven endeutats amb la hipoteca. Qui més qui menys sap que als Estats Units tornes les claus i abandones l'habitatge i el deute que condonat, però aqui no.

N'hi ha hagut prou amb un suïcidi mediàtic, perquè tot s'hagi capgirat i el que abans era impossible ara és possible, De moment els desnonaments continuen i segons el Sr.Homs (el Quicu) el Govern no pot evitar que els mossos d'Esquadra els practiquin atès han d'obeir la llei i per tant als jutges. Diu Homs que si no s'ha pogut "fer la feina" a l'hora d'actuar contra els desnonaments és perquè no té "les competències" en aquest àmbit. Homs ha defensat les línies d'actuació del Govern català i ha afirmat que s'ha evitat un miler de desnonaments utilitzant el parc públic d'habitatges, que la Generalitat ha actuat en casos de mediació i que s'ha modificat el codi de consum també amb aquest objectiu. 
Sincerament, no entenc un Govern que parla de fer un referèndum, consulta o com li vulguin dir, si o si, desobeint la llei, en aquest cas la Constitució, i una cosa tan senzilla com aturar desnonaments prohibint als mossos que executin l'ordre del jutges, que no crec es queixessin, en general, s'excusin dient que s'ha de complir la llei. O sigui que aquí la complim o no, segons ens convingui o interessi. A l'Aragó el Govern ha aturat tots els desnonaments i aquests no volen fer referèndums ni consultes, com a molt van fent amb les seves bestieses sobre el català a la Franja, però ara això és pecatta minuta. Cal no oblidar que hi ha hagut ja dos suïcidis més un de fallit. Per cert que el d'Amaia Egaña a Barakaldo que semblava un cas estrany atès ambdós tenien feina, explicaven avui que ella, sense el consentiment ni coneixement del seu marit havia donat el seu habitatge com a garantia per uns deutes d'un germà seu, i que en no pagar aquest, d'ací el desnonament, lo qual és encara, si cal, més dramàtic.

Por 11.11.12

Em fa por la majoria absoluta de CIu, és la majoria de la bestiessa interessada en un tot o no res a esquenes dels ciutadans en una autentica utòpia mingitoria, nomès per pur afany mesiànic de poder politic que duu a enlloc o al no res. Em fa por una esquerra en mans d'un historiador utòpic, una Solidaritat en mans de psicòpates, un PSc perdut en la immersa mar blava, i un Pp comandat per una esquizoide transvestida. Votar en blanc com he fet en les dues últimes eleccions és la única opció raonable. No tinc pebrots per votar a qualsevol dels subproductes esmentats abans. Tots, del primer a l'ùltim ofenen la meva inteligencia. Com diria Jaime Gil de Biedma, deu ser que estic cansat, molt cansat,

La pèrdua d'iPADS de ses senyories 8.11.12

La Mesa del Congrés dels Diputats aprovarà previsiblement la setmana que ve un informe de la Junta d'Informàtica de la Cambra que proposa no reposar als diputats els equips informàtics portàtils tipus Ipad que hagin perdut o hagin estat sostrets, encara que sí reparar els que presentin avaries. En total, hi ha uns 30 equips perduts, robats o amb avaries, del total de 350 que s'han posat a disposició dels diputats, tot i que a twitter parlen ja de 50. La portaveu del PSOE, Soraya Rodríguez, ha recordat que l'Ipad és un "instrument de treball" que pertany a la Cambra, de manera que els diputats són responsables de mantenir-lo i cuidar-lo fins al final del seu mandat. "És un deure de custòdia responsable", ha assegurat. I si voleu que os sigui sincer, massa iPAD s'han perdut per part de la patoleia, que més aviat diria que aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid el deuen haver cedit a algun membre de la familia, o a l'amistansada, car saben que els donaràn un altre. Com no ho paguen ells i de barra els en sobra, sembla el més raonable suposar aquesta situació.

Mentre, la rèmora inùtil del Senat Espanyol, té previst malbaratar un milió d'euros en mòbils pels senadors.Podrien començar els del Govern a retallar per aquí, sobretot si tenim en compte que aquest Senat inùtil ens costa pel cap baix 60 milions d'euros l'any.