PER QUÈ NO SOM CAPAÇOS DE DIALOGAR? Francesc Puigcarbó 20.11.24

En un món on la comunicació és clau per a l'entesa i la convivència, sembla que el diàleg és cada vegada més esquiu. Per què ens costa tant dialogar? Aquesta pregunta ressona en molts àmbits, des de les relacions personals fins als grans debats polítics i socials.

Un dels pilars del diàleg és l'escolta activa. Escoltar no vol dir simplement sentir les paraules de l'altra persona, sinó entendre i empatitzar amb el seu punt de vista. Tot i això, en una societat accelerada i saturada d'informació, moltes vegades estem més concentrats en preparar la nostra resposta que realment escoltar a l'altre. Això genera malentesos i frustra l'intercanvi d'idees. No tots hem estat educats en habilitats comunicatives efectives. La capacitat d'expressar les nostres idees de manera clara i respectuosa, així com l'habilitat de negociar i trobar punts en comú són habilitats que es desenvolupen amb pràctica i aprenentatge. Sense aquestes eines, el diàleg es pot convertir ràpidament en un intercanvi de monòlegs sense connexió.

La polarització política i social també hi juga un paper important. Quan ens alineem fortament amb un grup ideològic, tendim a veure el món en termes de “nosaltres contra ells”. Aquesta visió binària dificulta l'obertura cap a l'altre i clou la porta al diàleg, ja que qualsevol opinió contrària es percep com una amenaça. La por del conflicte, la inseguretat i altres emocions negatives ens poden impedir dialogar. Temem de ser jutjats, incompresos o rebutjats. Aquestes emocions, sovint inconscients, ens frenen i ens fan evitar converses difícils però necessàries. L'empatia és la capacitat de posar-se al lloc de l'altre i comprendre'n les emocions i les perspectives. Sense empatia, el diàleg esdevé superficial. La manca d'empatia es deu a moltes raons, des de diferències culturals fins a experiències personals que ens han fet desconfiar de l'altre. Dialogar és una habilitat essencial per construir ponts i resoldre conflictes. Requereix paciència, humilitat i disposició per escoltar i entendre l'altre. Tot i que ens costi, l'esforç de millorar les nostres habilitats comunicatives i de superar les nostres barreres personals val la pena. Un món on el diàleg flueixi lliurement és un món més comprensiu i connectat. Podrien prendre nota els nostres polítics, incapaços de tenir la mínima empatia entre ells, i dialogar amb els contraris, deixant de considerar-los els seus enemics.

ENGUANY A BCN "SE ARMÓ EL BELÉN" 20.11.24

Com s'esperava, molts ja han mostrat el seu rebuig al nou muntatge nadalenc de l'Ajuntament barceloní. El portaveu del PP al Consistori, Dani Sirera, ha exigit a l'alcalde Collboni que «rectifiqui» i que instal·li a la plaça Sant Jaume un pessebre tradicional. «Posar una estrella», ha afegit en un missatge publicat a X, «no ha de significar amagar un pessebre que forma part de la nostra cultura cristiana i de la nostra manera de celebrar el Nadal». No ho se, pero jo diria que l'estrella també és tradicional, i els anys anteriors a la plaça sant Jaume, de pesebre tradicionano n'hi havia, hi havia si de cas performances que tampoc els agradaven.

En el mentrestant - no se podia saber - els señoros regidors de VOX, Don Gonzalo de Oro i Don Liberto Senderos, també han mostrat el seu rebuig a la instal·lació. D'Or ha qualificat Collboni com a «digne successor de Colau» i l'ha acusat de pretendre «eliminar» les tradicions nadalenques dels barcelonins per «imposar les de cultures que no respecten ni les dones ni la llibertat sexual». Nombrosos usuaris de X han mostrat el seu disgust davant aquest nou disbarat de l'Ajuntament de Barcelona, ​​que cada any sembla que pretén provocar els ciutadans trencant amb les tradicions nadalenques de la capital catalana.

A propòsit d'això, si jo fos l'alcalde Collboni, els diria a aquests que criden, que ja que faci el pessebre que faci, o que no en faci, el criticaran sistemàticament, i que l'estrella és un element de globalització cabal en l'arribada del Nen Jesús a Betlem, que, si no els agrada, que se'n vagin a veure l'obscena, ostentosa i onerosa celebració nadalenca de Badalona o Vigo, i ja de pas, a fer la mà.

ESPAÑOLES, FRANCO SE SUBIÓ A UN CIRUELO 20.11.24

Avui som a 20 de Novembre, fa 49 anys que va morir Franco. Suposo que se celebrarà més o menys com en anys anteriors, en què, només, ho feien uns quants nostàlgics del règim, però Vox segur que incidirà en la celebració d'enguany. Però la competència és molt dura amb altres celebracions de la mateixa data. Ho saben bé els celebrants del nostre Onze de Setembre, que ha de competir amb altres desgràcies com el magnicidi d'Allende a Xile o els atemptats de les Torres Bessones a Nova York. En el cas del 20-N, la construcció del relat té un pecat original. Segons l'historiador Ricardo de la Cierva, ministre de Cultura amb Suárez, el dictador feixista Francisco Franco va morir el 19-N, però van allargar les constants vitals fins a la matinada perquè la data coincidís amb la mort de José Antonio Primo de Rivera, afusellat el 20 de Novembre de 1936 i transformat en màrtir útil per a la propaganda del règim.

Les ironies de l'atzar sovintegen el calendari i el 20-N també es pot rememorar la mort violenta del líder anarquista Buenaventura Durruti, assassinat el mateix dia que van afusellar José Antonio. El 20 de novembre és també l'aniversari de l'assassinat dels polítics nacionalistes bascos Santiago Brouard, assassinat el 1984, i Josu Muguruza, assassinat el 1989. En tots dos casos es creu que la data del crim va ser escollida simbòlicament per fer- coincidir amb el 20N. El de Brouard va ser obra del GAL, però en el cas de Muguruza no es va poder demostrar aquesta connexió.

Al principi de la transició, tal com avui, eren freqüents les celebracions de simpatitzants del franquisme. Molts ajuntaments democràtics van canviar el nom dels carrers dedicats al 20-N. A Sabadell, l'avinguda 11 de setembre, abans es deia Avenida del Ejército Español. Abans que s'esvalotin els nostàlgics del franquisme que avui ocupin els carrers haurien de saber que també es comemora l'inici de la revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. 

LA MASKIROVKA DE LA DOLORS 19.11.24

Dolors Montserrat va sortir de la sala d'audicions del Parlament Europeu exclamant: “L'hem tombat!”, “l'hem tombat!”. Alguns periodistes en van prendre nota. La tenaç eurodiputada del Partit Popular feia referència a Teresa Ribera, candidata a ocupar la principal vicepresidència de la futura Comissió Europea. La setmana que ve sabrem si l'eufòria de la guerrillera més vehement del PP espanyol al Parlament Europeu estava degudament connectada amb la realitat. Tot dependrà de la fermesa que mostri els propers dies la presidenta Ursula von der Leyen en defensa del seu futur govern. La nova Comissió, sotmesa al vot del Parlament Europeu, porta el segell. Von der Leyen es juga la seva autoritat política en aquest episodi. I l'autoritat política de la presidència de la Comissió Europea no és poca cosa a les coordenades actuals del món. El pròxim mes de gener, Donald Trump prendrà possessió com a nou president dels Estats Units, i al febrer se celebraran eleccions federals anticipades a Alemanya. La setmana passada Von der Leyen va sortir en defensa de Ribera després de les primeres escomeses del PP espanyol, a la recerca d'un boc expiatori socialista que compensi el descrèdit de Carlos Mazón a la Comunitat Valenciana per la mala gestió de la riuada del 29 d'octubre. L'ona que arriba en aquests moments de Brussel·les és que hi haurà un acord, amb el PP espanyol o sense. Llegeixin la crònica que Anna Buj, corresponsal a la capital europea, publica avui a La Vanguardia.

Alberto Núñez Feijóo ha deixat entreveure més d'una vegada que l'actual presidenta europea no li cau gens simpàtica. Feijóo retreu a Ursula Gertrud Albrecht (el seu nom de soltera) un suport excessiu a Pedro Sánchez en els últims anys. Feijóo va reiterar ahir la seva oposició al nomenament de Ribera, sense amenaçar en públic amb un vot contrari a tota la Comissió. La votació decisiva tindrà lloc en plenari entre dimarts i dimecres de la setmana que ve. La nova Comissió es votarà en bloc i el sufragi dels eurodiputats serà secret.

“L'hem tombat!”, exclamava fa una setmana Dolors Montserrat als passadissos del Parlament Europeu. Potser no va ser tan ingènua. La setmana passada, el PP volia moure el focus del debat domèstic espanyol. Després de la multitudinària manifestació de València en protesta per la mala gestió de la riuada, necessitava fomentar la idea que hi ha hagut dos culpables: Mazón i Ribera, sobretot Ribera. En termes militars es tractava d'una maniobra de distracció per reduir la pressió negativa sobre el PP, que comença a ser perceptible a les enquestes. Obrir un altre front per restar pressió. Confondre per salvar una situació adversa. En la tradició militar russa aquesta tàctica es coneix com a maskirovka, mascarada, disfressa. La maskirovka d'Alberto Núñez Feijóo, Esteban González Pons i Dolors Montserrat pot acabar la setmana que ve amb 22 eurodiputats del PP espanyol votant en contra dels 14 comissaris del PPE proposats per Úrsula Gertrud Albrecht, de casada, Ursula Von der Leyen.

ESTEM A PUNT D'UNA GUERRA A GRAN ESCALA 19.11.24

John A.Powell, l'expert en justícia social i racial de l'Institut d'Othering and Belonging de la Universitat de Berkeley considera molt perillosa la nova era de Trump i l'auge dels autoritarismes al món. Gina Tosas - Redactora en Internacional de la vanguardia.

El segon mandat de Donald Trump amenaça els drets humans, però fins i tot els moments més foscos “són una oportunitat per lluitar per una societat on cadascú pertanyi, importi”. Així ho interpreta john a. powell (Detroit, 1947), expert en justícia social i racial i director de l'Institut Othering and Belonging de la Universitat de Berkeley, Califòrnia – va començar a escriure el seu nom en minúscules després de descobrir que el seu origen era d'un esclavista. La seva obra, referent del Black Lives Matter, analitza el concepte d'alteritat (othering) com el procés de crear una divisió entre nosaltres i els altres.

“Consisteix a no tractar algú amb la humanitat i la dignitat necessàries, a no tractar-lo com un igual. Ho pots ignorar o veure com una amenaça, i intentar contenir-lo, expulsar-lo del teu país o, en un cas extrem, matar-lo", va explicar a La Vanguardia des de Barcelona, ​​on va participar a les jornades de The Nonviolence Factory, de l'Institut Novact.

Diria vostè que Trump fa servir narratives d'alteritat?

No només això. Trump ha utilitzat l'altre com a arma. Ha portat l'assumpte a un altre nivell. Trump va imposar el veto als musulmans i va fer servir tot el poder de l'Estat per dir: 'No pertanys, ets l'altre'. I ara diu que deportarà 11 milions de persones. Aquest és un procés extrem d'atreviment on l'Estat perseguirà les persones.

Quina és l'estratègia darrere l'ús de la retòrica racista per part de Trump?

La majoria de vegades, quan ens involucrem en l'alteritat, ho fem perquè volem pertànyer. Durant els debats presidencials, quan preguntaven a Trump què farà per solucionar la falta de cura infantil per a les mares, la resposta era: la culpa és dels immigrants. Si la gent no pot comprar una casa als EUA. perquè la vivenda és massa cara, eren els immigrants. Tots els problemes eren culpa dels immigrants. Tant se val que no sigui veritat. Està avivant la por. El que es ven a la gent és que si volen pertànyer s'han de desfer dels tipus il·legals, com José Padilla, per dir-ne un nom. Trump no s'interessa a conèixer la tal Padilla, com és la seva família, en què treballa… No, els diu, “és diferent a nosaltres, ens està fent mal”.

Creieu que els drets humans i la igualtat estaran més amenaçats durant el segon mandat de Trump?

Sí. Però també és hora d'anar més enllà. Als anys 50 i 60, el moviment pels drets civils als Estats Units va experimentar una veritable acceleració. Per a molts nord-americans, aquest és un dels moments de més orgull. Què més estava passant llavors al país?

El Maccartisme?

Joseph McCarthy, un home molt poderós, va intentar reduir els drets humans. Va ordenar arrestos, l'FBI seguia la gent, algunes persones van ser assassinades. Trucava antiamericans als que havien nascut als Estats Units però no pensaven com ell considerava que havien de pensar… Avui tenim molts més recursos que aleshores. Hem après del llegat de Rosa Parks i el Dr. King. Hem de resistir qualsevol esforç de retallar drets i, serà difícil, no sempre guanyarem. Però ens hem de moure cap a un món on cada persona importi. I pot ser que l'origen no sigui els Estats Units. Que sigui un altre país, ¿Espanya potser? Però hi ha d'arribar.

A Trump li donen suport figures com Elon Musk, David Duke i gent com els Proud Boys. Diria que són “emprenedors del conflicte”, segons el terme que empreu?

Sí. S'alimenten del conflicte. Els agrada avivar-lo i se'n beneficien. De vegades fins i tot castiguen les persones que intenten bastir ponts. Perquè si poden mantenir el conflicte aguditzat, hi poden guanyar diners. Trump ha estat molt hàbil en això. És una manipulació estratègica. I la majoria de les persones no s'adona que és manipulada. Trump pot dir coses en què no creu o que no tenen cap sentit, però sap que enfuriran la multitud. És com llençar carn vermella a un gos. Cal despertar les emocions perquè Trump és molt bo jugant-hi. Tracta que la gent s'apassioni per alguna cosa perquè ho segueixi com a líder.

És perillós per a la societat nord-americana?

És extremadament perillós. Els fundadors dels Estats Units van intentar crear un sistema en què un demagog mai no es pogués fer amb el control del país. Aquesta era la idea dels “controls i contrapesos” (checks and balanços): crear tres branques de govern separades perquè ningú no es fes amb elles alhora. Però Trump ho ha fet: té la presidència, el Congrés i els tribunals. On són els controls? I ara a més diu: 'No es limitin a jurar lleialtat a la Constitució, vull que em siguin lleials a mi, independentment del que faci'. I vol el tipus de generals que tenia Hitler, gent que no tingui consciència moral, perquè obeeixi ordres horribles. Ha demostrat la seva propensió a fer-ho, diu que perseguirà les persones que el van enutjar.

L'ascens de líders autoritaris de dreta és una tendència global. Quines poden ser les conseqüències?

És difícil predir el que passarà. Hi ha moltes contingències a tenir en compte. Són males notícies i no les hauríem d'endolcir. Els hem de fer front. Potser, per primera vegada a la història recent, la majoria del món viurà sota líders autoritaris, fins i tot més que quan Hitler va arribar al poder. Aleshores, hi havia Hitler, Mussolini, Japó, potser un o dos països més. Però ara parlem dels Estats Units, podríem incloure també l'Índia, la Xina, Rússia, Turquia... la llista continua. Argentina entra i surt, Brasil entra i surt. És una cosa que era inimaginable fa 30 anys, quan semblava que la democràcia s'estava expandint i que hi havia alguns casos atípics, com ara la Xina i potser Rússia.

Podria això portar a una desigualtat econòmica més gran en perjudici de les minories?

Hi ha molts escenaris a estudiar, aquest és possiblement un. Perquè hi ha barreres estructurals, psicològiques, culturals, i si no som proactius, aquestes barreres creixeran fins i tot. I les coses empitjoraran. La guerra és realment a l'horitzó. I no em refereixo a una escaramussa, em refereixo a una guerra a gran escala. En algun moment, vas massa lluny, comets un error, altres persones ho prenen seriosament, encara que tu no ho facis, i deslligues una cosa que després no pots controlar. Hi ha perills reals, però crec que també hi ha oportunitats.

Com quins?

Si la lluita és entre els qui creuen que les úniques persones que importen són les que s'assemblen a mi i els que diuen, no, tothom importa. Tinguem aquesta discussió. Fins i tot en les condicions actuals, en què estem amenaçats per la crisi climàtica, pels problemes migratoris, per la reculada dels drets humans… Fins i tot en aquest entorn és realment quan hem d'insistir en la pertinença per a tothom, sense que hi hagi alteritat.

Com explica vostè que més votants hispans hagin donat suport a Trump aquesta vegada, malgrat les seves promeses xenòfobes?

A les eleccions nord-americanes la gent sol mobilitzar-se al voltant d'un o dos temes i s'oblida de tota la resta. Sovint és un tema recent. La majoria dels hispans són catòlics, encara que algunes persones estan comprensiblement molt molestes per l'avortament, d'altres ho celebren. Si el preocupa i creu que no hi hauria d'haver avortaments, Trump és el seu heroi. Si creu que les dones no haurien de tenir elecció, Trump és el seu heroi. Ha lliurat a un segment de la comunitat hispana una cosa que és realment important per a ella. 

ILLA HA BEGUT OLI... DE JAÉN 18.11.24

La visita del president Salvador Illa a una fira de l'oli de Jaén a Sabadell ha estat la polèmica. Junts, ERC i la CUP han acusat de promoure la competència als productors d'oli catalans. Illa va fer diumenge passat una visita institucional a l'Ajuntament de Sabadell i va aprofitar la cita per clausurar amb un discurs la Fira del Primer Oli de Jaén a la ciutat, un esdeveniment que organitzen la Diputació Provincial i la Junta d'Andalusia per donar a conèixer les empreses del sector a l'exterior.

La visita ha indignat partits com Junts, ERC o la CUP, que li retreuen a més que acudís a aquesta cita i no a altres fires d'oli de Catalunya, com la que se celebrava aquell mateix cap de setmana a Maials, a la qual va anar el conseller d'Agricultura, Òscar Ordeig. La secretària general adjunta d'ERC, Marta Vilalta va titllar de “despropòsit” que Illa fes “promoció de l'oli de fora”. “Catalunya és país d'oli, i d'una qualitat excel·lent! Destaquen especialment els de les Garrigues, també Terres de l'Ebre, Siurana i l'Empordà”, va defensar, i va afegir que “el país i la seva gent es defensen sempre, des de tot arreu, cada dia, a cada acció”. Va coincidir amb ella Jordi Turull, secretari general de Junts, que també va acusar Illa de festejar els competidors dels productors d'oli catalans i el va acusar de ser “un president més preocupat per agradar Espanya i el PSOE que per defensar Catalunya”. De fet, tots els esmentats anteriorment, no han entès res, en el seu afany per polititzar qualsevol acte. I mira que és senzill. El president de la Generalitat estava de visita oficial a Sabadell, i aprofitant que el Ripoll passa per la meva ciutat, algú li va aconsellar que visités la fira de l'oli de Jaén, que hi ha qui diu que no és terra andalusa. A més, l'ocasió li va venir que ni pintada per promocionar la seva futura actuació estatal. En el seu discurs a la fira, Illa va qualificar d'“excel·lent” la idea dels productors de Jaén de “no quedar-se a casa” i donar a conèixer el seu oli fora d'Andalusia. “Jo ho faré també, vull viatjar per Espanya per explicar-nos des de Catalunya”, va afirmar. “Escoltar-se i explicar-se permet desfer malentesos i informacions malicioses”. 

VILA MATAS NO POT VIATJAR A RÚSSIA 18.11.24

L'escriptor Enrique Vila-Matas podria tenir problemes legals si viatgés a Rússia. Un dels autors barcelonins traduïts a més llengües té un llibre que infringeix una llei que la Duma va aprovar dimarts passat. Afortunadament, el títol en qüestió no està (encara) traduït al rus. Són quatre les obres de Vila-Matas publicades en rus: Bartleby i companyia (2000) i Extraña forma de vida (1997) a l'editorial Inostranka, i Dublinesca (2010) i Mac i el seu contratemps (2017) a Eskmo, aquesta última novel·la traduïda per Aleksandr Sergeevich Bogdanovski l'any passat, ja amb la guerra d'Ucraïna en marxa. En canvi, el seu celebrat llibre de contes Fills sense fills (1993) només està traduït al francès (Enfants sans enfants, a Christian Bourgois) i al portuguès (Filhos sem filhos, a Assírio & Alvim), escriu Màrius Serra el seu article avui dilluns a l'avantguarda. Alguns dels meus millors amics militen, des de fa anys i ara ja de manera gairebé irremeiable, en la confraternitat dels éssers humans que decideixen conscientment no reproduir-se, visquin o no en parella, i que ho reivindiquen com una forma de vida gens estranya. Justament és aquest aspecte joiós dels personatges vila-matians que pul·lulen pel seu llibre menys reproductiu el que ara podria portar problemes amb la justícia russa, ja que la Duma ha aprovat una llei que prohibeix l'apologia de la vida sense fills. La Duma va aprovar dimarts una llei que prohibeix l'apologia de la vida sense fills. És una reacció a la flagrant caiguda de la natalitat (un 3,4%) al país de Putin, on avui viuen 4 milions menys de russos que el 1991, amb una taxa de fecunditat de les dones en edat reproductiva que no arriba a l'1,4%. Aquesta profunda crisi demogràfica se suma a la situació de guerra i al marc ideològic postcomunista per prohibir, no sols qualsevol expressió del moviment LGTBIQ+, sinó també la promoció de la vida de solter o de les parelles hetero sense fills.

Totes les persones que defensin els fills sense fills, com els personatges de Vila-Matas, seran multades amb sancions de 400.000 rubles (4.000 euros), el doble si són funcionaris de l'Estat i fins a cinc milions (47.000 euros) si són institucions o empreses. S'ha acabat anar a adoptar nens russos. Que no tornem a enviar nens a Rússia com el 1937!