Del bloc de Santiago Niño Becerra - dilluns, 28 gener         

"Intentaré ser molt, molt breu, i molt, molt clar, perquè avui més que mai vull que s'entengui molt, molt bé, tant el que estic dient com el que vull dir. A Espanya hi ha avui 6 milions de persones desocupades, mentre que a la cúspide del 'Espanya va bé' n'hi havia 1,7 milions. Deixem de banda la subocupació i l'economia submergida perquè n'hi va haver ahir i n'hi ha avui. Les dues xifres que indiquen és que avui hi ha a Espanya 4,3 milions de persones que poden treballar però que no són necessàries, ho van ser, però ja no ho són. 
Entre 1995 i el 2007 es van portar a Espanya més de cinc milions de persones per construir pisos, servir en restaurants, fer llits en hotels, netejar a domicilis particulars i realitzar altres tasques que van possibilitar, al costat dels rius de diners que a Espanya van arribar des la resta del món, que Espanya anés bé. 
31 desembre 2006: taxa d'atur 8,3%; mateix dia i mes del 2012: taxa d'atur 26,06%. 17,7 punts d'ocupació se n'han anat, i no tornaran: no-tor-na-ran, perquè el que va possibilitar que fossin: aquell model, se n'ha anat per no tornar. 
Mesures. Si el que es vol és reduir la taxa d'atur, es pot fer un 'canvi metodològic' com el 2001 i, també, modificar la definició d'ocupat. Però si el que es busca és reduir el nombre de desocupats s'ha de vincular 'permís de residència' amb 'contracte de treball' i convidar a que se'n vagin als que ja no són necessaris. En plena Europa Andorra té instaurada des de fa molts anys aquesta sistemàtica, i ningú ha acusat mai a Andorra de ser un Estat feixista. ¿Repartir el temps de treball?. Ja es va provar, a França, i en termes generals no funciona perquè llavors la productivitat baixa, de manera que baixa la competitivitat. És al revés: el camí passa per potenciar la inversió per tal d'augmentar la productivitat, i tenir una plantilla molt reduïda formada per treballadors que siguin uns megacracs en lo seu (sigui el que sigui 'lo seu', però megacracs). ¿Això vol dir que la desocupació augmentarà?, Sí, però en la forma d'atur estructural. Hi haurà tasques en les que, per les seves especials característiques, podrà dividir-se el temps de treball, tasques de reduït valor afegit i molt intensives en factor treball, tasques necessàries, evidentment. 
Bé que es divideixi el temps de treball, però, llavors, també s'haurà de dividir la remuneració per empleat i això tindrà masses ingents de treballadors pobres: els woorking poor, sobre ells, als Estats Units, des de fa temps en saben bastant. Una altra cosa que ha de començar a ser abordada: les zones. Cert, avui la taxa d'atur a Espanya és del 26%, però mentre hi ha zones d'Andalusia on arriba al 40%, en àrees d'Euskadi no arriba al 3%. Què vol dir això?, Doncs que cal potenciar a les zones que tenen possibilitats reals i dissenyar solucions personalitzades i a mida per a les que no en tenen. Un apunt sobre la Reforma Laboral del Govern: em reafirmo en el que ja he dit: penso que la RL va ser una eina dissenyada especialment: a mesura, perquè les grans empreses puguin reduir de forma molt ràpida i molt barata als excedents de factor treball que ja tenien i que més tindrien. Penso que sense aquesta RL la taxa d'atur seria molt semblant, només que a les grans empreses els hagués sortit molt més car. I no, ni remotament es va passar als dissenyadors de la RL que aquesta pogués servir per 'fomentar l'ocupació', bàsicament perquè no es pot crear ocupació per llei.
Espanya és un invent jurídic compost per zones que estructuralment no tenen res a veure una amb l'altra, un invent jurídic que ha crescut com ha crescut perquè no podia créixer d'una altra manera, després el que va fer ho va fer bé partint de la base que l'objectiu era créixer. Va ser un camí, que s'ha acabat, i que no tornarà, mai: mai. A partir d'aquí toca anar en una altra direcció. És el que hi ha.

I el que més em fot, és que té raó, encara que oblida un pel cinicament, que tots aquests immigrants que ara sobren, en l'época en que ens pensàvem que érem rics, feien les feines que els d'aqui no volien fer i prou que els voliem aleshores, - qui ha cuitat de la gent gran sinó els immigrants - encara que ja es veia a venir que quan tot se n'anès en orris serien els primers de rebre. En aquest fracàs col·lectiu hem perdut moltes coses i, entre elles, la dignitat i la decencia.