M’explicava un bon amic que em vaig trobar l'altre dia, una història senzilla però bonica.
Fa un parell d’anys venia amb el cotxe de Centelles, quan després d’aturar-se a Sant Quirze de Safaja, en continuar cap a Sant Feliu de Codines, és trobà al bell mig de la carretera a una parella a peu amb tres maletes i una pluja persistent d’aquella que et deixa emmarat. S’aturà el meu amic i s'oferí portar-los. Ells li varen dir “no hace falta vamos aquí mismo” ¿A donde van? preguntà el meu amic “a Sabadell – li contestaren – nos han dicho donde trabajábamos que está ahi al ladito”
El meu amic els va recollir a ells i maletes i els va deixar a la parada d’autobusos del Sagalés a Caldes de Montbui, cerciorant-se abans que duien diners. Continuava el meu amic amb la narració dels fets, que per casualitats de la vida en Toño que així es deia ell, i la seva dona varen anar a viure molt a la vora de casa seva i se’ls trobava sovint. Li va aconsellar – no tenien els papers - que es busqués feina per cuitar de gent gran i en posteriors trobades en Toño li va comentar que n'havien trobat tots dos i que les coses els hi anaven relativament bé, puig tenien els tres fills a Colòmbia i encara no els podien portar aquí, en no tenir els papers arreglats.

UN matí de dissabte anava el meu amic per la riba del Ripoll amb la seva bicicleta quan es va trobar en Toño caminant per abaixar una mica l’excés de pes. Es va aturar, puig feia temps que no es veien i, tot xerrant, en Toño li va explicar que ja tenien els papers en regla i que el seu fill gran d’ací a un més ja vindria i que esperaven quan fos possible, segurament l’estiu vinent anar a buscar els altres més petits. Es separaren ambdós, i el meu amic en arrencar pedalejava amb força mentre un lleuger somriure es dibuixava als seus llavis. Per uns instants, el meu amic es sentia feliç.

 Aquest escrit es de Novembre del 2011, i obviàment l'amic que em va explicar la història no existeix, era jo mateix qui la va viure quatre anys abans. 

 Fa poc més d'un més em vaig trobar Toño pel carrer, vàrem estar xerrant i em va dir que tornàven al seu país, cap dels dos tenia feina i com habia aconseguit arraconar una mica en els bons temps tenia més pervindre a Colòmbia que no pas aqui. 
Molts han marxat del país com Toño i la seva dona i fills i, més que se n'aniràn, no caldrà que els convidem a marxar com suggereix Niño Becerra.