Viure: especialitzar-se en l'error. Burlar-se de les veritats indubtables, no fer cas de l'absolut, prendre's a broma la mort i transformar l'infinit en atzar. Només es pot respirar en el més profund de la il·lusió. El mer fer de ser és tan greu que, comparat amb ell, Déu és pura bagatel·la. Armats pels accidents de la vida, assolirem les cruels certeses que ens amenacen. Carregarem contra elles, embestirem contra les veritats, atacarem les llums que ens enceguen. Vull viure, i per tot arreu salta l'esperit contra mi, defensor de les causes del no-ser. ... Així, fidel a si mateix, branda l'home l'espasa en la croada dels errors. Als meus semblants ja els conec. Sovint he llegit en els seus ulls absents i buits el sense sentit del meu destí o he reposat de les meves rebelíes durant les pauses de les seves mirades. Però la seva angoixa no m'és aliena. Ells volen, volen, incessantment. I com no hi havia res a voler, els meus peus espiaven les seves petjades com si fossin espines, el meu camí serpentejava per el llot dels seus anhels i blanquejava amb una inútil aurèola la seva vana recerca.
Ells no saben que el paradís i l'infern són floracions d'un instant, l'instant mateix, que no hi ha res més enllà de la força d'un èxtasi inútil. En el seu camí de mortals, no he trobat la parada eterna sobre la bóveda dels instants . Veig un arbre, un somriure, un record. És que no existeixo jo ilimitadament en cada un d'ells? Quina altra cosa puc esperar més d'aquesta visió definitiva, aquesta incurable visió del llampec temporal? Els homes pateixen de futur, irrompen en la vida, fugen en el temps, busquen. I res em fereix més que els seus ulls anhela'ns, vans però desproveïts de vanitat. Jo sé que tot és final, que només hi ha un instant, cada instant, que l'arbre de la vida és un esclat d'eternitat, reversible en els actes del ser. I, així, ja no vull res. Sovint, quan em trobo a les nits que s'erigeixen els fons del món, com saber si sóc o no sóc? I, llavors, es pot ser o es pot no ser? O bé, atrapat en les vagues ondulacions de la música, perdut enmig d'elles, purificat dels atzars de la respiració, com m'assemblaria als meus semblants? No tenir sinó un objectiu: ser més inútil que la música. En ella no trobo ni el ser ni el no ser. On ets com tumultuosa víctima del seu encanteri? No és potser ella cap part no part sonora? - Emil Michel Cioran.
Grande Ciorán...grande.
ResponEliminaAlgunas veces pienso que llegará el día que me cuestionare mis "pequeñas batallas particulares". Espero que cuando llegue ese día piense que ha merecido la pena, mientras tanto hay que mirar hacia adelante, con dudas o con casi certezas, pero adelante.
ResponEliminasupongo que se trata de ver la botella medio lleva Temujin, aunque me da que Cioran no quería ver ni la botella en su desencantada visión microcósmica de la especie humana, a la que tanto detestaba.
ResponEliminaCioran sempre inspira i fa pensar, tot i que no és sant de la meva devoció perquè li trobo a faltar una segona lectura. A mi em sembla que la vida té més elements, per més que els seus siguin arguments irrefutables.
ResponEliminaDit d'una altra manera, tant els estoics com els epicuris van aribar una mica més enllà.
ResponEliminaEs cert, és massa taxatiu, massa radical, però era així, de fet, digue'm ignorant però és l'ùnic fil+osof que ha cridat la meva atenció, potser perquè va al gra i no es perd emmig de floritures ni disquisicions. O te'l quedes o el deixes, no hi ha terme mig.
ResponEliminasalut
En això et dono tota la raó, i a més a més a mi també m'agraden molt els autors radicals que parlen sense embuts i sense pèls a la llengua, i que no necessiten ser correctes. En literatura, aquesta actitud la veig en un tipus com Houellebeq, que de ben segur t'agrada. I en filosofia, a risc de semblar pedant, en Diògenes (el del barril).
ResponEliminade Houellebeq vaig llegir una novel·la, crec era Plataforma i em va semblar una boutade d'un intel·lectual típicament francés. Sincerament em va decebre.
ResponEliminaQuan a Diógenes, poc l'he llegit, perquè t'haig d'enganyar.