Al final de la funció trec un conill del barret. Sempre ho deixo per al final, perquè als nens els encanten els animals. A mi, si més no, m'encantaven quan era petit. Així es pot posar fi a la representació en el seu moment més àlgid, que és quan passejo al conill per entre els nens i aquests poden acariciar-lo i donar-li de menjar. Abans, les coses, realment eren així, avui en dia als nens els impressiona menys però de tota manera deixo el del conill per al final. Aquest és el truc que, de totst, més m'agrada, és a dir, el que més m'agradava. Mantinc tota l'estona els ulls fixos en el públic, la mà entra al barret i tempteja en les seves profunditats fins que troba les orelles de Kasam, el meu conill. I llavors:
- Alabím alabám, Kasam va! - I el sac.
Sempre ens torna a sorprendre, al públic i a mi. Cada vegada que la mà frega aquestes orelles tan còmiques dins del barret em sento com un mag. I tot i que sé com funciona, que hi ha un buit ocult a la taula i tot això, el visc com si es tractés de veritable màgia.
També aquell dissabte a L. deixi el truc del barret per a l'últim. Els nens de l'aniversari es mostraven especialment apàtics. Alguns d'ells estaven asseguts d'esquena a mi mirant una pel·lícula de Schwarzenegger a la televisió per cable. L'amfitrió de la festa fins i tot es trobava en una altra habitació jugant davant la pantalla un joc nou que li havien regalat. El meu públic es reduïa a uns quants nens. Era un dia especialment calorós i jo, amarat com estava sota el vestit, l'únic que desitjava era acabar d'una vegada i marxar a casa. Em vaig saltar tres números de malabarisme amb cordes i vaig passar directament al del barret. La mà va desaparèixer en les seves profunditats i vaig clavar els ulls en els d'una nena grossa i amb ulleres. L'agradable contacte de les orelles de Kasam va tornar a sorprendre'm com sempre:
- Alabím alabám, Kasam va!
Un minut més en el despit del pare, i me'n vaig amb un xec de tres-cents shekels. Vaig tirar de Kasam de les orelles i vaig notar una cosa una mica diferent, més lleugera. I llavors, de sobte, aquesta sensació d'humitat al canell i la nena grossa de les ulleres que es posa a cridar. La meva mà dreta sostenia el cap de Qassam, amb les seves llargues orelles i els ulls de conill molt oberts. Només el cap, sense cap cos. El cap, i molta, moltíssima sang. La nena grossa seguia cridant. Els nens asseguts d'esquena a mi que miraven la tele es van donar volta i es van posar a aplaudir. De l'altra habitació va venir el nen del videojoc. En veure el cap decapitat va deixar anar un xiulet d'entusiasme. Vaig notar com el menjar del migdia em pujava a la gola. Vaig vomitar en el meu barret de mag i el vòmit va desaparèixer. Els nens em van envoltar embogits de felicitat.
.
La nit que va seguir a la funció no vaig aconseguir agafar el son. Vaig revisar tot l'equip centenars de vegades. No aconseguia trobar cap explicació al que havia succeït. Tampoc vaig poder trobar el cos de Kasam. Al matí em vaig encaminar a la botiga de màgia. Tampoc aquí van saber explicar-se. Vaig comprar un conill. El dependent va intentar convèncer-me que m'emportés una tortuga.
-Això dels conills està passat de moda -em va dir-, ara el que es fa servir són les tortugues. Digueu que és una tortuga Ninja i cauran de la cadira.
.
Malgrat tot em vaig quedar amb el conill. A ell també li vaig posar Kasam. A casa m'esperaven cinc missatges al contestador automàtic. Tots eren ofertes de treball. Totes de nens que havien vist la funció. En un d'ells el nen fins i tot em proposava que deixes després a casa seva el cap decapitat tal com ho havia fet en la festa d'ell. Només llavors em vaig adonar que no m'havia emportat el cap de Kasam.
.
La meva següent funció L'havia de representar el dimecres. Per el desè aniversari d'un nen de Ramat, Aviv Guímel. Vaig estar molt nerviós durant tota la funció, poc concentrat. El truc de les reines em va sortir malament. No feia més que pensar en el barret. Finalment va arribar el moment:
- Alabím alabám, Kasam va!
La mirada fixa en el públic, la mà dins del barret. No aconseguia trobar les orelles, però el cos tenia exactament el pes que havia de tenir. Estava pelat, però amb el pes correcte. I llavors va tornar a produir-se la cridòria. Crits barrejats amb aplaudiments. No era un conill que tenia a la mà, sinó un nadó mort.
Ja no sóc capaç de fer aquest truc. Hi va haver un temps en què m'agradava, però avui, només amb pensar-hi em tremolen les mans. Segueixo imaginant les terribles coses que vaig a treure i que m'estan esperant dins. Ahir vaig somiar que ficava la mà i que la mandíbula d'un monstre me la atrapava. Em costa entendre que abans tingués el valor d'introduir la mà en aquest lloc tan tenebrós. Que abans tingués el valor de tancar els ulls i adormir-me.
He deixat del tot de fer màgia, però la veritat és que no m'importa. No guanyo diners, em sembla bé. De vegades encara em poso el vestit així, sense més, a casa, o examino el buit secret de la taula del barret, i en tinc prou. A part d'això no toco la màgia i, d'altra banda, no faig res de res. Em limito a quedar.me estès al llit pensant en el cap del conill i en el cadàver del nadó. Com si fossin una mena de pistes per una endevinalla, com si algú intentés dir-me alguna cosa, potser que no corren bons temps per als conills ni tampoc per als nadons. Que no corren temps gens bons per als mags. - Un conte d'Etgar Keret