El pare de Búchette solia portar-la al bosc en despuntar l'alba, i la nena romania asseguda molt a prop seu mentre ell talava els arbres. Búchette veia com s'enfonsava la destral fent volar prims trossos d'escorça; sovint, les molses grises venien a arrossegar-se sobre el seu rostre. «Compte!», cridava el pare quan l'arbre s'inclinava produint un cruixit que semblava subterrani. Ella sentia certa tristesa pel monstre estès en el clar del bosc, amb les seves branques magolades i les seves branques ferides. A la nit, un cercle vermellós de piles de carbó s'encenia enmig de l'ombra. Búchette sabia a quina hora calia obrir la cistella de joncs per oferir al seu pare el càntir de gres i el tros de pa bru. L'estendia entre les branques i mastegava amb lentitud. Després, Búchette xarrupava la seva sopa. Corria entorn dels arbres marcats i, si el seu pare no la mirava, s'amagava per cridar: «Uuu!».
Hi havia una caverna fosca, plena d'esbarzers i de ressons sonors, a la qual es donava el nom de Santa María Becerra. Alçant-se de puntetes, Búchette solia observar-la des de lluny.

Cert matí de tardor en què els marcits cims del bosc estaven àdhuc encesos per l'aurora, Búchette va veure que davant de la Becerra s'estremia un objecte verd: Tenia braços i cames, i el cap semblava pertànyer a una noieta de la mateixa edat de Búchette.

Al principi va tenir por d'apropar-se; ni tan sols es va atrevir a cridar al seu pare. Va pensar que era una de les persones que responien en la caverna de la Becerra quan algú parlava fort. Va tancar els ulls, tement que qualsevol moviment seu provoqués algun sinistre atac. En inclinar el cap va sentir un sanglot proper: l'extraordinària criatura verda plorava. Llavors, Búchette va obrir els ulls i va sentir pena. Doncs veia el rostre verd, dolç i trist, humitejat per les llàgrimes, i dues nervioses manetes verds que s'estrenyien contra la gola de la nena extraordinària.

-Tal vegada hagi caigut sobre males fulles que destenteixen -es va dir Búchette. Armant-se de valor va travessar falgueres estarrufades de ganxos i de branques, fins a arribar gairebé al costat de la singular figura. Dos bracets verdosos es van tendir cap a Búchette, enmig dels mústics esbarzers.

-S'assembla a mi -va pensar Búchette- però té un estrany color. La plorosa criatura verda estava mig coberta per una espècie de túnica feta de fulles cosides. Era en realitat una noieta que tenia el tint d'una planta silvestre. Búchette va imaginar que els seus peus estaven arrelats a la terra. Malgrat això, els movia amb molta lleugeresa.

Búchette li va acariciar els cabells i li va prendre la mà. Ella es va deixar conduir sempre plorosa. Semblava que no sabés parlar.

-Ai! Déu meu! Una diablessa verda! -va exclamar el pare de Búchette quan la va veure arribar-. D'on véns, petita? Per què ets verda? No saps respondre?

Era impossible saber si la nena verda l'havia entès. «Tal vegada tingui gana», va dir ell. I li va oferir el pa i el càntir. Però ella va donar voltes al pa a les seves mans i ho va llançar al terra; després va agitar el càntir per escoltar el soroll del vi.

Búchette va pregar al seu pare que no deixés a aquesta pobra criatura al bosc durant la nit. A l'hora del crepuscle les piles de carbó van brillar una per una i la noia verda va observar, tremolosa, els focs. Quan va entrar a la caseta, va retrocedir en veure la llum. No podia acostumar-se a les flames i llançava un crit cada vegada que algú encenia l'espelma.

En veure-la, la mare de Búchette es persignà. «Déu m'ajudi -va afirmar- si es tracta d'un dimoni; però no és ni remotament una cristiana». La nena verda no va voler tocar ni el pa, ni la sal, ni el vi, de la qual cosa resultava clarament que no podia haver estat batejada ni presentada a la comunió. Van ser al visitar-los al capellà, qui va arribar a la casa en el precís moment en què Búchette oferia a la criatura faves en la seva beina.

Molt contenta pel que sembla, es va posar immediatament a partir la tija amb les ungles, pensant trobar les faves a l'interior. Mes després, decebuda, va començar a plorar fins que Búchette li va obrir una beina. Llavors va rosegar les faves mentre observava al capellà.

Per més que van portar-la en presència al mestre d'escola, no va ser possible fer-li comprendre una sola paraula humana ni pronunciar un sol so articulat. Plorava, reia, o emetia crits.

El capellà la va examinar minuciosament, sense descobrir en el seu cos cap senyal del dimoni. Al diumenge següent la van conduir a l'església i allí no va manifestar signe algun d'inquietud, a part de gemegar quan la van humitejar amb aigua beneïda. Però no va retrocedir gens ni mica davant la imatge de la creu i, quan va passar les seves mans per sobre les sagrades nafres i les  espines, va semblar apesarada.

Les gents del llogaret van sentir gran curiositat i algunes fins a temor. Malgrat el consell del rector, seguien parlant de la «diablessa verda». La criatura només es nodria de grans i fruites; cada vegada que li oferien espigues o branques, partia la tija o la fusta i plorava de desil·lusió. Búchette no aconseguia fer-li aprendre en quin lloc calia buscar els grans de blat o les cireres, i la seva decepció era sempre la mateixa. Per imitació, aviat va ser capaç de transportar fusta i aigua, escombrar, assecar i fins a cosir, tot i que manejava la tela amb certa repulsió. Mes mai es va resignar a encendre el foc, o tan si més no a aproximar-se a la llar. Entretant, Búchette creixia i els seus pares van voler posar-la a treballar. Això li va causar tanta pena que totes les nits, amagada sota els llençols, sanglotava suaument. L'altra nena es condolía en veure en aquest estat la seva amigueta. Al matí mirava llargament a Búchette i els ulls se li omplien de llàgrimes. I a la nit, durant el seu plor, Búchette sentia que una mà tendra li acariciava els cabells i uns llavis frescos es posaven en la seva galta.

S'apropava la data en què Búchette havia d'entrar a treballar. Els seus sanglots s'havien fet gairebé tan angoixants com els de la criatura verda quan la van trobar abandonada davant la caverna de la Becerra. L'última nit, quan el pare i la mare de Búchette estaven lliurats al somni, la nena verda va acariciar els cabells de la seva amiga i li va prendre de la mà. Després va obrir la porta i va estendre el braç cap a la nit. I així com abans Búchette l'havia conduït a les cases dels homes, ella la va portar de la mà cap a la llibertat ignorada. 

Marcel Schwob