Una dona sense un home, és com un peix sense bicicleta. Aquesta cita anònima es a un recull de poemes de Maria Mercé Marçal, que el 13 d'aquest més hauria complert 65 anys, però que malauradament ens va deixar el 1998, víctima d'un cáncer de pit. Marçal, no va ser nomès poeta, una gran poeta, va ser catedràtica d'institut de català, narradora, editora i traductora catalana i també activista política, fins i tot va arribar a ser militant del PSAN. Però el més important d'ella és la seva poesia, car ella mateixa era la poesia, en un tot meravellós que no hauriem d'oblidar i llegir o rellegir sovint per mantenir viu el seu record.

 DIVISA

 Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

 Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Foc de pales

II

 La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

 Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

 La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

 L’escala fosca
del desig
no té barana.

V

 BRIDA

 A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

 traginer de cançons
en cavall sense brida.

 Quin esquer se m’arrapa
a la geniva? 
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig 
per l’altra riba,

 traginer de cançons
en cavall sense brida.

 Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

 traginer de cançons
en cavall sense brida.

Tombant

     Una dona sense un home
    és com un peix sense bicicleta
        Anònim

     I

 Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

 Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.

    III

 Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

 M'he emborratxat de solitud.

     IV

 La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.

 No talleu els arbres del canal!

    VI

 De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.

     IX

 Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts, 
sense sabates...

     X

 Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

 El vent de març juga a matar
i me la torna.

 El meu cor l'entoma.

    XII

 Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

 Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

 Foguera joana

Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.

 Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

 Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

 Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

 *
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.

 Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!

Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.

 BRUIXA DE DOL

 I
ZODÍAC

 Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

 Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

 Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

 I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

 III

 Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

 La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

 Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

 I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

 IV

 INTERLUDI ROMÀNTIC

 Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.

 Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

 i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

 i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.

 VII

 El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.

 La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.

 ¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas

 de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.

XI

 En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.

 Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.

 Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,

 clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.
XII

 Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

 que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

 El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

 Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.
XIII

 Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

 Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

 el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

 Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.
Avui les fades i les bruixes s'estimen

 Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

 És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

 Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

 Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
Els núvols duien confetti a les butxaques

 *
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més a menut,
el que duia confetti a les butxaques,
Però, ai!... les arnes no dormen.)
I

                         A l'Anna Costa

 Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
    Ai, estrella marinera,
    ai, adéu,
    estrella de la mar.

 La mar guarda un cor d’estrella
a l’avenc del teu mirar
    Anna, Anna,
    marinera
    traginera de la mar.

 L’arc del silenci tibat,
i, per sageta, l’estrella.
    Ai, adéu,
    marinera
    Anna de la mar.

 Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
II
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA

 La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

 A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

 Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

 Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
III

           A Magda Marçal

 Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
lo mal del peu?

 Corre, lluna, 
que t'empaita
la guineu!

 Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs sang!

 Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.

 Magdalena,
lluna plena,
tens l'escombra
al cpa del llit,
per fugir-hi
en la ventada
sota l'ombra
de la nit.

 Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.

 Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!

 Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa 
i de l'hostal.

 Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.

 Corre, lluna, 
amb l'onada
a retaló!
IV
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

     A Pepa Llopis

 Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

 Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s’hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

 Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s’hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

 Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l’entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

 Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,ç
com la vela del veler
entre la pluja i l’onada.
Com la claror que s’amaga 
en el vi bo del cellerç
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!
VI

               A Fina Llorca

 Jo conec una fada que es diu Fina
     -flor de taronger,
que camina de puntetes
     -ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
     -flor de taronger,
i una palma a la finestra
     -ai, la flor de tarongina.
L'acompanya el cargol i la caragolina
     -flor de taronger,
de lluny l'aneguet lleig
     -ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
     -flor de taronger,
jardins a les parets
     -ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
     -flor de taronger,
i n'escampa pels carrers
     -ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
     -flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
     -ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
     -flor de taronger,
el romaní i la menta
     -ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
     -flor de taronger,
corrandes enllunades
     -ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
     -flor de taronger,
i li barrufa al voltanty
     -ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
     -flor de taronger,
la calma i la tempesa
     -ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l'esguard i us digui: Vine!
     -flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m'ha fadat a mi).
     -ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.
VIII
CANÇO DE FER CAMÍ

     Per a la Marina

 Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

 Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

 Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

 Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

 Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

 Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Sense llops ni destrals

 IV
CEL NEGRE

                    Per a l'Assumpta

 L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

 Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

 I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

 que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.
TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA

                      Per a Ina, d'un any estant

 2

 Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?

 Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.

 Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

 I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.
Vuit de març

 *
Amb totes dues mans
alçades a la lluna, 
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

 Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

 Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

 El fum dibuixarà 
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.








MARIA MERCÈ MARÇAL