Aquesta és la història d'unes persones que un dia van viure a la lluna. Allà ja no hi ha ningú, però fins fa pocs anys allò estava a vessar de gent. Les persones que vivien a la lluna es creien molt especials, perquè podien tenir els pensaments amb la forma que volguessin. Amb forma de cassola, o de taula. I fins amb forma de pantalons de campana. I així, les persones de la lluna podien portar a la núvia un regal tan original com un pensament d'amor en forma de tassa de cafè o un pensament de fidelitat en forma de gerro.

   Resulten molt impressionants tots aquests pensaments convertits en formes, només que amb el temps va quallar entre les persones que vivien a la lluna una mena d'acord que determinava l'aspecte que cada pensament havia de tenir. Un pensament sobre l'amor matern tenia sempre forma de cortineta mentre que el pensament sobre l'amor patern es materialitzava en forma de cendrer, de manera que, independentment de a quina casa arribés un, sempre podies endevinar quins pensaments i en forma de què estarien ordenadament esperant al cistell del te del saló.

   De totes les persones que hi havia a la lluna, tan sols n'hi havia una que donés forma als seus pensaments de manera diferent a les altres. Era un noi jove i una mica peculiar que es passava el dia fent-se preguntes existencials i una mica enutjoses. El pensament principal que li rondava la ment era del tipus del que està convençut que totes i cadascuna de les persones tenen almenys un pensament únic i exclusiu. Un pensament amb un color, volum i contingut que només a aquesta persona se li hauria pogut ocórrer tenir-lo.

   El somni d'aquest jove era poder construir una nau espacial amb la qual donar voltes per l'espai per reunir tots els pensaments exclusius que hi haguéssin. Mai assistia a actes socials ni sortia per divertir-se, sinó que dedicava tot el seu temps a construir la nau. A aquesta nau li va muntar un motor amb forma de pensament de cavil·lació i un sistema de direcció en forma de lògica purificada, i allò era només el principi. Després li va anar afegint moltíssims més pensaments enginyosos que l'ajudaran a pilotar la nau i a sobreviure en l'espai, només que els seus veïns, que l'observaven treballar, veien com s'equivocava tot el temps perquè només algú que realment no entén pot posar un pensament de curiositat a manera de motor, quan està més que clar que un pensament d'aquest tipus ha de tenir l'aparença d'un microscopi. Per no parlar que un pensament de lògica purificada, si no es vol que sigui de mal gust, ha de tenir la forma d'un prestatge. 
Varen intentar explicar-li, però ell, simplement, no els escoltava. Les ànsies d'arribar a trobar tots els pensaments exclusius i únics de l'univers el van apartar del bon gust i de tota conducta assenyada.

   Una nit, mentre el jove dormia, es van reunir a la lluna uns quants dels seus veïns i, per compassió, li van desmuntar la nau feta de pensaments que gairebé estava acabada i els hi varen ordenar de nou. Quan el jove es va aixecar al matí, va trobar en el lloc on havia estat la nau, prestatgeries, gerros, termos i microscopis, i tot formant un monticle que cobria el pensament de la pena pel seu gos mort, pensament materialitzat en unes estovalles brodades.

     Al jove no li va fer cap gràcia la sorpresa. En lloc de donar les gràcies li va donar un rampell de ràbia i es va posar a trencar tot el que trobava al seu pas portat per un atac de bogeria. Les persones de la lluna el miraven atònites perquè no els agradaven gens els aldarulls. La lluna, com és ben sabut, és un satèl·lit amb molt poca gravetat, i com més petita és la força de gravetat d'un planeta o d'un satèl·lit, més depèn aquest de la disciplina i de l'ordre, perquè tots els objectes que hi ha en ell només necessiten que se'ls doni un suau empenta per perdre l'equilibri. Així que si tot el que sentís una mica d'amargor comencés a armar-la, la cosa podria acabar en una veritable catàstrofe. 
Al final, quan es van adonar que el jove no es calmava, no van tenir més remei que pensar en com aturar-lo. Llavors van tenir un pensament de soledat de la mida de tres metres per tres metres i van ficar al noi dins, un pensament de la mida d'un calabós i amb el sostre tan baix que cada vegada que el noi es donava contra una de les parets notava una mena de descàrrega de fred que li recordava que, en definitiva, estava sol.

   Va ser en aquesta cel·la on va tenir un últim pensament de desesperació en forma de soga, una soga a la qual li va fer un llaç i de la qual es va acabar penjant. A la gent de la lluna els va entusiasmar moltíssim la idea de la soga de la desesperació amb el llaç en un extrem i de seguida van començar a tenir el seu propi pensament de la desesperació i a posar-se'l al voltant del coll. I així va ser com les persones de la lluna es van extingir poc a poc fins que no va quedar més que aquella cel·la d'aïllament. Només que després d'uns quants segles de tempestes espacials aquesta també va quedar destruïda.

   Quan la primera nau espacial va arribar a la lluna, els astronautes no van trobar a ningú. El que sí van trobar va ser un milió de pous. Al principi els astronautes van creure que aquells pous eren tombes antigues pertanyents a les persones que un dia havien habitar la lluna. Va ser només al comprovar més de prop quan van descobrir que aquells pous no eren més que pensaments sobre el no res.

En Un home sense cap, Etgar Keret, Ed Siruela, 2011