LA CATÀSTROFE DEL NAIXEMENT 9.4.13

No correm cap a la mort; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatem com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'un altre por que es remunta al nostre primer moment. Ens repugna, és veritat, considerar el naixement una calamitat: per ventura no ens han inculcat que es tracta del suprem bé i que el pitjor se situa al final, i no al principi de la nostra carrera? No obstant això, el mal, el veritable mal, està darrere, i no davant de nosaltres. El que a Crist se li va escapar, Buda ho ha comprès: «Si tres coses no existissin en el món, oh deixebles, el Perfecte no apareixeria al món ...» I abans que la vellesa i que la mort, situa el naixement , font de totes les desgràcies i de tots els desastres.

De 'la inconveniéncia de nacer' (PDF) E.M. Cioran.
(Ahir hauria complert 102 anys)

UNA SOCIETAT ADORMIDA 8.4.13

En l'entrevista que ha publicat avui en Lluís Bosch a l'Enric H. March, aquest entre altres coses parla de com hem abandonat la lluita com a societat, diu, i és cert, que s'ha perdut aquell esperit de lluita, de reivindicació de la transició, i diu tambè que tot i que hem avançat, tampoc ho hem fet tant, i és que en el fons seguim tenint els mateixos problemes i mancançes que 50 anys enrere. Aquest escrit que us deixo té quatre anys, però sense tocar ni una coma, a dia d'avui l'escriuria igual, fil per randa. Potser caldria afegir-hi que des del 15M aquesta societat mica en mica i en diferents àmbits ha començat a despertar i a bellugar-se...

"Si fos filòsof suposo que militaria en la branca dels estoics o els pessimistes de mena, més no ho soc i ni tan sols en aquest aspecte em puc definir. Em meravella sovint que alguns components d'aquesta societat nostra reclamin per fer valdre els seus drets en sentir-se menystinguts o ultratjats per l’Administració on qualsevol fòtil del poder públic o privat. Ho dic perquè sembla mentida tal i com estem actualment, amb la crisi galopant que tenim i el que ens espera, l'augment desaforat de l'atur, l'autisme de l’Administració i el bandolerisme de Bancs i Caixes en general, més l’espoli d’elèctriques i gasistiques entre altres, la ciutadania com un ramat de bens (hom el primer) ens hàgim instal·lat en un “dolce far niente” d'una societat adormida instal·lada en un tan se me’n fotisme passiu que és realment preocupant.

Aquesta abdicació formal per la lluita demostra fins a quin punt hem abdicat, ens hem adotzena’t i tan se’ns en dona tot. Aquí anem entomant amb una displicència i una paciència digna de Job que es veu en tenia molta de paciència. Trenta anys enrere per molt menys es muntaven els grans pollastres i la gent es tirava al carrer a protestar, per exigir i normalment aconseguir preservar els seus drets com a ciutadans, i de vegades per nimietats com que simplement s’apugés una misèria un bitllet d’autobús o una pesseta la gasolina. 

Però actualment tot això aparentment ni afecta ni mobilitza i l’autèntic espoli que ens estàn esta perpetrant tots els poders fàctics, passi, passi i passi com aquell qui res, i ells clar, encantats de la vida. No fem servir el dret a protestar, i en no ho fer-ho estem donant patent de cors als qui ens espolien d'una o altra manera. 

Però que es pot esperar d'una societat egoista i nihilista perduda en la buidor mental, i que a sobre té un Govern que per si mateix es incapaç de reclamar i exigir el que li pertoca a ell i de rebot als seus ciutadans. Tal per a qual som, i tots a entomar, que l'estomac és gran i el cul ample."

DANYS COL·LATERALS 8.4.13

Un bombardeig de l'OTAN va causar la mort de deu nens i una dona a l'Afganistan, un nou succés que pot complicar les relacions entre l'Aliança i el país asiàtic en plena retirada de les tropes internacionals."Onze civils, entre ells deu nens, van morir en l'operació de les tropes internacionals", va assegurar Wasifullah Wasifi, portaveu del governador de la província afganesa de Kunar. Segons la font, quatre dones més van resultar ferides en una operació conjunta de les tropes afganeses i de la Força Internacional d'Assistència per a la Seguretat a l'Afganistan (ISAF) duta a terme dissabte al matí al poble de Sonu, al districte de Shigal.

D'aquestes morts per error de localització s'en diuen danys col·laterals, un eufemisme que serveix per definir un error, una bomba que va caure on no havia d'haver caigut, matant a les persones equivocades. Ha de ser fotut morir per un error, per un dany col·lateral que es diu eufemísticament i cínicament, és com si t'atropellen travessant (ja se que és difícil) un pas de vianants amb el semàfor dels vianants en verd. Tu, no tens la culpa, però l'error d'un altre t'envia a l'altre barri. 

Aquests errors en l'Exercit dels Estats Units (altrament dit OTAN) són freqüents tot i la sofisticada tecnologia que empren, però possiblement els que la fan servir son prou maldestres, i de la mateixa manera que els errors dels arquitectes es tapen amb plantes, els de l'exercit quan en cometen un, com els del metges es tapen amb terra. I ja ha de ser fotut morir estúpidament per un error, tot i que si et diuen que has estat víctima d'un foc amic i has mort d'un dany col·lateral, sempre t'ha de reconfortar. Pels segles dels segles, amén.

LA PESCA DE LA TRUITA A AMÈRICA 7.4.13

A l'escriptor nord-americà Richard Brautigan el varen trobar mort en la seva cabanya californiana més d'un mes i mig després de ficar-se una bala d'una Magnum 44 en ple terrat. No va fallar, amb una bala de la grandària de mig índex era difícil. Aquest va ser el final de l'anomenada “baula perduda entre la marihuana be-bop de la literatura beatnik i l'àcid folk-rock del Dylan més visionari”(Rodrigo Fresán).

La seva vida d'escriptor? L'arquetípica, primer menystingut, després -amb aquest llibre- Brautigan va obtenir el reconeixement de la crítica i va ser adorat pels hippies. Després, en la seva següent etapa es va convertir en el vell elefant incapaç de trobar el camí a casa amb projectes que no van quallar. D'aquest llibre va aconseguir vendre en el seu temps més de tres milions d'exemplars. Avui amb una perspectiva menys influenciada per l'LSD els toca a vostès jutjar-ho.

Aquesta és una obra que no tracta especialment de pesca ni de truites, encara que sí d'Amèrica. Alhora lúdica i seriosa, divertida i malenconiosa, fa un recorregut que comença en els peus de l'estàtua de Benjamin Franklin a Washington Square, Sant Francisco, i recorre les meravelloses vies fluvials de les zones rurals dels Estats Units. La Pesca de la truita a Amèrica és un text completament original ple de ximpleries enginyoses i d'una profunditat estúpida, que recorda els acudits transmesos per un savi borratxo mitjançant un format de col·lecció de contes curts de lliure associació, senzills i alhora amb un contingut més enllà del tangible.

S'anuncia com una novel·la, però és una de les novel·les més estranyes que llegireu mai. La Pesca de la truita a Amèrica és de vegades el nom d'alguns personatges de la novel·la; en altres ocasions es tracta d'un lloc a Estats Units, fins i tot en alguns relats es refereix a coses que no són “reals” i que només el context és capaç d'identificar. El lector creu estar dins d'un complot per riure's d'algú i al final la sospita que el burlat és un mateix augmenta segons cauen les fulles. Realment no hi ha cap complot ni cap burla, simplement és un text que intenta ser menys del que en realitat és. Només aspira a ser un compendi d'esbossos d'un estrany món comptats amb una prosa plagada de lirisme.

El narrador de la novel·la de Brautigan busca una vida pastoral en la naturalesa, però no té èxit, la seva cerca acaba en frustració i desil·lusió. En el seu viatge a cap part, comenta els valors socials i personals dels nord-americans amb un sentit d'apatia proper a la desesperació.

Brautigan va escriure aquesta obra durant una excursió amb la seva dona i la seva filla recolzant-se en l'ampolla, els records i els taciturns personatges de l'Amèrica profunda.

La fórmula emprada per Brautigan de jutjar a la societat a través de la naturalesa, no és nova. Una sèrie d'escriptors i filòsofs de diverses èpoques han fet el mateix. El cas més notable és probablement Els Walden de Thoreau. De fet, les similituds entre els Walden de Thoreau i la novel·la de Brautigan són moltes, tant en la forma d'explicar les seves vivències com en els seus propis arguments.

Blackie books ens la ha fet disponible. No surtin corrents a comprar-la per que potser ja no la trobaran. La primera edició ja va riu avall i la segona encara no ha nascut. Si entre els seus rierols literaris apareix, pesquin-la, no els deixarà indiferent. 

Pepe Rodríguez

SINOPSI

Richard Brautigan hauria complert els 75 el passat mes de gener si no s'hagués pegat un tret el 1984. Blackie Books fa una festa i celebra almenys el primer amb la publicació de la pesca de la truita a Amèrica, primera novel·la d'aquest déu de la contracultura americana i de l'anticanon literari, primer volum de la Biblioteca Brautigan que publicarà la casa. Al que no sàpiga qui és Brautigan li envegem la sort de poder llegir-ho per primera vegada, ara en castellà. I al que ho sàpiga, li recomanem que faci com nosaltres: tornar a comprar-ho fins i tot encara que ja el tingui, i tornar a llegir-ho si és que no ho recorda.

Brautigan va dir una vegada que el seu lloc en la història –de la literatura, del món–, és a dir, a la foto panoràmica de la història, era el lloc dels núvols. Suposem que es referia a la part més bonica de les fotos amb núvols, però podria tractar-se d'aquest limb on, en efecte, quedaria atrapada fins ara l'edició espanyola de la pesca de la truita a Amèrica , encara que gràcies a aquest llibre més d'un arribés a imaginar el dia en què s'escriurien «Brautigans» en lloc de novel·les.

Heus aquí, doncs, el començament d'una obra extensa i variada que, en opinió de molts, fins i tot anuncia a autors tan dispars com Raymond Carver o David Foster Wallace, encara que no es pugui comparar només que amb ella mateixa i, de totes maneres, per orientar al lector, podria dir-se que Brautigan és l'hereu sentimental de Hemingway, que el seu humor beu de Mark Twain i que té una vena filosòfica que entronca amb Emerson i Thoreau . Quant a la pesca de la truita a Amèrica, i per simplificar, podria dir-se que es tracta d'un viatge emocional i espiritual per una època idealitzada en la memòria de l'autor i en la història, un extens poema en prosa, humorístic i malenconiós, profund i entremaliat, absurd en el relat del quotidià i, sobretot, resistent a l'anàlisi i la classificació. I que quan va sortir va vendre més de 2 milions d'exemplars.

Per descomptat, com sempre, que sigui lector qui decideixi. Perquè, tal vegada, la prova de la grandesa de Brautigan són les passions oposades que sempre ha despertat i que, amb una mica de sort, seguirà despertant.

L'ESTAT CONTRA AMADEU CASELLAS 6.4.13

Aquest comentari és del dia 20 d'agost de 2011. Un any i mig més tard no n'he sabut res més de l'Amadeu Casellas, que dedueixo morirà a la presó, víctima de Kafka. L'ùnic que si sé és que va abandonar la vaga de fam.....vuit díes després d'aquest comentari. publicat a l'agost farà dos anys. I m'he proposat recordar-lo encara que sigui de tan en tant, perquè el seu cas és d'aquells que hom sincerament no entén com no es resolen com s'haurien de resoldre, que és amb la llibertat. Dic aixó perquè o jo no me n'he assabentat de la seva llibertat, o encara és a la presó. La informació última sobre ell és a la Wikipedia, i diu així:

"El 9 de Març del 2010, Amadeu Casellas surt de la presó després que se li computessin els anys de presó preventiva com a condemna ferma.

El maig de 2010, l'Audiència de Barcelona ha condemnat a tres anys de presó l'Amadeu Casellas i aquest cop també la seva esposa. Segons la sentència, se'ls condemna per un intent frustrat d'introduïr dos sobrets d'heroïna durant un vis-a-vis l'any 2008."

Que hom sàpiga, a dia d'avui encara és a la presó. Aixó és el que en se d'ell:

-

"Aquest és el text inicial que vaig escriure sobre ell fa tres anys: Confesso que he sentit a parlar avui per primera vegada d'Amadeu Casellas, així com de passada, de manera rutinaria, a alguna emisora han comentat aquest mati que portava més d'un mes en vaga de fam sense cap més comentari. He posat al titular "l'anarquista obidat" tot i que no seria del tot cert, a la xarxa hi ha gent que es preocupa per ell i que reclama la seva llibertat, però em referia oblidat en el sentit que el seu cas és d'aquells que hom sincerament no entén com no s'ha resolt fa ja temps i d'una manera molt diferent a la seva situacíó actual. El que he pogut saber d'ell, ho teniu a continuació. Llegiu i jutgeu... "

.

"Amadeu Casellas Ramon, actualment pres en la Unitat de l'Hospital Penitenciari de Terrassa, manté la seva vaga de fam després de 50 dies. Reclama una sortida a la seva crítica situació d'empresonament que dura ja més de 22 anys. 22 anys pagats per lluitar contra l'Estat, expropiant bancs en els anys 70 i 80, per a ajudar a finançar les lluites obreres de l'època. Després de l'engany que va sofrir en l'última vaga de fam en el mes d'abril —en la qual el director de la presó li va fer unes promeses si deixava la vaga, que després no va complir— Amadeu ha decidit que aquesta vegada serà fins a les últimes conseqüències: o li donen el tercer grau, o li rebaixen la condemna, o no pararà. A dia d'avui Amadeu ha perdut més de 23 quilos, es manté a força d'aigua i glucosa dissolta, té els nivells de sucre al voltant dels 50 mg/l, i li estan subministrant valium.

Amadeu Casellas

Avui hem pogut comprovar les vergonyoses condicions de l'Hospital Penitenciari de Terrassa. En primer lloc no han deixat pujar als companys que venien a visitar-lo, encara que estaven autoritzats en Quatre Camins, només ha pogut pujar la seva mare (30 minuts) i la seva advocada.(Era a 3 d'agost) Casellas tenia 14 anys en 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà quan va descobrir l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer a gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers. Anava de paquet en la moto amb les octavillas i assistia a reunions clandestines". Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per a canviar les coses, i encara avui, quan ha complert ja els 45 anys i està convençut que les pistoles no arreglen res, considera que l'anarquisme, àdhuc sense ser la solució definitiva, "funcionaria millor que la democràcia que tenim" 

Va ser buscant aquesta igualtat com va atracar el seu primer banc, el banc mercantil de Manresa, en 1976. "Va ser gairebé el meu primer delicte. Estava molt nerviós, però va anar bé. Un policia local ens va donar l'alt, però va sortir corrent al veure les nostres armes i els passamuntanyes. Durant els següents dos anys i mig va atracar més de 50 bancs. "Era una manera de recuperar el que els bancs ens agafaven. No em penedeixo de res, llevat de no haver agafat prou". Els botins rondaven els dos milions de pessetes. Una part era per al grup anarquista, una altra el ficava en la butxaca i una altra la hi feia arribar, de forma anònima, a famílies en dificultats. Alguna premsa el va anomenar Robin Hood i la policia li va posar el malnom "el Dandy" perquè anava ben vestit i als guàrdies els donava cinc mil pessetes de propina per l'esglai."

Vosaltres mateixos podeu jutjar aquest cas francament kafkià, de com l'estat es pot acarnissar amb un ciutadà que no és innocent, però tampoc tan culpable.

KAFKA A LOUISIANA 6.4.13

Va deixar escrit Joan Fuster que no hi ha res més intrínsecament pervers que l'Estat, al que es podria afegir encara que sigui democràtic; potser Fuster es referia a aquest tipus d'Estat, suposadament democràtic. A aquest Estat li podríem afegir el mateix qualificatiu i uns altres a aquest ens amorf, cruel, injust i fal·laç que és la justícia. Diria que ni a Franz Kafka se li hauria passat pel cap imaginar una història com aquesta que us deixo a continuació.

Madrid (Europa Press).- Un ciutadà d'Estats Units porta 41 anys empresonat en una petita cel·la d'aïllament de l'estat de Louisiana després de ser condemnat en un procés que ha estat recentment anul·lat per un tribunal federal i en el qual es van produir tantes contradiccions i errors que fins i tot la vídua de la seva suposada víctima ha arribat a sol·licitar la revisió del cas, segons ha denunciat Amnistia Internacional (AI) en un comunicat.

Albert Woodfox, de 66 anys, "ha passat més de la meitat de la seva vida en una cel·la en la qual només es poden donar tres passos a l'ample i quatre passos al llarg", ha denunciat l'organització. En aquest temps, ha romàs 23 hores al dia en un petit cubiculum austerament moblat, del que només li permeten sortir per caminar pel passadís de la cel·la, dutxar-se o fer exercici en solitari.

Tampoc se li ha permès treballar, participar en programes de rehabilitació ni en activitats de grup. Com a conseqüència d'això, la seva salut física i mental s'ha vist deteriorada, segons Amnistia Internacional Woodfox va ser condemnat en 1972 per l'assassinat de Brent Miller, un guàrdia penitenciari. Un tribunal de districte federal de Louisiana va dictaminar en 2008 que la declaració de culpabilitat d'Albert Woodfox havia d'anul·lar-se i que se l'havia de posar en llibertat sota fiança.

No obstant això, va romandre a la presó després que el fiscal general de Louisiana, James Caldwell, recorregués la sentencia davant un tribunal superior amb l'argument que Woodfox és un "delinqüent de carrera" que ha de romandre entre reixes. En la seva campanya per evitar la seva excarceració, la Fiscalia General de Louisiana va arribar a enviar correus electrònics als veïns de la neboda de Woodfox, amb qui tenia intenció de viure quan fos posat en llibertat sota fiança, per advertir-los que el seu oncle era un "agressiu violador i un assassí convicte" i demanar-los que signessin peticions en contra de la seva posada en llibertat.

El fiscal general Caldwell ha reiterat recentment els seus atacs públics contra Woodfox, a qui ha acusat reiteradament d'estar implicat en casos de violacions i agressions sexuals sense resoldre. No obstant això, segons AI, "Albert Woodfox mai ha estat jutjat ni condemnat per violació i, després de 41 anys a la presó, els seus informes disciplinaris tampoc reflecteixen que sigui perillós o violent". "Les valoracions sobre salut mental del propi sistema penitenciari indiquen que Woodfox no suposa una amenaça per a si mateix ni pels altres", ha afegit l'organització.

Per si algú ho dubtava el Sr. Woodfix és negre.

Diverses condemnes

Woodfox ha estat jutjat dues vegades per l'assassinat de Brent Miller. La primera condemna va ser anul·lada, però va ser jutjat de nou i declarat culpable per segona vegada. Aquest últim dictamen, segons AI, anul·la la condemna "una vegada més". En el primer judici, la declaració de culpabilitat de Woodfox es va basar fonamentalment en el testimoniatge de Hezekiah Brown, que va anar l'únic testimoni que va declarar haver vist a Albert Woodfox cometre el crim, així com en les afirmacions d'altres quatre interns, segons l'organització.

No s'ha trobat "cap prova física" que vinculés a Albert Woodfox amb l'assassinat i les proves d'ADN potencialment favorables a l'acusat han desaparegut, ha prosseguit Amnistia. Sí es va trobar, en canvi, una empremta dactilar ensangonada prop del cadàver que no coincidia amb cap dels quatre acusats, però "ni l'estat ni els funcionaris de presons van fer cap intent per identificar-la amb les empremtes dactilars recollides en la base de dades del centre penitenciari", ha agregat.

Després de la mort del testimoni Hezekiah Brown, en 1996, es va informar que l'estat de Louisiana li havia ofert alguns avantatges carceraris a canvi del seu testimoniatge en contra de Woodfox. Segons el jutge que va revisar la causa en 2008, el testimoni de Brown va ser "tan summament decisiu per a la fiscalia, que sense ell probablement no hi hauria causa".

A part, dos dels quatre testimonis oculars que van declarar que Albert Woodfox estava implicat en el crim s'han retractat dels seus testimoniatges. Un d'ells fins i tot va reconèixer que s'havia inventat les seves declaracions "perquè els funcionaris li havien promès que l'ajudarien a ser traslladat de la presó d'Angola", ha indicat AI. Un dels testimonis "estava considerat legalment cec" i un altre es trobava "sota els efectes d'una forta medicació en el moment de l'assassinat", ha afegit.

Es dóna la circumstància, segons AI, que la pròpia vídua de *Brent Miller va arribar a sol·licitar en 2008, donades les contradiccions i errors del procés legal, que es dugués a terme una nova recerca sobre el cas: "Si ells (els acusats) no ho van fer, i això és el que crec jo, han estat vivint un malson durant 36 anys".

ELS PERILLS DE LA SENSATESA 23.3.13

Quan es té en compte la importància que per a la consciència normal revesteixen les aparences, és impossible acceptar la tesi del Vedanta segons la qual "la no-distinció és l'estat natural de l'ànima". El que aquí s'entén per estat natural és la vigília, estat que, precisament, no té res de natural. L'ésser viu percep existència per tot arreu: des del moment en què està despert, que ja no és naturalesa, comença a descobrir la falsedat en l'aparença, l'aparent en la realitat i acaba per sospitar fins i tot de la realitat. No més distincions, per tant, no més tensió ni drama. Contemplat des de molt amunt, el regne de la diversitat i del múltiple s'esvaeix. A un cert nivell del coneixement, només el no-ésser es sosté.

No vivim sinó per manca de saber. Des del moment en què sabem, ja no ens abastim de res més. Mentre estem en la ignorància, les aparences prosperen i provoquen una sospita d'inviolabilitat que ens permet estimar i detestarles, estar en lluita amb elles. Però, com mesurar-nos amb fantasmes? I en això es transformen les aparences quan, desenganyats, no podem promoure-ja al rang d'essències. El saber, el despertar, millor dit, suscita entre elles i nosaltres un hiatus que, per desgràcia, no és un conflicte, ja que si ho fos tot estaria millor, sinó la supressió dels conflictes, la funesta abolició de la tragèdia.

Contràriament a l'afirmació del Vedanta, l'ànima és portada amb naturalitat cap a la multiplicitat i la diferenciació, només floreix enmig de simulacres i es marceix si arriba a desemmascarar-la i alliberar d'ella. Desperta, l'ànima es priva dels seus poders i no pot ni desencadenar ni sostenir el menor procés creatiu. L'alliberament és el pol oposat de la inspiració, abocar-s'hi equival, per a un escriptor, a una dimissió, és a dir, a un suïcidi. Si l'escriptor vol produir, que segueixi les seves bones i les seves males inclinacions, les males sobretot, perquè si s'emancipa d'aquestes, s'allunya de si mateix: les seves misèries són les seves oportunitats. El mitjà més segur perquè faci malbé els seus dons és que se situï per sobre de l'èxit i del fracàs, del plaer i del penediment, de la vida i de la mort. Si insisteix en alliberar-se, es trobarà un bon dia exterior al món i a si mateix, capaç encara de concebre algun projecte, però desesperat davant la idea de realitzar-lo. Més enllà de l'escriptor, el fenomen té un abast general: a qui li importa l'eficàcia de fer una disjunció total entre viure i morir, agreujar les parelles de contraris, multiplicar abusivament les irreductibilidades, delectar-se en l'antinòmia, quedar, en definitiva, en la superfície de les coses. Produir, "crear", és prohibir la clarividència, és tenir el valor, o la sort, de no distingir la mentida de la diversitat, el caràcter enganyós del múltiple.

Una obra no és realitzable llevat que ens ceguem respecte a les aparences: des del moment en què deixem de atribuir-les-hi una dimensió metafísica, perdem tots els nostres recursos.

Emil Michel Cioran - a Le xut dans le temps, 1966

del bloc Descontexto

UNA PENSIONISTA BEN ACONSELLADA 22.3.13

Una pensionista russa, resident a Xipre, va aconseguir divendres passat salvar tots els seus estalvis d'una manera inusual. La dona portava temps retirant els seus diners del Hellenic Bank els divendres i ingressant-los de nou els dilluns precisament per por d'un col·lapse econòmic com el que s'ha donat aquesta setmana.

La dona va fer això durant molt de temps seguint el consell del seu fill, que la va advertir que la confiscació de fons de comptes bancaris solia succeir els caps de setmana perquè així es disposava de més temps per dur a terme les operacions necessàries.

Habitualment les grans fusions, adquisicions i fallides succeeixen els dissabtes i els diumenges, segons va explicar la dona a la premsa xipriota. El passat 15 de març, com cada divendres, la pensionista va retirar els seus diners del banc. Just un dia després, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional van acordar un pla de rescat de 10.000 milions d'euros per a Xipre, a canvi de la imposició d'una taxa excepcional sobre els dipòsits bancaris a l'illa, una mesura que va suscitar una forta oposició social per part dels xipriotes.

D'aquesta manera, la prudent pensionista no només va aconseguir salvar els seus estalvis, sinó també evitar el pagament d'un impost que podrien ascendir al 6,75%: el que podrien haver d'aportar els comptes de menys de 100.000 euros.

Una flor no fa estiu, però moltes poden ser un problema, i el que ha fet aquesta senyora es podria començar a generalitzar en Països com Grecia, Itàlia, Espanya o Portugal. Ara, no se jo almenys aquí si això és possible, no fa masses díes a una Oficina de Catalunya Caixa (podria haver estat qualsevol altre entitat) una senyoria volia retirar 3000 euros de la seva llibreta i el caixer primer i el director després, li varen dir que no tenien aquests diners, que si volia retirar quantitats tan elevades, havia d'avisar el dia abans. I la senyora cabrejada com una mona se'n va haver d'anar i tornar l'endemà.

Dic aixó de Grecia, Itàlia, Portugal i Espanya, perquè ja veiem que els fets es van esdevenint en cadena, i segurament els segúents en ser intervinguts o atracats pels quinquis de Brussel·les seràn els Grecs i després nosaltres, llevat que ens passi al davant Portugal, la autonomia dels quals ja no ens cal.

Fins ara, hi havia hagut de vell un ordre, els lladres, els pirates, els malfactors en general, robaven als qui tenien diners, nomès els quinquis i els lladregots de poca fila robàven als pobres, que és el que ara està fent la troika, d'ací que els hagi titllat de quinquis, o lladregots. I a sobre se'n vanten i riuen, no se pas de que.

NOMÉS LA MÚSICA 21.3.13

Fora de la música, tot, fins i tot la soledat i l’èxtasi, és mentida. Ella és justament ambdues, però millorades. Només la música pot crear una complicitat indestructible entre dos essers. Una passió és moridora, es degrada como tot alló que participa de la vida; mentre que la música pertany a un ordre superior a la vida i, per suposat, a la mort. E.M.Cioràn

EL PARE 21.3.13

El nadó estava en una cistella al costat del llit, i portava posat un pijama i una gorra blanca. La cistella de vímet estava acabada de pintar, encoixinada amb petits edredons blaus i subjecta amb cintes de color blau clar. Les tres germanetes i la mare, que s'acabava d'aixecar del llit i encara no s'havia despertat del tot, i l'àvia envoltaven totes el nadó i observaven com mirava de fit a fit i de tant en tant es portava el puny a la boca. No somreia ni reia, però de vegades parpellejava i movia la llengua entre els llavis quan una de les nenes li passava la mà per la barbeta.

El pare era a la cuina i els sentia jugar amb el nadó.

- A qui estimes tu petitó? - Va dir Phyllis-, i li va fer pessigolles a la barbeta.

-Ens estima a tots - va dir Phyllis-, però a qui vol de debò és el pare, ¡perquè pare també és noi!

L'àvia es va asseure a la vora del llit i va dir:

- Mireu seu bracet! Tan gros. I aquests ditets! Igualets que els de la seva mare.

- No és una preciositat? -Va dir la mare-. Tan sa, el meu nen petit. -Es va inclinar sobre el bressol, va besar el nadó al front i va tocar el cobrellit que li tapava el braç-. Nosaltres també l'estimem.

- Però a qui s'assembla, a qui s'assembla? -Va exclamar Alice, i totes elles es van acostar a la cistella per veure a qui s'assemblava.

-Té els ulls bonics-va dir Carol.

-Tots els nadons tenen els ulls bonics - va dir Phyllis.

-Té els llavis de l'avi -va dir l'àvia-. Fixeu-vos en aquests llavis.

-No sé ...-va dir la mare-. No sabria que dir.

- El nas! ¡El nas! -Va cridar Alice.

- ¿Què passa amb el seu nas? -Va preguntar la mare.

-Al nas s'assembla a algú -va dir la nena.

-No, no sé ...-va dir la mare-. No crec.

-Aquests llavis ... - va dir entre dents l'àvia-. Aquests ditets ... - va dir, destapant la mà del nadó i estenent els menuts dits.

- A qui s'assembla aquest nen?

-No s'assembla a ningú -va dir Phyllis. I totes es van acostar encara més a la cistella.

- Ja sé! Ja sé! - Va dir Carol-. ¡S'assembla al pare! -Totes van mirar el nadó de molt a prop.

- Però a qui s'assembla el seu pare? - Va preguntar Phyllis.

- A qui s'assembla el pare? - Va repetir Alice, i llavors totes van mirar alhora cap a la cuina, on el pare era a la taula, d'esquena a elles.

- Vaja, a ningú! -Va dir Phyllis, i es va posar a somicar una mica.

-Calla-va dir l'àvia, apartant la mirada. Després va tornar a mirar el nadó.

- El pare no s'assembla a ningú! -Va dir Alice.

-Però haurà d'assemblar-se a algú -va dir Phyllis, assecant-se els ulls amb una de les cintes. I totes excepte l'àvia van mirar al pare, que seguia assegut a la cuina.

S'havia donat la volta a la seva cadira i tenia la cara pàl·lida i sense expressió.

autor: Raymond Carver (25 maig 1938 - 2 d'agost de 1988), escriptor nord-americà adscrit a l'anomenat realisme brut.

HOOD ROBIN 20.3.13

Jo no sé que carall ens passa com a societat, que estem com dirien en espanyol "amuermados" o que dins el caos i el desori priva més els salvis qui pugui i els demés que es fotin, perqué si no fos pel 20% d'economía submergida i remendos varis, més la solidartat familiar, la situació seria realment insostenible.

Succeeix que els qui van bé, van bé, i els que no, es foten, però ningú planta cara ni posa el que s'hi ha de posar davant l'abús d'un poder que ha perdut el nord, el sud l'est i l'oest. Potser perquè en el fons, sabem, que fem el que fem no servirà de res, que aixó de la economia ja no depén del Govern de l'Estat i menys encara del de la región catalana com diuen els de l'ABC. Que s'han vist reduits l'un i l'altre a meres gestories. Cony! unes gestories que ens costen molt cares, que no solucionen res, i no serveixen per a res. I és que una Gestoria principal i disset gestorietes són un cost insostenible, diguem-ho clarament.

Tornant al tema de la manca de reacció, de la passivitat del personal davant les retallades que s'estàn fent a funcionaris i pensionistes, suposo que la percepció que no hi ha res a fer, que per més aldarulls que hi hagin hagut a Grecia o Xipre, la maquinaria estatal d'ambdós països no farà marcha enrere, entre altres coses perquè no pot, i no se si acabaràn pagant el 6 o el 8% els estalviadors xipriotes que tinguin més de 20.000 euros al banc, però diria que si, que d'una manera u altra acabaran pagant.

A Espanya a més a més tenim el tema de les preferents (quina ironìa) la bombolla de totxo i les veleïtats dels aprenenents de Bancaris que les estem pagant els de sempre.

I aixó és tan vell que no cal ni recordar-ho. La diferencia rau en que Robin Hood robaba als rics per donar-ho als pobres i ara la Troika i els gestors titellaires roben als pobres per donar-ho als rics. O sia que això de Robin Hood ho estàn aplicant al revès, i els serfs calladets i resignats sense piular ni cremar res. Ja ho deia la iaia de Cioran quan aquest va entrar en un velatori a casa seva: No hi ha res a fer senyor, no hi ha res a fer, o com diuen els veïns mesetaris "agua y ajo", o sia "a aguantarse y a joderse". Fins quan?

CONQUERIR EUROPA SENSE ARMES 19.3.13

El més greu no es ja la situació d'estancament i recessió que patim, ni l'atur, ni els desnonaments. El més greu és qui i com gestiona la situació, amb perdó, amb el cul. O potser seria millor dir amb molta mala bava. 

Tot l'esperpent de les últimes hores a Xipre, nomès condueix a que la gent es plantegi on tenir els seus diners més segurs, en vista que Angela Merkel i el Fons monetari es dediquen a saquejar els diposits dels ciutadans xipriotes i dels qui tenen diners allí (molts russos per cert), encara que sembla que a última hora s'han fet enrere. 

Que importa, ja han aconseguit, almenys la Senyora Merkel, en primer lloc quedar-se amb el gas xipriota que sembla al 2018 ja es podrà exportar, i a banda, amb la sensació de pànic que han creat en els que tenen diners als bancs Xipriotes, estan propiciant una fugida de capitals en massa. I, a on aniràn a parar aquests diners en sortir de Xipre i el que no és Xipre?: a Anglaterra i Alemanya que són paisos segurs.

Ja vaig avisar fa temps, que Angela Merkel estava perseguint conquerir Europa, i cada vegada és més a punt de conseguir-ho, i sense tancs, avions, soldats ni res, com vanament ho va intentar Hitler. Directament a anat a la iugular de l'economia, amb la connivèncie dels tòtils dirigents de la resta d'Estats, i perquè no dir-ho, la passivitat dels ciutadans.

DELS SERVEIS SECRETS 19.3.13

Fa ja uns quants anys, al Parlament Britànic varen interpel·lar na Margaret Tatcher (que no era ni és pas sant de la meva devoció) demanant-li explicacions sobre una acció violenta amb el resultat de dos morts, que les S.A.S. havien fet a Gibraltar d’uns pressumptes militants de l‘Ira. La resposta de Margaret Tatcher fou concloent: el Govern de Sa Majestat Britànica no te serveis secrets i si en te no ho sap, puig són secrets. I aquí es va acabar la interpel·lació parlamentaria Aixó tan obvi hauria de saber-ho els parlamentaris que avui han fet el paripé d'escoltar les declaracions del cap dels espíes espanyols a la comisió de secrets oficials, comissió en la que per cert el Pp ha vetat el representant d'Esquerra republicana, en una decisió profundament antidemocràtica com ja va sent el seu estil habitual. 

La compareixença del director del CNI, el general Félix Sanz Roldán, davant la comissió de Despeses Reservades del Congrés dels Diputats no ha aclarit molt les dubtes que tenien els grups parlamentaris abans de la sessió, celebrada a porta tancada i sense taquígrafs tal com estableix el reglament de la Cambra baixa. Pel poc que s'ha filtrat (ja sortirà publicat passat dema a el Mundo) El Sr. Sanz ha negat que el CNI hagi contractat cap agencia de detectius, Método 3 inclosa, no en sap res tampoc de la princesa Corinna, i obivàment ha negat que a Barcelona el CNI hagi desplaçat més agents.

El que no entenc és perquè ha anat o l'han convidat a anar a aquest Sr. a la Comissió de Despesses reservades. Si és el cap, el màxim responsable dels espies, no dirà pas la veritat, cap veritat sobre res. Com la senyora Tatcher, els seveis secrets són secrets i el que seria estrany, estranyissim és que expliquessin la veritat de les seves actuacions secretes, i més a quatre parlamentaris bocamolls.

ELS MESTRES DEL MESTRE 19.3.13

Entre els meus mestres hi ha aquells que ja he oblidat i aquells a qui jo he traït, aquells dels quals i per vergonya meva  no he sentit parlar, aquells amb qui no em reconexeiria per res del món i tambè aquells a qui m'agradaria tornar amb escreix el favor de la docència. Quan la mort porta pressa per a la sega; quan et troba en bella saó per morir, els recorde - Joan Fuster

RODARAN CAPS 18.3.13

Quan Dylan, no el Thomas, sinó el Bob, deia que els temps estaven canviant no deixava de tenir raó. Aquesta tarda al Parc Tauli he demanat la fulla de reclamacions a Urgències. I és que no hi ha dret. Abans, en vida encara del Paco, els diumenges al Taulí eren una passada, pels passadissos la gent escoltava el futbol amb els transistors a tota pastilla, la mainada jugava a futbol pels passadissos, i per suposat a tot arreu es fumava, malalts, acompanyants i personal sanitari. Com ha de ser, vaja!

Però enguany del Parc Taulí no és seriós, tot està net, polit i endreçat, no hi ha un putu transistor ni mainada jugant a futbol, i ni tan sols es pot fumar a l'entrada d'urgències, sinó que s'ha d'anar als jardins del davant. I el que és pitjor, el més greu, el que realment ha motivat que demanés el full de reclamació: a la màquina de begudes, la joia de la corona, l'obscur objecte gastronòmic del meu desig, ha estat defenestrat: Ja no hi ha el caldo aquell amb minúscules fulletes verdes que ben calentet semblava bo i tot, i això si que no es pot tolerar. La culpa no se de qui és, però rodaran caps.

L'HOME QUE VA ATROPELLAR UN AUTOBÚS 18.3.13

L'home d'aquesta foto és el Santiago, el meu pare, el 22 de maig farà 96 anys. 

Fa servir el bastó fa només dos anys, atès segons considerava, això del bastó és pels  vells. Des que ell - així ho explica - va atropellar a un autobús i li va quedar una cama tocada és quan el fa servir. Resulta que es va saltar un semàfor de vianants en vermell - tenía pressa - i l'autobus el va atropellar, poc si haguès estat jove i molt per a una persona de la seva edat.

Té el cap clar, molt clar, ara que el tinc a la Clínica del Vallès, com ja es troba bé hem estat xerrant tota la tarda, i és curiós la frescor de memòria que té. Recordava el que pesava i quan mesurava quan es va, o el  varen allistar als republicans 1'72 i 62 quilos de pes, ara mesura 1'68 i pesa 50 quilos. 

Mica en mica es va fonent com una espelma que es consumeix, i em comentava que li és més fàcil recordar coses del passat que no pas de fa quatre dies. Té molt presents els records de la guerra, de quan va estar a la batalla de l'Ebre conduint un camió JHC que li deien 'Jóvenes hermanos comunistas' i la retirada i quan es va amagar a cal Gambus fins que varen entrar els nacionals i va sortir al carrer com un ciutadà més. A Olis Gambus hi va treballar tota la seva vida fins que es va jubilar. El Santiago és fill de Lluís de l'oli i la Maria de can cotillaire. A Sant Feliu de Codines, jo, sóc el noi del Santiago.

La seva vida ha estat una vida anònima i corrent com la de la majoria, llevat que el Santiago, és el meu pare, i això el fa únic i diferent, almenys per a mi i els meus dos germans.

Deia Cioran que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però ben mirat jo diría que més aviat es tracta d'una cruel venjança.

LA JUGUESCA 16.3.13

El joc, la juguesca, per un avorrit com jo semblava interessant. Es tractava d'anar a trenc d'alba amb el cotxe a tota merda des de la Plaça Francesc Macià fins la plaça Tetuàn i tornar sense respectar semàfors ni cap regla. Aixó si, cada vianant atropellat (d'atrezzo) restava cinc punts del total, i si apareixien els Mossos o la Policía l'organització s'en desentenía.

No va ser fins el segon vianant que que em vaig carregar que em vaig adonar que no eren d'atrezzo, eren reals, amb les sabates enganxades al bell mig del paviment de la Diagonal. Aquest era el sentit real del joc, i jo me'n vaig assabentar massa tard.

GOVERNAR SENSE FILOSOFAR 15.3.13

Viure sense filosofar és, pròpiament, tenir els ulls tancats, sense tractar d'obrir-los mai. La filosofia és la que ens distingeix dels salvatges i bàrbars, les nacions són tant més civilitzades i cultes com millor filosofen seus homes. Dsscartes.

Molt em temo que la nostra classe política fa temps que ha descartat escoltar els filòsofs.

A PROPÒSIT DE L'ALTRE 14.3.13

Tot el que ens és desconegut, produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por; per aixó tot som racistes. Es tracta tan sols del difícil acte de procurar no exercir aquest racisme i tractar de comprendre i respectar les costums i creences de l'altre, i que aquest faci el mateix amb les nostres. 

Ah! l'altre som nosaltres el desconegut.

QUIN PAÍS, MARE MEUA! 13.3.13

Quin país, mare meua!. Amb aquesta exclamació ha encetat la seva intervenció el portaveu de la CUP, David Fernàndez, en el seu torn de preguntes al president de la Generalitat en la sessió de control parlamentari celebrada aquest matí. Fernàndez ha optat per aquesta expressió, amb el seu to relaxat i perspicaç, després d'escoltar la brega que han protagonitzat el diputat del PPC, Sergio Santamaria, i el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, arran de la decisió de la cap de files dels populars de prescindir del servei d'escortes dels Mossos i demanar protecció a la policia espanyola. El portaveu cupaire ha mostrat amb aquest gest la perplexitat dels independentistes per la baralla generada per la polèmica de l'espionatge i la guerra de policies que està patint la biosfera política catalana.

Ja es veu que els de la CUP porten poc temps de política en l'àmbit nacional, l'exclamació de Fernández ho diu tot.  Té raó, encara que parlar de País potser seria exagerat, més aviat es podria parlar de Can Garlanda o de Bongonia, amb el personal polític que hem votat no dona per a tant, són excessivament miserables gairebé tots, roins i mesquins, una autèntica vergonya són els qui hem votat i que ens mal representen i pitjor gestionen. En aixó són molt espanyols, de la mateixa mena si fa no fum.

No els hauria de sorprendre la desafecció dels ciutadans, ja comencem a tenir les pilotetes inflades de tant barrut i poca-.solta, aquí i allí, i si continúen estirant de la corda de la seva estultícia al final es trencarà i prendrem mal. Els ciutadans podem tenir molta paciència i capacitat de comprensió i sacrifici, però entre uns i altres ens l'estàn acabant, i a penes ens en queda.

Desprès, quan passi el que passarà, que ningu es queixi i menys encara ens culpi.

Ah! els de la CUP no són gaire diferents dels altres, es qüestió de temps i contacte amb el poder per que els s'adaptin a la corrupció ética i moral dels altres. 

Són tots plegats el reflexe dels qui els hem votat, no ens enganyem tampoc. Les seves miseries, són tambè les nostres. I això és el que més em fot.