No heu sentit parlar d'aquest boig que va encendre un fanal en ple dia i va córrer al mercat cridant sense parar: “Busco a Déu!, Busco a Déu!”. Com precisament estaven allí reunits molts que no creien en déu, els seus crits van provocar enormes riallades. 
És que se t'ha perdut?, deia un. S'ha perdut com un nen petit?, deia un altre. O s'ha amagat? Té por de nosaltres? S'haurà embarcat? Haurà emigrat? - així cridaven i reien engrescats. 
El boig va saltar enmig d'ells i els va traspassar amb la seva mirada. “Què a on se n'ha anat Déu? -va exclamar-, us ho vaig a dir. L'hem matat: vosaltres i jo! Tots som el seu assassí. Però com hem pogut fer-ho? Com hem pogut beure'ns el mar? Qui ens va deixar l'esponja per esborrar l'horitzó? Què vam fer quan varem desencadenar la terra del seu sol? Cap a on caminarà ara? Cap a on anirem nosaltres? Lluny de tots els sols? No caurem contínuament? Cap a davant, cap a enrere, cap als costats, cap a totes parts? 

Per ventura hi ha encara un a dalt i un a baix? No errem com a través d'una res infinita? No ens frega el bufo de l'espai que varem buidar? No fa més fred? No ve de continúar la nit i cada vegada més nit? No hem d'encendre fanals al migdia? No sentim encara el soroll dels enterramorts que enterren a Déu? No ens arriba encara cap olor de la putrefacció divina? També els déus es podreixen! Déu ha mort! I nosaltres l'hem matat! Com podrem consolar-nos, assassins entre els assassins? 

El més sagrat i poderós que posseïa fins ara el món s'ha dessagnat sota els nostres ganivets. Qui ens rentarà aquesta sang? Amb quina aigua podrem purificar-nos? Quins ritus expiatoris, quins jocs sagrats haurem d'inventar? No és la grandesa d'aquest acte massa gran per a nosaltres? No haurem de tornar-nos nosaltres mateixos déus per semblar dignes d'ella?

Mai va haver-hi un acte tan gran i qui neixi després de nosaltres formarà part, per mor d'aquest acte, d'una història més elevada que totes les històries que va haver-hi mai fins ara ”Aquí, el boig va callar i va tornar a mirar al seu auditori: també ells callaven i el miraven perplexes. Finalment, va llançar el seu fanal al sòl, de tal manera que es va trencar en diversos trossos i es va apagar. “

Vinc massa aviat -va dir llavors-, encara no ha arribat el meu temps.

Aquest enorme succés encara està en camí i no ha arribat fins a les oïdes dels homes. El raig i el tro necessiten temps, la llum dels astres necessita temps, els actes necessiten temps, fins i tot després de realitzats, a fi de ser vists i oïdes. Aquest acte està encara més lluny d'ells que els més llunyans estels i, no obstant això són ells mateixos els que l'han comès.” 

Encara s'explica que el boig va entrar aquell mateix dia a diverses esglésies i va entonar en elles el seu Requiem aeternan deo. Una vegada conduït a l'exterior i interpel·lat va contestar sempre amb aquesta única frase: 

“Doncs, què són ara ja aquestes esglésies, més que les tombes i panteons de Déu?”.

Federico Nietzsche