Quan em passejava, tard, pel camí vorejat d'arbres, una castanya va caure als meus peus. El soroll que va fer a l'esclatar, el ressò que es va suscitar en mi, i un tremolor desproporcionat respecte aquest ínfim incident, em van submergir en el miracle, en l'embriaguesa del definitiu, com si no hi haguéssin ja més preguntes, només respostes. Em sentia ebri de mil evidències inesperades amb les que no sabia què fer ... 
Aixì va ser com vaig estar a punt d'arribar al meu moment suprem. Però vaig creure preferible continuar el passeig.

E.M. Cioran - de la inconveniència d'haver nascut