L'EXPERIÈNCIA DEL DESERT

L'experiència del desert va ser, per a mi, predominant. Entre el cel i la sorra, entre el Tot i el No-res, la pregunta és cremant. Crema i no es consumeix. Crema per si mateixa en el buit. L'experiència del desert és també l'escolta, l'extrema escolta. No només se sent el que en cap altra part es sentiria, el veritable silenci cruel i dolorós, perquè fins i tot semblés retreure al cor els seus batecs, sinó, igual, quan per exemple està un estirat sobre la sorra i succeeix que, de sobte, un soroll insòlit ens intriga, un soroll com el d'un pas humà o d'un animal, més proper a cada moment, o que s'allunya o sembla allunyar-se, que segueix de llarg. Després d'un bon moment, si un es troba en aquesta direcció, sorgeix de l'horitzó l'home o l'animal que la nostra oïda ens havia anunciat. El nòmada ja haurà identificat a aquesta "cosa vivent" abans de veure-la; immediatament després que l'oïda l'hagi percebut. Perquè el desert és el seu lloc natural.

Jo he tractat, com el nòmada al seu desert, de circumscriure el territori de blancor de la pàgina, de convertir-lo en el meu veritable lloc, com, per la seva banda, el jueu que des de fa mil·lennis ha fet el seu desert del seu llibre; un desert on la paraula, profana o sagrada, humana o divina, ha trobat el silenci per fer-se vocable, és a dir, paraula silenciosa de Déu i última paraula de l'home. El desert és quelcom més que una pràctica de silenci i d'escolta. És una obertura eterna. L'obertura de tota escriptura, aquesta que l'escriptor té per funció preservar. - EDMON JABÈS

-