Després de l'assasinat d'un soldat avui a Londres a mans d'extremistes islàmics ha resultat massa difícil resistir la temptació de recordar un dels grans èxits del rock dels 80: London calling, de The Clash. És gairebé inevitable per als que vam néixer musicalment a mitjans dels 60. Aquella cançó ja parlava de manera punyent i rabiosa de guerra urbana, de violència, de marginació, del sistema opressiu que oblida, si no destrueix, els més desafavorits. És complex intentar teoritzar sobre l'origen de l'atemptat islamista d'avui i de la violència en general, però, arqueologia musical al marge, London calling ja posava al damunt de la taula molts dels factors que han conformat el polvorí social sobre el qual se sustenten nombrosos barris de la capital britànica últimament amb stand by, pero latents, i agreujats pels fets d'avui. L'atac dels soldats invisibles es inevitable per més soldats, policia o serveis secrets dels que es dispossi. 
A Londres s'ha declarat la guerra i amb ella tenen i tenim un problema.


 
*