De la mateixa manera que ja no hi ha pallers, han desaparegut moltes de les coses que omplien el paisatge de la meva infantesa: el carro i la mula del “Basta”, que cada matí baixant de Sant Llorençpassava per davant de casa mentre jo esmorzava, amb el Basta adormit i la mula fent el camí tota sola. La torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”, i esmorzar a la rere boriga del forn llegint novel·les de Fidel Prado i Marcial Lafuente Estefanía. Els patins de quatre rodes lligats a les sabates, la rodona, si, aquella roda de bicicleta que amb un pal guiàvem amb força traça. El Sanches els diumenges a la Creu Alta, "regalèssia tendre", cridava i caramels de mel. La moto amb sidecar que tenia el meu pare, jugar al bell mig del carrer amb els companys, la fona per tirar-nos pedres barri contra barri, els cromos de la xocolata i també del litines, els pastorets a la Parroquia, i resar el rosari cada tarda. El més de Maria i Setmana Santa. La cobla tocant sardanes cada diumenge, sortint de missa de dotze; el vermut de garrafa, les olives"rellenes" i les patates "xips" el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca. Tots aquests records esvanits en el temps formen part d’un passat que ja no tornarà. 
I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!. Ens estem fent grans, que no vells, però hem arribat fins aquí, i aquest passat perdut en els records del temps, d'un temps que encara és el nostre, amb nosaltres un dia se n'anirà.....per sempre.