El món és injust, la vida és injusta, o imperfecte, no ens barallarem en aquesta apreciació, i és per aquest fet que l'home necessita l'esperança per viure, o sobreviure. I és cert que l'esperança no és més que una manera d'enganyar al cervell, com picar fora d'hores de menja és enganyar al cos, però és tot el que tenim per defensar-nos o millor dit, per consolar-nos, o això o revoltar-nos que en certa manera és una altra manera més eficaç de rebel·lar-nos o consolar-nos. Passa que revoltar-se requereix un esforç afegit pel qual en general estem poc disposats, ho palesa la situació actual en la qual no ho fem i anem tirant amb el qui dia passa any empeny o confiant en que potser demà ens tocarà la rifa, la loteria, o la primitiva, que no deixa de ser com una oració, una pregària, o una manera d'esperar que l'atzar ens doni un cop de mà; però aquest cop de ma que d'arribar arriba sempre als altres, no a nosaltres que restem, no deixa de ser una entelèquia utòpica, i el que ens queda després del dilema exposat, és o paciència, revolta, o acabar amb el problema de sóc arrel, que no és massa aconsellable....

 ... Com diu el Santiago, el meu pare: pel que fem, ja estem bé aquí. Deu ser per això que les nostres idees canvien, apressats pel dia a dia que ens empeny dins la provisionalitat finita en la qual vivim, fins al punt que tot plegat fa la vida a estones suportable i a altres confortable, sempre i quan en el segon cas siguem capaços de no veure els problemes reals nostres i sobretot dels altres. En el fons, per a ser mitjanament feliços en aquest món, cal practicar un autisme selectiu.