.png "English"){kind=small}
Aquest és el pròleg del meu recull de poemes "siete horas en la habana", on hi vaig estar pel setembre de 2005. Aquest blog que resta deixa't de la ma de déu, vull compartir-lo amb vosaltres, els qui no el coneixeu, i compartir l'experiència que va representar per a mi aquella estada fa ja vuit anys a ciutat de l'Havana, i de la que en sortiren 19 poemes y un son.
"Mai estem infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó doncs, podríem creure que mai estarem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Vaig pensar en el paràgraf inicial de la Pell freda als deu minuts d’haver arribat a l’Havana, quan l’estupefacció es barrejava amb la ira i el desencís, amb una ràbia punyent que es transformà en tristesa i la constatació de que la Revolució Cubana al igual que la dels Soviet havia consistit en una enorme estafa.
Aquesta prèvia ve per intentar explicar la constatació de primera ma que vaig tenir en comprovar el lamentable estat de deixadesa, abandó i ruïna de l’Havana vieja y la nueva també. La sensació que aquella zona fou bombardejada fa anys i encara no s’ha tocat absolutament res, ni tan sols s’han molestat en retirar les runes, ni arreglar una mica les façanes, encara que fos amb una humil capa de calç que sempre tapa las mancances estructurals. És l’expressió de la desolació casi absoluta, com en aquella escena de "el Pianista" en la que Adrien Brody camina sol como un punt sense referència en mig d'un carrer ple de runes.
Hi ha cases mig derruïdes on la resta miraculosament es manté dempeus, apuntalades de rudimentària manera, i malgrat tot allí hi viu gent. Una dona ens contemplava des d’un balcó sense barana d’un sisè pis. Les parets de les antigues mansions colonials transformades en minúscules “estancias” son d’una gamma irisada de colors a qual més deteriorat. Cases sempre obertes, on portes i finestres deixen al descobert la vida interior dels cubans.
A aquest quadre caòtic el salva el somriure mes o menys interessat de la gent i la música que sona per a tot arreu, en una cascada variada però sempre rítmica, i la sensació d’una cadència pausada, conformista i resignada en el quefer diari dels havaneros.
No vaig ni intentar trobar la casa de Pablo Milanés, sincerament, ni tan sols sabia si vivia a l’Havana o a Santiago, que me imagino deu ser mes o menys el mateix, com Santa Clara, Matanzas o Cárdenas. I és que em vaig angoixar tant que només volia fugir de l’Havana, i aixó a les onze y deu, però no podia, la guagua que ens havia portat des de Varadero no tornava a passar fins les sis de la tarda.
Que fem? Li vaig preguntar a Nuri (la meva dona)
Doncs sortir-nos-en com puguem – contestà – seran sis hores llargues.
I varem recompondre l’ànim malmès. En el Floridita ens prenguérem un daiquiri amb una estàtua de Hemingway al fons a l’esquerra, davant mateix del Floridita hi havia una llibreria on vaig comprar la poesia complerta de Don José Martí y Don Nicolás Guillen. A la plaza Vieja deambularem entre parades de llibres de segona mà i acabarem en el malecón xerrant amb el custodio del Monument al general Máximo Díaz que ell vigilava. Ens explicà que estava allí des de las cinc del matí fins les set de la tarda. Cap a les dues del migdia li portaven un míser entrepà i una ampolla d’aigua i tot aixó remunerat amb dos-cents chavos al mes. Malgrat tot se’l veia bastant content, o resignat, em vaig quedar en el dubte. Al seu costat “rasta” de pupil·les groguenques gargotejava dibuixos en una llibreta. Mentre, arribà en Liovis, que ens acompanyà en un recorregut antiturístic per les dues Havanes, anàrem a casa seva on estava la seva companya i la mare d’ella. Em va impresionar aquella dona, mestra jubilada, d’ulls clars, profunds, cansats i de postura digna, de aquella dignitat que només saben mantenir els pobres.
Recordo que em va preguntar: ¿Qué le ha parecido la Habana?
Una hermosa dama que ha envejecido muy mal – vaig contestar – i per un instant les nostres mirades es creuaren en un gest de complicitat.
Després menjarem a un xinés sense xinesos unes pizzes relativament comestibles i Liovis ens acompanyà fins la plaza de la Revolución, on hi ha la Terminal d’autobusos Vía Azul.
A les nou érem a l’hotel Coralia Club Playa de Oro a Varadero. La televisió nacional cubana informava que el país estaca preparat davant la imminent arribada de la tempesta tropical Rita.
El sol ja havia declinat."
"Mai estem infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó doncs, podríem creure que mai estarem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Vaig pensar en el paràgraf inicial de la Pell freda als deu minuts d’haver arribat a l’Havana, quan l’estupefacció es barrejava amb la ira i el desencís, amb una ràbia punyent que es transformà en tristesa i la constatació de que la Revolució Cubana al igual que la dels Soviet havia consistit en una enorme estafa.
Aquesta prèvia ve per intentar explicar la constatació de primera ma que vaig tenir en comprovar el lamentable estat de deixadesa, abandó i ruïna de l’Havana vieja y la nueva també. La sensació que aquella zona fou bombardejada fa anys i encara no s’ha tocat absolutament res, ni tan sols s’han molestat en retirar les runes, ni arreglar una mica les façanes, encara que fos amb una humil capa de calç que sempre tapa las mancances estructurals. És l’expressió de la desolació casi absoluta, com en aquella escena de "el Pianista" en la que Adrien Brody camina sol como un punt sense referència en mig d'un carrer ple de runes.
Hi ha cases mig derruïdes on la resta miraculosament es manté dempeus, apuntalades de rudimentària manera, i malgrat tot allí hi viu gent. Una dona ens contemplava des d’un balcó sense barana d’un sisè pis. Les parets de les antigues mansions colonials transformades en minúscules “estancias” son d’una gamma irisada de colors a qual més deteriorat. Cases sempre obertes, on portes i finestres deixen al descobert la vida interior dels cubans.
A aquest quadre caòtic el salva el somriure mes o menys interessat de la gent i la música que sona per a tot arreu, en una cascada variada però sempre rítmica, i la sensació d’una cadència pausada, conformista i resignada en el quefer diari dels havaneros.
No vaig ni intentar trobar la casa de Pablo Milanés, sincerament, ni tan sols sabia si vivia a l’Havana o a Santiago, que me imagino deu ser mes o menys el mateix, com Santa Clara, Matanzas o Cárdenas. I és que em vaig angoixar tant que només volia fugir de l’Havana, i aixó a les onze y deu, però no podia, la guagua que ens havia portat des de Varadero no tornava a passar fins les sis de la tarda.
Que fem? Li vaig preguntar a Nuri (la meva dona)
Doncs sortir-nos-en com puguem – contestà – seran sis hores llargues.
I varem recompondre l’ànim malmès. En el Floridita ens prenguérem un daiquiri amb una estàtua de Hemingway al fons a l’esquerra, davant mateix del Floridita hi havia una llibreria on vaig comprar la poesia complerta de Don José Martí y Don Nicolás Guillen. A la plaza Vieja deambularem entre parades de llibres de segona mà i acabarem en el malecón xerrant amb el custodio del Monument al general Máximo Díaz que ell vigilava. Ens explicà que estava allí des de las cinc del matí fins les set de la tarda. Cap a les dues del migdia li portaven un míser entrepà i una ampolla d’aigua i tot aixó remunerat amb dos-cents chavos al mes. Malgrat tot se’l veia bastant content, o resignat, em vaig quedar en el dubte. Al seu costat “rasta” de pupil·les groguenques gargotejava dibuixos en una llibreta. Mentre, arribà en Liovis, que ens acompanyà en un recorregut antiturístic per les dues Havanes, anàrem a casa seva on estava la seva companya i la mare d’ella. Em va impresionar aquella dona, mestra jubilada, d’ulls clars, profunds, cansats i de postura digna, de aquella dignitat que només saben mantenir els pobres.
Recordo que em va preguntar: ¿Qué le ha parecido la Habana?
Una hermosa dama que ha envejecido muy mal – vaig contestar – i per un instant les nostres mirades es creuaren en un gest de complicitat.
Després menjarem a un xinés sense xinesos unes pizzes relativament comestibles i Liovis ens acompanyà fins la plaza de la Revolución, on hi ha la Terminal d’autobusos Vía Azul.
A les nou érem a l’hotel Coralia Club Playa de Oro a Varadero. La televisió nacional cubana informava que el país estaca preparat davant la imminent arribada de la tempesta tropical Rita.
El sol ja havia declinat."
.jpg)
+(3)+(1)+(1).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
