Dibuix a rötring de l'autor - 
Els qui varem arribar un xic grans a aixó de la democràcia, crèiem de bona fe (ai il·lusos de nosaltres) que seria la solució a tots els nostres problemes com a societat i també – perquè no dir-ho – com a país. Varem ometre el més important, el factor humà que és de naturalesa roina i mesquina. Dic aixó perquè escoltant els nostres politics, i no polítics, puig els ciutadans d'un bandol o l'altre fem el mateix. Dic, que entre uns i altres sembla que durant 23 anys en aquest país nostre els governs monocolors de CIU no varen fer absolutament res bé, i talment el primer i segon tripartit tampoc. O sigui que tota la millora que en diversos aspectes hem assolit al llarg d’aquests trenta anys com a país i societat representa que s’ha fet tot sol. I si bé és cert que Catalunya deu gran part del seu desenvolupament sobre tot a partir de la primera guerra mundial i després en els inicis de la democràcia o possiblement abans quan els tres “Lopez” començaren l’obertura del regim franquista, i que aquest fet fou en gran part per l'empenta de la societat civil, tambè s'ha de dir que a partir de la constitució del primer Govern de la Generalitat després del franquisme, alguna cosa hi han tingut a veure els nostres governants en aquest creixement i desenvolupament. 
Per tant, de la mateixa manera que aquests vint-i-tres anys de pujolisme significaren (agradi o no a alguns sectors) un positiu avenç per Catalunya i el tripartit malgrat les enormes adversitats que va haver de patir, també hi va contribuït, sobretot prenent mesures económiques i socials realistes, amb enormes dificultats si tenim en compte el deute que va heretar i que va estar bombardejat des d’aquí i de Madrid fins i tot abans de constituir-se formalment, lo qual els hi dona encara més mèrit.


S'ha de dir també, que l'any 1978 començavem practicament de zero, i hi havia molta feina a fer, i en general a totes les autonomies varen fer hospitals, carreteres, col·legis, i el que feia realment falta en major o menor mesura. Dit d'una altra manera: Els succesius Governs de Jordi Pujol, no varen fer ni més ni menys que altres governs d'altres autonomies. Només que aqui posats a retreure es varen quedar curts en aspectes com Hospitals, Presons, i sobre tot el metro. Gallardon va dotar Madrid i rodalies d'una xarxa de metro enorme, la meitat amb diners de l'Autonomia i l'altre meitat del Govern de Madrid, és el tracte i va inclós en el bitllet, aquí no es varen atrevir a endeutar-se els d'abans ni gosen fer-ho els d'ara, i menys en la situació actual, i així estem.
Per tant ni fer res, ni fer-ho tot, llums i ombres com sol passar sempre, però ombres algunes d'elles allargades com el pacte del Majestic; però aixó pertany al passat, un passat del que ens està encara passant factura la negació de l'evidència per part del Govern del Sr. Zapatero, que es va entestar en negar la crisi, una crisi que aquesta negació na accepar-la va fer que es tardés tres anys a reaccionar - gairebé quatre - i aquí és on ens fa mal; en comptes d'atacar el problema de soc arrel es va perdre en els viaranys del Pla E i altres incongruències, que ara estem pagant i molt car.

 Ara, caldria donada la urgència de la qüestió, que, fent cas a un eslògan encunyat per CIU “anéssim per feina” i deixar-se la classe política de protagonismes, brindis al sol, a veure qui la diu o la te més grossa i retrets variats entre ells. Ens estem jugant entrar en la roda del progrés futur que passa per inversions, recerca i desenvolupament, noves indústries que supleixen les que ens marxen, i per sobre de tot empresaris petits i mitjans que tirin del carro, que és com s'ha construit aquest país nostre. 
Per aixó faría falta la col·laboració de la Banca, i sobretot que el Govern es dediquès a Governar, que sembla que tot està centgrat en la Consulta i la Colnsulta, mentre el dia a dia resta somort. Malgrat les dificultats i l'absència autista del Govern, la gent va fen, s'estànm obrint nous negocis i creant noves Empreses, encara que tambè en tanquen, però les exportacions van bé i en general sembla que es comença a albirar la sortida del túnel.
No es doncs temps de fer bufar coloms, ni perdre'ns emmig d'utopíes, de ni de retrets mutuus, calen polítics i empresaris amb valentia, visió de futur i capacitat de tirar endavant un país que ha anat creixent i que sincerament crec hauria d’aparcar momentàniament les seves reivindicacions sobiranistes (sense oblidar-les) per la feina urgent del dia a dia, puig si badem, se’ns ensorrarà el país amb els fonaments mentre discutim si són garses o perdius,. 

 Tot el panorama va canviar l'11 de setembre, aqui el guió establert es va estripar i va quedar fet miques, Mas se'ns va tornar independentista de cop, i sembla que tot el país amb ell, i aquesta visió és errónia, o molt esbiaixada; no tots els que hi havien a la manifestació de la passada diada eren independentistes, hi havia molts disgustats amb les retallades, de diferents gremis, i tambè gent que s'apunta al que sigui. Dir com diuen els de l'ANC que només poden anar a la via catalana els independentistes, que eren els de la mani de l'11-S és una bestiesa, i se m'acut que pasarà si fem la consulta i no guanya el SI, amb quina cara ens quedarem i com haurem d'anar a Madrid amb la cua entre les cames i havent fet un ridícul espantos.
I és que ara sembla que en la Consulta (a veure que sortirà si es fa) hi ha la solució a tots els nostres mals i els nostres problemes, i molt em temo, que no és així, i algú ens ho hauria d'explicar. No tota la culpa és de Madrid, aquí menys mirar-se el melic, que s'han fet i es'estàn fent moltes coses malament, i tampoc es tracte de jugar-s'ho tot a una carta de la que ni tan sols hem obtingut resposta. No si val a badar, o ens quedarem amb una mà al davant i l’altre al darrere mirant-nos-ho amb cara d’estaquirot. Hi som a temps encara, però cal anar per feina sense perdre's en divagacions esotèriques.