Fa anys que he arribat. Em rebolco en el vestigi, o la cendra, mentre busco algun refugi cap a l'ocàs. Em sembla que el so és més proper ara... una descàrrega, un salar extens i negat. Les meves butxaques encara contenen explosius i el seu cos anestesiat s'aglutina i persevera entre els meus braços. Busquem l'altra porta, l'indici ocult després de l'erm invisible. Només emplaço la intuïció i l'ombrívol cant d'uns versos. Només oculto una paraula entre les fletxes del paper: un antic mapa requisat a la ciutat, com el premi d'un esforç, més que un sortilegi o un dubte. La recolzo sobre mi, al costat del foc. De les seves mans brollen ungles, borrissols, pell esquinçada. Torça un gest i beso cada part del seu cos. És el comiat o l'anunci cap a l'origen. És la mort que persegueix, o l'eterna vida, al costat del riu de les creus, sense cabal.
Aciro Luménics. a ultrança, 1969
Aquí si que estoy despistado, Francesc...
ResponEliminaya somos dos, pero a este texto le encuentro una rara belleza que me tiene fascinado.
ResponElimina