«Els qui volen ara rebaixar la pregunta són els que no van moure ni un dit abans que l’independentisme els posés entre la ruptura i la paret»

Ens és igual la pregunta, sempre que la resposta tingui conseqüències. Que clarifiqui la situació. Que anunciï el futur. Que ajudi a fer avançar el procés. És la resposta la que importa, enteneu? La resposta.

Ens interessa saber quants catalans volen canviar la relació amb Espanya? No, gens. Podria ser un 80%, o més i tot, però què més passaria a partir d’això? Res, estaríem com ara mateix. És important saber que hi ha més independentistes que no pas federalistes, i no diguem ja confederalistes, si cap d’aquests apartats pot fer una majoria clara i rotunda? No, per això ja estan les enquestes, i gastar energies a fer una enquesta en escala 1:1 no té cap sentit, perquè no mouria el món.

La resposta ha de ser inequívoca per als catalans –per al procés- i llegible al món. Una cosa clara que es pugui entendre. Per exemple: quants són els independentistes. Això va a missa. Per tant, pregunta escocesa. Res d’estats propis, d’estats amb afegits, d’estats aigualits.

Els qui volen ara rebaixar la pregunta, posar aigua al vi de la resposta, són els que no van moure ni un dit abans que l’independentisme els posés entre la ruptura i la paret. És l’independentisme qui ha demanat la pregunta, qui vol obtenir la resposta, qui vol fer avançar aquest país. Els altres –i s’hi ha d’incloure, ai las, ICV- estan encara brandant l’arma del consens, però els consensos els carrega el diable. El consens és el mínim comú denominador. Però ara estem en temps de màxims.

Aigualir la pregunta, desactivar doncs la resposta, és una trampa. Els qui volen unes terceres vies que Espanya no ofereix –Rajoy mai no ha estat tan contundent, no tocareu la meva Constitució!- poden acollir-se al “no”, poden preguntar-se si és més útil i més honest el “sí”.

El federalisme, diu? Ah sí: un altre cafè per tothom, Catalunya paga la ronda, Andalusia mana i Madrid decideix (Perdó: i si té dubtes, pregunti a la senyora Chacón. Avui és aquí a prop).

Les bestiesses que acabeu de llegir, les ha escrit Patrícia Gabancho, que demostra en el seu escrit que no ha entès res, que és ella qui no ha entès res, i quan algú no enten res, se sol dir d'ell que és un idiota o un imbècil, que no estùpid. L’estúpid del títol no és una citació, està dedicat a Patricia Gabancho, que com deia, no ha entès res. Això no treu que Carme Chacon tambè ho sigui, més encara que ella, car aquesta senyora ja va nèixer idiota, o sia que lo seu es més greu car és de naixement, i a més a més malauradament, no té cura.

Tot el que he escrit sobre Gabancho i Chacon suposo que caldria argumentar-ho a fons, més és perdre el temps, ès així tal i com ho he explicat, empiricament aixi, i ni l'una ni l'altre són capaçes d'entendre-ho i menys encara d'acceptar-ho, per tant, no cal perdre el temps, temps que és el que em dona i acabarà donant la raó, lo qual, tampoc té cap merit, nomès cal fixar-s'hi una mica, i és més que suf¡cient. Gabancho és molt argentina en la seva demagogia, d'aixó viu i publica. Com el Papa, argentineja només per la buten, la façana, i prou.