DICTADOR NEGRE, DICTADOR BLANC 17.11.13

A les 10 de la nit d'ahir, telecinco va oferir a qui ho volguès veure, un apassionant partit amistós de fúmbol: Guinea-Espanya. És veu que a Guinea hi ha una dictadura (i tambè petroli), i una serie d'entitats a nivell mundial i tambè alguns partits polítics han criticat que Espanya jugui aquest partit, pel que l'infumable i analfabet president de la Federació Espanyola de fúmbol, ha manifestat que no s'en cobren ni cinc, ni tan sols ell, que és el rei d'aquests 'mamoneos'.

Anem sobrats d'hipòcrites que se l'agafen - quan els hi convé - amb paper de fumar. D'acord que la república de Guinea poc o gens en té de democràtica, més o menys com Qatar, Xina, Dubai, o altres llocs on ningú fa escarafalls d'anar-hi a correr en moto, cotxe o jugar a fútbol, o fins i tot organitzar-hi olimpíades o mundials.

Dit això, la transmissió de tele 5, de la que n'he escoltat els primers 20 minuts, m'ha transportat a 50 anys enrere. El concepte a l'inrevès era exactament el mateix de quan a l'Espanya franquista venien equips d'altres països més o menys democràtics, que representaba reforçaven el règim i se'ls rebia amb tota pompa i ciscumstància. 

Pot tractar-se d'un sentiment de culpa per com va abandonar Guinea el govern d'Espanya, o simplement, que els comentaristes de telecinco, molt espanyols ells, viuen en el temps que viuen, que no és precisament el present. Nomès ha faltat que la transmissió fos en blanc i negre.

Lamentable la roda de premsa d'abans d'ahir d'Angel Maria Villar, negant-se a contestar sobre el tema que parlava del partit amb Guinea, i ningunejant a banda de la premsa, als jugadors que tampoc es que estessin, en el cas de Llorente i Bartra molt afortunats. Per cert, Angel Maria Villar fa molts anys que dicta dins la Federació Espanyola de Fúmbol, o sia que el partit d'ahir va ser entre dictador negre i dictador blanc, nomès que el negre, més elegant, va tenir el detall de no asistir a l'encontre.

No sé com va acabar el partit, ara van 0-1, algú d'Espanya ha marcat un gol, qui? no ho sé, i no crec importi a ningú, possiblement si té una mica de dignitat, ni a ell mateix.

LA PREGUNTA 16.11.13

Hi ha coses que són molt simples, si no fos perquè pel mig intervenen aquests ens nefastos i consuetudinaris dits o nomenats polítics. Ho dic per la pregunta de la consulta que no es farà, però que suposant que supossessim s'arribés a fer, és molt senzilla: Vol vostè que Catalunya sigui un Estat propi dins d'Europa: SI O NO!. i ja està. I mira que és senzill per a una persona normal i corrent i per tant responsable. Però els polítics són una espècie a banda dins els homínids i homídines (igual a companys i companyes, o miembros y miembras). En primer lloc és palès que,per part de Conveniència i sobretot desunió no hi ha cap interès en fer la consulta, primer perquè no hi creuen, i en segon lloc perquè tenen dubtes seriosos del resultat de la mateixa. Mentre, Junqueras, va ensenyar la seva cara real l'altre dia a Brussel·les, i sincerament, no em va agradar gens, a banda de que kaleborroqueja, companyseja, i a mi aquests fanàtics relatius amb germà col·locat a Ferrovial, no em fan cap gràcia.

Hi ha un vell acudit de l'Eugenio que crec demostraria com pot acabar la complexa i tardana pregunta de la consulta si és que s'arriba a fer d'una punyetera vegada:

"En una nit dantesca de tempesta ¡ aigua a dojo, llamps i trons, un home circula per una carretera secundària amb el seu automòbil. Té un rebentón en una de les rodes i per més que mira i remira és incapaç de trobar el gat per apujar el cotxe i aixì poder canviar la roda. (En el temps de l'acudit no hi havia encara mòbls, o posem que no tenia cobertura o s'havia quedat sense bateria per actualitzar-lo). Preocupa't atès per aquella carretera secundària i en una nit com aquella no hi passa ningú, l'home recobra l'esperança en veure allà enllà la tènue llum d'una casa de pagés.

Ja està, es diu l'home, m'acosto a la casa de pagés (segur que tenen cotxe en viure tant apartats), els hi dic que em deixin el gat i els dono cinc-centes pessetes pel gran favor que em faràn i un cop arreglat i canviada la roda ja els hi tornaré. Però a mida que va acostant-se a la casa l'home va mal rumiant: Cinc-centes pessestes és molt, al cap i a la fi només em deixaràn un gat i prou; Saps qué! els hi donaré tres-centes pessetes i ja està bé.

Continúa acostant-se a la casa i ja comença a estar encaboriat i rùful com el temps: Que cony! tres-centes pessetes, vint duros i van que xuten que ells no han de fer res, per cinc-centes pessetes ja m'el quedo jo el gat i no els hi torno.

Arriba l'home a la porta de la Masia i truca a la porta. Veu que miren per la finestreta i finalment li obren; aleshores, l'home enfurismat del tot li deixa anar a la bona dona que li ha overt la porta: SAP QUE LI DIC! QUE JA ES POT FOTRE EL GAT AL CUL! i se'n torna cap el cotxe sense que la bona dona hagi entés res del que acaba d'escoltar."

Doncs aixó, que es fotin la consulta al cul.

DE LA NUESA 15.11.13

No la nuesa, el vestit és impúdic. Però passa que ja ens hi hem acostumat i, de més a més, el clima no permet res més - JOAN FUSTER.

Ja poden dir missa que el número 1 dels aforismes és Joan Fuster, aquest sobretot m'hi ha fet pensar quan l'he rellegit aquest matí, i de sobte tot ho he vist clar, tanta obssessió contra la nuesa, que si és obscena, que si ofén, etc. I ai las! és el nostre estat natural; nus naixem i nus morim i emmig ens perdem en hipocresies variades com la mania de rebutjar la nuesa. I no entenc l'obssessió de l'Esglesia o de l'Ajuntament de BCN i uns quants puritans en aquest sentit, car de fet el nen Jesus anava nuet, nuet (almenys segons la Nadala), i en el moment de morir també o gairebé, almenys així el representen el idols pagans que ens el mostren arreu clavat a la creu, tot i que ometen que era en forma d'aspa.


I és que la nuesa pot arribar a ser molt bella. He buscat una foto antiga, és d'una noia que acavaba de filmar un espot publicitari en un camp de futbol i nua encara reia mentre li donaven una camisa per cobrir-se. Ho vaig titular al seu dia "la joie de vivre" i en aquest nu d'aquesta noia no hi se veure res d'obscé o lasciu, ans al contrari hi veig en ell un esclat de vida. Com afirma Fuster potser és cosa del clima, que no permet res més. Nus naixem, nus morim i emmig ens avorrim.

Aquest escrit l'he recuperat de l'any 2011, l'he recordat avui no sé ben bé perquè mentre estava aturat davant un semàfor, i m'ha dut a pensar en que els homínids, som l'ùnic animal de tota la naturalesa que necesita vestir-se, per protegir o engalanar el seu cos, lo qual possiblement vulgui dir que el nostre origen primigeni no és d'aquest planeta, car la naturalesa ha dotat a qualsevol dels altres animals de l'embolcall exterior adequat per tal que no necessitin cobrir el seu cos en qualsevulla condició climatològica. Pot semblar una ximplería, però no deixa de tenir la seva lògica. Reflexionem-hi.

Aquesta reflexió del 2011, recuperada el 2013 ve a tomb de la censura de Blogger sobre el nu. Potser els senyors de Blogger haurien de llegir Fuster

CUP DE SANDÀLIA 14.11.13

 

La comissió parlamentaria que estava passant sense pena ni glòria quedarà per sempre en la memòria de la gent, només per la sandàlia que va exhibir - que no llançar - David Fernández davant la cara de poker del gàngster Rodrigo Rato: Aquesta imatge reflexa que ha estat la crisi propiciada pels Bancs, immunitat i cinisme davant els ciutadans. No li va dir Fernández a Rato, miris al mirall i veurà un mafiós, no! li va dir directament: gàngster. L'expressió defineix molt bé el significat al diccionari d'estudis Catalans d'aquesta paraula, i quadra fil per randa amb el quefer del Sr. Rato. Vol dir doncs que Fernández no va amenaçar ni insultar a Rato, simplement el va definir. Fins i tot, els mafiosos o els gàngsters tenen a la seva manera una certa ètica i uns certs principis, que el Sr. Rato i els altres espècimens banquers de la seva catadura, ni això.

Dit això, el gest i la paraula del Sr. Fernández, més que un acte tavernari com diu la xusma periodística de Madrid, és una criaturada, que ha aconseguit l'efecte al revès del que pretenia, al cap i a la fi nomès és parla del seu gest, i Rato que no va dir gran cosa a la comissió se'n va anar tal com havia entrat, immaculat.

Actes d'aquest tipus, no són nous, es normal als països musulmans, ho va fer Kruschev a l'Onu i crec que Juanxo Beiràs al Parlament Gallec, quan Galicia era la finca de Fraga. Però resulta que, és el tipus d'acte que faria qualsevol de nosaltres des de la barra del bar o davant la màquina del cafè de la feina. Però al Parlament, les coses s'han de fer d'una altra manera, no és qüestió de perdre les formes, és qüestió de saberles mantenir de manera intel·ligent. Deia Jabes: no és la pregunta, sinó la resposta la que incendia l'edifici, i el Sr. Fernandez no va saber fer correctament la pregunta que hauria obligat a contestar al Sr.Rato.

LLEGIR A L'ABOCADOR 14.11.13

El primer premi en la categoria d'Afers Contemporani del World Press Photo, ha estat pel fotògraf Californià Micah Albert, aquest, retrata una dona que treballa com a recol·lectora d'escombraries en un abocador de 30 hectàrees a Kenia, que manifesta desitjaria tenir més temps per llegir els llibres que es troba.

La imatge és bonica, molt bonica. En la solitud de l'abocador i la brutícia del seu entorn, la dona llegeix un llibre, que alleuja la seva solitud i desengany en el poc temps que té de descans. Es perceb la serenor que proporciona la lectura del llibre. No importa el títol o el seu autor, tots els llibres són importants per llegir-los, potser perquè a través d'ells és possible somiar i evadir-se d'una realitat dura i ingrata, com la de la recol·lectora d'escombraries Keniana.

MADRID FA MOLTA PUDOR .... 13.11.13

Després d'una setmana de vaga dels serveis de neteja, els munts de deixalles transformen els carrers del centre de Madrid en una galleda d'escombraries gegant, sense que s'entrevegi solució al conflicte". És el text que acompanya un vídeo que el diari francès Le Monde publica avui a la seva edició web, al costat d'una informació titulada "Madrid s'enfonsa sota les escombraries". Si ahir era el diari alemany Frankfurter Allgemeine, a través d'un dur article, el que es feia ressò de la vaga de neteja a la capital, avui altres mitjans s'han abocat al conflicte. És el cas de The Wall Street Journal en la seva edició per a Amèrica Llatina, que veu a Madrid "inundat d'escombraries", o Financial Times, que pren la vaga de neteja per fer un recorregut pels últims revessos soferts per la capital i porta a seu titular les paraules "caos pudent". 
I en fa ja nou dies que dura la vaga de recollida a la capital del Regne, i, avui, l'alcaldessa Ana Botella (per dir-ne alguna cosa) ha fet una conferència de premsa, per dir quatre obvietats de manual i acabar donant la culpa als treballadors i als sindicats. Fa no massa, es vantava que Madrid era una ciutat molt neta on és recollia la brossa cada dia, no com a Londres què, segons ella (desinformada habitual), és recollia un cop a la setmana, lo qual no és cert.

És la tàctica del Pp, negar la major,la menor i la derivada, i sense enrojolir intentar vendre la seva versió dels fets, sigui ara, la no recollida d'escombraries, o qual l'accident (per a ells incident) del Prestige, incident, o accident del qual se n'han escapolit avui arran de la sentència de l'audiència Provincial de A Coruña, que considera que no hi va haver imprudència, ni actuació dolosa, ni per part de Mangouras ni de l'exdirector general de Marina Mercant José Luis López-Sors. Tots dos són innocents d'un delicte contra el medi ambient i danys a espais naturals protegits, igual que el cap de màquines del petrolier, Nikolaos Argyropoulos. Obivàment, l'Estat Espanyol que n'era art i part, també ha estat absolt, tot plegat, per 'cuatro hilillos de plastilina de res', és el més normal. Ja ho diu la Cristina:

Segons la Constitució,

Espanya és una nació.

Segons la meva tieta,

Espanya és una merdeta,

I a Madrid i a Corunya

fa molta pudor.

*

PRODUCTES FRESCS 12.11.13

El Sr. Roig, el propietari de Mercadona, s'ha adonat del que podia semblar una obvietat, està perdent un potencial de vendes als seus centres perquè no ven producte fresc. M'expliquen que està formant a 21.000 persones a tot Espanya per vendre carn, peix, fruita, verdures i pa, fresc, no envasat com fins ara, amb aquells talls de llom embolcallats dins una safata amb fil transparent que fan tan mala ganya, mentre un suc vermellós, vaga amunt i avall dins l'envàs. Deu haver recordat el Sr.Roig, que abans la fruita com no passava per la càmera, feia olor, i que el peix fresc, és molt més bo i té més presencia, i que la verdura acaba de collir no té res a veure amb la de plàstic que et venen envasada. També deu recordar el Sr. Roig que el pa fet com s'ha fet sempre i acabat de coure, fa una olor i té un sabor molt millor que el que s'ha fabricat, congelat, descongelat i cuit amb aire calent. Suposo que el Sr.Roig ha recordat tot això, perquè s'ha adonat que perdia quota de mercat, ell que ho vol vendre tot en els seus centres.

No serà fàcil aconseguir el que vol el Sr. Roig, però potser caldria recordar-li que això que ell vol fer, ja estava inventat des de fa molts anys, era la botiga del barri que venia una mica de tot, o la peixateria local, i el mateix amb la fruiteria o el forner (encara en queden alguns), i segurament se li hauria de retreure que tot aquest petit comerç que durant molts anys ha estat pròxim als ciutadans oferint productes de qualitat, ell i les altres grans Cadenes de supermercats, les han esborrat del mapa. I tot doncs, per tornar allí on érem, però sempre amb el dubte de què els que ens ofereixi el Sr.Roig no sigui nomes aparença (màrqueting) i ens vengui els mateixos gossos amb diferents collars, tot molt ben presentat, això sí.

ELS DOMINIS DE LA VIDA 12.11.13

Si les vetllades dominicals fossin prolongades durant mesos, què s'en faria de la humanitat emancipada de la suor, lliure del pes de la primera maledicció? L'experiència valdria la pena. És més que probable que el crim arribés a ser l'única diversió, que la disbauxa semblés candor, l'udol melodia i la mofa tendresa.

La sensació de la immensitat del temps faria de cada segon un intolerable suplici, un escamot d'execució capital. En els cors més plens de poesia s'instal·larien un canibalisme estragador i una tristesa de hiena, els patíbuls i els botxins esllanguiríen, les esglésies i els bordells esclatarien de sospirs. L'univers transformat en tarda de diumenge ... és la definició del tedi i la fi de l'univers ...

Retireu la maledicció suspesa sobre la Història i aquesta desapareix immediatament, el mateix que l'existència, en les vacances absolutes, descobreix la seva ficció. El treball construït a la res forja i consolida els mites; embriaguesa elemental, excita i cultiva la creença en la «realitat» , però la contemplació de la pura existència, contemplació independent de gestos i d'objectes, no assimila més que el que no és ...

Els desocupats capten més coses i són més profunds que els enfeinats: cap empresa limita el seu horitzó; nascuts en un etern diumenge, miren i miren mirar. La mandra és un escepticisme fisiològic, el dubte de la carn. En un món farcit d'ociositat, serien els únics en no fer-se assassins. Però no formen part de la humanitat i, ja que la suor no és el seu fort, viuen sense patir les conseqüències de la Vida i del Pecat. No fent el bé ni el mal, menyspreen -espectadors de l'epilèpsia humana - les setmanes del temps, els esforços que asfixien la consciència.

Què haurien de témer d'una prolongació il·limitada de certes tardes, sinó el pesar d'haver sostingut evidències grollerament elementals? Llavors, l'exasperació en la veritat podria induir-los a imitar els altres i a complaure en la temptació envilidora de les tasques. Aquest és el perill que amenaça la mandra, supervivència miraculosa del paradís.

L'única funció de l'amor és ajudar-nos a suportar les vetllades dominicals, cruels i incommensurables, que ens fereixen per a la resta de la setmana i per a l'eternitat. Sense la seducció del espasme ancestral, ens farien falta mil ulls per plors ocults, o, si no, ungles per mossegar, ungles quilomètriques ... Com matar d'una altra manera aquest temps que ja no transcorre? En aquests diumenges interminables, el dolor de ser es manifesta plenament. A vegades un arriba a oblidar-se en alguna cosa, però com oblidar-se en el món mateix?

Aquesta impossibilitat és la definició del dolor. El que estigui afectat per ell no es curarà mai, tot i que l'univers canviés completament. Només el seu cor hauria de canviar, però és immodificable, també per a ell, existir no té més que un sentit: capbussar-se en el patiment, fins que l'exercici d'una quotidiana nirvanización l'elevi a la percepció de la irrealitat ...

E.M. Cioran

A MIQUEL 11.11.13

Hauria d'haver-te vingut a veure
a la teva tomba, Miquel.
Seria de rebut haver-ho fet
com vares fer tu amb l'Antonio,
allà a Cotlliure on el varen enterrar.
Saps Miquel, ni tan sols se on varen
dipositar les teves restes,
si a la teva Roda o a un altre lloc.
Tampoc sabria que dir-te
i tu i jo sabem que no es pot parlar amb els morts.
Tu si em parles sovint,
a traves de les teves paraules,
aquelles que com el vent no poden prohibir,
i només se m'acut dir-te Miquel...
a tu que em vares fer estimar la poesia,
que t'estim i t'estimaré
fins que la mort ens uneixi,
o qui sap... si reuneixi.


a Miquel Martí i Pol.
(Roda de Ter, Osona, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003)

NO HI HA RESPOSTA, ESTÚPIDA! 10.11.13

«Els qui volen ara rebaixar la pregunta són els que no van moure ni un dit abans que l’independentisme els posés entre la ruptura i la paret»

Ens és igual la pregunta, sempre que la resposta tingui conseqüències. Que clarifiqui la situació. Que anunciï el futur. Que ajudi a fer avançar el procés. És la resposta la que importa, enteneu? La resposta.

Ens interessa saber quants catalans volen canviar la relació amb Espanya? No, gens. Podria ser un 80%, o més i tot, però què més passaria a partir d’això? Res, estaríem com ara mateix. És important saber que hi ha més independentistes que no pas federalistes, i no diguem ja confederalistes, si cap d’aquests apartats pot fer una majoria clara i rotunda? No, per això ja estan les enquestes, i gastar energies a fer una enquesta en escala 1:1 no té cap sentit, perquè no mouria el món.

La resposta ha de ser inequívoca per als catalans –per al procés- i llegible al món. Una cosa clara que es pugui entendre. Per exemple: quants són els independentistes. Això va a missa. Per tant, pregunta escocesa. Res d’estats propis, d’estats amb afegits, d’estats aigualits.

Els qui volen ara rebaixar la pregunta, posar aigua al vi de la resposta, són els que no van moure ni un dit abans que l’independentisme els posés entre la ruptura i la paret. És l’independentisme qui ha demanat la pregunta, qui vol obtenir la resposta, qui vol fer avançar aquest país. Els altres –i s’hi ha d’incloure, ai las, ICV- estan encara brandant l’arma del consens, però els consensos els carrega el diable. El consens és el mínim comú denominador. Però ara estem en temps de màxims.

Aigualir la pregunta, desactivar doncs la resposta, és una trampa. Els qui volen unes terceres vies que Espanya no ofereix –Rajoy mai no ha estat tan contundent, no tocareu la meva Constitució!- poden acollir-se al “no”, poden preguntar-se si és més útil i més honest el “sí”.

El federalisme, diu? Ah sí: un altre cafè per tothom, Catalunya paga la ronda, Andalusia mana i Madrid decideix (Perdó: i si té dubtes, pregunti a la senyora Chacón. Avui és aquí a prop).

Les bestiesses que acabeu de llegir, les ha escrit Patrícia Gabancho, que demostra en el seu escrit que no ha entès res, que és ella qui no ha entès res, i quan algú no enten res, se sol dir d'ell que és un idiota o un imbècil, que no estùpid. L’estúpid del títol no és una citació, està dedicat a Patricia Gabancho, que com deia, no ha entès res. Això no treu que Carme Chacon tambè ho sigui, més encara que ella, car aquesta senyora ja va nèixer idiota, o sia que lo seu es més greu car és de naixement, i a més a més malauradament, no té cura.

Tot el que he escrit sobre Gabancho i Chacon suposo que caldria argumentar-ho a fons, més és perdre el temps, ès així tal i com ho he explicat, empiricament aixi, i ni l'una ni l'altre són capaçes d'entendre-ho i menys encara d'acceptar-ho, per tant, no cal perdre el temps, temps que és el que em dona i acabarà donant la raó, lo qual, tampoc té cap merit, nomès cal fixar-s'hi una mica, i és més que suf¡cient. Gabancho és molt argentina en la seva demagogia, d'aixó viu i publica. Com el Papa, argentineja només per la buten, la façana, i prou. 

ABSTEMIS I SENSE CARNET 10.11.13

Això escrivia fa tres anys sobre Marc Màrquez, que avui s'ha proclamat campiò del món de moto GP. I ho ha fet davant d'un fantasma i un perdedor nat, i era així com havia de ser, els perdedors i els fantasmes sempre perden, nomès que en aquest cas ambdòs ho han fet amb un cert estil, més el perdedor que el fantasma, mentre il bambino Rossi s'ho miraba des d'una agredolça distancia. El nen de Castellar del Vallès sap que mai guanyarà un mundial, l'altre, el fantasme mallorquí amb cara de dibuixos animats (Calliou) tambè, però encara ho està paint. Són dues maneres diferents de perdre. 

Mentre, el nen de qui parlava fa ja tres anys riu, i riu són pare i sa mare, la que el va parir, amb dos collons, com ha dit ella avui a telahinco.

DE MORTS O DIFUNTS 10.11.13

Solem anar-hi el diumenge després dels dia dels morts, o difunts, més que res pel meu pare, que amb lo justet que va suposo ha estat aquest l'ùltim any, amb molts números de ser-hi ja l'any vinent, i no és aquesta una afirmació lleugera ni humor negre, ambdòs sabem que està més allí que aqui i que gairebé segur enguany ha estat l'últim.

Parlàvem de Funeraria Torra, els deixebles, o potser mestres d'Al Capone, car aquest matava o feia matar la gent, mentre les funeraries especulen i juguen amb els morts i el dolor dels qui de moment es queden, que encara és mes cruel i miserable.

Enterrar una persona costa un mínim de 3.000 euros. Perquè? perquè les rapinyaires funeraries en clara connivència amb els ajuntaments viuen d'això, és el seu negoci, el negoci de la mort a costa dels vius, i ho fan obscenament, de manera pulcra i educada, això és cert, pero obscena.

I aquesta història s'hauria d'acabar. Si s'ha d'incinerar a una persona, per a que carall s'han de gastar mil o mes euros en un taüt, si a internet en tens de cartró per 30 euros. Aquest taüt s'ha de cremar al poc temps d'haver-lo usat, però no, la Funeraria Torra de torn, en connivència amb l'ajuntament corromput de torn, han decidit el que t'ha de costar enterrar a una persona que de fet ja no ho és, i a més a més, al comptat.

M'hi nego, aixó s'ha d'acabar, el negoci de la mort és dels més obscens, i ningú, ningú hi posa la mà per evitar-lo. La mort no és com deia Vinyoli un canvi més, car és el canvi definitiu, però el que no pot ser, és que morir-se costi un ou, tot plegat per el lucre de la Funeraria Torra de torn i l'ajuntament tambè de torn.

I no entenc com no hi ha més resposta social, més queixes, sobre aquest obscé dret de cuixa sobre la mort.

SOBRE L'ARENA 8.11.13

Va dir. un home a un altre:

-Amb la marea alta, fa molt de temps, vaig escriure amb el meu bastó unes línies a la sorra. I la gent encara s'atura per llegir-les i cuida molt que no s'esborrin.

I l'altre home va dir:

- Jo també vaig escriure unes línies en la sorra, però ho vaig fer durant la marea baixa. I les onades del mar immens les van esborrar i breu va ser la seva vida. Però digues, què va ser el que tu vas escriure?

I el primer home va respondre:

-Vaig escriure: Sóc el que sóc. I tu, què vas escriure?

I l'altre home va dir:

-Vaig escriure això: Sóc només una gota d'aquest mar immens.

Sobre la arena

[Conte. Texto complet]

Gibrán Jalil Gibrán

CIUDADSEVA.COM

DEL TEIATRU 7.11.13

Parlava ahir Júlia, a la Panxa del Bou del Teatre Romea. Poc puc aportar de comentari al seu escrit. La meva experiència teatral és tan minsa, que aviat está explicada. Us en faig un "curriculum butacae":

- els pastorets.

- El visón volador (vodevil de Franz Johan i Arthut Kaps)

- Evita, a Londres i a Barcelona.

- Mar i cel.

i ja está.

Ben mirat fins i tot fa vergonya, però és el que hi ha. És cert, i ja ho he explicat en aquest mateix bloc en alguna ocasió que m'havia empassat i de bon grat tots els estudio 1 o primera fila a TV1 i en blanc i negre, on representaven obres de Casona, J.B. Priestley, Arthur Miller, Buero Vallejo i altres autors que ara no recordo, i m'agradava fins al punt d'anar a dormir tard, raresa en el meu cas que només té la seva excepció en un partit a la tele del Barça.

-

Haig de dir també, que de la mateixa manera que no vaig al teatre, fa temps que he deixa't d'anar al cinema, suposo des que varen deixar de projectar pel·lícules i només posen a la cartellera filmes, car les pel·lícules aquí a Sabadell, no les podem pas veure i l'únic que hi ha són superproduccions americanes.

Però, tornant al teatre, un dels motius de no anar-hi de sempre és que des del meu punt de vista i en el meu cas, no té raó de ser, entenc és un concepte antiquat on el text que és el més important sol quedar en segon terme absorbit per posades en escena o grandiloqüents o minimalistes que en els dos casos desconcerten i distreuen a l'espectador. A més a més el teatre està ubicat en un nivell superior al del espectador i els actors ha de declamar en excés per a ser escoltats i tot plegat em dona la sensació d'una certa ampul·losa banalitat sobre-actuada que fa no hi acabi d'entrar. 
Veient Mar i cel amb el vaixell pirata i tot l'espectacle en si, em venia al cap el mateix dut al cinema i l'espectacle teatral ja dequeia a l'instant.

Suposo que dec anar errat, atès hi ha molta gent a la que li agrada i hi va al teatre o teiatru, malgrat l'iva del ministre, però a mi, sincerament no m'acaba de fer el pes, i és per això que no hi vaig. És prou sabut que al món hi ha gustos per a tot.

.

CORRUPCIÓ DE MENORS 6.11.13

L'aforisme que he posat avui de Joan Fuster, és d'aquells que contenen una certesa irrefutable:

¿Corrupció de menors? Probablement, fins que un menor no siga degudament corromput no esdevindrà adult.

A tall d'inventari, un exemple: Estava l'altre dia el meu nét de cinc anys amb el seu pare a la fruiteria on treballa, és d'aquestes franquícies que ara s'han posat de moda on venen un eufemisme de fruita, insípida i inodora, però és el que hi ha.

Com s'acostava l'hora de tancar i els quedava poc julivert, el meu gendre va dir a la seva companya: guardarem el julivert per aquella senyora que el ve a buscar a última hora, i si ve algú altre li direm que s'ha acabat.

En aquestes que es presenta al moment una senyora a comprar i demana si hi ha julivert, i el meu gendre li diu que s'ha acabat, i aleshores salta el Roberto (el meu nét) i diu: Papa, sí que n'hi ha de julivert, l'acabes de guardar a dins.

Ara, fes-li entendre al nen que no ha de dir mentides. I així és com eduquem als nostres fills, ensenyant-els-hi, i inculcant-els-hi tots els nostres errors i mancances del dia a dia.

EXCÈS POLICIAL I VEÏNAL 5.11.13

No  és la primera vegada que és dona un cas d'excés policial com el del Raval on, el mes passat, va morir Juan Andrés Benítez, després de ser reduït i detingut per un grup de mossos. Les imatges que varen gravar els veïns, són esfereïdores i han tingut un ressò mediàtic molt gran.

Sorprèn i molesta que les imatges difoses ho fossin a travès d'un mitja com el País des de Madrid, mentre els d'aquí no les publicaven, amb un excés de cautela informativa, que no és nou, quan es tracta de temes que poden perjudicar la imatge de país, en aquest cas de la seva policia.

Com més greu és l'error comès i més s'intenta amagar, més aflora i s'escampa com taca d'oli i aquesta negació dels fets, i és el que genera més malfiança per part dels ciutadans. Negar l'evidencia és un costum massa estès entre els polítics, però és una mala praxi que no duu enlloc i acaba tornant-se en contra d'ells mateixos.

El pitjor, és que casos com aquest del Raval, generen una manca de credibilitat de la nostra policia, i ens porten a situacions com la d'ahir en què uns ciutadans mòbil en mà, varen impedir la detenció d'un jove a un Bar del Turó de la Peira per part dels mossos.

Compte amb veïns justiciers qual Chuck Norris armats amb els seus mòbils i la seva intolerància i falta de respecte a les forces d'ordre. Si es perd aquest respecte, anem per mal camí, car s'estan posant les bases del desordre anàrquic que no conduirà a res de bo.

Que dos mossos s'extralimitessin de manera desproporcionada amb el cas del Raval, no vol dir que la resta siguin igual, perquè, si no respectem a la nostra policia, deixem de respectar-nos a nosaltres mateixos i entrarem en una perillosa voràgine que pot fer la situació difícil de controlar.

V 4.11.13

De quina manera s'han de governar les ciutats o els principats que abans de ser conquerits tenien una ordenació jurídica pròpia.

Hi ha tres maneres possibles de mantenir aquests Estats conquerits que estaven acostumats com ja s'ha dit, a viure segons les seves pròpies lleis o en llibertat. La primera consisteix en arrasar-los, la segona en residir-hi, la tercera en deixar-los viure segons les seves lleis, però imposant a canvi un tribut i establint un govern oligàrquic que et garanteixi la seva lleialtat sabent aquest que ha estat el príncep qui l'ha designat, l'interessa conservar la seva amistat ja que sense ella i sense el seu suport, desapareixeria.

Maquiavel - El princep

JA SÉ QUE M'ESPIEN 4.11.13

El que més sorprèn, és que es sorprenguin els qui no s'haurien de sorprendre amb això de l'espionatge que ha destapat Sonwden; fa temps que ja sé que m'espien. Malaltissament ho graven tot, pensen que ho controlen tot, i en la seva inconsistència els altres els hi foten doblada cada vegada que volen. Si fins i tot els mosos espien a la que parles d'ells o sense fer-ho.

Pretenen controlar-ho tot, saber-ho tot, i no saben ni controlen res. Són l'estrat més baix de la intel·ligència, la idiotesa en estat pur. Se suposa que ens espien, i saben, de fet, només el que volem que sàpiguen. En el fons, són uns paràsits inoperants i si no fos perquè ara els hi ha donat pels drones - inútils - en diuen, o es fan dir: serveis d'intel·ligència, el qual - per cert - no deixa de ser un oxímoron, car la intel·ligència sol brillar per la seva absència, encara que si és cert que aconsegueixen fer mal, i assassinar impunement a gent innocent amb la cosa aquella dels danys col·laterals.

Aquesta xusma contemplada per Orwell o Huxley,- innocents ambdós -, els donaven un rang, un estatus superior, i no són més que buròcrates mindundis aprenents del no res. Cada vegada que escrivim bomba, terrorisme, Al Qaeda, som investigats per si tinguessim alguna relació amb el terrorisme. Més que escriure bomba perquè et detectin, seria més lògic escriure: caca, culo, pedo, pis,  o pata, peta, pita, pota, pilota, s'adequa més al seu nivell paranoic infantiloide, i encara els intrigaria més.

Llàstima que aquesta esquizofrenia paranoide mati, i mati sovint a molts innocents. Tot plegat per tafanejar sovint el no res. A partir de l'11 de Setembre de 2001 es varen acabar les poques llibertats que teniem.

ANA Mª AGUILÓ, INDOLENT MENTAL 3.11.13

La vaga de professors a les illes Balears es viu passionalment a les xarxes socials. La portaveu d'Educació del Govern de Bauzá, Ana Maria Aguiló, és un rar especimen, dels més actius a la xarxa social Twitter i alguns dels seus comentaris han aixecat polèmica. Segons la diputada del PP de les illes, "la llei permet treure la custòdia d'aquells pares que no portin els seus fills a l'escola", tot i que segons l'article 154 del codi civil, els pares tenen capacitat per decidir sobre els seus fills .

Aquest és només un dels tweets que ha provocat polèmica. Aguiló també va afirmar que "el català no existia en temps de Ramon Llull". Aguiló, que forma part de la Comissió de Gramàtica nomenada d'entre els membres de la acadèmica de sa Llengo Baléà, és mestra en educació infantil.

Els primers testimonis del català escrit són del segle IX. L'obra escrita del rellevant escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner mallorquí del segle XIII, la qual és la més extensa produïda per un sol autor medieval, la va redactar en català, occità, llatí i àrab. Però la diputada del PP no ho considera així, possiblement perquè a banda d'ignorant és idiota i no ha entès res, molt del Pp últimament, que més que un partit, és una fàbrica d'indolents mentals via parasitària sense remei. 
Aguiló, n'és un clar exemple, i, puix que és capaç d'escriure i més o menys raonar, pot ser que en el seu cervell escadusser hi hagi fins i tot, un bri d'intel·ligència. De fet ho dubto; ni tan sols sap escriure correctament el seu nom de pila. Reuneix tots els tics per a ser Ministra de qualsevol ministeri, que importa de quin, això és el de menys, vegis Fátima Bañez, la més rociera de les ministres que es fan i es desfan.

INSTRUCCIONS PER PLORAR 3.11.13

Em pregunto sovint perquè m'entesto en traduïr escrits del castellà al català, car a banda de fer-ho maldestrament, se sap que el primer que es perd en la traducció, és la poesia del llenguatge. S'hauria de prohibir traduïr Cortazar, encara que sia en un conte breu i irrellevant com aquest, un simple divertimento.

"Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza. El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente. Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca. Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga del saco contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto. Duración media del llanto, tres minutos."

FIN

Instrucciones para llorar - Julio Cortázar

[Instrucciones. Texto completo.]

ciudadseva.com