La senyora Antònia i en Rafael es varen casar a Sevilla l'any cinquanta, o cinquanta u. La mateixa nit de noces varen agafar el Sevillano i amb cent pessetes a la butxaca com a única pertinença arribaren a Barcelona i d'allí a Sabadell a la Planada del Pintor, on varen viure una temporada en una habitació rellogada amb dret a cuina. L'endemà mateix d'haver arribat a la Planada, ambdós començaren a treballar, els familiars que ja vivien aquí, prèviament ja els hi havien buscat feina, ell d'encofrador i ella fent feines per les cases dels senyors, que es deia abans. Amb esforç i sacrifici varen tirar endavant i és varen fer una casa molt digne de dues plantes a Ca N’Oriac. Antònia i Rafael varen tenir quatre fills tres nois i una noia i tots quatre no en família però si pel carrer i quan s'esqueia parlaven en català, no així Antònia i Rafael tot i que alguna vegada ella es deixava anar en algun comentari, però té la seva lògica, els barris que envolten Sabadell i qui diu Sabadell diu qualsevol altra població de l'àrea metropolitana, varen créixer amb la immigració espanyola, sobretot murcians, andalusos i extremenys que a mida que anaven arribant es construïen la seva caseta cadascú segons les seves possibilitats, manllevant material de l'obra (es deia) i amb la solidaritat de veïns i familiars propers, que no hi ha mai tanta solidaritat com entre els pobres. Deia doncs, que té la seva lògica que Antònia i Rafael no parlessin català, no el necessitaven atès el seu entorn no el parlava. Es deia que al carrer de la Lanera a Ca N’Oriac hi vivia un poble sencer de Jaén, Alcalde i capellà inclosos. Per tant, quan la Sr. Antònia anava a comprar a la botiga qui l'atenia era immigrant també, talment el forner i així estava format tot l’entramat social del barri.
Cert és que no tots els casos foren com Antònia, Mercè que va venir de Cartagena amb quatre anys va començar a parlar enseguida en català, potser perquè era més menuda. El cert és que els fills d'aquests immigrants en general a nivell social parlaven en català tot i que a casa seva ho feien en castellà com per altra part és lògic, però aquí s'ha retrocedit, perquè els fills d'aquests que són els nets dels primers immigrants i que han fet l'ensenyament en català i per tant l'entenen i el parlen, no se sap perquè, però en general parlen sistemàticament en castellà entre ells i amb els altres, i als qui s'hi ha ajuntat una part de nadius i nadiues que dirien els d'iniciativa. Suposo que aquest fet al qual ningú n'ha sabut donar una explicació raonable succeeix més a l'àrea metropolitana de Barcelona que a L'Empordà o la Garrotxa, però és que resulta que el gruix de la població d'aquests set milions i mig que som actualment resideix a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tenim doncs la curiosa incongruència que els qui no varen estudiar en català el parlen i els qui ho han fet en la llengua d'en Pompeu no ho fan. Perquè?, no ho sé, si algú m'ho pot explicar, li ho agrairia...

Hi ha a Casa nostra moltes Antònias, sense anar més lluny el company de llit que tenia al Parc Taulí, Vicente, i Joaquina la seva dona, ambdós són de Jaén, segons ella mateixa ens va dir només començar a parlar feia molts anys que eren aquí però ni ells ni els seus fills ni els seis nets parlaven català, l'entenien, aixó sí. Joaquina té una germana a Girona i una altra al Cortijo a Jaén on té oliveres i béns i on es veu hi varen construir una urbanització il·legal que es va quedar a mig fer. Té també un fill a qui l'ha deixa't la dona i moltes més coses que ens va explicar.... Joaquina deu ser dels altres catalans de Candel o hauria de ser-ho, però no sé, no sé..... 

 No l'Antònia, que ja va traspassar, però les Antònies, Joaquina, Rafael o Vicente en condicions per votar, que n'hi ha més dels que l'ANC es pensa, em suggereixen dues preguntes: 

 1) aniran a votar per la Consulta del 9N? 

2) en cas de fer-ho, que votaran? 

 Afirmaria gairebé amb tota seguretat que la primera resposta és NO, i en el supòsit que fos sí, a la segona, la resposta seria majoritàriament NO, NO... i això caldria tenir-ho en compte, no fos que després algú sorprès i desconcertat s'esquincés les vestidures sense entendre res. 
-