· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

APOCALIPSI A LA CATALANA



Quanta raó tenia l'home que xiuxiuejava a l'obaga dels mots, quan deia que abans es partiria Catalunya que Espanya. I es que a l'Oasi català el panorama es desolador. Can Garlanda ès poc després de la debacle del procés. Com diu Josep Martí al seu article a la vanguardia, el Parlament a entrat en pànic. Els profetes de l’oposició han presentat la seva nova versió de l’Apocalipsi. Els pressupostos de la Generalitat representen, com es llegeix a la profecia original, l’obertura del setè segell. I la segueix, com s’ha vist al Parlament aquesta setmana, el retronar de les set trompetes anunciant grans calamitats. 

"Soferts pecadors de la catalanitat, no temin per llampecs, trons, terratrèmols i focs que puguin caure’ns del cel. L’ Apocalipsi original era una broma per a nens, nenes i nenis. Però el que ens cau al damunt ara, segons adverteixen PP, Cs i JxCat, sí que mereix sense embuts l’adjectiu d’aterridor: torna el tripartit!. Que vidents de menes tan diferents coincideixin en auguris tan nefastos il·lumina el radical canvi de guió. El constitucionalisme conservador ja no surt a mossegar obsessivament a Catalunya el turmell de l’estelada. Rosega altres ossos. Com el malbaratament, el deute, els soferts autònoms i tot allò que jutja com a necessari per captar vots en el present. Si Espanya ja no es trenca, cal aixecar una nova amenaça. Per això és torn una altra vegada per concentrar els mals en l’esquerranisme. Una altra cosa són aquests mateixos partits fora de Catalunya, on continuarà sent útil cridar a Pedro Sánchez, amb l’ajuda del TS, que és un còmplice de separatistes. Però per dirigir-se als catalans, aquest reclam ja és insuficient, fins i tot extemporani. A Espanya pot prevaler el mantra de la pàtria trencada per punxar nervi entre els electors. A Catalunya cal desenterrar ràpidament la maledicció del rojerío : torna el tripartit!

JxCat intenta, per la seva part i fidel al seu estil, tocar la guitarra i el baix alhora. Manté enlaire l’acusació de traïció a ERC per la feblesa independentista, però també comença a aixecar barricades clàssiques apuntant a polítiques sectorials, després de prendre nota finalment que vivim al 2023 i no al 2017. Cal activar en el votant juntaire d’edat el record del tripartit com una doble amenaça: autonomista-conformista en el nacional i esbojarrat i sense sentit comú en totes les altres coses. Desgastar ERC en un doble front amb aquest viatge al passat.

Que Cs, PP, JxCat ( Vox i la CUP mengen en plats a part) firmin aquesta nova versió de l’ Apocalipsi consolida alguna certesa però també planteja alguns interrogants sobre el valor real i creïble de la profètica amenaça. Del costat del cert és que per als integrants del tripartit (particularment ERC) encara avui –tretze anys després del seu final– el seu record provoca un pànic semblant al de la sortida del sol per a un vampir. Per això neguen vehementment que aquella possibilitat pugui tornar a arrelar algun dia. Sabem, però, que en política renegues avui i justifiques demà o passat. És a dir, després d’unes eleccions. El record d’una experiència traumàtica no impedeix als seus protagonistes de tornar a representar-la. I de vegades simplement no queda cap més opció.

I del costat dels interrogants: continua sent vàlida el 2023 la imatge del tripartit com el pitjor govern possible? No hi ha hagut pel mig experiències molt més fallides? No ha estat el govern de la Generalitat els últims anys –en fiscalitat, discurs sobre seguretat ciutadana, immigració, lleis sobre provisió de serveis socials, agenda de gènere, etcètera– un dels més esquerrans d’Europa, fins i tot amb el concurs de JxCat o amb l’últim alè de l’extinta Convergència? És possible vendre com a amenaça –des de JxCat– un govern d’esquerres quan has buscat i comptat durant tants anys –encara que sigui a batzegades– amb el suport parlamentari d’un partit anticapitalista com la CUP forçant-te a practicar la vertical pont cada vegada que li venia de gust?

Preguntes potser pertinents ara que la feina dels partits d’oposició és fixar un nou marc d’interpretació partint d’aquella imminent Apocalipsi roja. Com igual de pertinent és avisar, a qui no hagi llegit la Bíblia, que l'Apocalipsi és malgrat la seva mala fama una història d'esperança i redempció. Però segur que això no se li escapa a cap estrateg. Són tots molt llegits".



D'UN TEMPS QUE NO EXISTEIX




No podem perdre un temps que no existeix. Però tampoc trobar el que mai busquem. SUO GAN 

La relació espai temps, sempre m'ha preocupat, ho he comentat en mes d'una ocasió, com quan anava a Andorra i tornava el mateix dia, era aquí i allí i a mig cami durant el mateix dia, de manera que podia ser a diversos llocs gairebe a la mateixa hora o espai diari de temps. O com els pobles o ciutats, que per a mi nomès hi són quan hi anem. Com ho se jo que Londres hi és sempre?, suposo que si, perquè sempre hi va algú que li dona el sentit de ser, sinó per ella mateixa, la City no en té cap.

I el mateix passa amb les fotos, m'ho comentava un company en relació a l'escrit 'velles fotografíes': Jo no sóc el de la foto (en referència a la que estic de porter amb la gorra i la pilota al safareig de casa) i és cert, aquell nen no sóc jo, era un altre. Per cert, un safareig dels d'antes, amb cubell, galleda, picador i sabó Lagarto. Crec encertat un petit aforisme que vaig publicar al Marmessor de la Ignorància: 
Quan era jove, jo no hi era, quan sigui vell, jo tampoc hi seré. 

I remarcava amb negreta els dos jo, perquè és aixi com ho veig.  No hi ha passat, ni tampoc futur, vivim en un present permanent que anem adeqüant a la nostra conveniència, possiblement per aixó sigui que els qui envelleixen siguin els altres i no nosaltres, que sempre estem igual. O així ens ho sembla.


EL TWITTER VUITCENTISTA


En deien esbroncs i passaven en els balls de carnaval de la Barcelona del segle XIX. Ho explica el folklorista Joan Amades: “Consistien aquests a retreure d’algú dels assistents els trets més íntims de la vida privada, que eren bescantats en ple públic per part de la disfressa [la persona disfressada], que usava el llenguatge que més podia ferir l’esbroncat”. - Francesc Marc Álvaro.

El ritual, emparat en la màscara, era impactant, segons Amades: “De seguida que s’iniciava un esbronc es feia una rodona al voltant de l’esbroncat, que s’esforçava per dissimular i deia que la disfressa l’havia pres per un altre o que li volia gastar una broma pesada”. El gran coneixedor dels costums afegeix que “els esbroncs so­lien ésser fets per dones” atès que no era habitual que els homes portessin disfressa en aquests balls, regla que alguns trencaven tot disfressant-se com si fossin dones.

Els esbroncs en els balls de màscares van ser l’antecedent de la piulada que ataca algú des d’un compte de Twitter que no mostra el nom real del seu propietari. L’espectacle era de gran intensitat i, si l’esbroncat descobria un home enmig de les disfressades, la cosa podia acabar amb baralla fora del local. Era habitual que l’ofès i l’ofensor mesuressin les seves forces a cops de puny o fent servir alguna arma. A Twitter, aquests episodis són molt menys dramàtics i acostumen a acabar amb el bloqueig de l’altre.

Els esbroncs van ser l’antecedent de la piulada de qui ataca sense mostrar el seu nom real.

Els rics anaven al ball de la Llotja i les classes populars al ball de la Patacada, terme que va donar nom a altres llocs on es relaxaven les normes i regnava un ambient de transgressió un punt salvatge. Avui, al ball de la Patacada, la modalitat més practicada pels congregats seria el perreo. Les promiscuïtats i bromes vuitcentistes no tenien res a envejar a les del nostre temps, llevat del fet que tot passava a la llum de les espelmes.

A banda de la desnaturalització del carnaval que han provocat les escoles­ (obligant la pobra canalla a fer mil ximpleries durant una setmana), la creixent pèrdua d’interès d’aquesta festa té com a causa principal la normalitat de la màscara i la disfressa que suposa l’ús generalitzat de les xarxes socials, des d’on fem veure que som allò que no som. Avui, tots som el Rei Carnestoltes quan ens mostrem des d’Instagram, des de TikTok o des de Twitter. I la Quaresma mai no arriba.


EN PILOTES PER TRIAS



El vídeo dura tres segons. El va enregistrar diumenge passat @rafikiscope. S’hi veuen dues colles castelleres i en un balcó, gràcies a un crash-zoom digne de Tarantino, un individu que de sobte es treu orgullós una tovallola amb els colors LGTBI nuada a la cintura per quedar-se en pilota picada, davant la mirada dels que a la plaça Sant Jaume tenien ulls per veure aixecar-se alguna cosa més que castells. Res de l’altre món si no fos perquè es despulla just a sota d’una pancarta que la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) ha penjat: “Adeu, Colau. Hola, Trias”. 


La incontinència del personatge per treure’s la tovallola, només comparable a la de Borràs a Twitter, va revifar exponencialment la campanya de promoció al candidat reivindicat convergent. També hi va contribuir que alguns altres tuitaires amb molts més seguidors li manllevessin el vídeo al director del curt. El Life of Brian ­ resultant no és buscat. O almenys així ho sembla. La JNC no repiula el tuit. Els tuitaires sí: “Això és un pilar d’un”.

Caldrà veure si dona vots o no, però no és el primer cop que hi ha un nu en campanya. El 2006 Albert Rivera va posar a pèl. Ho feia tapant-se les vergonyes (les de llavors; per a les d’anys més tard les mans no le alcanzan ). Per al record també en campanya la pelussera, quasi velcro, al pit de Macron, prou frondosa com per eixugar-se les soles de les sabates abans d’entrar a casa. Despreocupat i assegut en un sofà.

Els polítics tenen una altra manera de despullar-se davant l’electorat. Ridículament per agradar queden en evidència quan s’alliberen de cotilles en campanya. Se n’adonen tard, quan s’asseuen distesos com el president francès al sofà de casa seva. Passa amb el TikTok de Collboni, carn de canó de mems. Passa amb la decisió de Colau de desagermanar-se de Tel-Aviv just ara –al marge de si és idoni–quan la petició de l’alcalde de Gaza li va arribar per carta el maig del 2021. Passa amb el mateix Trias, quan desacomplexat acomplexa i amaga el nom del seu partit o li reclama que “no faci segons quines ximpleries”. Passarà segur amb Maragall. És qüestió de temps.

Les campanyes les carrega el diable. Els polítics se la juguen fins a fregar el ridícul per, és cert, alguna cosa més que un grapat de vots. Però els errors de l’altri són or per a l’oponent. També les promeses que es veu de lluny que no es compliran mai et deixen en pilotes. Despullar-se en campanya no surt a compte, si no és que algú altre ho fa per tu. Com va succeir diumenge amb Trias. - Àlex Tort - lavanguardia.cat.

UN PAÍS DE ZOMBIS



El pitjor insult que li po­dien assignar a un independentista fins fa poc era el de botifler (traïdor), actualment el menyspreu més habitual és dir-li autonomista, així que en alguna cosa hem avançat. No és que el terme autonomista no incorpori l’accepció de deslleial o renegat, però almenys no figura formalment com una ofensa al diccionari. Màrius Carol.

Dimarts, Mònica Sales, la diputada de JxCat, li va dir al president Pere Aragonès al Parlament que havia pactat els pressupostos amb diputats autonomistes, la qual cosa suposava la derrota de l’independentisme. Després va pujar a l’estrada Eulàlia Reguant (CUP) i va insistir a dir-los autonomistes als republicans al Govern, que haurien acceptat “introduir totes les merdes de la patronal Foment del Treball en els pressupostos de la Generalitat”. Reguant li va posar el llistó molt alt a Judit Martín, el seu alter ego a Po­lònia.

Al Govern, els postconvergents el qualifiquen en públic i en privat com el “tripartit autonomista”, oblidant que governen la Diputació de Barcelona amb els socialistes i que Xavier Trias somia ser alcalde de bracet del PSC. Però la memòria és un gran cementiri i la realitat resulta el més semblant a un país de zombis.

L’interessant d’aquesta polèmica és que ERC no es posa nerviosa: consideren que Carles Puigdemont té atrapat el seu partit en el metavers català de Waterloo, per on deambula aquesta mena de parlament a l’ombra que és el Consell de la República. Els seus membres duen ulleres de realitat virtual, malgrat que la ciència ha demostrat que són perjudi­cials si se n’abusa.

En aquest context, un sector de l’empresariat català, on figura la Cambra de Comerç de Barcelona, controlada per persones afins a l'ANC, ha decidit ressuscitar la reclamació del pacte fiscal, que va constituir l’avantsala del procés. La seva presidenta, Mónica Roca, ha ressaltat que, encara que la secessió resulta l’única via per aconseguir un bon finançament, és important tornar a situar el dèficit fiscal en el debat públic. Allò que abans l’independentisme considerava pantalles passades, ara són pantalles de 8K, més actuals que mai. Estan a un pas que els cridin pel carrer: Autonomistes!


LA PRECUELA DE LA PREGONERA



Fa algunes dècades, els habitants de pobles i ciutats estaven acostumats a rebre missatges d’interès general a través de vehicles que circulaven amb proclames necessàries per al dia a dia. Aquest dimecres, l’Ajuntament de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) ha recuperat el servei de pregoner amb una furgoneta reciclada de la flota municipal. Batejada amb el nom de ‘La Pregonera’, els serveis que prestarà seran la comunicació de missatges d’interès per a la ciutadania, especialment per la difusió d’informació pública en cas de situacions d’emergència i per la sonorització d’actes municipals que es facin al carrer. El projecte deriva de l’esclat de la pandèmia, quan es va fer ús de megafonia mòbil per informar els veïns, i que ara permetrà traslladar activitats com el programa de Carnaval, primera ocupació del renovat vehicle. DIARIDESABADELL.

I fa més décades hi havia l'agutzil, a cada poble n'hi havia un. Vindria a ser com una precuela de La Pregonera, el twitter de la postguerra.

EN SIDRO, L'AGUTZIL DEL MEU POBLE. 

 
foto d'un agutzil de ves a saber d'on és

I és que els temps cambien que és una barbaritat. Al poble on vaig nèixer, abans de la democràcia hi havia lo senyor Alcalde i un parell de senyores a l'Ajuntament per remenar la paperassa, i en Sidro, que era agutzil, municipal, pregoner, encenedor i apagador de llums al carrer, urbano de trànsit els diumenges i enterramorts quan pertocava.
Ara l'ajuntament té tretze regidors, més l'Alcalde, personal, administratiu, municipals, cotxes patrulla bojos (la roda de recanvi del 4x4 tapa la "L" de Policía local i es llegeix "Policia Loca - si no ho han corretgit -) i motos tambè, i són mes o menys els mateixos habitants a la vila, (tres mil i escaig) de la qual per cert han fet nou l'Ajuntament amb un gust més que dubtós.
L'Ajuntament, tècnicament és de disseny, tot i que la percepció personal i de bastants vilatans és que qui el va dissenyar, 1) no era vilatà, 2) tenia alguna dèria personal amb el poble, 3) anava molt fumat, amb el greuge de la connivència de l’alcalde Sr. Pineda, que es qui aprovà l’engendra amb els diners dels vilatans, cosa que els alcaldes sovint obliden.
Semblava s'havia d'haver fet retrocedir la façana perquè la plaça guanyes en amplada, i a més a més la part del darrere que ara es un mig aparcament per a vuit o deu vehicles, en un poble on no cal agafar-lo per desplaçar-se, podia haver-s'hi encabit l’edifici i es guanyaven vuit o deu metres de fons que ben bons eren. A banda, i atès que la resta d’edificis de l’entorn son d’estètica antiga, intentar mantenir la mateixa semblava el més raonable per tal no cantes tant el submarí groc en que ha quedat l’engendra actual. Han caigut en el mateix error que va passar a l’excinema Imperial a Sabadell, on van mantenir una espècie de mala imitació de la façana principal del cinema més antic d'Espanya i al darrere hi ha amb uns quants metres mes d’alçada una edifici de vidres fumats que canta mes que els porros que es va fotre el fumeta que va parir la idea.
-
No! Disseny, disseny i disseny = cagada, cagada, cagada, Si en aquest país hi hagués justícia més d’un Ferran Adrià de l’arquitectura hauria d’anar a la presó per criminal del totxo.
En resum, que ja hem perdia, l’ajuntament és un nyap, amb un balconet ideal pel tripartit, puig hi caben poc més de tres persones, (vegis l'imatge dels tres reis de l'Orient a l'esmentat balcó saludant a la mainada).
Sort que l’equip de futbol no guanyarà mai la Champions, puig ja em direu des d’on ho celebrarien.
S'ha de dir però que a la façana de l'Ajuntament hi ha un original rellotge de sol.


Posem que parlo de Sant Feliu de Codines.(2010).  Com a dada curiosa, La foto de Can Rodó (La casa familiar de Laureano López Rodó) esta feta des de la casa on vaig nèixer fa una temporadeta.


*

EL PERILL ÉS A LA TERRA



Podeu imaginar-vos l’estat d’excitació de dilluns passat, a la redacció de La Vanguardia, quan els companys de la secció d’Internacional comentaven que un alt comandament militar nord-americà no descartava que, els objectes volants abatuts a Amèrica del Nord podien pertànyer a extraterrestres. Era un disbarat. Però és cert que primer ningú no va creure que la pandèmia que ens arribava de la Xina acabaria tenint unes conseqüències humanes i econòmiques tan terribles, i tampoc ningú no donava crèdit que en ple segle XXI Rússia pogués envair Ucraïna, i avui no només ho ha fet, sinó que estem amenaçats per una tercera guerra mundial. Què més ens pot passar? És possible que ara ens envaeixin els marcians?

Glen VanHerck, cap del Comando de Defensa Aeroespacial de Nord-amèrica (Norad), no va tenir dilluns el seu millor dia. Quan algun despert periodista li va preguntar en conferència de premsa oficial si els objectes abatuts per caces del seu exèrcit podien portar extraterrestres, la seva resposta va ser un clickbait de llibre: “Deixaré que la comunitat d’intel·ligència ho esbrini. No descarto res”. Altres caps militars sí que ho van descartar, però la frase de VanHerck ja corria al cap d’uns minuts per totes les edicions digitals, ràdios i televisions del món. Arriben els marcians!

Al final, ahir els globus es van punxar (realment i eufemísticament) i les autoritats militars nord-americanes van negar que els quatre objectes abatuts fossin de procedència extraterrestre i, fins i tot, que vinguessin de la Xina.

Avui dormirem molt més tranquils i ens preocuparem dels problemes reals, dels de debò. I aquí emergeix amb força el que ronda pel cap de Vladímir Putin. Els serveis secrets de Noruega asseguren que Rússia passeja aquests dies amb vaixells carregats amb míssils pel mar Bàltic, una cosa que no passava des de la guerra freda. La reacció de l’OTAN, al seu torn, és accelerar l’ajuda a Ucraïna, i Espanya va decidir ahir enviar un destacament de míssils a Estònia per protegir la defensa antiaèria d’aquesta zona d’Europa.

Està clar que, més que no pas preocupar-se pel que pugui venir d’altres planetes, toca estar molt pendent del que succeeix a la Terra. Tot és molt fràgil.



TOT ESPERANT GODOT



Porto una munió d'anys esperant Godot, malgrat saber amb certesa que mai no vindrà. Què hi faig aquí doncs? -us preguntareu- Doncs mireu, deixar passar la vida mentre contemplo el paisatge. Aquest és el primer dels aforismes de el marmessor de la ignorància del 2001. La primera vegada que vaig llegir el llibret de tot esperant Godot (a Palma mentre feia la mili), no vaig entendre res de res, després en veure l'obra representada per un grup amateur, encara vaig entendre menys, però en no gosar acceptar-ho, la meva reflexió a un company més o menys ignorant com jo fou: "no t'ho puc explicar el que ens vol dir Becket, no ho entendries, és massa profund per a tu" i em vaig quedar tan ample. De fet aixó ens solia pasar més o menys a la majoria quan anavem a veure les pel·lícules d'art i assaig, ningú entenia res, però per no semblar incultes ens inventavem explicacions inversemblants. Ara, em temo ho entenc gairebé tot, i, sincerament no sé què és millor. 

Explica Monzó que la Universitat de Groningen, als Països Baixos, acaba de vetar ara l’estrena d’aquesta obra, potser la més representativa de l’estètica beckettiana. Ho ha fet perquè, segons les seves normes actuals, dalt de l’escenari hi ha d’haver paritat de sexes. No pot ser que tots cinc actors siguin homes. Com que tallar-ne un per la meitat provocaria certes complicacions hemorràgiques, hi haurien hagut de posar dos homes i tres dones, o tres homes i dues dones. Qualsevol solució abans que aquest inadmissible all male cast .

Els assajos van començar al novembre, i l’estrena estava prevista el mes que ve. Però finalment no s’estrenarà. El director de l’obra, l’irlandès Oisín­ Moyne, explica a The Irish Times que el càsting és el que és perquè, abans de morir el 1989, Beckett va estipular que els personatges de Tot esperant Godot només poden ser interpretats per homes. Va estipular això i un altre detall més general: en cap de les seves obres no s’hi poden fer servir efectes especials, això que ara als caps de fava els agrada tant. Cap problema. Als directors creatius no els cal més que esperar. Les obres de Beckett passaran a domini públic el 2059. A partir d’aleshores podran manipular-lo com els vingui de gust. Podran fer que Estragó sigui una dona, Vladimir un suricata i l’arbre al costat del qual esperen, un moniato no binari cultivat de manera sostenible. A més, cinc dones mai esperarien Godot, l'anirien a buscar o pasarien d'ell. Ah! el 2059 a qui no haurem d'esperar es a Puigdemont, crec que arribarà bastant abans, posem al 2023.

MOUSELAND




Una faula política de Tommy Douglas del 1944 (a la foto) - Aquesta és la història d'un lloc anomenat Mouseland. Mouseland era un lloc on tots els ratolins vivien i jugaven, naixien i morien. I van viure el mateix que tu i jo. Fins i tot tenien un Parlament. I cada quatre anys cel·lebraven eleccions. S'utilitzava per anar a les urnes i emetre el seu vot. Alguns d'ells fins i tot es van donar un passeig a les urnes. I vaig donar un passeig per als propers quatre anys més tard també. Igual que tu i jo. I cada vegada que el dia de les eleccions tots els ratolins acostumaven anar a les urnes i s'utilitzava per triar un govern. Un govern format per grans gats grossos, negres. Ara bé, si vostè pensa que és estrany que els ratolins que ha de triar a un govern format per gats, és que acaba de veure la història de Canadà dels darrers 90 anys i potser veurà que ells no eren res més estúpid del que som. Ara no estic dient res en contra dels gats. Eren gats bons. Van portar a terme el seu govern amb dignitat. Van passar per davant de les bones lleis - és a dir, lleis que eren bones per als gats. Però les lleis que eren bones per als gats no eren molt bones per als ratolins. Una de les lleis diu que una ratera havia de ser prou gran com perquè un gat pogués posar-hi la seva pota. Una altra llei deia que els ratolins només podien viatjar a certes velocitats -. De manera que un gat podria aconseguir el seu esmorzar sense gaire esforç. Totes les lleis eren bones lleis. Per als gats. Però, oh, van ser dures amb els ratolins. I la vida va ser cada vegada més difícil. I quan els ratolins no van poder aguantar més, es va decidir que alguna cosa s'havia de fer al respecte. Així que es van anar en massa a les urnes. Van deixar de votar als gats negres i ho varen fer pels blancs. Els gats blancs havien posat en marxa una campanya excel·lent. Ells van dir: "Tot el que es necessita és una altra visió de Mouseland ". Van dir: "El problema amb aquestes rateres és que són rodones. Si ens voteu a nosaltres les posarem quadrades». I així ho van fer. Però a les rateres quadrades eren encara més gran el forat que les rateres rodones, i ara el gat podria aconseguir posar les seves dues potes dins I la vida era més dura que mai. I quan no podia resistir més aquesta pressió, els ratolins van deixar de votar els gats blancs i varen posar al poder als negres de nou. Després es va tornar a votar als gats blancs. A continuació, als gats negres. Fins i tot va tractar de fer-ho la meitat dels gats negres i la meitat dels gats blancs. I van votar a aquesta coalició. Fins i tot hi va haver un govern compost pels gats amb taques. Ja veieu amics meus,deia un ratolí que el problema no era amb el color del gat. El problema era que eren el que pel fet que eren els gats, és natural que es cuidessin dels gats en lloc dels ratolins. En un moment donat un ratolí va tenir una idea. Sí, amics meus! , i va dir als altres ratolins, "companys, per què seguim triant un govern format per gats? Per què no escollir un govern format per ratolins? "" Oh ", van dir," ell és un bolxevic i un agitador. Que el tanquin! "Així que el van posar a la presó. Però el ratolí els va dir:. Vull recordar-vos es pot tancar un ratolí o a un home, però no es pot tancar a una idea

La Moralina de la història de "Mouseland" és una faula política, originalment explicada per Clare Gillis, un amic de Tommy Douglas. Tommy ha utilitzat aquesta història moltes vegades per mostrar d'una forma humorística com els canadencs son incapaços de reconèixer que ni els liberals ni els conservadors estan veritablement interessats en el que importa als ciutadans comuns;., però , els canadencs continuen votant-los a ells. La història tracta de la falsa suposició per algunes persones que CCF'ers (NDP'ers) són comunistes. El final ens mostra que Tommy Douglas té fe en que el socialisme algun dia, reconeixerà els drets humans i la dignitat, guanyarà sobre el capitalisme i la mera recerca de la riquesa i el poder.



LA IA I LA DEMOCRÀCIA


Des que en vaig parlar per primera vegada, ha estat recurrent més d'un escrit sobre el ChatGPT, potser per que de seguida vaig intuïr que no era una joguina més, que estàvem davant d'un nou paradigma que cambiaria moltes coses dins el món de la comunicació i l'ensenyament. Lluís Uria, en el seu article a la  Vanguardia va més enllà i questiona si la Ia pot arribar fins i tot a influir en el món de la política local i global, no fins al punt de l'Skynet de Terminator, o HAL9000 de 2001, o ves tu a saber, que estem en un territori deconegut que ens continúa superant.

"Els robots estan obsessionant –quan no angoixant– els éssers humans des de fa un segle. El primer que va utilitzar la paraula 'robot' per designar un ésser artificial dotat de qualitats gairebé humanes va ser l'escriptor txec Karel Capek, que el 1921 va estrenar a Praga una obra de teatre – R.U.R. (Robots Universales Rossum) – on apareixien uns humans artificials, fabricats per treballar, que acabaven rebel·lant-se contra els seus creadors. Els robots, com a perill per a l'existència de la humanitat.

Des de llavors, els robots han poblat la literatura i el cinema. A la pel·lícula Metròpolis (1927), Fritz Lang va posar al cel·luloide una distòpica ciutat-estat en el llavors llunyà any 2026, segregada entre una classe dirigent totpoderosa i una classe obrera esclavitzada, on un robot humanoide era utilitzat per suscitar una rebel·lió violenta. La primera trobada de la meva generació amb un altre robot cinematogràfic, dotat d'intel·ligència i lliure albir –i també de doblega i maldat–, va ser amb el supercomputador HAL 9000 que governava la nau Discovery a la pel·lícula de Stanley Kubrick 2001, una odissea a l'espai , estrenada el 1968. HAL, que fins i tot recordava una cançó de la seva infància a Chicago (“Daisy, Daisy...”), entaulava una lluita a mort amb els astronautes a qui en principi havia de servir i obeir.

El fulgurant desenvolupament de la intel·ligència artificial (IA), amb la recent i espectacular aparició del bot conversacional ChatGPT d'OpenAI –darrere del qual hi ha Microsoft– i l'anunci del que serà el proper competidor –Bard, de Google–, és una autèntica revolució que obre la porta a canvis transcendentals a les nostres societats. I torna a posar sobre la taula els riscos d'una tecnologia cada cop més poderosa. ChatGPT, que emmagatzema i processa milers de milions de dades, és capaç d'elaborar textos sobre qualsevol tema i en tota mena d'estils, resoldre problemes i conversar amb l'usuari gairebé com si fos una persona. La seva potència, encara en desenvolupament, suscita nombrosos interrogants a tots els dominis humans. Inclosa la política.

Quina funció pot tenir la IA en la gestió dels afers públics? Fins on hauria d'arribar el paper? Qui controlaria la seva actuació? Quin risc hi ha que interfereixi i desnaturalitzi el debat polític? Podria acabar prenent decisions en lloc d'un ésser humà? Sembla ciència ficció, però sondejos realitzats a diferents països europeus indiquen que entre un 25% i un 40% dels ciutadans podrien arribar a acceptar la substitució dels polítics per una IA.

Hi ha qui ja ha jugat amb aquesta possibilitat. El 2018, a la ciutat japonesa de Tama (perifèria de Tòquio), dos gurus de la tecnologia van presentar un robot d'aspecte femení –batejat amb el nom de Michihito Matsuda– a les eleccions locals, prometent que una IA podria gestionar els assumptes locals de manera més fiable i justa que els polítics a l'ús. La robot va acabar obtenint el 9% dels vots, i va quedar en tercer lloc. I a les eleccions legislatives daneses del novembre passat un col·lectiu d'artistes va intentar presentar –sense èxit– una nova força política, el Partit Sintètic, amb un robot com a cap de cartell, un chatbot de nom Leader Lars al qual van introduir les reivindicacions dels partits minoritaris danesos des de 1970 fins avui (cosa que va donar lloc a propostes inversemblants com establir una renda mínima universal de 13.440 euros al mes)

Més enllà de les bromes, l'assumpte és extremadament seriós i els advertiments sobre els riscos, nombrosos. La comissària de drets humans del Consell d'Europa, Dunja Mijatovic, va resumir el juny del 2021 les amenaces al terreny polític en una: la “manipulació de l'opinió pública”. Mijatovic va recordar que les noves tecnologies digitals i les xarxes socials han propagat la desinformació i incitat a l'odi i la violència, “infonent por a la població i fomentant els moviments antidemocràtics d'extrema dreta”. I va fer una crida a aprovar una regulació perquè les grans tecnològiques actuïn d'acord amb el marc legal dels drets humans.

Què pensen de tot això els mateixos robots? Preguntat directament sobre la qüestió, ChatGPT considera que, per una banda, la intel·ligència artificial pot ser de gran ajuda –mitjançant l'anàlisi de grans quantitats de dades i informació– per fonamentar les decisions polítiques. Però adverteix així mateix dels seus perills: “La IA també té el potencial de soscavar la democràcia si no es regula adequadament i es fa servir de manera ètica. Per exemple, la IA es pot utilitzar per manipular l'opinió pública, suprimir les veus dissidents i soscavar la privadesa i les llibertats civils”.

ChatGPT sembla, ara com ara, aferrat als principis democràtics. I no creu que la IA pugui arribar a substituir els polítics: “No té la capacitat d'empatia, creativitat i judici moral que són fonamentals per prendre decisions polítiques i ètiques complexes”. "La idea que els sistemes d'IA podrien prendre decisions en nom dels ciutadans, sense cap supervisió o responsabilitat humana significativa, soscavaria els fonaments de la governabilitat democràtica", afegeix.

Però fins on arriben les conviccions d'un chatbot que reconeix “no tenir creences o opinions personals”? No gaire lluny. Tot depèn de qui estigui darrere de la programació. “Si estigués programat amb una altra orientació ideològica –admet–, seria capaç de generar respostes consistents amb aquesta ideologia”. No hi ha més preguntes, senyoria".

DÍA MUNDIAL DE LA RADIO


Avui 13 de febrer, és el día mundial de la radio, o així ho ha declarat la Unesco. Una radio que malgrat els auguris de Buggles i altres fa uns anys, és més viva i escoltada que mai, potser perquè malgrat no tenir imatges, la ràdio és un mitjà de comunicació imprescindible en les nostres vides, té un dinamisme i immediatesa als que no arriba la televisió i també perquè la seva pluralitat és molt més gran, així com la seva capacitat de comunicar. 
Sóc dels qui no pot estar sense la radio, al cotxe o a casa o quan surto a caminar o amb la bicicleta, necessito la companyia de la radio, sigui parlada o musical. Normalment escolto RAC1 però també altres emisores de música, com Catalunya música o Rac 105. A la radio sovint és troba un consol, una ajuda, una distracció o una informació que és bona i s'agraeix. Ah! i encara conservo un antic transistor, per si de cas. Llarga vida a la radio!. 

ALLÒ DE BERLIN



Després de brillar com un estel una nit de febrer de 2022 i conquerir un Ós d'Or històric a Berlín per decisió unànime del jurat presidit per M. Night Shyamalan, va fer la impressió que la màgia gairebé etèria d''Alcarràs' semblava haver-se esvaït alguna cosa a els darrers temps. Potser fos per la seva fugaç presència a la cursa cap als Oscars, ja que ni tan sols va poder entrar a la 'shortlist' semifinal, o perquè 'As bestas', de Rodrigo Sorogoyen, va entrar a la taquilla amb fúria salvatge i va deixar els espectadors (i acadèmics) sense ungles ni alè des de la seva estrena a Espanya el passat octubre. Res, no obstant, feia pensar que 'Alcarràs' es podria anar de buit a la gala de la 37a edició dels Goya, celebrada aquest dissabte a Sevilla. El relat coral sobre l'arrelament a un lloc, dibuixat per Carla Simón, optava a 11 estatuetes, però de forma cruel es va quedar a zero al caseller, capitulant davant el domini gairebé animal d''As bestas', que va arrasar a la nit amb nou premis, inclosos pel·lícula, adreça, guió original, actor principal i actor de repartiment.

Al perquè d'aquest abandó del jurat vers Alcarràs, no cal buscar-li gaires explicacions. Si que sorprèn el fet que havent enviat l'acadèmia Alcarràs als Oscars, ara es quedi sense cap premi als Goya, però és que Alcarràs, (una pel·lícula molt, però que molt sobrevalorada), ja ha estat eliminada en la carrera cap als Oscars. Potser els saberuts senyors de l'acadèmia s'han adonat tard i malament que millor podien haver enviat 'As bestas' als OSCARS en comptes d'Alcarràs, i li han fet pagar a la Carla Simón. Alló de Berlín només va ser un somni que ha acabat derivant en un malson, previsible, si tenim en compte qui presidia el Jurat, M. Night Shyamalan.

EN UN MÓN PERFECTE


Alguns neixen estúpids, d'altres assoleixen l'estat d'estupidesa, i hi ha individus a qui s'adhereix l'estupidesa. Però la majoria són estúpids no per influència dels seus avantpassats o dels seus contemporanis. És el resultat d'un esforç personal dur. Fan el paper del ximple. En realitat, alguns sobresurten i fan el ximple cabal i perfecte. Naturalment, són els últims a saber-ho, i un es resisteix a posar-los sobre avís, ja que la ignorància de l'estupidesa equival a la benaurança.

L'estupidesa, que revesteix formes tan variades com l'orgull, la vanitat, la credulitat, el temor i el prejudici, és blanc fonamental de l'escriptor satíric, com Paul Tabori ens ho recorda, afegint que “ha sobreviscut a milions d'impactes directes, sense que aquests l'hagin perjudicat gens ni mica”. Però ha oblidat esmentar, potser perquè és massa evident, que si l'estupidesa desaparegués, l'escriptor satíric no tenia tema. Doncs, com en certa ocasió ho va assenyalar Christopher Morley, “a un món perfecte ningú riuria”. És a dir, no s'hauria de riure, res que fos ridícul. Però, es podria qualificar de perfecte un món del qual el riure estigués absent? Potser l'estupidesa és necessària per donar no només ocupació a l'autor satíric sinó també entreteniment a dos nuclis minoritaris: 1) els que de debò són discrets, i 2) els que posseeixen intel·ligència suficient per comprendre que són estúpids.

I quan comencem a creure que una lleugera dosi d'estupidesa no és una cosa tan temible, Tabori ens preveu que, en el transcurs de la història humana, l'estupidesa sempre ha aparegut en dosis abundants i mortals. Una lleugera proporció d'estupidesa és tan improbable com un lleuger embaràs. Més encara, les conseqüències de l'estupidesa no són només còmiques sinó també tràgiques. Són reidores, però aquí conclou la seva utilitat. En realitat, les seves conseqüències negatives influeixen a tots, i no només als qui la pateixen. El mateix factor que abans ha determinat persecucions i guerres, pot ser la causa de la catàstrofe definitiva en el futur.

N B N, NETFLIX-BAGUETTE-NETFLIX


No és cap sorpresa. Ho han fet actrius reconegudes com Sarah Jessica Parker o cantants com Selena Gómez o Rihanna. A Espanya, també presentadores com Lara Álvarez. Sortir en pijama al carrer és tendència des de fa mesos a les ciutats més cosmopolites del món, com París, i ara aquesta moda ha arribat també a Espanya, encara que de manera més discreta. Els experts en moda analitzen la darrera tendència i la qualifiquen entre la "peresa", l'esnobisme i el "tot val".

Les modes van i vénen, i una que persegueix, malgrat el temps que passi, és la de sortir al carrer amb el pijama. Les famoses i influencers van triomfar fa una dècada en presentar-se a alguns photocalls i programes de televisió amb aquestes peces. Això sí, sempre amb pijames d?etiqueta. Aleshores, ho feien impol·lutes, maquillades i ben pentinades. Tot i això, ara, de nou, sortir al carrer en pijama per prendre un cafè, passejar el gos o fer compres és una tendència. Encara que, a diferència de fa una dècada, triomfa més aviat sortir amb la cara rentada, en sabatilles i amb els cabells poc arreglats.

Aquest nou corrent ja té fins al seu nom: 'NBN', les sigles de Netflix-Baguette-Netflix. La corresponsal d'EiTB a París, Olatz Simón, es va adonar del que passava a la capital francesa. "Cada vegada veig més a París això de sortir en pijama a buscar el pa oa petits encàrrecs els caps de setmana. Em diuen que en diuen NBN. Segur que no és només aquí", va detallar. Aquest fenomen ja s'ha expandit i es veu a grans ciutats com Londres, Toronto, Hèlsinki, Nova York, Pequín, Xangai, Miami i Barcelona.

Els experts en moda i etiqueta social atribueixen a la "mandra", l'"esgotament", l'"esnobisme" o el "m'és igual el que pensin de mi, vaig al meu aire". "Trepitjar el carrer en pijama és un indicador de mandra, però també del cansament i esgotament que mostra la societat", explica el professor de protocol i etiqueta social, Miguel de l'Amo a EFE. "Et posis el que et posis, ningú se n'assabentarà. La gent no mira pel carrer i a les grans ciutats menys, no ens analitzem", expressa del Amo, que assegura que aquesta tendència no és una moda, sinó "un reflex de la indiferència". (Com podreu observar, del Amo no s'ha assabentat de res de com funciona ña societat, topt i ser professor de protocol in etiqueta).A la societat actual "val tot", expressa "l'expert?" en etiqueta social, que considera que esmorzar en una cafeteria en pijama pot resultar, per a alguns "súper modern" i per a altres, "poc higiènic". De fet, una oficina municipal del poble de Dos Hermanas, a Sevilla, ja es va oposar a aquesta comoditat el 2021. "No s'atendrà cap usuari/ària que vingui vestit amb pijama o bata d'estar a casa", deia un cartell a la porta. Per allà 2017, la cafeteria Los Monaguillos de Màlaga, també prohibia l'entrada en pijama o bata per "higiene i respecte" a la resta dels clients presents al local.

D'altra banda, del Amo creu que aquesta moda és un efecte secundari de la pandèmia. Cal recordar que el confinament ens va fer romandre a casa amb els nostres millors pijames posats durant mesos. Això va sentenciar qualsevol regla que encara pogués dictar com s'ha de vestir. A més, les marques ràpidament es van adaptar a aquella necessitat de comoditat amb ideals conjunts de punt de colors amb què indistintament dormir o estar a casa. "Ens hem acostumat a treballar a casa, en pijama i sabatilles", admet del Amo. L'expert creu que "no serà una moda amb gaire recorregut".

Tal com recull El Periódico, per al dissenyador Juan Duyos no és un costum actual. "Això de sortir al carrer en pijama tota la vida ha estat de gent mandrosa o excèntrica", expressa, mentre recorda que el seu avi sempre anava als bous en pijama. "La plaça era seva, pensava que era com ser a casa". D'altra banda, l'experta en comunicació de moda Blanca Zurita opina que aquesta tendència denota "una falsa desídia" amb un punt d'esnobisme i "provocació". Ja ho deia Madame Bovary, no hi ha res de nou, només que ho hem oblidat; qualsevol que visqui en un barri està tip de veure gent que va en pijama i bata a buscar el pa, i segons tinc entès a la Xina encara és més freqüent. En resum una altra estúpida moda més, això sí amb nom propi i molt adequat: NBN, Netflix-Baguette-Netflix. 

MÉS DE MIL CRETINS



Tip de veure ressenyes ridícules de restaurants a internet, fa un mes vaig decidir escriure’n una jo també, -explica Quim Monzó al seu article a la vanguardia-. A Google, vaig anar a les valoracions d’un on sovint menjo, vaig fer servir un àlies i vaig escriure: “Local petit i acollidor. És famós per la seva excel·lent truita de patates, però també tenen un sushi de primera, i una insuperable pizza con spaghetti ai quattro formaggi. Hi tornaré”. Hi vaig afegir una foto d’un burrito amb jalapeños.

Al local en qüestió no han preparat mai burritos. Ni sushi, ni pizza. Fan cuina gallega. Han passat les setmanes i cap comentari ha fet notar la incongruència de la meva ressenya. Molta gent s’empassa les collonades que els suposats clients­ escriuen en aquests fòrums. Un seguit de males crítiques –sovint escrites per perfils falsos instigats per la competència– pot arruïnar un restaurant.

No fa ni una setmana, la Canadian Broadcasting Corporation va descobrir que el restaurant de Mont-real que ocupava el primer lloc a les valoracions de Tripadvisor no existia. Es deia Le Nouveau Duluth, al centre de la ciutat. Dels prop de quatre mil restaurants de Montreal, el número 1: poca broma! Va aconseguir aquest lloc privilegiat a còpia de valoracions positives –totes de cinc estrelles– fetes per amics. S’hi podien veure diverses fotos del local. Quan algú hi telefonava per reservar taula, l’inventor de l’inexistent restaurant els deia que désolé i que els següents dos mesos ho tenia tot ple. Quan li preguntaven pel menú, contestava que hi feien tapes.

L’home en qüestió és Charles Deschamps, un comediant quebequès que està fins als nassos de les ressenyes online. Abans, els restaurants es guanyaven la reputació a partir de les valoracions de crítics que havien aconseguit prestigi a força d’anys. Ara les valora­cions les fan palatrecos que no sabrien diferenciar un ou poché d’un marron glacé, i perdó per la rima. Ja sé que és una collonada, i que Júlia Costa em dirà que Monzó només escriu sobre foteses, però la veritat és que tant el cas de la resenya falsa d'ell com el fals restaurant deMontreal, fan que mil cretins, el títol d'un dels seus llibres, es quedi curt. N'hi ha molts més de mil.

CIUTATS BUIDES


Els profetes del nostre temps, es dediquen a vaticinar quines professions desapareixeran per la imposició i el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Una revista dedicada a la divulgació científica deia recentment que seran les d'educació, periodisme, disseny gràfic, finances i enginyeria de programació. Les tres últimes poden resultar òbvies, ja que en molts casos, elles mateixes ja utilitzen programes informàtics amb fórmules complexes capaces d'aprendre autònomament dels errors.

Tot i això, es deixen els profetes, una sèrie de professions que la perfecció creixent dels sistemes experts que van elaborant els informàtics, faran irrellevants: notaris i registradors, part de la judicatura -aquella que resol responsabilitats d'assegurances altament taxades o sinistres viaris les quals coordenades puguin ser relacionades per les màquines-. Tampoc no tindrà sentit l'existència de pilots i tota mena de transportistes, - Itaxistes inclosos - els farmacèutics, la part més mecànica de la medicina, és a dir, la cirurgia. En realitat encara no som conscients de com s'alterarà tot el nostre entorn. No sabem si ja no hi haurà supermercats, ni petit comerç, restauració, si tot serà en línia. El fet de viure gairebé reclosos a casa nostra és una possibilitat a contemplar, i viatjar low cost, una possibilitat remota. Les ciutats quedaran buides, o gairebé.

Els profetes obvien que possiblement si això realment succeeix tal com preveuen, la humanitat haurà de tornar als orígens, als pobles, a viure de la ramaderia i l'agricultura, abandonant les grans urbs. Ja sé que estic exagerant, però els profetes també. Com en tot a la vida hi ha un terme mitjà, i possiblement ens haurem d'acostumar en un futur, que la meitat de la població no treballi en tota la seva vida, i sigui l'Estat qui l'hagi de mantenir. I això sí que preocupa. Em veig a venir una extinció massiva, compte que la Covid19 no fos només una prova, per anar-se'n preparant. Mantenir tants indigents de per vida, no és propi d'un Estat que es preï.

Em temo que no passarà res d'això, perquè la humanitat sap adaptar-se als nous temps, a les noves formes de viure. Però això de jugar a catastrofista apocalíptic per un dia està bé. Suposem que el poble no lapidàs als seus profetes - es preguntava Fuster - Que passaria?. De moment no ha passat, però si cal recordar que segons alguns d'aquests profetes l'any passat twitter i facebook ja haurien desaparegut....

LA CANONITZACIÓ KITSCH DE L'ESPINÀS

 




Parla Bernat Dedéu, en el seu article al Naciónal, sobre la canonització kitsch de l'Espinàs, de Tina Vallès, d'Isabel Martí, i en el fons d'ell mateix. I quanta raó que té el filòsof bandarra.... que poc li hauria agradat a l'Espinàs la seva vetlla.

"Baixo de casa enfilant el carrer de Sant Sever i de seguida, només són trenta passes, arribo a l’entrada renaixentista posterior del Palau de la Generalitat. Aquesta és la meva portalada favorita de tot l’edifici: antigament, quan teníem set d’Imperi, en aquesta zona de Palau hi guardàvem les armes; temps després, i a falta d’exèrcit, els homes savis de la Mancomunitat hi posaren muntanyes de llibres. Barrino de canons i literatura —quin matrimoni més feliç i necessari!— mentre un uixer de la Generalitat m’acompanya fins a l’entrada del Saló Sant Jordi, guiant-m’hi com si fos un infant (deuen tenir por que els cronistes ens escapem de la ruta convinguda i acabem escrivint alguna cosa d’interès). Mentre creuo el Pati dels Tarongers, veig al lluny el conseller Quim Nadal assegut en un banc, cansat i savi com un os a punt d’hivernar, alliçonant amb desgana el camarlenc Sergi Sabrià.

És migdia. M’esperava una corrua impacient de conciutadans, però, qui sap si per la pluja (o perquè, en el fons, els escriptors aquí se’ns en carden bastant), només hi ha un parell de mossos vestits amb espardenyes... i molt poca penya. Abans de retrobar l’Espinàs, el cos mort de l’escriptor, m’agafen ganes d’embadalir-me una estona amb la gran capella del barceloní Pere Blai, però de seguida em sobta la mise-en-scène de la vetlla. A voltant del fèretre, veig una corona de flors; algun crani privilegiat de l’administració també ens hi ha posat un escriptori amb uns diccionaris, una Hispano-Olivetti Studio 46 i una samarreta del Barça amb el seu cognom. És tremebund com aquesta nostra collons de Catalunyeta és capaç de folkloritzar tot el que toca, fins i tot la figura d’un home tan auster com l’Espinàs. Ho acabem fent tot petit, com d’estar per casa, sense cap grandesa ni virtut.

Ho explicarà hores després l’escriptora Tina Vallès en una piulada amb la fotografia de l’escena: “No puc evitar pensar com ho veuria, ell, tot això. Llegiu-lo, només llegiu-lo. La resta sobra i no duu enlloc. Quan era viu, els últims anys, qui se’n recordava, d’ell? On eren tots els seus llibres? Qui el llegia?”. No cal afegir-hi res més. O sí, ja que hi som, perquè la nostra tribu és especialista a canonitzar els seus picapedrers de la lletra sense haver-los llegit i cantar-ne les glòries quan ja és massa tard. Seria molt interessant, com diu la Tina, saber quants exemplars de l’Espinàs podríem haver trobat fa tot just una setmana a les llibreries de tot el país i, posats a qüestionar-nos, saber què ha fet el nostre sistema cultural perquè un dels articulistes més llegits en la nostra llengua acabés escrivint en un diari espanyol i bilingüe com El Periódico. Preguntes incòmodes a l’ombra d’un mort.

Mentre penso tot això, intentant amagar-me en un racó d’aquest panteó kitsch, veig que la Isabel Martí se m’atansa a la velocitat d’una princesa enviudada i m’agafa del braç per xerrar. Quan em parla d’Espinàs, la cara se li enamora de llum i em falta poc per demanar-li que ballem un vals davant del pessebre que li han muntat al seu adoradíssim escriptor. Jo li dic que de l’Espinàs a mi sempre m’ha interessat molt com amagava tanta mala llet en un estil d’aparença gèlida; citant maldestrament l’Enric Vila, li confesso que l’Espinàs em connectava amb aquella classe d’homes que havia lluitat perquè els orígens de la Catalunya anterior a la Transició no s’oblidés. La Isabel em diu que l’Espinàs era un home mig anglès en terra de bàrbars i, en efecte, em recorda algunes anècdotes que certifiquen el seu caràcter fort i musculós, mentre em va repetint: “Això no ho escriguis, sobretot!”.

Tenim una estranya addicció al silenci, en aquest nostre país. Quan acabem de garlar, la Isabel em demana si demà voldria dir unes paraules al funeral de l’escriptor. M’agafa totalment a contrapeu i dubto moltíssim. No coneixia personalment l’Espinàs, perquè sempre he recelat de tenir contacte amb mestres i admirats en general i, tot i la meva oceànica vanitat, crec que no ho acabo de merèixer. Li pregunto qui intervindrà en l’acte. Quan em diu la nòmina de glosadors, típicament processista, em vaig animant una mica. “Només ho faré si et fa il·lusió i creus que a ell li’n faria”. Diu que sí, que no vol que la cosa quedi excessivament “fifi” i que li agradaria que hi parlés un home de debò (això ho havia d’explicar, Isabel; si t’ho repenses m’ho m’ho dius, cap problema, però estic amb tu que una mica d’alegria i mala bava escaurà a l’ocasió). Les capelles han de ser ardents.

Feta la visita, al santuari només hi veig gent gran a qui Espinàs ajudava a reconnectar amb l’esperit viu de la seva joventut catalana. Gent desencantada, suposo, amb aquest nostre present polític que juga sempre a empatar. Topo amb el mestre Ros Marbà, músic nonagenari, que es mira la tomba de l’Espinàs amb aquell rostre poruc de qui espera el torn. Després hi arriba Xavier Trias, l’últim intent del règim per retornar-nos a una Barcelona autonòmica, pacificada i avorrida. Si arriben els polítics, és hora de marxar. Quan surto de l’indret, com per art de màgia, una escorta de premsa m’acompanya fins a la plaça de Sant Jaume. Els funcionaris no han pogut evitar que, en aquesta canonització tan carrinclona, hi hagi petits canvis de guió. I ara prou, que em toca escriure un panegíric. Auster, però amb mala llet. Només faltaria. Lletres i canons. Lletres i canons. Lletres i canons".




MESTRES DELS SILENCIS


Josep Maria Espinás va publicar aquest escrit al seu petit observatori de 'el periódico digital' l'abril de 2016. Encara no havien ressonat les grolleres paraules de Félix de Azúa, per això no surt en el mateix, perquè en el diari de paper, ahir és avui, de no ser així estic segur que hauria afegit al Sr. de Azúa al mateix sac on posava a Vargas Llosa i Eduardo de Mendoza.
Espinàs, que era un senyor educat i tenia molt ofici, els retreia la seva barroeria amb l'elegància habitual en ell. Espinàs era savi per savi, no per vell, i com deia abans, un senyor, tot un senyor, que és el que no són Mendoza, Felix de Azúa o Vargas Llosa. Això, ell mai ho diria, però jo si...

La rebel·lió dels anys i les paraules

Confesso que no m'esperava llegir dos textos tan demolidors sobre dos escriptors tan famosos com Eduardo Mendoza i Mario Vargas Llosa. Dos escriptors que, a Catalunya, alçaven brillantment la bandera de la literatura en castellà.

¿Què ha passat, ara? Que el «colossal narrador de sempre» resulta que ha publicat una novel·la que li desmunta la ben guanyada fama i sembla que retrati aquella certa banalitat «en la qual el nobel sembla bellugar-se els darrers temps». «La seva novel·la del 2016 no li fa cap favor. Bella en el llenguatge, però efectista i tramposa», diu el crític. Jo no em puc comparar a Vargas Llosa, naturalment, però si algú em dirigís aquests adjectius el meu disgust seria considerable.

Per la seva banda, l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza, de tracte amigable, ha donat una conferència a San Juan de Puerto Rico en el transcurs de la qual es va destapar amb aquesta afirmació: «La majoria de llibres que ens envolten nos serveixen per res. Són una porqueria».

Al costat d'aquestes brutals sentències, les ironies i fins i tot els sarcasmes de Josep Pla sobre els escriptors són modestos estirabots i jocs de paraules. A més, eren el fruit d'un mal humor episòdic, i no sembla que ni Mendoza ni Vargas Llosa hagin de ser víctimes de cap frustració. La seva trajectòria literària els ha donat fama i diners.

Podria ser -és una pura hipòtesi-que fossin víctimes del mal humor. Perquè la consciència del pas del temps apareix, a vegades, i pot crear neguit i angoixa. Sobretot si els elogis i els aplaudiments, universalment rebuts, no aconsegueixen esborrar la fatalitat d'una desaparició més o menys pròxima.

Sembla que els grans mestres de les paraules haurien de ser, també, mestres dels silencis. És probable que això sigui més difícil.

A VOLTES AMB LA IA



Des del moment que vaig tenir coneixement del ChatGPT, vaig intuir que no era una joguina informàtica més, no era un tamagochi ni el Metavers. En realitat, el ChatGPT és a la quotidinaneïtat el que va ser la calculadora en el seu moment a les aules. Encara és un nadó que creixerà i que, com tot en la intel·ligència artificial, no és per si mateix bo o dolent. Però hi ha alguna cosa que sí que sabem: que no saber. I no saber si una creació literària, una decisió empresarial o política és humana o un bot d'intel·ligència artificial potser sí que és dolent. La intel·ligència artificial canviarà les cadenes de valor, el mercat laboral, les estructures socials i la nostra vida - diuen -. Per això, hem de saber que ho farà per decisió humana. Potser li estem donant més importància de la que realment té, o potser és que som conscients del seu potencial, pel bo i pel dolent. Convé no oblidar que el ChatGPT és útil per a un elevat segment de població, sobretot els nadius digitals, ja que els nadius analògics poc el necessitem. No és del nostre temps. M'hi vaig acostar curiós en un primer moment, però aquí va acabar la meva incursió, al cap i a la fi, el ChatGPT té unes funcions que nosaltres ja fem servir per escriure un article, només que estalvia l'esforç de xafardejar per la xarxa recollint informacions diverses. No es tracta de renegar de la IA, ni d'escriure amb una vella Olivetti com l'Espinàs. Com tot en la vida, de la IA cal aprofitar el que ens convé i interessa i rebutjar la resta. De moment amb San Google i fent cas omís a Twitter, anem tirant.

TEMPS ACABAT PER L'ESPINÀS



Acaben de dir a Rac1 que ha mort l'Espinàs, tenia 95 anys, DEP. Josep Maria Espinàs va publicar 'Temps afegit' als 73 anys, l'any 2000, 73 era en aquell temps l'esperança de vida dels homes. Si Miró deia que per ser universal s'ha de ser local, Espinàs demostrava que per arribar a l'essència de la vida, només li cal aturar un moment quotidià per donar-li una dimensió que reflecteix la condició humana. 

El llibre li vaig regalar al pare que tenia deu anys més que l'Espinàs. Deien avui als mitjans que l'esperança de vida a Espanya que era l'any passat de 84 anys, s'havia reduït a 82 pels efectes de la pandèmia de la covid-19. Tot i així, de 73 a 82 en 21 anys, es una gran diferencia d'esperança de vida. El pare ja no hi és i l'Espinàs ja no escriu, o si ho fa, no publica. Del 'Temps afegit' n'he tret aquest relat...

LA PERSIANA - Quan em desperto miro la persiana, Americana, en diuen, de llistons horitzontals. No queda mai abaixada del tot, compacta. Per això ara veig estretes franges paral·leles de foscor i de llum. Els llistons opacs alternen amb les ratlles de claror, i en la intensitat d'aquesta claror matinal he aprés, amb el temps, a llegir l'hora que marca el rellotge de persiana, aquests llistons de llum entre els llistons de fusta em diuen que, una vegada més, ressuscito en un nou dia. M'agrada mirar uns minuts aquestes franges, abans de llevar-me, i avui les compto: són catorze, com els versos d'un sonet.  La fosca i la claror fan la bandera del món. M'alço del llit, estiro la corretja fins que la persiana puja del tot i s'amaga. He hissat doncs, la bandera gloriosa de la llum, i immediatament li ret honors el sorollós himne de la ciutat, i l'escolto uns segons, quiet, agraït.

Espinas amb la seva inseparable Hispano-Olivetti Studio 46


NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO