English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

THE MATRIX, 25 ANYS



Avui fa 25 anys de l'estrena als EUA de Matrix, la pel·lícula de les germanes Wachowski. Al seu dia, Zizek reflexionava sobre la impressió que li va causar la pel·lícula. 
"Quan vaig veure The Matrix en un cinema de barri d'Eslovènia, vaig tenir l'oportunitat única de seure al costat de l'espectador ideal per a la pel·lícula, és a dir, d'un idiota: un home que fregava la trentena, assegut a la meva dreta i, tan absort en la pel·lícula, que constantment molestava als altres espectadors amb exclamacions com: «¡Déu, la realitat no existeix!». 
Sens dubte prefereixo aquesta ingènua immersió en la pel·lícula a les interpretacions intel·lectualoides i pseudo sofisticades que projecten sobre l'ella refinats matisos filosòfics o psicoanalítics. No obstant això, no resulta difícil comprendre l'atracció que en l'àmbit intel·lectual exerceix The Matrix: ¿No és una d'aquelles pel·lícules que actuen com una mena de test de Rorschach, posant en marxa un procés universal d'identificació, com el proverbial retrat de Déu, que sembla sempre estar mirant-te directament, el miris des d'on el miris - una d'aquelles pel·lícules en les que se senten reflectides gairebé totes les mirades? 
Els meus amics lacanians m'asseguren que els autors del guió han d'haver llegit a Lacan; els defensors de l'Escola de Frankfurt veuen en la pel·lícula una encarnació extrapolada de la Kulturindustrie, amb el domini directe de la Substància social (del Capital) alienada-reificada que colonitza la nostra vida interior i ens utilitza com a font d'energia; els defensors de la New Age veuen en la pel·lícula una font per especular sobre el nostre món com un miratge generat per una Ment global encarnada en la World Wide Web.  
Aquesta sèrie de referències ens remet a La República de Plató: ¿no calca The Matrix la imatge platònica de la cova (éssers humans comuns com presoners fèrriament lligats als seus seients i obligats a ser espectadors d'una fosca representació del que (enganyats) consideren que és la realitat?. 
Una diferència essencial entre la pel·lícula i el text platònic és, per descomptat, que quan alguna persona s'escapa de la cova, i ascendeix a la superfície de la terra, el que troba ja no és la brillant superfície il·luminada pels raigs de sol d'antany, el Bé suprem, sinó el desolat «desert del real». la principal dicotomia en aquest cas és causada per les postures de l'Escola de Frankfurt i de Lacan: ¿hem de historitzar Matrix incorporant-la a la metàfora del capital que va colonitzar la cultura i la subjectivitat, o estem parlant de la reïficació de l'ordre simbòlic en si mateix? 
No obstant això, què passa si l'alternativa mateixa que plantegem és falsa?, què passa si el caràcter virtual de l'ordre simbòlic «en si mateix» és la condició mateixa de la historicitat?. Per descomptat, la idea d'un heroi habitant un univers artificial completament manipulat i controlat no és, ni de bon tros, original: The Matrix es limita a radicalitzar el tema introduint la realitat virtual.  
En aquest aspecte, la clau està en l'ambigua relació de la realitat virtual amb el problema de la iconoclàstia.  D'una banda, la realitat virtual constitueix la reducció radical de la nostra experiència sensorial en tota la seva riquesa, ni tan sols a paraules, sinó a la mínima sèrie digital del 0 i l'1 que permet o bloqueja la transmissió del senyal elèctric.  D'altra banda, aquest mateix artefacte digital genera una experiència «simulada» de realitat que arriba a confondre completament amb l'autèntica realitat. Això posa en dubte el concepte mateix d'autèntica realitat. Com a conseqüència, la realitat virtual és, al mateix temps, la reafirmació més radical del poder de seducció de les imatges.  
¿La més paranoica de les fantasies americanes no és que una persona que viu en una petita i idíl·lica localitat californiana, paradís del consumisme, de sobte comenci a sospitar que el món en què viu és un muntatge, un espectacle organitzat per fer-li creure que viu en un món real, mentre, en realitat, tots els que l'envolten no són sinó actors i extres d'un gegantí espectacle?.  
L'últim exemple d'aquesta fantasia és la pel·lícula de Peter Weir El show de Truman (1998), amb Jim Carrey en el paper de l'oficinista de províncies que gradualment descobreix que és l'heroi d'una sèrie de televisió que es transmet les 24 hores. La seva ciutat està construïda en un enorme estudi de televisió amb càmeres que el segueixen constantment. L'esfera de Sloterdijk apareix aquí literalment sota l'aspecte de la gegantesca esfera metàl·lica que envolta i aïlla la ciutat sencera. L'escena final de El Show de Truman podria interpretar-se com una representació de l'experiència alliberadora d'esquinçar el teixit ideològic d'un univers tancat i l'obertura a l'exterior, abans invisible des de l'interior ideològic. No obstant això, no és possible que el desenllaç «feliç» de la pel·lícula (no oblidem que milions d'espectadors de tot el món aplaudeixen els moments finals del xou), amb l'alliberament de l'heroi i, segons es porta l'espectador a pensar, el seu retrobament amb el seu veritable amor (repetint la fórmula de la de la producció de la parella!) ideologia en el seu més pur estat? ¿No és possible que la ideologia es trobi en la creença mateixa que més enllà dels límits de l'univers finit existeix una «autèntica realitat» en què cal endinsar-se?. 
Entre els predecessors d'aquesta idea cal esmentar a Phillip K.Dick, amb la seva Time Out of Joint (1959), en la qual l'heroi viu una modesta vida en una idíl·lica ciutat californiana a finals dels 50 per anar descobrint que la ciutat és un muntatge dut a terme per mantenir-lo satisfet .... l'experiència subjacent a Time Out of Joint i el show de Truman és que el paradís californià consumista del capitalisme tardà en la seva pròpia hiperrealitat (en certa manera tan irreal) està mancada de substància, desproveït d'inèrcia material. És a dir, no es tracta només que Hollywood recreï l'aparença d'una vida real, mancada del pes i la inèrcia d'allò material: en la societat del capitalisme tardà, una "vida social real» adquireix en si mateixa característiques d'una farsa, amb els nostres veïns comportant-se en la vida «real» com a actors i figurinistes. La veritat final de l'univers capitalista utilitari i desespiritualitzat és la desmaterialització de la pròpia «vida real», La seva transformació en un espectacle espectral.
Si voleu aprofundir en l'ideari de Matrix, en aquest article, Zizek, parla del «gran Altre» que també representa el camp del sentit comú al qual s'arriba després de la lliure reflexió. Filosòficament, la seva última gran versió és la comunitat comunicativa d'Habermas amb el seu ideal de consens regulador.
Matrix, o les dues cares de la perversió - Slavoj Žizek.

Zizek conclou: És temptador declarar, a la manera de  Kant, que l'error de la teoria de la conspiració és en certa manera anàleg al «paralogisme de la raó pura», a la confusió entre dos nivells: la sospita (del sentit comú científic, social, etc. rebut) com una postura metodològica formal i la positivació d'aquesta sospita en una altra parateoría global que ho expliqui tot.

*

EL DÍA QUE NO VA MORIR GABRIEL GARCIA MÁRQUEZ

Era l'any 2000 o 2001. Nosaltres érem joves i ni tan sols imaginàvem que fos possible ser una altra cosa. Ens agradaven els llibres. Havíem llegit Rimbaud i Baudelaire i somiàvem ser poetes maleïts, vestir-nos amb abrics arrelats i beure lingotades d'absenta entre espirals de fum a les tertúlies cafeteres d'alguna ciutat amb renom bohemi, potser París, potser a Montmartre o a Montparnasse. Volíem deixar una obra enlluernadora a l'Olimp de la posteritat, però tot just havíem estampat un grapat de versos tristos en revistes de caminar per casa. Estàvem malalts de literatura. Literatosi, com ho va anomenar Juan Carlos Onetti.
Per això ens va commoure tant la notícia, que havia arribat adjunta a un correu electrònic després d'una interminable travessia de reenviaments. Gabriel García Márquez havia contret un càncer incurable i s'acomiadava del món amb un poema que celebrava els plaers més senzills de l'existència, un petó, un somriure, la mà d'un nounat o un raig de sol a plena cara. "Si per un instant Déu s'oblidés que sóc una marioneta de drap i em regalés un tros de vida, aprofitaria aquest temps el més que pogués. Dormiria poc, somiaria més, entenc que per cada minut que tanquem els ulls, perdem seixanta segons de llum".
Internet era un invent tan recent i esquemàtic que encara confiàvem en la bona voluntat de les notícies cibernètiques. No disposàvem de connexió domèstica, així que ens enganxàvem als ordinadors de la biblioteca del barri o visitàvem algun amic més ben equipat que nosaltres. Aleshores el mòdem emetia un xiscle de porc degollat i el monitor parpellejava amb els colors de Windows 98. Descarregàvem a Napster la cançons de Limp Bizkit i buscàvem a Altavista les cartes del subcomandant Marcos. Al Racó del Vago copiàvem les redaccions d'altres alumnes i campàvem amb temeritat per les sales de xat d'IRC.
El cas és que els dies van anar corrent i Gabriel García Márquez demostrava una resistència heroica a la malaltia mentre la història ens passava per sobre com una estampida d'elefants. Les torres bessones es van desplomar i els Estats Units van caure com el foc sobre Kabul. Timor Oriental es va independitzar d'Indonèsia. El transbordador espacial Columbia es va fer miques a l'aire i una coalició internacional de militars i petrolieres va convertir l'Iraq en un abocador de cadàvers. En algun moment de la pel·lícula, la salut de García Márquez va deixar de preocupar-nos i fins i tot vam arribar a pensar que era ell qui acabaria enterrant-nos a nosaltres.
He sabut la veritat molt de temps després, quan ja no importava gaire. Segons sembla, el periodista peruà Mirko Lauer havia divulgat el poema de la discòrdia al diari La República. El text era real com la mateixa vida, però no pertanyia a Gabriel García Márquez sinó que era el monòleg del ninot d'un ventríloc anomenat Johnny Welch. Quan el novel·lista colombià va descobrir l'expansió de la bola, va oferir una roda de premsa per espantar els rumors. "Vull dir-los que estic viu i que l'únic que em podria matar és que diguin que jo vaig escriure una cosa tan cursi". A nosaltres ens va arribar la mentida, però mai vam saber del desmentiment.
Amb els anys, les nostres pretensions romàntiques es van anar dissipant. Ja no ens interessava tant la poesia francesa ni el maleït isme i tampoc no consideràvem una bona idea morir de tuberculosi en una casa de repòs. El periodisme, que mai ens va semblar una tasca prosaica i gairebé innoble, va acabar per oferir-nos un refugi. García Márquez el va anomenar "el millor ofici del món" en una vella tribuna que denuncia el buit ètic dels que persegueixen la primícia a qualsevol preu. Així han proliferat les males pràctiques, "equívocs innocents o deliberats, manipulacions malignes i tergiversacions verinoses que donen a la notícia la magnitud d'una arma mortal".
Gabriel García Márquez va morir el 2014. Dos anys abans, un bromista italià anomenat Tommasso Debenedetti s'havia fet passar per Umberto Eco i havia anunciat a Twitter la mort de l'escriptor colombià. La mentida va fluir a tal velocitat per les artèries de les xarxes socials que el president de la Fundació Gabo, Jaime Abello, va haver de publicar un desmentiment. Durant els seus primers anys com a periodista, Debenedetti havia difós entrevistes fictícies amb tota mena de celebritats. Amb el temps s'ha fet famós per fabricar notícies falses amb la celeritat d'un xurrer. La seva intenció és “demostrar que els mitjans de comunicació no comproven res i que és fàcil manipular-los”. Les bromes de Debenedetti donen una mirada cínica sobre la malmesa reputació del gremi. Els bulls ja no són un desviament esporàdic de la informació ni obeeixen a un ocasional malentès sinó que es manufacturen en sèrie, sense pausa ni remordiment, igual que qualsevol altre bé de consum en una cadena de muntatge. Alguna cosa ha canviat a les mateixes entranyes d'Internet perquè els falsificadors s'hagin envoltat de prestigi institucional i comptin amb el lucratiu aval dels grans grups de premsa. El mentider voluntari, el repartit de mentides, no pateix el repudi dels altres professionals sinó que és convidat a tots els banquets, assegut a tots els platós i engreixat amb l'olla de totes les subvencions públiques.

 Eduardo Inda, Ana Rosa Quintana y Javier Negre

Llegeixo a La Marea. que el Madrid de Díaz Ayuso va deixar anar 200.000 euros a l'empresa d'Ana Rosa Quintana. Llegeixo a El Salto que la Xunta de Feijóo va deixar anar 50.000 euros al canal de YouTube de Javier Negre. Llegeixo a Público que els governs del PP han deixat anar no menys de 300.000 euros al bloc d'Eduardo Inda. Ana Rosa, per cert, acaba de rebre una medalla d'honor al Senat "per la lluita per la fi del terrorisme d'ETA". El seu compromís va més enllà del deure. El 2020, va retreure a Rafael Simancas que hagués acordat amb els independentistes bascos la derogació de la reforma laboral i la pròrroga de l'estat d'alarma. "EH Bildu té a l'esquena moltes morts d'espanyols". Dos anys després, els tribunals la van obligar a rectificar en directe. Cada cop que algun estudiant de periodisme m'explica les seves esperances professionals, no puc reprimir una ganyota de compassió i desconsol. Atesa la degradació del rum-rum comunicatiu, em sembla més prometedor l'ofici de poeta maleït i potser no és el pitjor dels destins acabar agonitzant de sífilis en unes golfes parisenques. Com explicar-vos que l'honestedat professional es paga amb la precarietat i amb la indiferència. Com dir-los que els que arriben a dalt de tot, els escultors de l'opinió pública, els propietaris de totes les pantalles, són aquells que encara avui segueixen dia rere dia matant García Márquez.

El dia que no va morir Gabriel García Márquez - Jonathan Martínez a Público. 

*

EL SEGURATA D'UN CAMPING DE CASTEFA

Sempre que entro en un càmping, el primer que faig és fixar-me en la recepció. Com hi toca el sol, cap on està orientada, quants metres deu mesurar el seu interior, quina pinta fa la seva butaca. S'hi deu poder llegir i escriure a gust, allà dins? De primeres, és fàcil pensar que hi ha 10.000 llocs més literaris que un càmping. S'han escrit grans textos a tanatoris, a esglésies, a psiquiàtrics, a hotels, a la barra d'un bar o al vagó d'un tren. Però, a un càmping? Com estimular la inspiració en un indret ple de sorra, pinassa, tovalloles rebregades, neveres de pícnic, mitjons suats i jubilats amb la camisa descordada i la panxa a punt d'explotar? Sí, és possible. Sempre que estiguis al corrent de la història d'un escriptor que durant una època hi va passar llargues temporades, canviant-ne per complet el seu significat. Els bons escriptors tenen aquest do: tot allò que toquen passa a ser literatura. Com si el seu geni bolqués sobre el paisatge i el canviés inexorablement.

Entre 1978 i 1981, Roberto Bolaño va ser el vigilant nocturn del càmping Estrella de Mar de Castelldefels. Hi va treballar en etapes intermitents, sobretot els estius, també algun hivern. El càmping, que encara existeix, a deu minuts a peu de la platja, és un lloc de culte pels admiradors de l'autor xilè, avui convertit en un mite sense fissures, maleït i perfecte. En part, pel que representa: un moment clau en la vida de l'escriptor.

En aquells temps, Bolaño tenia 25 anys, i només en feia un que havia arribat a Europa procedent de Mèxic. Són els primers dies del poeta infrarealista a Barcelona, dels seus passejos bohemis pel Raval, de la seva reclusió silenciosa i modesta al 45 del carrer Tallers, envoltat de llibres, tasses de cafè i el fum de cigarrets barats, i de la posterior mudança al pis de la seva mare, a la Gran Via, a prop de la Plaça Espanya.

Són també els dies del desig literari, del complet anonimat, de l'escassetat econòmica, i de la necessitat de Bolaño d'agafar qualsevol feina per poder continuar escrivint. Ho explicava ell mateix en una de les seves últimes entrevistes: "Vaig treballar en totes les feines més humils. En totes. I no té cap mèrit haver treballat en aquests llocs. Més aviat el contrari. Però, tot i això, no em vaig convertir en un escriptor proletari o de masses. Sempre vaig ser un escriptor molt exquisit. Estava de merda fins al coll, però jo seguia conservant la meva exquisidesa".

La vigilància nocturna d'un càmping, al cap i a la fi, és una activitat relativament tranquil·la, i a Bolaño li permetia cobrar uns diners i a la vegada disposar de silenci i temps per seguir fent les seves coses. A alguns dels seus poemes, publicats tots junts a Poesía reunida, hi floten detalls d'aquella vida de l'autor salvatge entre tendes de campanya, rulots i bungalous. Les hores a la recepció amb la ràdio encesa, fumant i llegint a William Burroughs sense parar; les nits caloroses de cinema a la fresca entre els pins del càmping, espiant com els espectadors miraven la pantalla i amb les mans espantaven els mosquits; la música dels grills i la buidor de les pistes de tenis a la matinada, que sota la llum dels focus semblaven "un aeròdrom clandestí"; les corredisses adolescents a la zona de les dutxes o les bufades de vent que aixecaven la sorra; els esmorzars i les cerveses al bar del Pepe García, un cop acabava el torn.

Bolaño escrivia el que veia i feia, i el que veia i feia, un cop escrit, cobrava una altra dimensió. Allà també va topar amb figures, quasi siluetes, que s'infiltrarien en els seus textos: el nen de la pistola de balins, l'home del barret de palla que fa la becaina amb les cames aixecades, els oficinistes amb banyador i vasos buits a les mans, la noia belga que llegeix a la vora de la piscina... Bocins de quotidianitat que es clavaven a la seva literatura, que, a poc a poc, anaven configurant-la. En una d'aquelles guàrdies, fins i tot, va llegir que un altre escriptor cèlebre també havia tingut una ocupació similar a la seva. Al descobriment li va dedicar un poema: "Según Alain Resnais / hacia el final de su vida / Lovecraft fue vigilante nocturno/ de un cine en Providence. / Pálido, sosteniendo un cigarrillo / entre los labios, con un metro / setenta y cinco de estatura / leo esto en la noche del camping / Estrella de Mar".

El turista francès - Bolaño, a Castelldefels, també va conèixer a molts campistes. Sortia de la recepció, feia un tomb, s'asseia a la cadira plegable sobre el camí de grava, xerrava amb la gent. Hi havia tantes hores mortes que alguna valia la pena passar-la en companyia. Així va conèixer a tota classe de personatges. Així va conèixer, sense anar més a lluny, el "francès", un home que acabaria fent-se famós gràcies a la novel·la d'un altre escriptor. Tot va començar, això sí, pel mateix Bolaño, que cada estiu es convertia en el confident d'aquell turista. Un vell que passava mesos instal·lat a la caravana, i que li parlava del seu fascinant passat a la guerra, de la seva lluita amb el bàndol republicà a Espanya o de la seva participació en l'alliberament de París. El vigilant va compartir les anècdotes amb alguns dels seus amics, i així va ser com Javier Cercas va ensopegar amb la història del que acabaria sent el mític Miralles de Soldats de Salamina; l'autor es va inspirar en aquell estiuejant del càmping del qual li havia parlat Bolaño per esbossar el soldat que li perdona la vida a Sánchez Mazas.

La presència de Bolaño al Estrella de Mar, d'una manera incomprensible, però també inevitable, va fer que a un espai erm de literatura s'hi produís un veritable esclat narratiu. Per la seva obra, aquell seguit d'experiències també serien importants. Bolaño es preparava en aquell moment per fer el salt definitiu de la poesia a la prosa. Anys després sabríem que durant aquelles nits a la costa del Baix Llobregat va escriure la primera versió d’Amberes, que Anagrama no publicaria fins al 2002. Amberes és la novel·la més estranya i ambigua de l'escriptor; al mateix temps, probablement també la més personal. Es tracta d'un niu de relats enrevessats, on a les imatges del càmping s'hi afegeixen crims misteriosos i cotxes de policia, escrits amb un to marcadament poètic. De fet, bona part del material és a la vegada un poema titulat 'Gente que se aleja' que s'inclou en La universidad desconocida. Curiosament, en els seus últims anys de vida, Bolaño va dir que Amberes era l'únic dels seus llibres que el feia sentir realment orgullós. ¿La raó? Que ningú havia sigut capaç de desxifrar-lo. Pocs mesos abans de morir, en una altra entrevista, va insistir en l'estima que li tenia a la novel·la: "M'agrada molt, potser perquè quan vaig escriure-la jo era un altre, en principi molt més jove i potser més valent i millor que avui. L'exercici de la literatura era molt més radical que avui, que procuro, dins dels meus límits, ser intel·ligible. Aleshores m'importava un rave que m'entenguessin o no".

És aquest Bolaño, novell, rebel i impenetrable, el que estrena el símbol i la llegenda. És aquest Bolaño, prim, cabellut i cremat pel sol, el que comença a experimentar amb una veu que al cap del temps construiria autèntiques catedrals literàries com Los detectives salvajes o 2666. És aquest Bolaño, l'estiuenc, el vigilant nocturn, el que em torna a venir al cap cada cop que entro a un càmping i em fixo en la recepció. - Marcel Beltran a nació digital. 

*

QUAN LA BUTLLA VALIA TRES RALS

A molts baguls apareixen uns documents antics o certificats atorgant certs privilegis a les persones el nom de les quals hi apareix escrit. Aquests papers groguencs són les conegudes com a Butlles de la Santa Croada, i són testimonis documentals de com la religió impregnava la vida i la mort fins fa pocs anys.

Està escrit que un dels actes més impactants del pontificat del papa Nicolau I va ser el de posar en vigor, l’any 866, una Llei eclesiàstica per la qual els cristians tenien l’obligació d’abstenir-se de menjar carn d’animals de sang calenta els dimecres i divendres. Sembla que hi havia una teoria, sense cap prova, que mantenia que aquell mandat s’havia instituït únicament per beneficiar els pescadors d’Europa, perquè de peix (sang freda) sí que se’n podia menjar.  El compliment d’aquella llei instaurada per Nicolau I el segle IX de la nostra era, va esdevenir amb els anys en la tradició/obligació, encara àmpliament seguida pels catòlics, d’abstenir-se de menjar carn tots els divendres de l’any, de guardar dejuni durant els dies de Quaresma i abstinència amb dejuni dimecres de cendra i els divendres i dissabtes de Quaresma. L’Església Catòlica considerava un pecat mortal que dins del catolicisme es mengés carn els divendres de forma conscient i voluntària sense una raó que ho justifiqués. La persona que moria en pecat mortal sense penedir-se’n aniria a l’infern.

Està escrit en el Còdec de Dret Canònic que: “Tots els fidels, cadascú a la seva manera, estan obligats per llei divina a fer penitència; no obstant això, perquè tots s’uneixin en alguna pràctica comuna de penitència, s’han fixat uns dies penitencials, en què es dediquin els fidels de manera especial a la pregària, realitzin obres de pietat i de caritat i es neguin a si mateixos, complint amb més fidelitat les seves pròpies obligacions i, sobretot, observant el dejuni i l’abstinència, segons els cànons que segueixen”.

Per suavitzar el rigor d’aquella llei i d’aquella obligació, sobre tot en temps de Quaresma, la gent s’acollia a la gracia que els concedia la Butlla Papal de la Santa Croada. Document Pontifici segons el qual, mitjan un pagament en forma d’impost o d’almoina, lliurava a qui pagava el seu import de l’obligació de fer dejuni i de guardar abstinències i per tant, els salvava de la condemnació eterna. De fet, la Butlla de la Santa Croada no s’havia creat per fer específicament aquesta funció. La primera butlla va ser promulgada pel Papa Alexandre II, sent coneguda com a “Butlla de la Croada”, ja que tenia com a finalitat, finançar el viatge de les Croades que hauria d’alliberar els Sants llocs on va néixer Crist de les mans musulmanes.

L’any 1064, el Papa Alexandre II, va ordenar al clergat catòlic que impartissin als feligresos «La Butlla de la Santa Croada», previ pagament d’un donatiu que es destinaria a finançar les despeses de les croades «per convertir els infidels». Així van continuar els papes Alexandre VI, l’any 1493 i Sixt IV el 1479. Juli II, va fer el mateix a la primera dècada del segle XVI. Així va seguir aquest acord entre els papes i els reis, per tal de seguir sufragant les despeses de «Les Croades».

El Papa Lleó X, el dia 31 de maig de 1515, va promulgar una nova Butlla, per tal de recaptar més diners per aconseguir acabar de construir la Basílica de Sant Pere de Roma d’acord amb els dejunis, va crear un gran malestar entre les autoritats civils.

Butlla de l’any 1880 a nom de Maria Sifre / cedida (Miquel Ribera)

Desaparegudes les guerres contra l’infidel, la Butlla podia haver-se eliminat, però el seu gran arrelament faria que perdurés durant segles. El papa Pius IX, el 1849, la mantingué, però canviant el motiu de la concessió i el destinatari de les almoines, que ja no seria l’estat, sinó l’església i el seu fi, el manteniment del culte diví i les obres de caritat. La Butlla de la Santa Croada donaria lloc a una institució, el Consell de la Creuada, que s’encarregaria de publicar-la, predicar-la i administrar-la. La Butlla va permetre a la gent portar el període de Quaresma de manera menys rigorosa i a l’Església li suposava un benefici econòmic important. L’any 1851 l’Estat espanyol va signar amb la Santa Seu el Concordat, en virtut del qual l’administració dels fons provinents de la Butlla de Croada i de l’indult quadragesimal correria a compte de les diòcesis respectives; les altres facultats competents a l’antiga comissaria de croada passarien a l’arquebisbat de Toledo qui, almenys fins a finals del segle XIX, va seguir titulant-se Comissari General de la Santa Croada. L’any 1880 la Butlla de la Santa Croada costava “tres reales de vellón”. Això és el que va pagar la senyora Maria Sifre perquè li fos concedida la gràcia de lliurar-la, a ella i a la seva família, de fer dejuni i abstinència, a més de guanyar-se la indulgència plenària, tal com es pot veure en el document adjunt, datat a Madrid el dia 15 de gener de 1879. -  - Jaume Barberá a Diari de Sabadell.

Després de la guerra, explicava el Sr. Pérez que treballava a l'Ajuntament de Terrassa, que en acabar la professó del Divendres Sant, els membres de l'ajuntament i de l'església se n'anaven a un restaurant a fotre's fins el cul de marisc.

*

EL POEMA 'FAKE' DE FEDERICO GARCÍA LORCA

L'autoria d'uns versos atribuïts al poeta en honor a la Mare de Déu de les Angoixes Coronada de Còrdova continua sent un misteri, gairebé cent anys després. A Federico García Lorca li agradava passejar-se per Còrdova quan queia la nit. I les seves visites a aquella ciutat que va universalitzar per sempre com a “lluna i sola” eren habituals, també els anys previs al seu assassinat. En una d'aquestes passejades, una nit de Dijous Sant dels anys 30, en una ciutat on no hi havia turistes, més enllà d'algun viatger “romàntic”, va topar amb la sortida d'una processó de l'Església de Sant Agustí. Era la Mare de Déu de les Angoixes Coronada, l'última gran obra signada per l'escultor Joan de Mesa, l'esteta de l'art sacre. La talla anava passejada a coll, en el silenci d'una nit que només podia trencar una sageta. I, emocionat pel pas de la Germandat més antiga i la que més temps porta processionant de manera ininterrompuda de la Setmana Santa de Còrdova, l'autor de 'Canción de jinete', gairebé no es va poder contenir. Va agafar una llibreta i hi va gargotejar deu versos:

Molde de la estrecha vía/ dos hileras luminosas;/ prisionera de las rosas/ viene la Virgen María./ De plata y de pedrería/ lleva las andas repletas/ y a su paso, las saetas,/ para su lujo y derroche,/ se van clavando en la noche,/ constelada de cornetas


Fins aquí el mite. Tota aquesta escena, en realitat, és del tot probable que mai no passés. I que aquell poema, atribuït a l'escriptor espanyol més rellevant del segle XX, mai no sortís de la seva imaginació. Perquè és fàcilment comprovable que no hi ha rastre d'aquests versos en cap de les edicions completes de la seva obra, ni tan sols en les que presten més atenció a la seva mirada al folklore andalús. Tot i això, a ell se li atribueixen aquestes rimes per una anècdota, aquesta probablement certa, que passaria quaranta anys més tard. Segons va explicar la professora del Departament de Ciències del Llenguatge de la Universitat de Còrdova Clara Eugenia Peragón a l'article L'ànima que allà canta, aquests versos descansaven a la memòria de Manolo Carreño, autor de Memòries tabernàries, i íntim de García Lorca. I va ser Carreño qui, una nit de Dijous Sant, però del 1973, li va recitar al poeta i professor Miguel Salcedo Hierro aquella poesia que, segons assegurava, havia gargotejat García Lorca després de veure desfilar Las Angustias Coronada a Còrdova, quaranta anys abans. Salcedo Hierro va poder memoritzar aquells versos, que publicaria quatre anys després, el 1977, atribuint-los a Lorca, en un article de la revista Alt Guadalquivir. I, amb això, el mite del poema confrare de García Lorca havia començat a caminar. La qüestió és com una obra d'un autor tan estudiat podria estar oculta durant gairebé 40 anys i per què la llegenda que es va generar al voltant d'aquell poema va trigar dècades a ser desmentida. I és probable que això sigui perquè, si bé la mà de Lorca està descartada, encara avui segueixen sorgint dubtes sobre l'autoria d'aquells versos. Segons va publicar el periodista Rafael Carlos Mendoza, els qui van treure García Lorca de l'equació poètica-cofrade van ser, successivament, l'historiador Juan Aranda Dorcel i l'escriptor Antonio Varo, en articles en què atribuïen l'autoria d'aquell poema al fotogravador Vicente Casares , basant-se que venien signats per les inicials V.C. Qui era aquell Vicente Casares? Es tractava d'un empresari del sector de la impressió que havia començat el seu camí a Còrdova l'any 1926, i que va mantenir una estreta relació amb la premsa escrita fins a la dècada de 1960, com a responsable de fotogravat a La Voz  i, el 1941, del Diario Córdoba, entre moltes altres publicacions. Ara bé, va ser realment Casares l'autor d'aquest poema? A la seva família ho desconeixen. El seu net, consultat per aquest diari, es quedava esmaperdut en escoltar la història. “No en tinc ni idea, mai havia sentit una cosa així. Però jo no vaig conèixer el meu avi, potser el meu pare sap quelcom”, contestava, abans de passar el testimoni al seu progenitor. Tot i això, el seu pare, Ángel Vicente Casares, tampoc n'era conscient. El fill de Vicente Casares explicava a Cordòpolis que mai no va saber mai que el seu pare escrivís poemes, si bé reconeix que tant ell com el seu progenitor eren germans de les Angoixes Coronada, a qui professaven devoció. “Jo al meu pare no el vaig veure mai escriure poemes, ni res semblant, però sí que tenia relació amb el Grup Càntic, ja que li publicava els seus números”, assenyalava aquest dimecres el fill del fotogravador, mort l'any 1966.

Més enllà dels misteris darrere de la seva autoria, el poema fake de García Lorca s'ha guanyat el seu lloc a la memòria col·lectiva confrare de Còrdova, Andalusia i fins i tot a la resta d'Espanya, com evidencia el fet que fins i tot ha estat difós per la Verge de les Angoixes i Soledat de León a Twitter. També el fet que ha estat recollit pel diari La Voz de Almería com un exemple de poesia confrare, per mitjans religiosos de la ciutat de Còrdova, o pels cronistes de la Setmana Santa de Còrdova que han cobert el Dijous Sant. És a dir, per periodistes i mitjans de comunicació que, com aquest, no van poder deixar escapar l'oportunitat de recrear una escena mitològica tan potent com la de Federico García Lorca en ple èxtasi estètic davant d'una obra de Juan de Mesa.

*

LA FINESTRA D'OVERTON

Divorci, avortament, eutanàsia, ventres de lloguer, canibalisme, prostitució, desigualtat... Cada societat i cada temps atresoren els seus propis temes tabú, assumptes que no apareixen a l'agenda de polítiques públiques ni al debat social per trobar-se sota un tàcit revestiment de rebuig per part del públic. Per contra, les qüestions disponibles per al debat obert conformen el que en ciència política ha estat batejat al segle XXI com a 'finestra d'Overton', un espai estret que emmarca allò que ubiquem als límits del que és acceptable i on exigim als representants que estableixin les seves propostes. El concepte homenatja en nom seu el seu ideòleg, Joseph Overton, mort exvicepresident del Centre Mackinac, un dels més prestigiosos instituts de recerca de polítiques públiques dels EUA. En el desenvolupament d'aquesta idea, Overton va descriure com un polític només podia optar a guanyar votants -o no ser castigat per ells- si les seves polítiques romanien a l'interior d'una finestra que només apuntava allò que la societat estava disposada a tolerar en aquest moment. Els líders més hàbils, però, són capaços de forçar els límits de la finestra per introduir-hi assumptes ubicats fora del marc, considerats inacceptables per l'opinió pública perquè, un cop dins del debat, siguin percebuts com a tolerables. D'aquesta manera, el líder en qüestió podria implementar els seus plans amb la garantia que aquests no seran rebutjats de ple per la societat. A la finestra d'Overton, les idees passen de ser impensables a radicals, i per això són acceptables, després assenyades, populars, fins que finalment s'articulen en material apte per modelar polítiques.

En la política nord-americana, Trump ha emergit com a mestre més grotesc en l'ús d'aquesta eina, empenyent els límits de la finestra per introduir idees radicals com l'expulsió de la immigració, la cara positiva dels neonazis o l'acostament amb Rússia, etern enemic nord-americà. Així, des dels seus primers mesos com a president dels EUA, el magnat va començar a vincular sense complexos els atemptats terroristes que succeïen a qualsevol lloc del món amb la immigració -usant dades no sempre certes, cosa que avui coneixem com a 'posveritat'-, i trucant a països pobres "forats de merda" perquè els seus ultraconservadors plans d'immigració -la construcció del mur de Mèxic com a punta de llança- fossin tolerats per la societat. O, si més no, formessin part d'una realitat 'debatible'. D'aquesta manera, el president ha aconseguit desplaçar els límits de la finestra, introduint una idea -el mur- que abans era a l'àrea del que és impensable, fora de l'espai on es mou la política. Un altre exemple de com Trump ha desplaçat la finestra el compon la relació amb Rússia. Les seves nombroses declaracions positives sobre el president Vladimir Putin i l'acostament entre tots dos ha provocat canvis en l'opinió pública nord-americana pel que fa a l'arxienemic de la nació. El desembre del 2014, només un 8% dels republicans tenien una opinió favorable cap a Putin, però després de les eleccions presidencials del 2016 i dels missatges positius de Trump en aquesta qüestió, el percentatge va engreixar fins al 36%, segons sondejos realitzats per YouGov.

Funciona la finestra d'Overton a la política espanyola? El meteòric ascens de Vox ho ha demostrat amb escreix, convertint el partit d'extrema dreta en l'actor que encarna millor la seva essència. Caracteritzat per una sigil·losa marxa que es remunta a cinc anys a l'escena política del nostre país, Vox no es va disparar fins a les eleccions andaluses, on va aconseguir un triomf que li va atorgar ple protagonisme en la formació del nou govern. Els 12 diputats aconseguits per la formació que presideix Santiago Abascal venen avalats per l'assumpció d'idees inacceptables fins fa poc, com la supressió de l'estat de les autonomies, la derogació de la llei contra la violència de gènere o la deportació d'immigrants legals que cometin delictes lleus. Si és una mena de partit residual dels crítics de Rajoy en ple cops de peu per la crisi econòmica, Vox s'ha transformat en una opció real per a milers de votants. La seva influència s'ha estès a la Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa i les Balears. Però a banda de VOX, hi ha a Catalunya un nou projecte d'ampliació de la finestra de resultat incert que s'ha de lliurar als marges del sobiranisme. El permís d'entrada el demana Aliança Catalana, la candidatura que clonarà l'ideari d'Éric Zemmour a França, a la dreta del lepenisme. Aliança Catalana és fins i tot més agressiva que Vox pel que fa al seu ideari: la immigració, la delinqüència i la teoria de la “gran substitució” de la cultura pròpia a través de la islamització. Si Aliança Catalana s'asseu al Parlament, l'efecte podria ser similar al que va provocar la CUP el 2012. Arrossegueu, en aquesta ocasió cap a la dreta, del bloc sobiranista, en particular de Junts. I naturalització en el debat polític d'afirmacions i solucions que fins ara resultaven inimaginables al camp de joc secessionista. De fons, la necessària resposta sobre si també es comptarien aquests hipotètics diputats ultres per dibuixar majories secessionistes o si se'ls aplicaria, igual que es fa amb Vox actualment, un ineficaç i discutible cordó sanitari que passa, per exemple, per ni tan sols convidar-los als cims sobre la sequera. Al maig sabrem les noves mides de la finestra d'Overton catalana, si resta igual o si es reforça el projecte d'ampliació cap a la dreta.

*

DE L'ECOLOGÍA AL 'GREENWASHING'

Gustavo Lins, pioner de l'antropologia, va ser, a principis de segle, un dels protagonistes dels Fòrums de Porto Alegre que, en col·laboració amb l'ONU, es van enfrontar a l'explotació de l'Amazònia i van proposar un desenvolupament sostenible davant del creixement sense límits que desborda els del planeta i que amenaça la nostra existència i la de les altres espècies. Avui denuncia que aquella utopia sostenible per a la prosperitat compartida ha estat transformada per les elits extractives en trivial greenwashing de màrqueting per continuar explotant la Terra sense renunciar a la seva avarícia il·limitada. En una època en què hem deixat de creure en utopies, apunta, la seva –acumular riquesa i poder sense fi amb els recursos de tothom– és la nostra distòpia. I si no treballem per aconseguir la nostra, conclou, viurem per a la seva.

El greenwashing és una pràctica de màrqueting verd destinada a crear una imatge il·lusòria de responsabilitat ecològica. Les ONG utilitzen sovint el terme greenwashing per denunciar les empreses que es preocupen pel medi ambient quan les seves activitats són perjudicials per a aquest. El greenwashing consisteix a orientar la imatge de màrqueting d'una organització o empresa cap a un posicionament ecològic, mentre que les seves accions van en contra del medi ambient. Aquesta "comunicació verda" no sempre vol dir que l'empresa sigui més respectuosa amb el medi ambient ni que hagi adquirit un compromís mediambiental. Així, el greenwashing es defineix com una comunicació abusiva i enganyosa. Menjar ràpid i greenwashing: el cas de McDonalds - Algunes empreses de menjar ràpid (fast food en anglès) utilitzen estratègies de màrqueting verd per donar la il·lusió que estan compromeses pel medi ambient. Un dels casos més coneguts és el cas de McDonalds que el 2010 va canviar el seu color original vermell pel verd per crear una imatge de marca ecològica quan avui dia segueix comprant productes (carn i soja) que alimenta la destrucció de l'Amazònia a Brazil .

Igual que algunes paraules com a “sostenible”, “ecològic”, “green” o “natural”, el color verd s'utilitza sovint per donar la il·lusió que un producte és respectuós amb el medi ambient. En efecte, el terme verd fa referència a la natura, al medi ambient ia l'ecologia. Així, com més sensibles siguin els consumidors al desenvolupament sostenible, més verds seran els envasos dels productes que solen consumir sense que les empreses realment ajudin el medi ambient. Tot i això, aquesta pràctica va en detriment de l'empresa si els consumidors saben aprofundir una mica més i descobreixen la veritat.

Atenció a la composició dels productes - És important llegir atentament les etiquetes i disseccionar la composició del producte. L'abundància de declaracions "sense" ha d'alertar el consumidor, ja que aquesta declaració sol tenir com a objectiu distreure el consumidor de la resta de la composició del producte. Als cosmètics, una pràctica comuna és centrar-se en un ingredient actiu natural que dóna la il·lusió que el producte no està compost per altres ingredients químics nocius. Per nomenar-ne només alguns, aquests són uns dels ingredients a evitar en els cosmètics: Parabens; Silicones; Compost de Polietilenglicol (PEG); Alumini; Plom; Amoníac, etc.

Compte amb les falses etiquetes ecològiques - Les etiquetes s'utilitzen sovint per enganyar el consumidor perquè són difícils d'interpretar. Algunes marques s'autoproclamen respectuoses amb el medi ambient. Tot i això, aquestes etiquetes no tenen valor legal, ja que són creades per la pròpia empresa. De la mateixa manera, els logotips verds petits poden donar lloc a una forma de confusió amb les etiquetes oficials. Un petit full verd o un punt verd no significa pas que el producte forma part d'un enfocament de desenvolupament sostenible. Les etiquetes verdes que garanteixen un impacte limitat al medi ambient són, per exemple, l'Etiqueta Ecològica Europea (EEE) o el logotip ecològic per als aliments ecològics produïts i comercialitzats a la UE. - amb informació de la vanguardia i climateselecta.com

*

ALGUNES DE LES BOLES SOBRE L'OBRA DE FRANCO

El dia 20 de novembre és una de les dates favorites dels franquistes nostàlgics: l'aniversari de la mort de Francisco Franco Baamonde. No hi ha res més que uneixi a l'extrema dreta espanyola que la figura del Caudillo, i amb la seva figura s'adjunta tota una sèrie de 'boles' (bulos). Així han creat un personatge gairebé messiànic amb una intenció òbvia: estendre un fil conductor entre la figura del dictador i moltes de les comoditats que gaudim avui en l'àmbit laboral, infraestructures, etc.

Una de les boles sobre Franco més recurrents és de la creació de la Seguretat Social. La realitat és que aquesta es va iniciar a través de la comissió de reformes socials del 1883, nou anys abans que el dictador hagués nascut. Tot i que no serà fins a l'any 1900 quan es comencin a aplicar aquestes polítiques sota el govern de Francisco Silvela. Va ser llavors quan es va redactar la Llei d'Accidents de Treball en el segon article del qual diu: “El patró és responsable dels accidents ocorreguts als seus operaris amb motiu i en l'exercici de la professió o treball que realitzin”. La seguretat social a Espanya es va iniciar a través de la comissió de reformes socials del 1883, nou anys abans que el dictador hagués nascut. També hem de tenir en compte que si el govern del conservador Silvela va plantejar aquestes mesures va ser, entre altres coses, perquè venien anys de molta conflictivitat social en què els sindicats obrers van pressionar en defensa dels drets dels treballadors. Va ser un altre govern conservador, el presidit per Antonio Maura, amb què la Seguretat Social va quedar institucionalitzada el 1908 a través de l'Institut Nacional de Previsió. Aquest mateix govern va crear un sistema de jubilació de caràcter voluntari, afavorit per l'Estat. Curiosa precocitat la del militar del Ferrol ja que llavors, segons els seus seguidors, amb 16 anys va institucionalitzar un recurs tan important als nostres dies.

Diversos anys després, onze concretament, es va crear el Retiro Obrero. Es tractava del primer sistema públic d'Espanya de cobertura a la vellesa. El president del Consell de Ministres en aquell moment era el liberal Álvaro Figueroa i Torres, el comte de Romanones. Per tant, no, Franco tampoc va crear el sistema públic de pensions.

Una segona bola vinculada a Franco són les construccions de pantans. Coneguts són els noticiaris del NO-DO en què es podia veure el dictador inaugurar pantans per diferents zones de la geografia espanyola. La realitat és que durant la II República, el 1933, es va aprovar el conegut com a Pla Nacional d'Obres Hidràuliques que incloïa aquests pantans, però les construccions del qual es van veure paralitzades per la Guerra Civil. Aquest pla, de fet, tindrà com a antecedents dos projectes més: en primer lloc, la Memòria que acompanyava la proposta de Llei sobre Camins i Canals del Regne aprovada l'octubre de 1820 pel govern creat poc després de l'inici del Trienni Liberal; i en segon lloc, el Pla General de Canals de Reg i Pantans aprovat a l'abril de 1902 pel govern de José Canalejas.

La Memòria de 1820 tenia com a propòsit aconseguir un substancial augment del regadiu gràcies a l'adequada utilització del conjunt dels canals existents i previstos. A més del caràcter nacional i públic. El pla de 1902, encara que deficient en alguns aspectes “pel curt del termini” de què es va disposar, servia com a projecte. Una mena de primer apropament per orientar i proporcionar línies mestres per al seu desenvolupament posterior.

Però si hi ha una bola que frega la meravella imaginativa és la de suggerir que Franco va crear les vacances pagades. La realitat, com en els dos casos anteriors, és molt diferent de la ficció. Mal que li pesi a la Fundació Nacional Francisco Franco. Al setembre de 1918 va ser aprovat un Reial decret per part del Govern d'Antonio Maura, de manera que els funcionaris van ser els primers treballadors a qui es va reconèixer el dret. La llei establia que "tots els funcionaris gaudiran anualment d'una vacances de quinze dies consecutius, excepte quan les necessitats del servei ho impedeixin". No obstant això, no serà fins al desembre del 1931 quan es van aprovar les vacances pagades per a tots els treballadors. Es tractava de la Llei del Contracte de Treball, que afectava els treballadors establint normes obligatòries per a la seva contractació. A més, reconeixia que el dret de vaga no podia ser motiu d'acomiadament i de vacances pagades per a tots els treballadors. El ministre de Treball en aquell moment era el socialista Largo Caballero.

Tampoc els Habitatges de Protecció Oficial van ser fruit de la inventiva de Francisco Franco, ja que per al 1911 es va crear la Llei de Cases Barates. És cert que no es va començar a desenvolupar fins a la dècada dels 20, amb la intenció d'abordar el problema de l'habitatge urbà a Espanya i dignificar les condicions de vida de la classe treballadora creixent i migrant. Hi ha una notable diferència entre ser el creador de tot el que he esmentat en aquest article o aprofitar allò que ja havia estat creat per fer-ho passar per seu. La diferència que va de la veritat a la falsedat. - Jagoba Álvarez Ereño a ctxt.es


*

APOCALIPSI A LA CATALANA



Quanta raó tenia l'home que xiuxiuejava a l'obaga dels mots, quan deia que abans es partiria Catalunya que Espanya. I es que a l'Oasi català el panorama es desolador. Can Garlanda ès poc després de la debacle del procés. Com diu Josep Martí al seu article a la vanguardia, el Parlament a entrat en pànic. Els profetes de l’oposició han presentat la seva nova versió de l’Apocalipsi. Els pressupostos de la Generalitat representen, com es llegeix a la profecia original, l’obertura del setè segell. I la segueix, com s’ha vist al Parlament aquesta setmana, el retronar de les set trompetes anunciant grans calamitats. 

"Soferts pecadors de la catalanitat, no temin per llampecs, trons, terratrèmols i focs que puguin caure’ns del cel. L’ Apocalipsi original era una broma per a nens, nenes i nenis. Però el que ens cau al damunt ara, segons adverteixen PP, Cs i JxCat, sí que mereix sense embuts l’adjectiu d’aterridor: torna el tripartit!. Que vidents de menes tan diferents coincideixin en auguris tan nefastos il·lumina el radical canvi de guió. El constitucionalisme conservador ja no surt a mossegar obsessivament a Catalunya el turmell de l’estelada. Rosega altres ossos. Com el malbaratament, el deute, els soferts autònoms i tot allò que jutja com a necessari per captar vots en el present. Si Espanya ja no es trenca, cal aixecar una nova amenaça. Per això és torn una altra vegada per concentrar els mals en l’esquerranisme. Una altra cosa són aquests mateixos partits fora de Catalunya, on continuarà sent útil cridar a Pedro Sánchez, amb l’ajuda del TS, que és un còmplice de separatistes. Però per dirigir-se als catalans, aquest reclam ja és insuficient, fins i tot extemporani. A Espanya pot prevaler el mantra de la pàtria trencada per punxar nervi entre els electors. A Catalunya cal desenterrar ràpidament la maledicció del rojerío : torna el tripartit!

JxCat intenta, per la seva part i fidel al seu estil, tocar la guitarra i el baix alhora. Manté enlaire l’acusació de traïció a ERC per la feblesa independentista, però també comença a aixecar barricades clàssiques apuntant a polítiques sectorials, després de prendre nota finalment que vivim al 2023 i no al 2017. Cal activar en el votant juntaire d’edat el record del tripartit com una doble amenaça: autonomista-conformista en el nacional i esbojarrat i sense sentit comú en totes les altres coses. Desgastar ERC en un doble front amb aquest viatge al passat.

Que Cs, PP, JxCat ( Vox i la CUP mengen en plats a part) firmin aquesta nova versió de l’ Apocalipsi consolida alguna certesa però també planteja alguns interrogants sobre el valor real i creïble de la profètica amenaça. Del costat del cert és que per als integrants del tripartit (particularment ERC) encara avui –tretze anys després del seu final– el seu record provoca un pànic semblant al de la sortida del sol per a un vampir. Per això neguen vehementment que aquella possibilitat pugui tornar a arrelar algun dia. Sabem, però, que en política renegues avui i justifiques demà o passat. És a dir, després d’unes eleccions. El record d’una experiència traumàtica no impedeix als seus protagonistes de tornar a representar-la. I de vegades simplement no queda cap més opció.

I del costat dels interrogants: continua sent vàlida el 2023 la imatge del tripartit com el pitjor govern possible? No hi ha hagut pel mig experiències molt més fallides? No ha estat el govern de la Generalitat els últims anys –en fiscalitat, discurs sobre seguretat ciutadana, immigració, lleis sobre provisió de serveis socials, agenda de gènere, etcètera– un dels més esquerrans d’Europa, fins i tot amb el concurs de JxCat o amb l’últim alè de l’extinta Convergència? És possible vendre com a amenaça –des de JxCat– un govern d’esquerres quan has buscat i comptat durant tants anys –encara que sigui a batzegades– amb el suport parlamentari d’un partit anticapitalista com la CUP forçant-te a practicar la vertical pont cada vegada que li venia de gust?

Preguntes potser pertinents ara que la feina dels partits d’oposició és fixar un nou marc d’interpretació partint d’aquella imminent Apocalipsi roja. Com igual de pertinent és avisar, a qui no hagi llegit la Bíblia, que l'Apocalipsi és malgrat la seva mala fama una història d'esperança i redempció. Però segur que això no se li escapa a cap estrateg. Són tots molt llegits".



*

D'UN TEMPS QUE NO EXISTEIX




No podem perdre un temps que no existeix. Però tampoc trobar el que mai busquem. SUO GAN 

La relació espai temps, sempre m'ha preocupat, ho he comentat en mes d'una ocasió, com quan anava a Andorra i tornava el mateix dia, era aquí i allí i a mig cami durant el mateix dia, de manera que podia ser a diversos llocs gairebe a la mateixa hora o espai diari de temps. O com els pobles o ciutats, que per a mi nomès hi són quan hi anem. Com ho se jo que Londres hi és sempre?, suposo que si, perquè sempre hi va algú que li dona el sentit de ser, sinó per ella mateixa, la City no en té cap.

I el mateix passa amb les fotos, m'ho comentava un company en relació a l'escrit 'velles fotografíes': Jo no sóc el de la foto (en referència a la que estic de porter amb la gorra i la pilota al safareig de casa) i és cert, aquell nen no sóc jo, era un altre. Per cert, un safareig dels d'antes, amb cubell, galleda, picador i sabó Lagarto. Crec encertat un petit aforisme que vaig publicar al Marmessor de la Ignorància: 
Quan era jove, jo no hi era, quan sigui vell, jo tampoc hi seré. 

I remarcava amb negreta els dos jo, perquè és aixi com ho veig.  No hi ha passat, ni tampoc futur, vivim en un present permanent que anem adeqüant a la nostra conveniència, possiblement per aixó sigui que els qui envelleixen siguin els altres i no nosaltres, que sempre estem igual. O així ens ho sembla.


*

EL TWITTER VUITCENTISTA


En deien esbroncs i passaven en els balls de carnaval de la Barcelona del segle XIX. Ho explica el folklorista Joan Amades: “Consistien aquests a retreure d’algú dels assistents els trets més íntims de la vida privada, que eren bescantats en ple públic per part de la disfressa [la persona disfressada], que usava el llenguatge que més podia ferir l’esbroncat”. - Francesc Marc Álvaro.

El ritual, emparat en la màscara, era impactant, segons Amades: “De seguida que s’iniciava un esbronc es feia una rodona al voltant de l’esbroncat, que s’esforçava per dissimular i deia que la disfressa l’havia pres per un altre o que li volia gastar una broma pesada”. El gran coneixedor dels costums afegeix que “els esbroncs so­lien ésser fets per dones” atès que no era habitual que els homes portessin disfressa en aquests balls, regla que alguns trencaven tot disfressant-se com si fossin dones.

Els esbroncs en els balls de màscares van ser l’antecedent de la piulada que ataca algú des d’un compte de Twitter que no mostra el nom real del seu propietari. L’espectacle era de gran intensitat i, si l’esbroncat descobria un home enmig de les disfressades, la cosa podia acabar amb baralla fora del local. Era habitual que l’ofès i l’ofensor mesuressin les seves forces a cops de puny o fent servir alguna arma. A Twitter, aquests episodis són molt menys dramàtics i acostumen a acabar amb el bloqueig de l’altre.

Els esbroncs van ser l’antecedent de la piulada de qui ataca sense mostrar el seu nom real.

Els rics anaven al ball de la Llotja i les classes populars al ball de la Patacada, terme que va donar nom a altres llocs on es relaxaven les normes i regnava un ambient de transgressió un punt salvatge. Avui, al ball de la Patacada, la modalitat més practicada pels congregats seria el perreo. Les promiscuïtats i bromes vuitcentistes no tenien res a envejar a les del nostre temps, llevat del fet que tot passava a la llum de les espelmes.

A banda de la desnaturalització del carnaval que han provocat les escoles­ (obligant la pobra canalla a fer mil ximpleries durant una setmana), la creixent pèrdua d’interès d’aquesta festa té com a causa principal la normalitat de la màscara i la disfressa que suposa l’ús generalitzat de les xarxes socials, des d’on fem veure que som allò que no som. Avui, tots som el Rei Carnestoltes quan ens mostrem des d’Instagram, des de TikTok o des de Twitter. I la Quaresma mai no arriba.


*

EN PILOTES PER TRIAS



El vídeo dura tres segons. El va enregistrar diumenge passat @rafikiscope. S’hi veuen dues colles castelleres i en un balcó, gràcies a un crash-zoom digne de Tarantino, un individu que de sobte es treu orgullós una tovallola amb els colors LGTBI nuada a la cintura per quedar-se en pilota picada, davant la mirada dels que a la plaça Sant Jaume tenien ulls per veure aixecar-se alguna cosa més que castells. Res de l’altre món si no fos perquè es despulla just a sota d’una pancarta que la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) ha penjat: “Adeu, Colau. Hola, Trias”. 


La incontinència del personatge per treure’s la tovallola, només comparable a la de Borràs a Twitter, va revifar exponencialment la campanya de promoció al candidat reivindicat convergent. També hi va contribuir que alguns altres tuitaires amb molts més seguidors li manllevessin el vídeo al director del curt. El Life of Brian ­ resultant no és buscat. O almenys així ho sembla. La JNC no repiula el tuit. Els tuitaires sí: “Això és un pilar d’un”.

Caldrà veure si dona vots o no, però no és el primer cop que hi ha un nu en campanya. El 2006 Albert Rivera va posar a pèl. Ho feia tapant-se les vergonyes (les de llavors; per a les d’anys més tard les mans no le alcanzan ). Per al record també en campanya la pelussera, quasi velcro, al pit de Macron, prou frondosa com per eixugar-se les soles de les sabates abans d’entrar a casa. Despreocupat i assegut en un sofà.

Els polítics tenen una altra manera de despullar-se davant l’electorat. Ridículament per agradar queden en evidència quan s’alliberen de cotilles en campanya. Se n’adonen tard, quan s’asseuen distesos com el president francès al sofà de casa seva. Passa amb el TikTok de Collboni, carn de canó de mems. Passa amb la decisió de Colau de desagermanar-se de Tel-Aviv just ara –al marge de si és idoni–quan la petició de l’alcalde de Gaza li va arribar per carta el maig del 2021. Passa amb el mateix Trias, quan desacomplexat acomplexa i amaga el nom del seu partit o li reclama que “no faci segons quines ximpleries”. Passarà segur amb Maragall. És qüestió de temps.

Les campanyes les carrega el diable. Els polítics se la juguen fins a fregar el ridícul per, és cert, alguna cosa més que un grapat de vots. Però els errors de l’altri són or per a l’oponent. També les promeses que es veu de lluny que no es compliran mai et deixen en pilotes. Despullar-se en campanya no surt a compte, si no és que algú altre ho fa per tu. Com va succeir diumenge amb Trias. - Àlex Tort - lavanguardia.cat.

*

UN PAÍS DE ZOMBIS



El pitjor insult que li po­dien assignar a un independentista fins fa poc era el de botifler (traïdor), actualment el menyspreu més habitual és dir-li autonomista, així que en alguna cosa hem avançat. No és que el terme autonomista no incorpori l’accepció de deslleial o renegat, però almenys no figura formalment com una ofensa al diccionari. Màrius Carol.

Dimarts, Mònica Sales, la diputada de JxCat, li va dir al president Pere Aragonès al Parlament que havia pactat els pressupostos amb diputats autonomistes, la qual cosa suposava la derrota de l’independentisme. Després va pujar a l’estrada Eulàlia Reguant (CUP) i va insistir a dir-los autonomistes als republicans al Govern, que haurien acceptat “introduir totes les merdes de la patronal Foment del Treball en els pressupostos de la Generalitat”. Reguant li va posar el llistó molt alt a Judit Martín, el seu alter ego a Po­lònia.

Al Govern, els postconvergents el qualifiquen en públic i en privat com el “tripartit autonomista”, oblidant que governen la Diputació de Barcelona amb els socialistes i que Xavier Trias somia ser alcalde de bracet del PSC. Però la memòria és un gran cementiri i la realitat resulta el més semblant a un país de zombis.

L’interessant d’aquesta polèmica és que ERC no es posa nerviosa: consideren que Carles Puigdemont té atrapat el seu partit en el metavers català de Waterloo, per on deambula aquesta mena de parlament a l’ombra que és el Consell de la República. Els seus membres duen ulleres de realitat virtual, malgrat que la ciència ha demostrat que són perjudi­cials si se n’abusa.

En aquest context, un sector de l’empresariat català, on figura la Cambra de Comerç de Barcelona, controlada per persones afins a l'ANC, ha decidit ressuscitar la reclamació del pacte fiscal, que va constituir l’avantsala del procés. La seva presidenta, Mónica Roca, ha ressaltat que, encara que la secessió resulta l’única via per aconseguir un bon finançament, és important tornar a situar el dèficit fiscal en el debat públic. Allò que abans l’independentisme considerava pantalles passades, ara són pantalles de 8K, més actuals que mai. Estan a un pas que els cridin pel carrer: Autonomistes!


*

LA PRECUELA DE LA PREGONERA



Fa algunes dècades, els habitants de pobles i ciutats estaven acostumats a rebre missatges d’interès general a través de vehicles que circulaven amb proclames necessàries per al dia a dia. Aquest dimecres, l’Ajuntament de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) ha recuperat el servei de pregoner amb una furgoneta reciclada de la flota municipal. Batejada amb el nom de ‘La Pregonera’, els serveis que prestarà seran la comunicació de missatges d’interès per a la ciutadania, especialment per la difusió d’informació pública en cas de situacions d’emergència i per la sonorització d’actes municipals que es facin al carrer. El projecte deriva de l’esclat de la pandèmia, quan es va fer ús de megafonia mòbil per informar els veïns, i que ara permetrà traslladar activitats com el programa de Carnaval, primera ocupació del renovat vehicle. DIARIDESABADELL.

I fa més décades hi havia l'agutzil, a cada poble n'hi havia un. Vindria a ser com una precuela de La Pregonera, el twitter de la postguerra.

EN SIDRO, L'AGUTZIL DEL MEU POBLE. 

 
foto d'un agutzil de ves a saber d'on és

I és que els temps cambien que és una barbaritat. Al poble on vaig nèixer, abans de la democràcia hi havia lo senyor Alcalde i un parell de senyores a l'Ajuntament per remenar la paperassa, i en Sidro, que era agutzil, municipal, pregoner, encenedor i apagador de llums al carrer, urbano de trànsit els diumenges i enterramorts quan pertocava.
Ara l'ajuntament té tretze regidors, més l'Alcalde, personal, administratiu, municipals, cotxes patrulla bojos (la roda de recanvi del 4x4 tapa la "L" de Policía local i es llegeix "Policia Loca - si no ho han corretgit -) i motos tambè, i són mes o menys els mateixos habitants a la vila, (tres mil i escaig) de la qual per cert han fet nou l'Ajuntament amb un gust més que dubtós.
L'Ajuntament, tècnicament és de disseny, tot i que la percepció personal i de bastants vilatans és que qui el va dissenyar, 1) no era vilatà, 2) tenia alguna dèria personal amb el poble, 3) anava molt fumat, amb el greuge de la connivència de l’alcalde Sr. Pineda, que es qui aprovà l’engendra amb els diners dels vilatans, cosa que els alcaldes sovint obliden.
Semblava s'havia d'haver fet retrocedir la façana perquè la plaça guanyes en amplada, i a més a més la part del darrere que ara es un mig aparcament per a vuit o deu vehicles, en un poble on no cal agafar-lo per desplaçar-se, podia haver-s'hi encabit l’edifici i es guanyaven vuit o deu metres de fons que ben bons eren. A banda, i atès que la resta d’edificis de l’entorn son d’estètica antiga, intentar mantenir la mateixa semblava el més raonable per tal no cantes tant el submarí groc en que ha quedat l’engendra actual. Han caigut en el mateix error que va passar a l’excinema Imperial a Sabadell, on van mantenir una espècie de mala imitació de la façana principal del cinema més antic d'Espanya i al darrere hi ha amb uns quants metres mes d’alçada una edifici de vidres fumats que canta mes que els porros que es va fotre el fumeta que va parir la idea.
-
No! Disseny, disseny i disseny = cagada, cagada, cagada, Si en aquest país hi hagués justícia més d’un Ferran Adrià de l’arquitectura hauria d’anar a la presó per criminal del totxo.
En resum, que ja hem perdia, l’ajuntament és un nyap, amb un balconet ideal pel tripartit, puig hi caben poc més de tres persones, (vegis l'imatge dels tres reis de l'Orient a l'esmentat balcó saludant a la mainada).
Sort que l’equip de futbol no guanyarà mai la Champions, puig ja em direu des d’on ho celebrarien.
S'ha de dir però que a la façana de l'Ajuntament hi ha un original rellotge de sol.


Posem que parlo de Sant Feliu de Codines.(2010).  Com a dada curiosa, La foto de Can Rodó (La casa familiar de Laureano López Rodó) esta feta des de la casa on vaig nèixer fa una temporadeta.


*

*

EL PERILL ÉS A LA TERRA



Podeu imaginar-vos l’estat d’excitació de dilluns passat, a la redacció de La Vanguardia, quan els companys de la secció d’Internacional comentaven que un alt comandament militar nord-americà no descartava que, els objectes volants abatuts a Amèrica del Nord podien pertànyer a extraterrestres. Era un disbarat. Però és cert que primer ningú no va creure que la pandèmia que ens arribava de la Xina acabaria tenint unes conseqüències humanes i econòmiques tan terribles, i tampoc ningú no donava crèdit que en ple segle XXI Rússia pogués envair Ucraïna, i avui no només ho ha fet, sinó que estem amenaçats per una tercera guerra mundial. Què més ens pot passar? És possible que ara ens envaeixin els marcians?

Glen VanHerck, cap del Comando de Defensa Aeroespacial de Nord-amèrica (Norad), no va tenir dilluns el seu millor dia. Quan algun despert periodista li va preguntar en conferència de premsa oficial si els objectes abatuts per caces del seu exèrcit podien portar extraterrestres, la seva resposta va ser un clickbait de llibre: “Deixaré que la comunitat d’intel·ligència ho esbrini. No descarto res”. Altres caps militars sí que ho van descartar, però la frase de VanHerck ja corria al cap d’uns minuts per totes les edicions digitals, ràdios i televisions del món. Arriben els marcians!

Al final, ahir els globus es van punxar (realment i eufemísticament) i les autoritats militars nord-americanes van negar que els quatre objectes abatuts fossin de procedència extraterrestre i, fins i tot, que vinguessin de la Xina.

Avui dormirem molt més tranquils i ens preocuparem dels problemes reals, dels de debò. I aquí emergeix amb força el que ronda pel cap de Vladímir Putin. Els serveis secrets de Noruega asseguren que Rússia passeja aquests dies amb vaixells carregats amb míssils pel mar Bàltic, una cosa que no passava des de la guerra freda. La reacció de l’OTAN, al seu torn, és accelerar l’ajuda a Ucraïna, i Espanya va decidir ahir enviar un destacament de míssils a Estònia per protegir la defensa antiaèria d’aquesta zona d’Europa.

Està clar que, més que no pas preocupar-se pel que pugui venir d’altres planetes, toca estar molt pendent del que succeeix a la Terra. Tot és molt fràgil.



*