Explicava - crec que Eugenio - un acudit que  avui no seria considerat correcte: Una iaia de 90 anys va als mossos a presentar una denuncia dient que l'han violat. Aquests li pregunten que quan s'han produït els fets, i ella contesta: quan tenia vint anys, però és que em fa il·lusió recordar-ho. 
A mi em succeeix igual amb els fets que venen a continuació, que ja vaig publicar fa 3 anys, però que em fa il·lusió recordar, i fer-vos saber que un dia em vaig cagar en un ministre de Franco....


"Quan tenia cinc anys, anava a l’escola a la Casa de Caritat de Sabadell, on ara hi ha la plaça de l’Alcalde Marcet, que ja no és plaça de l'Alcalde Marcet atès li han tret èr falangista i em sembla que de moment s'ha quedat sense nom i malnom. Aquesta Casa de la Caritat, era parvulari i residència d’avis. Hi havia un ampli jardí, a la dreta un petit cinema i a l’esquerra les aules pels nens. Al mig unes escales duien fins a un pis superior on hi havia la residència dels avis. Se’n cuidaven de tot plegat les monges paules, aquelles de la cofia amb alerons "tunnejats", com es veu al quadre de dalt.
De la mainada concretament se’n feien càrrec sor Teresa i sor Pilar; la primera era andalusa, molt dolça i carinyosa amb tots, l’altre, Sor Pilar era manya i un sergent amb hàbits, tot i que el dia de la història que us passo a explicar jo diria que em va semblar que fins i tot els seus llavis dibuixaven un finíssim intent de somriure, però els seus ulls, segur que reien, fins i tot jo que era petit me’n vaig adonar.
Veureu, un dia al matí la meva mare amb va dir: Fransiscu (perqué la meva mare sempre em deia Fransiscu, de la mateixa manera que l'Ibañez em diu Siscu): avui a l’escola no fareu res, doncs ha de venir un senyor molt important que és Ministre d’en Franco a visitar-vos. Sobre tot portat bé i fes cas del que et diguin Sor Teresa i Sor Pilar.
Jo no tenia ni idea de qui era en Franco ni tampoc un ministre, però dintre de l’enteniment d’un nen de cinc anys, suposo que vaig o devia considerar que era algú important, que tampoc devia saber ben bé que volia dir, per a mi era simplement un dia diferent dels altres; de fet, ho seria, i de quina manera!
-
Dues hores abans que el Ministre Solis – “la sonrisa del regimen” li deien, potser perquè les hienes també riuen – arribés a l’escola, ja ens tenien les monges a tots formats al pati al costat de les escales que duien a la part de dalt. Dic dues hores perquè es veu que el ministre Solis va retardar-se en la arribada com sol passar ara també. Quan ja feia una estona que estàvem, allí firmes – Jo era el primer de tots de la fila al costat mateix de la columna de les escales, em varen venir ganes de evacuar “d’alló que en deien aguas mayores”, de cagar- vaja –

- Sor Teresa – li vaig dir – Me estoy cagando, que puedo ir al lavabo.
Aquesta em va mirar entre nerviosa e irada.
- ¡No! no puedes ir ahora que el Sr.Ministro està a punto de llegar. Aguanta
Al cap d’una estona vaig insistir:.
-Sor Teresa, que puedo ir, es que no puedo más, se me está escapando.
-Que te he dicho que ¡No! Mira ya está aqui el Sr.Ministro.
Bueno vaig dir, yo no tengo la culpa.


En aquestes que el cotxe oficial i el seguici varen entrar al pati aparcant davant mateix d’on estavem nosaltres, a l’altra banda de l’escalinata hi havia capellans, monges i avis esperant mes o menys neguitosos al Ministre. Aquest va baixar somrient - és cert que sempre reia – i després de saludar a la multitud es va acostar a la base de l’escalinata.Abans però es va atansar cap a mi que ja he dit era el primer de la fila i em va posar la ma al cap en un gest que volia ser carinyós o alguna cosa així, d'aquestes per sortir a la foto, o a lo millor al NO-DO, quan vaig veure un gest de fàstic a la seva cara i ràpidament es va apartar pujant les escales ràpidament.


No era per menys. Un servidoret no havia pogut aguantar més i la merda llargament continguda finalment baixava per les meves cames fins arribar a les sabatetes i al terra i es veu que era fluixa o semi liquida i pudenta la cosa. Fou aquí quan en observar a Sor Pilar per si em renyava, em va semblar que somreia, quan es va adonar-me que jo, o sia un hom, servidoret, amb nomes cinc anyets, s’acabava de cagar en un Ministre d’en Franco."

-