UN QUE ERA D'HORTALEZA... 1.2.14

... PERO QUE NO ERA SAVI

M'he assabentat aquest matí de la mort de Luis Aragonés als 75 anys. Quan algú traspassa hi ha una allau temporal de lloances abans de passar a l'oblit. No sé, vaig parlar d'ell fa quatre anys a ran de la seva crítica a com jugava la selecció espanyola de futbol de Vicente del Bosque, (que va acabar guanyant el Mundial). Aragonés va ser un bon jugador i un bon entrenador, sense aldarulls innecesàris, però de savi, res de res, era vulgar, groller, maleducat i prou pocasolta, qualitats o virtuts - per cert - típicament espanyoles per triomfar.

Aquest era l'escrit:

"Qui no té problemes s'en busca, i aquest seria el cas de la selecció Espanyola a la que critica pel seu joc Luis Aragonés. No m'extendre gaire, Luis Aragonés si que és de Hortaleza, però no és savi, ans al contrari es vulgar, groller i bastant ruc i mal educat. Si la Selecció Espanyola va guanyar l'Eurocopa no va ser per ell, simplement són jugadors bons i ja saben perfectament el que han de fer al camp (potser perquè els hi ha ensenyat Guardiola), i la actual, faci el que faci a Sud Àfrica no serà per mèrits o demèrits de del Bosque, serà pels seus jugadors. Ho sabem prou bé els cules que amb Cruijff (o sia, sense entrenador) el Dream Team que era més team que Dream va guanyar quatre lligues i una champions.

Ah, hi creieu-me, Luís Aragonés, de futbol hi entén no gaire més que qualsevol de vosaltres o jo, massa llegenda hi ha amb aquests super entrenadors, que hi entenen igual que qualsevol de regional o afeccionats.

I tornant a la selecció espanyola de futbol "La colorá" en ella he trobat la meva panacea, car si guanyen me n'alegro i si perden també, no és esquizofrenia, els culés i jo som axí senyors."

IDIOTES PLENS D'IRA I DE FÚRIA 31.1.14

Fa uns anys, vaig tenir contacte professional amb un auditor d'una Empresa de les més conegudes, físicament i de pensament també, era clavat a Angel Acebes. D'aquest home vaig aprendre dues coses, una, que és molt fàcil ensarronar a un auditor, lo qual em fa dubtar sistemàticament de la veracitat i eficàcia de les auditories, siguin de l'empresa que siguin; i dues, que l'auditor que s'assemblava a Acebes era com aquest, profundament ignorant i amb un retard d'almenys 80 o més anys en el seu pensament polític.

Aquest és un dels greus problemes dels polítics madrilenys i no tan sols del Pp, són molt antics en el seu pensament, l'endarreriment que arrosseguen és de gairebé cent anys, i el que és més preocupant, és que, obstinadament incapaços d'evolucionar, no és mouran ja mai més d'aquí. De la mateixa manera que en una estada a Madrid amb Nuri, en preguntar-li que li semblava la ciutat, amb va dir que era o la veia: rancia, aquests polítics engominats i vestits a la demodé són rancis també.

Espanya té un problema, i és que està fora de lloc i temps, i el que és més preocupant és que ni ho sap ni és capaç d'adonar-se'n. I en dir Espanya, em refereixo als polítics de Madrid, o que estan a Madrid, els de la llotja del Bernabeu, vaja, polítics.... i empresaris. I el problema és que en el cas de Catalunya, no han entès res, ni ho entendran; només són capaços d'explicar la història com uns idiotes plens d'ira i de fúria, sense ni de lluny, tenir l'entitat del personatge Shakespearià.

DEL FUTUR 30.1.14

A mesura que un acumula anys, es va formant una imatge cada vegada més ombrívola del futur. És només per consolar-se d'estar exclòs? Sí, en aparença, no de fet, ja que el futur sempre ha estat atroç, ja que l'home només sap posar remei als seus mals agreujant-los, de manera que en cada època l'existència és més tolerable abans de trobar la solució a les dificultats del moment. em cioran

LAIA, i EL PAISATGE QUE NO VEU 29.1.14

Explica Laia Sanz, a ran de la seva participació al Rally Paris Dakar, que anant amb la moto en plena competició, es passa per molts paisatges pero no es veu res, concentrats com estan, en el seu cas els morotistes, en la cursa. No són l'unic cas, enguany es viu tan de pressa que no s'ès capaç´de contemplar el paisatge, emmig d'una desenfrenada carrera cap el no res. S'ha perdut l'art de badar, de tafanejar el paissatge, d'olorar-lo. Tot és en certa manera apressat i fals, com aquest Rally que transcorre a uns quants milers de quilòmetres de Dakar.

A tall d'exemple, un parell d'històries:

"En una serie, Louis CK del canal plus, una nena d'uns deu anys durant un viatge per carretera amb el seu pare no para de dir que s'avorreix: "m'avorreixo" insisteix la nena fins l'esgotament, i el seu pare ni tan sols li contesta. Finalment el pare li diu. que no ho veus que el sol fet d'estar viva és ja un miracle, com pots dir-me que t'avorreixes amb el que hi ha per veure, amb tot el que desconeixes. Com no pots contemplar el teu entorn i sentir-te viva. I en aquest moment, la càmara enfoca un llac envoltat d'arbres a la dreta del conductor."

"Aquest comentari m'ha recordat una anécdota que em varen explicar fa molts anys de Goethe: Aquest va fer un viatge amb un cotxe de cavalls de Colonia a Berlin acompanyat d'un jove deixeble que durant tot el trajecte no va parar de xerrar per lloar a Goethe i parlar tambè d'ell mateix. En arribar a Berlin, el deixeble li va preguntar a Goethe que n'opinava d'ell i dels seus coneixements. Aquest, qual un Espriu qualsevol, desagradablement li va contestar: jove, vosté s'ha passat el viatge xerrant sense parar i no ha contemplat ni per un moment el paisatge, vol dir doncs que vostè, jove, no ha entés res de res."

Vivim molt de pressa, tot plegat sovint per arribar enlloc, i en aquesta comtesa se'ns passa la vida sense que ens n'adonem ni siguem capaços de fruir-la.

EL DIA QUE VA VENIR EL SR. MINISTRE 29.1.14

Explicava - crec que Eugenio - un acudit que  avui no seria considerat correcte: Una iaia de 90 anys va als mossos a presentar una denuncia dient que l'han violat. Aquests li pregunten que quan s'han produït els fets, i ella contesta: quan tenia vint anys, però és que em fa il·lusió recordar-ho. 

A mi em succeeix igual amb els fets que venen a continuació, que ja vaig publicar fa 3 anys, però que em fa il·lusió recordar, i fer-vos saber que un dia em vaig cagar en un ministre de Franco....

"Quan tenia cinc anys, anava a l’escola a la Casa de Caritat de Sabadell, on ara hi ha la plaça de l’Alcalde Marcet, que ja no és plaça de l'Alcalde Marcet atès li han tret èr falangista i em sembla que de moment s'ha quedat sense nom i malnom. Aquesta Casa de la Caritat, era parvulari i residència d’avis. Hi havia un ampli jardí, a la dreta un petit cinema i a l’esquerra les aules pels nens. Al mig unes escales duien fins a un pis superior on hi havia la residència dels avis. Se’n cuidaven de tot plegat les monges paules, aquelles de la cofia amb alerons "tunnejats", com es veu al quadre de dalt.

De la mainada concretament se’n feien càrrec sor Teresa i sor Pilar; la primera era andalusa, molt dolça i carinyosa amb tots, l’altre, Sor Pilar era manya i un sergent amb hàbits, tot i que el dia de la història que us passo a explicar jo diria que em va semblar que fins i tot els seus llavis dibuixaven un finíssim intent de somriure, però els seus ulls, segur que reien, fins i tot jo que era petit me’n vaig adonar.
Veureu, un dia al matí la meva mare amb va dir: Fransiscu (perqué la meva mare sempre em deia Fransiscu, de la mateixa manera que l'Ibañez em diu Siscu): avui a l’escola no fareu res, doncs ha de venir un senyor molt important que és Ministre d’en Franco a visitar-vos. Sobre tot portat bé i fes cas del que et diguin Sor Teresa i Sor Pilar.
Jo no tenia ni idea de qui era en Franco ni tampoc un ministre, però dintre de l’enteniment d’un nen de cinc anys, suposo que vaig o devia considerar que era algú important, que tampoc devia saber ben bé que volia dir, per a mi era simplement un dia diferent dels altres; de fet, ho seria, i de quina manera!
-
Dues hores abans que el Ministre Solis – “la sonrisa del regimen” li deien, potser perquè les hienes també riuen – arribés a l’escola, ja ens tenien les monges a tots formats al pati al costat de les escales que duien a la part de dalt. Dic dues hores perquè es veu que el ministre Solis va retardar-se en la arribada com sol passar ara també. Quan ja feia una estona que estàvem, allí firmes – Jo era el primer de tots de la fila al costat mateix de la columna de les escales, em varen venir ganes de evacuar “d’alló que en deien aguas mayores”, de cagar- vaja –

- Sor Teresa – li vaig dir – Me estoy cagando, que puedo ir al lavabo.
Aquesta em va mirar entre nerviosa e irada.
- ¡No! no puedes ir ahora que el Sr.Ministro està a punto de llegar. Aguanta
Al cap d’una estona vaig insistir:.
-Sor Teresa, que puedo ir, es que no puedo más, se me está escapando.
-Que te he dicho que ¡No! Mira ya está aqui el Sr.Ministro.
Bueno vaig dir, yo no tengo la culpa.


En aquestes que el cotxe oficial i el seguici varen entrar al pati aparcant davant mateix d’on estavem nosaltres, a l’altra banda de l’escalinata hi havia capellans, monges i avis esperant mes o menys neguitosos al Ministre. Aquest va baixar somrient - és cert que sempre reia – i després de saludar a la multitud es va acostar a la base de l’escalinata.Abans però es va atansar cap a mi que ja he dit era el primer de la fila i em va posar la ma al cap en un gest que volia ser carinyós o alguna cosa així, d'aquestes per sortir a la foto, o a lo millor al NO-DO, quan vaig veure un gest de fàstic a la seva cara i ràpidament es va apartar pujant les escales ràpidament.

No era per menys. Un servidoret no havia pogut aguantar més i la merda llargament continguda finalment baixava per les meves cames fins arribar a les sabatetes i al terra i es veu que era fluixa o semi liquida i pudenta la cosa. Fou aquí quan en observar a Sor Pilar per si em renyava, em va semblar que somreia, quan es va adonar-me que jo, o sia un hom, servidoret, amb nomes cinc anyets, s’acabava de cagar en un Ministre d’en Franco."

-

EL MODEL 'D'ILLA TORTUGA' 28.1.14

No entenc com encara no li han donat el premi Nòbel d'economia a l'Illa 'Tortuga', una de les illes Verges de l'imperi Britànic. A finals dels anys 70 les autoritats d'aquesta industriosa i treballadora illa van crear un marc legal perquè es transformés en un dels principals paradisos fiscals del planeta. Actualment hi ha prop de 700.000 companyies inscrites en les BVI, de les quals 400.000 estan actives. Cadascuna paga un mínim de 350 dòlars l'any. La inscripció és un segell que autoritza a l'empresa a realitzar operacions financeres a l'illa. Amb aquesta estructura, serveis financers i turisme són els principals ingressos d'aquest país que no supera els 30.000 habitants. Que prenguin nota i exemple els del Govern després del 9N. A sortir de l'euro i a veure com s'aixeca del no res tot un país pròsper i ecologicament sostenible. SOM-HI!

27 DE GENER 27.1.14

Els qui varen viure la pre guerra, la guerra i la post-guerra com explicavba ahir, entre els el meu pare que era de la quinta del biberó, podrien explicar de les malvestats d'uns i altres, abans, durant i després, perquè a les guerres no hi ha bons ni dolents, nomès víctimes gairebé la majoria innocents.Precisament en parlàvem l'atre dia amb el meu pare, i m’explicava els altres crims, els que es varen cometre abans, al començament i durant la guerra, quan anaven els de la FAI, la CNT, el POUM o els anarquistes incontrolats, de vegades ni se sabia de quina facció eren, a reclutar gent per a la República, aquella que se suposava controlava en Companys. A Sant Feliu de Codines al del cal Llauner el varen matar davant mateix de casa seva, però no va delatar a 10 mes que varen salvar la vida, entre ells el meu avi, el Lluís de l’Oli, que no era pas de cap partit, simplement no en volia saber res d’aquesta guerra. Al Mas Badó hi havia un capellà gran, el varen matar per no res i s’hi varen pixar després a sobre, es varen produir molts disbarats a la banda dels “bons” quan sabem que a les guerres de bons no n’hi ha. Entraven als pobles, se’ls enduien als qui no volien anar amb ells i els mataven deixant-los en qualsevol cuneta etc. etc. Si s’ha de parlar de crims, si s’ha de tornar a remoure el passat, fem-ho a ambdues bandes i reconeguem també els crims dels nostres, puig de no ser així ens quedarem només en la comissió de la Mitja Veritat, i no serem del tot justos, ni farem definitivament net d’aquell horror, horror que fa que encara a dia d’avui en més d’un poble no se’n parli o es faci amb la boca petita. I ja sé que el que s’addueix es que una cosa son actes comesos durant la guerra i l’altre la repressió que varem sofrir després de la guerra, de manera cruel i despietada, però aixó si ho poguéssim preguntar als morts ens dirien que els importava un rave, que al cap i a la fi els hi varen arrabassar la vida igualment. I és que si no ho aclarim tot, finalment semblarà que a la guerra els perdedors eren uns angeletes de la caritat que no varen trencar mai ni un plat, i els altres unes besties assedegades de sang i si bé és en gran part cert lo segon, alguna responsabilitat també hi varen tenir els primers.

Puig que es va decidir a l’any 78 fer la vista gruixuda amb tots els franquistes que estaven i estàn encara en esferes de poder, potser seria millor no remenar més la merda ni furgar en velles ferides, deixant als morts d’un i altre bàndol en pau, perquè si no no acabarem mai, ens farem mala sang i no solucionarem res. La culpa no es mai de ningú, però aquí a ambdues bandes hi ha encara molts culpables i no es mesuren tots pel mateix raser. Tampoc estaria d'acord amb excessius homenatges ara que ha traspassat, cada cosa hauria d'estar en la seva justa mesura, però lo excessiu forma part del ritual d'aquest país, en el positiu i en el negatiu, i encara que n'hi ha que semblen entestats en obrir velles ferides.
.

Avui fa 75 anys que els nacionals varen entrar a Sabadell. Abans d'ahir varen tornar a Madrid els seus hereus després de donar-se un bany de no res, nomès per a consum intern i sumar nous independentistes.

NI HEROI, NI COVARD 26.1.14

A meitats de gener del 1939, el Santiago, quan encara no sabia que havia de ser el meu pare, era a la Batalla de l'Ebre. Conduïa un camió rus que li deien Katiuska. La cosa per les terres de l'Ebre no pintava bé per l'exèrcit republicà, i s'albirava que la lluita estava perduda. Aleshores,el meu pare va rebre un estrany encàrrec: havia d'agafar el camió, anar a l'Ametlla de Mar a recollir una caixa de llagostins i dur-la fins a Calaf, que es veu que un 'alto mando' republicà es volia fotre fins al cul de marisc abans de desaparèixer cap a França. Pel camí el Santiago es va aturar a dinar al Pont d'Armentera i diguéssim que va distreure tres o quatre llagostins de la caixa per cruspir-se'ls per dinar.

En arribar a Calaf i entregar els llagostins a 'l'alto mando', havia de tornar cap a les terres de l'Ebre, però un company de la Garriga li va suggerir que si afegien aigua freda al radiador del motor calent trencarien la junta de la culata i el camió Katiuska s'hauria de dur a reparar al taller que tenien els republicans a Santa Perpètua de Mogoda.

Dit i fet, i amb el Katiuska espatllat els varen remolcar des de Calaf fins a Santa Perpètua, els del remolc varen acompanyar al meu pare a Sant Feliu de Codines, d'on és el Santiago i varen dinar a casa seva amb la família. El company de la Garriga ja no va tornar a Santa Perpètua i el varen matar a Bigues dies més tard. El Santiago va tornar a Sabadell i es va amagar a Cal Renom, fins que el dia 27 de gener de 1939 les tropes nacionals varen entrar a Sabadell i ell amb una bandereta espanyola que li varen donar, va sortir al carrer com tothom a rebre a l'exèrcit Franquista d'ocupació, i diguéssim que es va escapolir de l'escomesa. Després, tres anys de mili a Ourense i una temporada a Àguilas (Murcia) i cap a casa on un amic el va col·locar d'instructor de la Falange, on va durar poc i se'n va anar a treballar a Sabadell a la fàbrica d'olis de Can Gambús on s'hi va jubilar. El meu pare no va ser ni un heroi ni un covard. A les guerres no n'hi ha d'això, només hi ha víctimes, i ell se'n va sortir.