Amb la mort als 75 anys de Luis Aragonés, hem continuat amb el ritual del minut de silenci als Estadis de Fútbol, en un gest que ja sé es de condol i respecte pel traspassat, però que sobretot en els camps de fútbol no he entés mai; en primer lloc perquè no s'arriba a guardar mai un minut sencer de silenci, i en segón, en molts casos posen de música de fons una nadala com el cant dels ocells que no entenc que té a veure amb un traspassat. Tampoc entenc si es parla d'un minut de silenci, perquè hi han de posar la música, que precisament el que fa és trencar el silenci.
El minut de silenci no és més que una de les estupidesses rituals de les que ens hem anat dotant dins l'estrany comportament que tenim quan algú traspasa d'aquest barri cap el no res, en aquest pànic que tenim a acceptar la mort com una cosa natural, amb aplaudiments als enterraments i bestieses per l'estil. Bestieses que fins i tot en la majoria de casos es fan de bona fe; pero la bona fe, ai, la bona fe!, en nom d'ella es fan massa bestieses i més d'una malvestat.
Ahora resulta que era bueno para todos...
ResponEliminaSomos verdaderamente hipócritas.
Miquel, això de la hipocresia és molt cristià, molt de missa. Com jo no ho sóc, que no em busquin per ací.
ResponEliminasalut
A dios rogando y con el mazo dando, dicen por aqui...
ResponEliminaTemujin, ya puestos el del Manzanares 'chapeau' y el de San Mamés ' vergonzoso'
ResponElimina