BLOCS MEUS

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

DAVANT LA LLEI


Davant el portal de la llei hi ha un guardià. Hi fa cap un home del camp i li demana l'admissió dins la llei. Però el guardià diu que ara no li pot concedir l'admissió. L'home reflexiona i pregunta si no podrà ser-hi admès més tard. «És possible», diu el guardià, «ara no, però.»

Com que el portal de la llei és obert com sempre i el guardià es fa a un costat, l'home s'ajup per tal d'esguardar-ne l'interior. Quan el guardià se n'adona, riu i fa: «Si tant t'atreu, intenta a desgrat de la meva prohibició d'entrar-hi. Però fixa't: sóc poderós, jo. I sóc tan sols el més inferior dels guardians. A cada sala hi ha guardians, cada un més poderós que l'altre. L'esguard del tercer, no puc suportar-lo ni tan sols jo.» 
Amb unes tals dificultats, no hi havia comptat l'home del camp; la llei cal que sigui accessible sempre i a tothom, pensa, però després d'haver-se mirat més detingudament el guardià, amb el seu abric de pell, el seu nassot punxegut, la seva barba llarga, prima, negra, tartàrica, resol que és tanmateix millor d'esperar fins que rebi el permís d'admissió. 

El guardià li dóna un tamboret i deixa que s'assegui a la vora de la porta. Hi seu per espai de dies i d'anys. Fa molts intents per tal de ser admès, i fatiga el guardià amb els seus precs. El guardià duu a terme sovint amb ell petits interrogatoris, li pregunta sobre la seva terra i la seva gent i sobre moltes altres coses, però són sempre preguntes que traeixen un grau profund d'indiferència, tal com fan els grans senyors, i al final sempre acaba dient que encara no se'l pot deixar entrar. 

L'home, que s'havia proveït abundantment per al seu viatge, ho esmerça tot, per valuós que sigui, per tal de subornar el guardià. Aquest bé prou que ho accepta, però després tot seguit diu: «Només ho accepto perquè no creguis que t'has oblidat d'alguna cosa.» Durant tots aquests anys l'home observa el guardià de manera quasi ininterrompuda. Ja no té en compte els altres guardians i només aquest primer li sembla que constitueix l'únic obstacle per a l'admissió dins la llei. 

Maleeix el dissortat atzar, desconsideradament i en veu alta els primers anys, després, quan es va fent vell, amb un rondineig somort. Es torna infantil i, com que durant els anys en què ha estudiat el guardià li ha descobert també tot de puces en les solapes de l'abric, demana ara també a les puces que l'ajudin a fer canviar d'actitud el guardià. 

Acaba per afeblir-se-li la llum dels ulls, i ja no sap si és que tot al seu voltant es torna fosc o bé si només són els seus ulls que l'enganyen. Reconeix encara, però, enmig de la fosca, una resplendor que emana inextingible de dins la porta de la llei. Ja no viurà gaire més. Abans de la seva mort, totes les experiències fetes durant tot aquell temps se li apleguen i concreten en una sola pregunta que encara no li ha fet, al guardià.... 

Li fa signes amb els ulls, ja que no pot incorporar el seu cos paralitzat. El guardià s'ha d'inclinar d'allò més, car la diferència d'alçada entre ambdós s'ha acrescut en detriment de l'home. 

«¿Què vols saber tu encara?», pregunta el guardià, «ets insaciable.» 

«Tothom aspira a la llei» diu l'home, «¿com és, doncs, que en tots aquests anys ningú llevat de mi no hi ha demanat l'admissió?» 

El guardià s'adona que l'home és ja a les acaballes i, per tal de fer-se sentir de la seva oïda, cada cop més dèbil, li brama: «Aquí ningú més no podia obtenir-hi l'admissió perquè aquesta entrada era destinada només a tu. Ara me'n vaig i la tanco.»


Davant la llei, una parábola de Franz Kafka

2 comentaris :

  1. Desde luego hace pensar.
    No la había leído.
    Gracies ¡
    Salut

    ResponElimina
  2. Miquel, és la constant Kafka, la indefensió del ciutadà davant l'Estat, la llei...el Castell, el Procès....

    ResponElimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes