LA SOLITUD DEL BLOCAIRE DE FONS


Escoltava avui a Catalunya informació, el cas d'una monja nascuda al 43 que des fa 30 anys és eremita, seguint una antiga tradició d'eremites al llarg dels temps. De fet, no cal anar-se'n a viure a una cova, sempre i quant hi hagi a la vora aigua corrent i l'alçada convenient per contemplar el paisatge, conceptes que es veu són molt importants a l'hora de convertir-se en eremita, simplement, nomès cal fer-se blocaire, la solitud està garantida i en certa manera la incomprensió tambè.

Recordo un vell poema que vaig escriure en referència a la soledat o solitud:


SOLEDAT

Soledat, fidel companya,
amiga fa molt de temps.
No et facis l'estranya,
saps que em tens.


*

SIMFONIA CONCLOSA

En aquest conte de Monterroso hi ha una peculiaritat, me n'he adonat en traduïr-lo.....



"- Jo podria explicar - va intervenir el grassonet atropelladament - que fa tres anys a Guatemala un vellet organista d'una església de barri em va referir que per 1929 quan li van encarregar classificar els papers de música de la Mercè es va trobar de sobte unes fulles rares que intrigat es va posar a estudiar amb l'afecte de sempre i que com les acotacions estiguessin escrites en alemany li va costar bastant adonar-se que es tractava dels dos moviments finals de la Simfonia inacabada així que ja podia jo imaginar la seva emoció en veure ben clara la signatura de Schubert i que quan molt agitat va sortir corrent al carrer a comunicar als altres el seu descobriment tots van dir rient que s'havia tornat boig i que si volia prendre'ls el pèl, però que com ell dominava el seu art i sabia amb certesa que els dos moviments eren tan excel·lents com els primers no es va acovardir i aviat va jurar consagrar la resta de la seva vida a obligar-los a confessar la validesa de la troballa pel que d'aquí en endavant es va dedicar a veure metòdicament a tot músic existia a Guatemala amb tan mal resultat que després de barallar-se amb la majoria d'ells sense dir res a ningú i molt menys a la seva dona va vendre la seva casa per traslladar-se a Europa i que un cop a Viena doncs pitjor perquè no anava a anar deien un Leiermann* guatemalenc a ensenyar-los a localitzar obres perdudes i molt menys de Schubert de qui els especialistes omplien la ciutat i que què havien d'haver anat a fer aquests papers tan lluny fins que estant ja gairebé desesperat i només amb els diners del passatge de tornada va conèixer a una família de vellets jueus que havien viscut a Buenos Aires i parlaven espanyol els que el van atendre molt bé i es van posar nerviosíssims quan van tocar com Déu els va donar a entendre en el seu piano en la seva viola i en el seu violí els dos moviments i que finalment cansats d'examinar els papers per tot arreu i de olorar i de mirar-los a contrallum per una finestra es van veure obligats a admetre primer en veu baixa i després a crits ¡ són de Schubert són de Schubert! i es van posar a plorar amb desconsol cadascun sobre l'espatlla de l'altre com si en lloc d'haver-los recuperat els papers s'haguessin perdut en aquell moment i que jo em sorprengués que encara plorant si bé ja més calmats i després de parlar a part entre si i en el seu idioma tractar de convèncer fregant-se les mans que els moviments tot i ser tan bons no afegien res al mèrit de la simfonia tal com aquesta es trobava i per contra es podia dir que l'hi treien ja que la gent s'havia acostumat a la llegenda que Schubert els va trencar o no els va intentar si més no segur que mai aconseguiria superar o igualar la qualitat dels dos primers i que la gràcia consistia a pensar si són el allegro i el errant com seran el scherzo i el allegro ma non troppo i que si ell respectava i estimava de debò la memòria de Schubert el més intel · ligent era que els permetés guardar aquella música perquè a més de que s'anava a entaular una polèmica interminable l'únic que sortiria perdent seria Schubert i que llavors convençut que mai aconseguiria res entre els filisteus ni menys encara amb els admiradors de Schubert que eren pitjors es va embarcar de tornada a Guatemala i que durant la travessia una nit mentre la llum de la lluna donava de ple sobre l'escumós costat del vaixell amb la més profunda malenconia i fart de lluitar amb els dolents i amb els bons va prendre els manuscrits i els va estripar un a un i va tirar els trossos per la borda fins a no estar ben cert que ja mai ningú els trobaria de nou al mateix temps- va finalitzar el grassonet amb un cert to de afectada tristesa - que gruixudes llàgrimes cremaven les seves galtes i mentre pensava amb amargor que ni ell ni la seva pàtria podrien reclamar la glòria d'haver tornat al món unes pàgines que el món hagués rebut amb tanta alegria però que el món amb tant sentit comú rebutjava"


*'organillero'

..... no hi ha ni un punt, ni coma ni punt i coma.

NAIXERAN FLORS A CADA INSTANT


Quan tenia deu anys, al migdia, després de dinar, agafava la meva bicicleta BH i pujava fins a Castellar del Vallès, d'allí cap a Matadepera (passant per Can Font) i de Matadepera cap a Sabadell. Des d'aquella época he fet sovint aquest recorregut, i sempre m'he trobat, any rere any, amb el mateix paisatge segons l'època.

Dic això, per fastiguejar als apologistes del canvi climàtic, que ni és canvi ni és climàtic, o dit d'una altra manera, és el que ve fent la natura des que va començar aquest espectable de la vida dels homínids en aquest planeta. 
O és que no recordeu quan l'ínclit Conseller Baltasar resava a la Moreneta perquè fes ploure, ja que semblava teniem una sequera de cagati lorito, i des d'aquell moment i no gràcies a la Moreneta ni al capsigrany d'en Baltasar, tenim aigua de sobres, perquè de fet, si alguna cosa sobra i molt arreu del món, és aigua, altra cosa és que se sàpiga gestionar-la. I com aquesta gestió és sol deixar en mans dels polítics, així els hi va a molts.

No sé si d'ací a 10 anys podré fer amb la bicicleta el recorregut que vaig encetar en fa 60, però el que si sé, és que cada primavera seguiràn els camps omplint-se de roselles, florirà la ginesta, els rosers de l'Isabel ens donaràn roses.... i naixeran flors a cada instant.

VEURE PER NO CREURE!


Espanya és un país oficialment aconfessional en què el Ministeri de l'Interior acaba d'imposar la Medalla d'Or al Mèrit Policial a la Verge de l'Amor de Màlaga. Veure per no creure.

Aquest acte que ha comptat amb la presència, entre d'altres, del secretari d'Estat de Seguretat, Francisco Martínez, que justifica la distinció al·ludint al "treball i el caràcter excepcional" de la Confraria del Rico. De cada un dels membres d'aquesta confraria Martínez ha destacat "la seva dedicació, desvetllament, solidaritat i sacrifici", uns valors" compartits per tots els homes i dones que formen part del Cos Nacional de Policia".

El secretari d'Estat ha reiterat que la Confraria del Rico i el Cos Nacional de Policia " comparteixen molts valors i estan units en la història". De fet, fa 76 anys que aquest cos va ser nomenat germà gran honorari d'aquesta confraria. Des de llavors els policies nacionals s'uneixen cada Setmana Santa malaguenya per retre tribut a aquests valors, segons el secretari d'Estat.

El que em pregunto, és quins mèrits ha fet una imatge friki i recarregada per rebre la medalla d'Or, no li veig jo cap merit donada la seva quietut manifesta, fins al punt què ni ha estat capaç de donar les gràcies al Secretari d'Estat de Seguretat (poca broma). Venint la imposicio de la medalla a la senyora estàtica del Ministeri de Mossen Fernández Díaz, no ens ha de sorprendre, aquest senyor fa ja temps que s'ha begut l'enteniment o alguna altra cosa més.

LA PROCESSÓ VA PER DINS


La Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona ha protagonitzat la processó d'aquest Divendres Sant pel mig dels carres de Badia del Vallès (el Vallès Occidental). La Cofradía Nuestro Padre Jesús Nazareno y Nuestra Señora de los Dolores, organitzadora de la processó, ha convidat a la processó la germandat d'antics legionaris, que n'han acabat acaparant tot el protagonisme.

Les imatges de Nuestro Padre Jesús Nazareno i de Nuestra Señora de los Dolores han recorregut les principals artèries de la ciutat, acompanyats de la Banda de tambores y cornetas de la confraria, i precedits per dos agents de la Guardia Civil vestits de gala. Tancava la processó la imatge del Cristo de la Buenamuerte de la germandat d'antics legionaris, com ja va van fer el 2010.

Entre el públic assistent a la processó, hi sobresortia la presència de tot d'ultradretans lluint simbologia neonazi, des de sivelles amb la creu cèltica a samarretes amb el número 88 (per la vuitena lletra de l'alfabet, la hac, una al·legoria a l'expressió "Hail Hitler"), samarretes amb la creu de Malta... La processón va per dins en contemplar aquest lamentable espectacle, tot molt ranci, rònec i que tant representa a aquesta Espanya antiga que detestem profundament. A banda de Tontos de Capirote, hi ha també neonazis de capirote. Tot aixó a la 'moderna' Espanya del 2014, o seria la de 1914?

'CATALÁN DE MIERDA'



Rafel Martín Faixó, ha denunciat que dimecres va ser víctima d'una brutal agressió per part de 8 policies espanyols quan a la mitja part de la final de Copa del Rei anava al lavabo: "Un policia em va agafar pel coll i em va dir: 'Te vas a enterar, catalán de mierda', i immediatament la resta de policies del grup em van immobilitzar i em van començar a pegar de valent", ha dit el jove, en declaracions a l'ARA. 
Martín, de 26 anys, assegura que no va dir ni va fer res que justifiqués l'atac, mentre que la Policia Nacional diu que va oposar resistència i no es va voler identificar. El jove anava amb una samarreta del Barça i una estelada penjada al coll i creu que aquest va ser el motiu de l'atac. "Estic convençut que això els va fer ràbia i ho van pagar amb mi, aquesta vegada em va tocar a mi". L'agredit fa 1,91 m. d'alçada i durant l'atac va suplicar als agents que el deixessin estar, explica encara nerviós. Com a conseqüència dels cops va acabar caient a terra i allà els cops van continuar en forma de coces: "M'estaven fent tant mal que em pensava que em matarien, de veritat". Martín Faixó assegura que en cap moment va oposar cap mena de resistència ni va intentar tornar-s'hi.

I no és casualitat aquest fet, es part del joc brut, de la ràbia histèrica d'una policia que encara que no vagi de gris actúa igual que quan vestia aquests colors, amb la connivència del Ministre antisistema Mossen Fernández Díaz que no va de gris però a qui en el fons li agradaría.

Aquestes provocacions formen part d'aquest joc brut constant que ve des de Madrid, de calumnies, amenaçes, menysteniments, difamacions, insults.... Cal contestar-hi cada vegada amb contundència, perquè cada vegada anirà a més, i no podem ser ni comportar-nos com els habitants de la ciutat alegre i confiada....

I MORIR DEU SER DEIXAR D'ESCRIURE


"Los inventores de fábulas que todo lo creemos, nos sentimos con el derecho de creer que todavía no es demasiado tarde para emprender la creación de la utopía, donde las estirpes condenadas a cien años de soledad tengan por fin y para siempre una segunda oportunidad sobre la tierra." - 






LADRÓN DE SÁBADO


Hugo, un ladrón que sólo roba los fines de semana, entra en una casa un sábado por la noche. Ana, la dueña, una treintañera guapa e insomne empedernida, lo descubre in fraganti. Amenazada con la pistola, la mujer le entrega todas las joyas y cosas de valor, y le pide que no se acerque a Pauli, su niña de tres años. Sin embargo, la niña lo ve, y él la conquista con algunos trucos de magia. Hugo piensa: «¿Por qué irse tan pronto, si se está tan bien aquí?» Podría quedarse todo el fin de semana y gozar plenamente la situación, pues el marido -lo sabe porque los ha espiado- no regresa de su viaje de negocios hasta el domingo en la noche. El ladrón no lo piensa mucho: se pone los pantalones del señor de la casa y le pide a Ana que cocine para él, que saque el vino de la cava y que ponga algo de música para cenar, porque sin música no puede vivir.

A Ana, preocupada por Pauli, mientras prepara la cena se le ocurre algo para sacar al tipo de su casa. Pero no puede hacer gran cosa porque Hugo cortó los cables del teléfono, la casa está muy alejada, es de noche y nadie va a llegar. Ana decide poner una pastilla para dormir en la copa de Hugo. Durante la cena, el ladrón, que entre semana es velador de un banco, descubre que Ana es la conductora de su programa favorito de radio, el programa de música popular que oye todas las noches, sin falta. Hugo es su gran admirador y. mientras escuchan al gran Benny cantando Cómo fue en un casete, hablan sobre música y músicos. Ana se arrepiente de dormirlo pues Hugo se comporta tranquilamente y no tiene intenciones de lastimarla ni violentarla, pero ya es tarde porque el somnífero ya está en la copa y el ladrón la bebe toda muy contento. Sin embargo, ha habido una equivocación, y quien ha tomado la copa con la pastilla es ella. Ana se queda dormida en un dos por tres.

A la mañana siguiente Ana despierta completamente vestida y muy bien tapada con una cobija, en su recámara. En el jardín, Hugo y Pauli juegan, ya que han terminado de hacer el desayuno. Ana se sorprende de lo bien que se llevan. Además, le encanta cómo cocina ese ladrón que, a fin de cuentas, es bastante atractivo. Ana empieza a sentir una extraña felicidad.

En esos momentos una amiga pasa para invitarla a comer. Hugo se pone nervioso pero Ana inventa que la niña está enferma y la despide de inmediato. Así los tres se quedan juntitos en casa a disfrutar del domingo. Hugo repara las ventanas y el teléfono que descompuso la noche anterior, mientras silba. Ana se entera de que él baila muy bien el danzón, baile que a ella le encanta pero que nunca puede practicar con nadie. Él le propone que bailen una pieza y se acoplan de tal manera que bailan hasta ya entrada la tarde. Pauli los observa, aplaude y, finalmente se queda dormida. Rendidos, terminan tirados en un sillón de la sala.

Para entonces ya se les fue el santo al cielo, pues es hora de que el marido regrese. Aunque Ana se resiste, Hugo le devuelve casi todo lo que había robado, le da algunos consejos para que no se metan en su casa los ladrones, y se despide de las dos mujeres con no poca tristeza. Ana lo mira alejarse. Hugo está por desaparecer y ella lo llama a voces. Cuando regresa le dice, mirándole muy fijo a los ojos, que el próximo fin de semana su esposo va a volver a salir de viaje. El ladrón de sábado se va feliz, bailando por las calles del barrio, mientras anochece.



Ladrón de sábado
[Cuento. Texto completo.]
Gabriel García Márquez
ciudadseva.com

HIPSTER: LA PENÚLTIMA MODA


Amb tal de no parlar del Barça, es tracte de parlar de qualsevol altra cosa per despistar al personal. Haig de dir que la sort o dissort d'un equip va i ve, fixeu-vos si no que vaig publicar el dia 30 d'abril del 2008, dia en que segurament haviem cagitu a la Champions o a la Copa d'aquell, i vegeu el que va venir poc temps desprès, el millor Barça de la història. 
Parlaré doncs avui, de la penúltima moda per a homes, el 'hipster'. Com hipster s'entén un home que llueix una poblada barba i el cabell llarg aparentment descuidat.Dit això, la definició de 'hipster' segons la Wiqui és: La cultura hipster o hypster és una subcultura associada en major mesura amb la música independent. Es caracteritza per una sensibilitat variada, allunyada dels corrents culturals predominants (mainstream) i afí a estils de vida alternatius. L'interès pels mitjans de comunicació inclouria pel·lícules de cinema independent, revistes com Vice i llocs oficials com Pitchfork Media.

De fet, com tota moda o corrent cultural, tendeix a uniformitzar als seus seguidors que pretenen ser diferents, i no és tot culpa de Zara. A més a més, como què no tothom té o pot tenir una barba poblada com la de la foto, la conseqüència és què els implants de barba s'han posat molt de moda en els últims mesos, ja que, segons sembla, són molts els que volen deixar-se la característica barba hipster però la natural no els creix prou. Tot plegat, pel desig d'unir-se a la moda del look hipster, que es caracteritza com ja he dit per una poblada barba.

Tot plegat, es tracte d'una moda passatgera més, i com deia fa una temporadeta Oscar Wilde: la moda deu ser una cosa molt lletja, atès s'ha de canviar cada sis mesos, el que em duu a pensar, que la beneiteria gregaria del personal ve de vell.

DEL LUXE A LA MISÈRIA

- Rafael Betoret -

El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) dipositarà en contenidors de recollida de roba usada de la ciutat de València les peces que la trama Gürtel va regalar l'excap de gabinet de la Conselleria de Turisme Rafael Betoret, condemnat per suborn passiu en la "causa dels vestits".
Es tracta d'onze vestits, quatre americanes, dos abrics i uns pantalons que es dipositaran en contenidors de recollida de roba usada sense cap distintiu per evitar la seva possible identificació.

La decisió del tribunal no deixa de ser curiosa, del luxe desmesurat i corrupte a un contenidor de recollida de roba usada, aquest ha estat el destí dels vestits, americanes, abrics i pantalons que habia rebut el sr. Betoret. Bona paràbola, del luxe a la misèria, encara que de fet és al reves, de la misèria moral de Betoret, al luxe de tenir roba per posar-se algún rodamón.

I aixó que no sé si el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana sap que un vestit, de fet és un traje, o com deia Francisco Camps, 'yo no traje traje' de gorra, que los pagué en B, bueno, que me los pago otro de la Gürtel, bueno,  y que, total, para cuatro trajes de nada.

Francisco Camps, no ha estat condemnat i se n'ha sortit prou bé del cas dels vestits (trajes), més que Betoret i algun altre. Menys mal que Camps no va robar un grapat de ferros, aleshores si que hauria tingut seriosos problemes amb la justicia.

LINIMENT CASOLÀ

foto de l'autor de fa un any a Mollet, al costat de l'autopista -

Aquest escrit és de fa cinc anys, però com el ritual es repeteix cada primavera, el publico per si a algú l'interessa provar el liniment casolà que es fabrica el Santiago, el meu pare.

"Ahir pel matí malgrat el constipat que arrossego estava molt bé i hom no gaire, vaig anar a collir roselles pel Santiago "el meu pare" vaig usar per el desplaçament el sistema més ecològic quan un està constipat, l'automòbil en comptes de la bicicleta que obliga a fer l'esforç addicional d'esbufegar a les pujades. No n'hi havia massa de roselles a la zona de Can Deu però suficients per les que ell necessita per preparar el seu liniment casolà.
La fórmula és: la llavor de les roselles, romaní, càmfora, alcohol i una mica d'oli, tot ben barrejat, i d'aquí en surt un liniment que és mà de sant - diu ell - Dit aixó, s'hauria de començar a regular el trànsit de personal pel bosc els caps de setmana, perquè sembla la rambla. Entre els que van a caminar, els que corren, ciclistes, motoristes, quads i fins i tot un que feia marxa, és un no parar de dir bon dia cada trenta segons. 
Curiós que a ciutat no ens diem ni mu, i a la que flairem natura ens entre la bena comunicativa amb el proïsme. Deu ser l'efecte primavera que fa que tot estigui d'un esclat de vida a rebentar. Només ara és quan la gamma de verds s'ofereix gairebé infinita en aquest color maleït pels pintors, i les flors humils i anònimes de tota mena intenten prendre un xic de protagonisme mediàtic al blat, les roselles o la ginesta. Tot estava bé i tot era al seu lloc com sempre, desde l'inici dels temps cada primavera, amb canvi climàtic o sense."

Per cert, divendres al matí em toca seguir el ritual de cada any, encara que no hi ha encara masses roselles.

PER UN GRAPAT DE FERROS...


Carina Ramírez, una de les actrius barraquistes de "La casa de Bernarda Alba" ha ingressat avui a la presó per complir una condemna d'un any de presó per un robatori comès fa cinc anys i gravat per al programa de televisió "21 dies" . El seu advocat, Israel Moreno, ha informat a Efe que Carina ha ingressat aquest matí al Centre d'Inserció Social (CIS) de Sevilla, on quedarà en període d'observació i en el termini d'un mes espera aconseguir el tercer grau i tornar al centre només per dormir. El jutge penal 4 de Sevilla va donar a la jove un termini voluntari per ingressar a la presó, després que el Consell de Ministres denegués la petició d'indult .

L'ingrés al centre penitenciari s'ha produït quan el grup que representa "La casa de Bernarda Alba" de García Lorca, integrat per actrius no professionals de l'assentament barraquista sevillà del Vacie, acaba de tornar d'Holanda en què va ser la seva primera experiència internacional i en l'actualitat està en fase d'assaig d'un nou muntatge. La jove de 26 anys va ser condemnada a un any de presó, al costat de tres persones més de l'assentament barraquista, pel robatori d'uns ferros a l'abril de 2009, que va ser gravat i emès al programa "21 dies" de la cadena Cuatro.

Carina cometre diversos robatoris quan estava a l'atur però posteriorment es va integrar en l'equip de TNT Teatre que des de fa diversos anys ha representat en diferents ciutats d'Espanya "La casa de Bernarda Alba" i al març va intervenir en la sisena edició del Festival Internacional d'Art comunitari (ICAF) de la ciutat holandesa de Rotterdam. El seu advocat ha demanat al tercer grau basant-se en el contracte de treball de Carina amb la companyia TNT Teatre, el fet que les seves condemnes anteriors són de curta durada i per delictes de poca entitat i que la jove no té perillositat criminal i està en procés de resocialització.

A més , al·lega que la jove ha fet un esforç per pagar la responsabilitat civil derivada dels seus anteriors condemnes i que la sentència per la qual ara ha ingressat a la presó data de 2009 i des de llavors no ha tornat a delinquir. També ressalta el suport social per part de la seva família i de la companyia de teatre de què gaudeix la jove actriu, que té tres fills petits. Segons Israel Moreno, és previsible que Carina romangui al CIS i no sigui traslladada a la presó donada la possible concessió del tercer grau en breu.

Com diria el filòsof Bernardo Schuster: no hase falta desir nada más, o com se sol dir coloquialment: pa mear y no echar gota. Visca la justicia!

'TONTOS DE CAPIROTE'


La celebració de la Setmana Santa religiosa, amb aquesta parafernàlia entre mística, masoquista, religiosa i pagana, no deixa de ser un negoci i atractiu turístic per a moltes ciutats i pobles que la celebren amb tant d’entusiasme com l’endarreriment cultural i ancestral que representen aquest tipus de celebracions en ple segle XXI, o és el que hauria de ser a dia d'avui aixó, tot i que molt em temo no és així.
De fet, costa d’entendre que encara es puguin celebrar aquests tipus de manifestacions on el que menys importa ja és la fe, o les creences. Aquí es tracte d’una estranya ostentació pública d’unes imatges barroques ornades amb tot i més (paganisme) i uns suposats i exaltats creients desafinant-li “saetas” a una icona per pur lluïment propi en la majoria dels casos, i la massa bramant mentre contempla l’espectacle, acompanyat d’uns encaputxats “made in Ku Kux Klan” amb els seus capirotes, o altres “freakies” variats, descalços amb cadenes als turmells i en llocs ón fins i tot hi ha gent que s’assota l’esquena, tot molt edificant i reparador.
Aquesta festa pagano-freakie-religiosa, ja no la entenia ni de petit, quan em feien menjar peix el divendres sant i el meu oncle m’explicava que després de la professó, ajuntament franquista i clero franquista anaven a fotre’s una fartanera de marisc al Restaurant, amb bula o sense.
Aquesta celebració rònega, rància, serveix per comprendre quan costa d’evolucionar a un país, sortir de l'endarreriment mental de tants segles i a banda comprendre també una mica aquesta Espanya que tan ens costa d’entendre, ancorada en un passat ranci i decimonònic del que no vol, pot, ni se’n sap sortir.

PER LA GRÀCIA DE DÉU




Quedeu-vos amb aquesta cara, és la cara de l'odi, de la intolerància, de la vergonya, del ressentiment, la cara de Jesús Catalá, bisbe de Màlaga per la gràcia de Déu i desgràcia dels homes. 

"El matrimoni gai és com la unió entre un home i un gos o un nadó i un ancià". El bisbe de Màlaga va escandalitzar alumnes i professors per les seves paraules ofensives durant una trobada amb 500 escolars.
L'Església malaguenya s'ha convertit en una fàbrica d'ofenses reiterades i dures contra les persones gais i lesbianes. Tant el bisbe, Jesús Catalá, com el cardenal Fernando Sebastián establert a Màlaga, són un autèntic martiris d'heretges en relació a qüestions morals i de sexe. 
Ara sorprèn de nou el titular de la diòcesi malaguenya amb unes fortíssimes i grolleres desqualificacions cap a les persones que contrauen matrimoni homosexual. I sent greus els epítets utilitzats, més greus és que Jesús Catalá hagi abocat aquests insults en un fòrum de 500 joves adolescents i escolars, dels quals, segons ha pogut expliquen a el plural.com, molts van sortir de l'acte perplexos i avergonyits per les paraules i insults del purpurat. 
El bisbe va mantenir una trobada a l'escola Sant Estanislao de Kostka amb escolars de centres religiosos de Màlaga. Durant l'acte, Jesús Catalá va entrar en debat i va respondre a preguntes que els adolescents li van formular, entre elles la seva opinió sobre el matrimoni homosexual. La resposta va deixar atordits a part de l'alumnat i a nombrosos professors que no se'n sabien avenir en sentir com el prelat afirmava que "la legislació espanyola sobre el matrimoni és la pitjor del món, perquè es parla de" cònjuge 1 i cònjuge 2, que bé podria ser dos homes, un home i un gos o un nadó i un ancià de 70 anys".
Tan impresentables afirmacions van ser seguides d'altres en aquesta línia relatives a l'adopció per part de gais i lesbianes . Català va seguir amb el seu fil provocador mantenint que l'adopció d'un nen per part d'una parella homosexual no és adequat psicològicament per al menor. "A algú que jo estimes no li desitjaria aquesta situació de ser adoptat per parelles del mateix sexe.

Jo diria que el bisbe Català, no va ser parit de mare ni adoptat, simplement, el varen vomitar.

'LAISSER PASSER LE TEMPS'


De Cospedal: «Comunisme i nacionalisme són passat, i el PP, el present i futur»

La secretaria general del PP ha afegit que "s'ha demostrat que qui està garantitzant i pilotant la sortida de la crisi és el govern de Rajoy". La secretaria general del PP i presidenta de Castella-La Manxa, María Dolores de Cospedal, ha assegurat aquest dissabte que "a Espanya avui sabem que el socialisme, el comunisme i els nacionalismes són mirar al passat, i que el present i el futur d'aquest país s'escriu amb el PP".

Ah! quina ment tan preclara té aquesta senyora que ès capaç de mentir i no enrojolir gens. Llegint les seves declaracions, hom arriba a la conclusió que aquesta senyora viu en un món apart, tan allunyat de la realitat com el seu partit ho està de la honestedat i la democràcia.

La Lideresa comet una infracció de tràfic greu, atropella una moto d'un agent, es dona a la fuga.... i no passa res.

Bárcenas explica al jutge que a cada seu provincial del Pp hi havia caixa B.... i no passa ni passarà res.

No entenen res, estem de deflació i ho neguen. Obstinadament es dediquen a creure's les seves pròpies mentides, potser perquè no estàn acostumats a moure'ns dins els paràmetres de la veritat.

I Don Tancredo Rajoy, inassequible al defalliment no diu res (de nou), ni fa res, ni s'immuta per res. Qui dia passa legislatura empeny és la seva única divisa, i el seu lema: deixar passar el temps...que en el més que correcte francés del Sr.Mas a la TV francesa, seria: Laisser passer le temps...

Jo, si fos la señora Maria de los Dolores de Cospedal em convertiría al Pastafarisme, ara que el volen legalitzar a Polònia (la de veritat). O ella, o nosaltres, perque aquesta situació.. en dues paraules. és in-sos-tenible.


JUGAR A SER DÉUS


Michael Zuk va comprar fa tres anys en una subhasta una dent amb càries de John Lennon per un total de 30.000 dòlars. Al principi només semblava que era un fanàtic de The Beatles. Però no era així, fa un any va anunciar el seu desig de clonar al cantant a partir de l'extracció d'ADN de la dent. 

El dentista ja ha enviat la dent de Lennon a uns laboratoris nord-americans i ha assegurat que estan estudiant la manera d'extreure el seu codi genètic. "Em sento molt emocionat quan penso que puc tornar a la humanitat a una de les més grans estrelles del rock", assegura Zuk.

No podem saber com anirà l'experiment si es du a terme, atès fins ara només s'han clonat ovelles, gossos i algun altre animal, però mai un hominid. Dit això, no tinc gens clar que si s'arribès a clonar a John Lennon., neccessàriament fos un gran músic. Un homínid clonat, malgrat ser genèticament i suposo que físicament igual al seu predecesor, no neix, creix ni viu en el mateix espai temps que l'original. Vull dir amb això, que el fet de clonar un John Lennon, no vol dir que aquest arribès a ser un gran o conegut músic, entre altres questions per l'angoixa, la pressiò que s'auto impossaria si sabia (que ho hauria de saber), qui era i d'on venia, i el repte que tenia davant seu, i tambè les circumstàncies, l'espai temps que ca fer que es trobessin a Liverpool John, Paul, George i Ringo. 
Potser la clonació podría funcionar amb Mozart o Bach, que aquests duien la genialitat a l'ADN, i tot i així, estaria per veure.

Entenc les precaucions que prenen tots el Governs quan es parla de clonar homínids. No es tracte de jugar a ser déus (ja ho som) és tracte d'intentar superar o igualar a la naturalesa, i això ja són figues d'un altre paner. La naturalesa es complexa i amb ella succeeix com amb les dones, de les que diem que són molt complexes, sense entendre la seva senzilla complexitat, i aquest és el secret, de la naturalesa i de les dones.

PER FOTRE L'HOME


Totes les divinitats, els déus dels uns o els dels altres, han estat inventades per uns quants homes - els legals representants a la terra - i els seus seguidors, només per fotre a l'home, i ve la cosa de lluny. Potser Buda seria el més suportable de tots aquests déus, almenys no demana massa, promet poc i exigeix relativament, i ho deixa tot circumscrit a l'àmbit terrenal, sense paradisos utòpics o rius de llet i mel plens de huries. Tot depén de com es miri, però quedeu-vos amb la questió principal, tots aquests déus han estat inventats només per fotre l'home, i en altres époques fins i tot atemorir-lo, això aquí, que islam avall van amb les dues variacions possibles, fotre i atemorir. I el més curiòs de tot, és la quantitat de gent que tota aquesta farsa inversemblant, se la creu.

A PROPÒSIT DE LA TOLERÀNCIA


Em varen deixar l'altre dia un comentari a ran d'un aforisme on es diu que la compassió i la tolerància no son més que injustícia i falta de respecte, i és cert, jo tampoc estic gens d'acord amb la paraula tolerar, i per tant la conseqüència de la seva aplicació, hom tolera només per educació alló que detesta, menysté o no entén, que vindria a ser com una caritat mal entesa i pitjor aplicada, molt en la línia populista i falsament pietosa de molts cristians vells. Per tant aparco en un racó de la memòria la paraula tolerància i trec a la platea, coneixement mutu, comprensió, respecte i complicitat, sense ni pensar en el bonisme quan es tracte dels immigrants, que és un altre mal a eradicar; un bonisme molt de l'esquerra d'ICV, abans PSUC, nomès que aquests eren més pragmàtics. I és que cal no oblidar què, l'altre, som nosaltres pels immigrants.

FRAGILITAT


Un ésser humà, pot llevar-se un dia pensant en menjar-se el món i, qualsevol accident, seriós, insignificant o ridícul, l’aparta definitivament del paisatge. És la fragilitat de la nostra espècie, cura de vanitats i estultícies. Som fràgils i tan insignificants, que ni tan sols en som conscients d'aquest fet. El problema de la mort, no és on un va, sinó l’enrenou que deixa rere seu, i ni tan sols tenim dret en la majoria dels casos d'organitzar un comiat escaient.
Aquest matí a quarts de  nou, un cotxe ha atropellat a un home d'uns trenta anys en un pas de vianants, el cop que he presenciat ha estat sec, la senyora que anava amb un tot terreny davant meu no l'ha vist i ell ha passat massa confiat. La senyora parlava pel mòbil....
Ella no ho havia d'haver fet, i ell podia haver estat més atent, però cap dels dos ha estat al cas i s'ha produït l'accident. Se l'ha endut una ambulància, abans però, ell estaba allí al terra al mig del pas de vianants quiet, sense moure's gens, terriblement quiet...

L'ERROR DE RAJOY


En un comentari al blog del Temujin, sobre la sesió d'ahir al Parlament Espanyol, a propòsit de la Consulta, els ciutadans de Catalunya i el seu vot, el Dr. Krapp deia aixó:

"El problema, es que ya no es solo un tema de cuatro políticos oportunistas. El problema es que la idea de la separación, en la mayoría de las ocasiones es una idea romántica de ruptura con la fea realidad actual, y ha impregnado todo el cuerpo social. Unos por unas cosas y otras pero la mayoría o al menos una parte considerable de la población catalana está ilusionada con un espejismo que les permite huir de la realidad. Es como si por una especie de sugestión colectiva buena parte de esa población pensase que con la independencia llegase para ellos la felicidad en la tierra. ¿Cómo se combate eso y se ofrece la autentica realidad de los hechos? Ay amigo, eso yo ya no lo sé. Casi siempre esas ideas románticas y emocionales llevan a lamentables desastres."

No deixa de tenir raó. Deu anys enrere, el tant per cent d'independentistes no arribava al 20%, i crec ser molt generós. Tal com jo ho veig, Rajoy comet un greu error tàctic (per als seus interessos), i ho fa perquè té un profund desconeixement de la situació real de Catalunya i els seus ciutadans (tots els ciutadans). L'error de Rajoy és no autoritzar la Consulta consultiva, perquè hauria de tenir l'olfacte suficient per saber que l'opció guanyadora no seria el si, si. I no crec anar gaire errat en aquesta apreciació. De fet, si ahir els arriba a dir que si, que autoritza la consulta, els crea un greu problema, mentre que en negar-la varen respirar alleujats.

JO ACUSO


Jo acuso a Lionel Messi, l'acuso de covardia, de manca de professionalitat, d'eludir la seva responsabilitat. De no donar la cara, si, se suposa que es el millor jugador del món i el més ben pagat, ho ha de demostrar i, avui, aquesta nit a Madrid, ell i algun altre s'han passat la seva professionalitat pel folre. No sé el Floreta si pendrà mesures, però si tenim aviat un President de veritat, s'ha de fer una bona escombrada a aquest vestidor de figuretes de la PlayStation. Ah! i a poder ser, fitxar un entrenador, que també fa falta.
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-