Suzanne Heintz és directora d'art del Starz Entertainment Group a Englewood, Colorado. Malgrat el que qualsevol mortal pugui pensar, és a dir que és una veritable llunàtica, ella sembla ser una persona bastant entenimentada.
Cansada d'escoltar les típiques preguntes com, "quan et cases?", Suzanne va posar en marxa aquest projecte per demostrar que la soledat no és tan dolenta com sembla. "Si es vas a casar, només hauràs de triar a algú", li deia sempre la seva mare, al que ella li contestava: "Mare, no és com si pogués sortir i comprar una família i fer que passi".

No obstant això es va adonar que sí podria fer-ho, i va ser així com aquesta artista d'avantguarda va comprar els maniquís i els va convertir en la seva pròpia família. Suzanne va passar estius a diferents parts del món i va conèixer llocs increïbles , sempre acompanyada pel aposto Chauncey, el seu espòs de plàstic, i la seva filla.

)

Durant 14 anys , aquesta dona va treure fotografies de tots els moments que va passar amb els ninots, i ara les exhibeix a internet. A més , s'espera que aquest mes surti un documental sobre aquest treball anomenat "Playing House", que per veure-ho, realment cal estar boig. - agencies.

 No és cap idea nova aquesta, recordo casos de casarse amb una nina inflable, o de conviure amb una d'elles. Berlanga va fer una pel·licula 'Tamaño natural', on Michel Piccoli, un dia adquireix per capritx una nina inflable que gairebé sembla una dona real. Així comença a gaudir de la submissió i la docilitat que no pot trobar en la seva esposa.

 Sincerament, en el cas d'aquesta senyora, penso que el concepte soledad i familia el té una mica desfassat o mal entès. Dos maniquis (el marit i la filla) no fan o no haurien de poder donar companyia, o almenys el que s'entén per companyia d'un marit i filla reals. Sense el contacte, el calor humà, la discrepància o el compartir una vida junts, mentre va creixent (en aquest cas) la filla, els maniquis, no tenen cap sentit i més aviat almenys a mi, em fan basarda.