BLOCS MEUS

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

LES PASES DE L'ASE


..... A partir d'ací la carretera baixa suau. Revolt rera revolt, ara a la dreta i després a l'esquerra, travessant torrents que baixen de dalt la muntanya, tot seguint les passes del ase.
L'ase! És una excusa com una altra per trencar el gel i deixar-li veure que no estic tan preocupat com és pensa, a més, xerrar ens anirà be i farà més curt el tros que ens queda de camí.

- Escolta'm - li dic -
- ¿T'has preguntat mai perquè les carreteres secundaries tenen tants revolts, sovint innecessaris, sobretot en els temps actuals?
Se'm queda mirant un xic sorneguer i em diu:
- Que intentes, ¿Demostrar-me que no estàs preocupat?
Cony de marrec! - penso - M'ha clissat.

Malgrat tot continuo:
- En part si, però he pensat que si xerràvem ens distrauríem i de passada el camí se'ns faria més curt. Els últims quilòmetres quan arribes on sigui es fan eterns. Imaginat doncs els nostres.
- Si no vols - Afegeixo amb un to un xic ofès - callo fins que arribem a El Mallol.
Somriu.

- Explica'm això dels revolts i l'ase. La veritat es que no en tinc ni idea.
- D'acord - contesto condescendent -
- Veuràs - li explico - Anys enrere, abans de la guerra, no hi havia els avenços d'ara. Aleshores, quan tenien de fer una carretera nova, el sistema que feien servir era molt simple:
Agafaven un ase i el deixaven anar. Aquest, amb la ximplesa i el sentit pràctic dels animals, cercava sempre el camí més fàcil vorejant la muntanya, i ells, es limitaven a seguir-lo mentre marcaven la futura carretera, així de senzill. Entens ara el perquè de tants revolts?

El nen em mira i riu.
T'estàs fent gran, ja expliques batalletes d'avi.
- És veritat - insisteixo - i no son batalletes. Son coses que han passat - li adverteixo - Tu, quan siguis gran faràs exactament el mateix. Recorda-te'n en aquells moments de les meves paraules d'avui.

S'atura i em mira. El to dels seus ulls és greu.
- Jo sempre seré un nen. Mai arribaré a ser gran.
Ric mentre li dic.
- Doncs tindràs de ser artista. És la única manera de continuar sent un nen malgrat tenir un cos d'adult. Si no ja em diràs com t'ho penses fer.
- Deixem-ho estar - contesta -
- Ja ho entendràs, t'ho he dit abans. Val més que continuem el camí, ja ens falta poc per arribar.....

4 comentaris :

  1. Me recuerda la escultura de Miró...lo hace como si fuera niño..

    ResponElimina
  2. Ahora sueltan a otra clase animales. Las carreteras de antes eran más lentas y tortuosas, pero más humanas, habia cantinas no bares de carretera supermodernos, superpijos y extremadamente caros...

    ResponElimina
  3. Miquel: potser aqui resideix el secret de l'art, crear-lo amb ulls de nen.

    ResponElimina
  4. Temujin, si algo me aburre es conducir npor una autopista o autovia, que es lo mmismo per gratis.

    ResponElimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes