Un ésser humà, pot llevar-se un dia pensant en menjar-se el món i, qualsevol accident, seriós, insignificant o ridícul, l’aparta definitivament del paisatge. És la fragilitat de la nostra espècie, cura de vanitats i estultícies. Som fràgils i tan insignificants, que ni tan sols en som conscients d'aquest fet. El problema de la mort, no és on un va, sinó l’enrenou que deixa rere seu, i ni tan sols tenim dret en la majoria dels casos d'organitzar un comiat escaient. Jordi Vilamitjana ha organitzat aquest comiat i l'ha deixat per escrit.

 Conscient de la gravetat de la malaltia i de la imminència de la seva mort, Jordi Vilamitjana va dedicar les últimes setmanes a organitzar tot de detalls relacionats amb aquest darrer moment. L'11 d'abril va fer arribar aquest article a la redacció del Diari de Girona perquè fos publicat, precisament, l'endemà de la seva mort. És el seu últim article, el seu comiat.
"Sempre hi ha un darrer article. En el meu cas, aquest és l'últim text que escric. És el darrer perquè em moro. Potser no és la millor excusa que heu sentit mai, ja ho sé, però és la veritat. No sabeu pas la recança que em fa haver-ho de deixar (això d'escriure i això de viure), però és el que hi ha. Fins aquí he arribat. És probable que quan llegiu aquestes línies jo ja no hi sigui.
Tot comiat ha de ser breu, diuen els cànons de la comunicació. Aquest serà de la mida que dura aquesta columna, que, tot sigui dit de pas, no he aconseguit mai que tingui ni els mateixos caràcters, ni el mateix espai, com saben bé els qui l'han hagut d'enquadrar i paginar durant tots aquests anys. Els agraeixo la paciència que han tingut amb mi.
Vaig començar a publicar articles d'opinió al Diari de Girona l'any 1993. De manera fixa, cada divendres des del 22 de juliol de 1994. La secció "El nas de la bruixa" la vaig iniciar el 17 d'octubre de 2004. He posat el nas arreu i ho fet amb gairebé tots els estats d'ànim possibles: amb ràbia, amb amor, amb curiositat, amb humor, amb benvolença i amb mala llet. Mai no m'he sentit lligat per cap altra opinió que no fos la meva, i us puc assegurar que m'hi he esplanat tan bé com he pogut. Em diuen els amics, depenent del resultat final, que he fet bruixes, bruixetes i bruixotes. De totes elles, però, n'estic content perquè en totes elles hi he abocat una part de mi. No he cercat ni fer literatura, ni assentar càtedra, ni predicar, ni alliçonar ningú. Simplement, he escrit amb passió i dedicació sobre la meva ciutat i els meus conciutadans. Naturalment, agraeixo al Diari l'oportunitat que m'ha ofert de poder-ho fer. 
Als lectors us dec com a mínim aquest paràgraf. Us dec gratitud infinita. Per la paciència de llegir-me. Per la bona voluntat de seguir-me llegint. Per l'amistat, a més, de donar-me'n l'opinió, rectificar-me i fer-me propostes. He conegut gent fantàstica, he retrobat amics, he fet algun enemic cordial i algun de no tant. M'ho he passat bé i m'he sentit molt acompanyat. Us ho agraeixo molt."

Pel que fa a la vida i a la mort, sé el mateix que sap el poeta: "Si no em puc aixecar/ mai més,/ heus aquí el que m'espera:/ - Vosaltres restareu,/ per veure el bo que és tot: i la Vida/ i la Mort". (J. Salvat Papasseit, Tot l'enyor de demà).