Les empreses espanyoles tracten els seus candidats a un lloc de treball "com a carn" i això és una cosa que ve passant a Espanya des de l'inici de la crisi en el mercat laboral "i de forma generalitzada", segons ha assegurat avui el director general de l'portal d'ocupació Infojobs, Jaume Gurt.

Diria que aquest tracte als treballadors ve d'abans, aquesta anècdota personal es prou il·lustrativa: 

 "Quan tenia dotze anys, em llevava a les set del matí i amb la bicicleta amb remolc, anava del carrer de Vilarrùbies fins al Mercat Central a recollir les fruites i verdures que el meu pare abans havia encarregat. El meu pare treballava en un magatzem d'olis a la Via de Massagué i al carrer de Vilarrùbies en una casa anglesa hi tenien els meus pares la botiga de comestibles que era a la vegada vivenda. Ara pot semblar rar, però abans quan no hi havien Grans Superficies ni supermercats de barri, sovintejaven les petites botigues de comestibles per abastir una mica de tot als veïns. 
A mi no em feia res llevar-me aviat, em semblava que era un acte de confiança vers mi per part dels meus pares i a més a més amb la bicicleta i el remolc em sentia útil. Quan tornava anava a esmorzar al forner del costat en Sisu Carreres, a la rebotiga ho tenia ple de novel·les de l’oest i allí amb el pa acabat de coure encara un xic calent, amb tomata i anxoves esmorzava mentre llegia novel·les de Fidel Prado, Marcial Lafuente Estefanía i algun altre d'aquests que escrivien a tant per novel·la. Desprès anava a l’escola i en sortir a les dotze me n'anava al magatzem on treballava el pare i sovint m'enviaven a fer alguna gestió, sobretot al Banc a dur remeses de talons o fins i tot ingressos en efectiu (eren altres temps). 
Un dia d'aquests vaig anar a portar uns documents a un Banc de la vila, el lloc on els tenia de deixar era entrant a ma dreta, on hi havia una senyora de mitjana edat però que manava prou, aspecte un xic rar en aquella època en que poques dones teníen algun càrrec de poder. Bé, davant meu hi havia un senyor que parlava amb ella. Mentre jo esperava no vaig poder evitar escoltar la seva conversa, car els adults quan hi ha mainada parlen com si aquesta no hi fos o no s’assabentés de res del que estant parlant (greu error, les antenes de la mainada són molt llargues). L'home li comentava la dona que el Banc havia crescut molt, que s'anaven fent grans, etc, etc. 

 - Quans sou ja? li va preguntar finalment. 

 I aleshores la senyora que manava prou li va contestar: 

 - Ui! més de mil cinc-cents, però en càrrecs de responsabilitat pocs, la resta són carn de pas. No ho he oblidat malgrat el pas dels anys, i aixó és el que és per l'empresari la gran majoria d'aquesta entelèquia actual, en altres temps anomenada classe obrera. Carn de pas."