Les declaracions de Loquillo a Abc en que comparava Catalunya amb el nazisme, i que l'endemà va negar a can Basté, han aixecat polseguera, i el diari Abc n'ha publicat l'audio deixant-lo en evidencia. De fet, aquestes declaracions no ens haurien de sorprendre: el més d'abril de 2010 deia el que us deixo a continuació, i que hom sàpiga fa quatre anys la gent unionista habitual encara no parlava de crispació ni trencament social. Però Loquillo com a intel·lectual que és, ja ho albirava i per això se'n va anar a viure a Donosti. No entro en la qualitat intel·lectual ni musical del personatge, és veu hi ha gent a qui li agrada el que fa, deu ser com diu la dita castellana 'siempre hay un tiesto para una mierda'. I és que Loquillo fa honor al nom de la banda que l'acompanyava i pensa com un troglodita, un troglodita ignorant i mentider, clar.
 Abril de 2010 -   "Loquillo" lamenta que "la situació a Catalunya era insuportable". El cantant "Loquillo", que publica 'Barcelona ciudad', es defineix com a "barceloní, xarnego i bilingüe". En una entrevista a El Periódico, el cantant explica que viu a Donosti per "la família", però tot i això denuncia que a Catalunya "la situació era insuportable". En aquest sentit recorda que, després que Ciutadans utilitzés un tema que ell cantava per a la campanya electoral "em van acusar de feixista".
"Loquillo", que acaba de fer 50 a anys, confessa que "mires enrere amb ira. Veus que això va ser un somni bonic que no es va fer realitat. És una mica com el tripartit". Tot i això, deixa clar que "he fet el que he volgut, com he volgut i de la manera que he volgut. Amb els errors i els encerts". e-noticies
Aquest senyor, el rei del "rot", car més que cantar eructa, el que pàteix és la Síndrome de Xenius, només que no ho sap.
O sigui que la fal·làcia del presumpte cantant de rock i poeta ve de vell, possiblement perquè ni és cantant ni poeta, i ningú parla d'ell i necessita desesperadament alimentar el seu ego amb una notorietat perduda i que de fet mai s'ha merescut, és el que té no ser res, que amb el temps acabes sent poca cosa o un pocapena.