 |
| Joan Fuster i els seus mitjons (*) |
Nosaltres, els homes som com som, les dones prou ho saben, en lo bo i el dolent. Elles poden dir de nosaltres els que els roti (prou ho fan). Que si nomès sabem fer una cosa a l'hora, que si som un desastre, que si no ajudem (no m'agrada la paraula ajudar) a les tasques de la llar, que si som uns deixats, uns inconscients, uns nens grans, etc, i no passa res, potser perquè tenen molta part de raó.
Ara bé, nosaltres, els homes, no podem obrir la boca per dir res, de seguida et cau al damunt la qualificació de masclista. I això no és just, les dones tenen també molts defectes, com nosaltres. De fet, home-dona, són dos conceptes totalment diferents quan al seu comportament.i conciliar ambdòs no és fàcil.
L'experiència de 44 anys casat amb la mateixa persona m'ha fet entendre dos conceptes claus per assegurar una bona convivència, respecte i complicitat, conceptes que de fet si els apliquessim al conjunt de la nostra activitat social diaria, seria igualment vàlids.
Una de les diferencies funamentals entre un home i una dona, és que les dones genèticament, ja neixen patint per tot, fins i tot el que encara no ha passat, i els homes, despreocupats de mena, no patim per res, o, - i aquí els portem avantatja -, patim pel que realment és important. L'altre, és que les dones sempre toquen de peus al terra mentre nosaltres fem volar coloms.
I és que les dones, no s'adonen que és miren el melic més del compte, sense entendre en primer lloc, l'avenç, l'esforç que hem fet els homes - en general - per compensar anys de masclisme real, ranci. I no dic que ens hagin de donar les gracies, car és el que tocava, però s'agraïria una certa comprensió, respecte i displicencia que sovint trobo a faltar.
(*) no se si Joan Fuster estava casat, i no és ara el moment d'anar a sant Google a esbrinar-ho. Possiblement no, i de haver-ho estat, no crec que a la seva esposa li agradessín aquest mitjons de la foto.
Aquest poema meu, crec defineix la situació.
Saps o crec hauries de saber
a aquestes alçades de l'assumpte,
que no es cert que sigui despistat,
que oblidi aspectes elementals
de la realitat quotidiana.
Entenc malgrat tot et sorprengui
que en anar a comprar, de tres
dels encàrrecs que m'has fet
n'oblidi un i em vegi obligat
a trucar-te des del mòbil.
Saps o crec hauries de saber
a aquestes alçades de l'assumpte,
que no és cert que sigui despistat,
només sóc un home que té
com la majoria, el cap a tot arreu
bufant coloms i altres cabòries
embrancat en mil històries,
i des del teu punt de vista, enlloc.
(*) no se si Joan Fuster estava casat, i no és ara el moment d'anar a sant Google a esbrinar-ho. Possiblement no, i de haver-ho estat, no crec que a la seva esposa li agradessín aquest mitjons de la foto.
Aquest poema meu, crec defineix la situació.
SAPS
Saps o crec hauries de saber
a aquestes alçades de l'assumpte,
que no es cert que sigui despistat,
que oblidi aspectes elementals
de la realitat quotidiana.
Entenc malgrat tot et sorprengui
que en anar a comprar, de tres
dels encàrrecs que m'has fet
n'oblidi un i em vegi obligat
a trucar-te des del mòbil.
Saps o crec hauries de saber
a aquestes alçades de l'assumpte,
que no és cert que sigui despistat,
només sóc un home que té
com la majoria, el cap a tot arreu
bufant coloms i altres cabòries
embrancat en mil històries,
i des del teu punt de vista, enlloc.
molt bó
salut
No se pero me parece que aqui en muchos casos se confunde la igualdad de derechos y obligaciones,. con que tengamos que ser iguales y que yo sepa, con nuestras virtudes y nuestros defectos, ni somos iguales ,ni falta que hace.
Hay tres grandes misterios de la Humanidad, el origen del Universo, los agujeros negros y las mujeres.
Daniel: el misterio de las mujeres es relativamente fàcil, se trata de que que su complejidad a menudo es mucho más sencilla de lo que parece, y que siempre que se hable con ellas hay que estar pendiente de cada palabra, no se puede mantener una conversación banal con una mujer, ninguna lo es, y cada palabra tiene mucha importáncia.