• ÚLTIMS ESCRITS

    UN DIA A PARÍS




    El Santiago, el meu pare als, 85 anys encara no havia pujat mai a un avió, a un avió comercial em refereixo, car per Nostra Sra de Loreto al més de Desembre, a l'aeroport de Sabadell es podia pujar gratis (quan jo era un vailet) a una avioneta i un any fins i tot v'arem pujar a un Fokker.
    Quan tenia 85 anys vàrem anar a EuroDisney amb ell, la Nuri i l'Anna, i va pujar a un avió com déu mana per primera vegada, per cert l'endema que s'estavelles el Concorde a les rodalies de París, del que en vàrem veure les restes, abans d'aterrar a l'aeroport Charles de Gaulle. Un dissabte al matí, a primera hora, varem agafar el tren de rodalies fins a París el pare i jo, i aquell dissabte (tot el que vaig poder) li vaig ensenyar Paris. Aquest poema intenta explicar-ho, o recordar-ho:
     








    AL MEU PARE


    El recordes Santiago,
    aquell dissabte a Paris
    per a tu era la primera vegada,
    la meva la que en feia tres,
    a les set del matí ja érem a les Halles,
    acollonits tots dos, perduts en mig
    d'immensos passadissos plens de marginats
    que només ens miraven.
    finalment i en trobar la sortida,
    alleujats, arribarem al centre Pompidou,
    que - òbviament - a quarts de vuit del matí
    estava tancat. Però no Notre Dame.
    *
    Després l'esmorzar en aquell cafè típic,
    a la vorera del Sena. Croissants de veritat
    d'aquells inventats pels pastissers vienesos,
    i un enorme bol de cafè amb llet
    i a peu - ho recordes Santiago - des de allí
    fins a la Torre Eiffel als camps de Mart,
    hora i mitja llarga de Quai d'Orsay
    amb aturada a mig camí al museu del Louvre.
    No hi entrarem. I no per el preu - bé, en part si -
    simplement ens costà molt adonar-nos
    que s'entrava per aquella horrorosa i antiestètica
    cúpula de vidre al mig de la plaça interior.
    *
    Un cop acomplert el ritual de pujar al segon pis
    de la torre Eiffel que no és gris com ens pensàvem,
    Si més no d'un to beig clar.
    pujar dalt del tot és molt complicat,
    amb una immensa cua de japonesos,
    que aviat et fa desistir del teu propòsit.
    ens férem unes fotos que no van sortir després,
    i des d'allí - Ho recordes Santiago -
    des d'allí vaig ensenyar-te Paris.


    En abandonar els camps de Mart - ara ja en metro -
    ens arribarem fins a Montmartre,
    ajudats per un funicular, fins dalt de tot
    on el Sacre Coeur contempla Paris,
    recorreguérem els vells carrers,
    fins arribar a la plaça - no recordo el nom -
    on hi ha tots els pintors, colors i olors del mon.
    *
    Una immensa multitud de gent de tots colors
    - perdona'm la redundància
    badava i tafanejava a la recerca d'un nou Cezanne
    I desprès d'omplir-nos de llum i olors, aquell dinar
    - Ho recordes Santiago -
    sopa de verdures i ous ferrats amb patates,
    i cervesa de la de veritat. Visca Itàlia!
    doncs d'allí eren els amos del restaurant.
    tot i que el regentaven uns pakistanesos.

    Per la tarda, de tornada altre cop a les Halles,
    ara viu i ple de vida, curull de gent.
    un tren trist i abarrotat ens dugué de tornada.
    te'n vas adonar Santiago, que nosaltres,
    només nosaltres dos, érem blancs
    Mil races i mil colors s'arreplegaven als vagons.
    cares tristes i cansades en la majoria dels casos,
    poca mainada, i a cada aturada
    - que n'hi ha moltes -
    els vagons s'anaven buidant de gent
    que baixava silenciosa i apressada.

    Finalment en arribar a Marné la Vallée,
    anàvem gairebé sols i allí s'acabà el viatge
    baixarem del tren i en pujar a dalt
    tornàvem a estar on el matí,
    a l'entrada de Disneyland Paris.
     

    Però aquest és un altre espectacle.
    .

    3 comentaris:

    1. muy bello, de verdad...es una fortuna poder escribir algo así a un padre...sana envidia.
      salut

      ResponElimina
    2. És preciós, quin viatge tant especial devia ser!

      ResponElimina
    3. miquel i Loreto, va ser una dia especial, molt especial, encara ahir en parlàvem. Per cert que de Notre Dame a la Torre Eiffel hi tres o quatre-cents quilòmetres almenys, la veus la Torre pero no acabes d'arribar mai.

      ResponElimina

    Post Bottom Ad