Deia l'escriptor Jorge Dioni López: “Com és possible que Pedro Sánchez tingui tanta sort?”. L'assagista al·ludia en el seu post a la xarxa social abans coneguda com a Twitter a la imatge d'Esperanza Aguirre –la reputació pública de la qual és a dues setmanes que la rifen els productors de televisió per anar a Master Chef Celebrities o 'Superviviente'– tallant el carrer davant la seu del PSOE a Ferraz. - Pedro Vallin.

La sort de Sánchez a què al·ludeix López és la de veure qui, com i per què encarnen l'oposició a l'amnistia que negocia amb Junts. Que siguin els Statler i Waldorf del socialisme –els vells atribulats de la platea de Los Teleñecos als quals qualsevol cosa que passi a l'escenari sempre els sembla malament–, que han professat un odi africà digne de millor causa per tots els seus successors, de Joaquín Almunia a Pedro Sánchez, passant per suposat pel somrient José Luis Rodríguez Zapatero, i que a aquests s'uneixin personatges de la cosmogonia reaccionària amb el discutible prestigi d'Aguirre –els principals col·laboradors dels quals, sense excepció, han estat processats per corrupció– visibilitza a quina mesura l'oposició a Sánchez té dificultats serioses per encarnar-se en alguna imatge o rostre que tingui la més mínima relació amb l'Espanya del segle XXI.

El guionista i productor Javier Durán ho resumia en xarxes socials amb un sintagma brillant: “Caye borroka”. L'Espanya caietana tractant de prendre els carrers, com si fossin piquets del SOMA-FIA UGT durant la reconversió industrial, és una imatge tan pertorbadora com veure els teus pares ballant èxits de Quevedo al casament d'una cosina llunyana, aletejant “coditos i rodillitas”, en feliç expressió de l'actor i monologuista Joaquín Reyes.

El vídeo d'Esperanza Aguirre a Ferraz –escortada per agents de policia que fan de edecans i als quals ja els sembla bé que la bona senyora que uns anys abans envestia les motos per no ser multada, talli el carrer– expressa el retorn de l'Espanya del “perquè ho dic jo”, de “vostè no sap amb qui està parlant” a què al·ludia, anys ha, l'investigador electoral Jaime Miquel al seu llibre La perestroika de Felip VI, una Espanya que l'autor definia com “postfranquista”, a qui urgia un nou contracte social, un nou acord polític i un nou pacte territorial. L'Espanya que declina. Perquè a totes les cases hi ha un seleccionador nacional de futbol i segurament un epidemiòleg, però no tant un catedràtic de dret constitucional. De manera que la gent necessita fer-se una idea de què és això de l'amnistia, que greu és i per què l'hauria de preocupar. I no hi ha millor aval per a Sánchez davant l'opinió pública que veure Aguirre interpretant els trencaments d'una Concha Piquer constitucional. 

És Aguirre i la còlera de Déu: Esperanza Aguirre y Gi de Biedma. Fins i tot Celia Villalobos repudian el vergonyós acte de l'altre dia, de qui va arribar a presidenta de la Comunitat de Madrid gràcies a un Tamayazo, i ara té la santa barra de parlar de corrupció política.

Fa una dècada el periodista i escriptor Manuel Jabois va explicar una anècdota que glossa la figura d'Esperanza Aguirre. Un dels seus consellers es va equivocar i va ordenar que li portessin al seu davant a aquell amic seu que formava part del seu govern. Davant seu va esclatar en còlera llançant insults mentre el polític, aclaparat, demanava disculpes. Jabois va explicar que cap testimoni es va escandalitzar: era la manera com Aguirre actuava quan perdia els nervis. Fins que, de sobte, va exigir al conseller que s'agenollés. Ho va repetir una vegada i una altra, van dir els testimonis, fins que l'home va acabar per posar-se de genolls per obtenir el perdó de la lideresa. Sona a gag d'Isabel La Catòlica, però és d'Esperanza Aguirre. Ella ho va negar a Jordi Évole però Jabois va ratificar la seva informació. Em crec Jabois i més tenint en compte que una dona que, miraculosament no apareix en cap paper del tresorer Bárcenas i ha sortit blanca i radiant del cas Gürtel, resulta que va sortir fugint pertorbadament de la policia local de Madrid després d'aparcar en un carril -bus. Una senyora que, a més a més va sobreviure (en mitjons) a un atemptat a Bombai abandonant als seus, fugint cames ajudeu-me mentre es posava els mitjons a l'avió, i a un error d'un helicòpter amb Rajoy d'acompanyant, qualsevol cosa és possible.

El resum de la diferència de mires de la justícia espanyola el resumeix Jordi Basté en molt poques paraules:

Tallar carrers, cridar llibertat llibertat.... 2017 .... Nou anys de presó per a Cuixart i Sánchez.

Tallar carrers, cridar llibertat, llibertat.... 2023.... Una patriota.

...i 'no hase falta desir nada más', que diria el filòsof Bernardo Schuster. Bé, si que cal afegir... En la nova versió de SOAP de Netflix, atès que Katherine Helmond (Jèssica Tate) va morir el 2019, la candidata idònia per substituir-la és sens dubte Esperanza Aguirre,