Deu haver-hi més d'una bona persona de Sezuan a Benicàssim, són els qui varen tenir el valor d'anar ahir al concert de Manel, segons expliquen a Nació Digital, que bonament intenten justificar el que és injustificable,que algú que no fos de la família, els anés a veure:

"De... menys a més i del folk-pop a la pista de ball en 40 minuts. Així va transcórrer l’actuació de Manel al vintè Festival Internacional de Benicàssim, una cita més adient per a les propostes de rock alternatiu que no pas pel quartet barceloní. En una hora poc propícia (19.15 h) –el quart concert de divendres i el segon a l’escenari Trident- i davant d’una parròquia reduïda, amb cinc fileres d’incondicionals a davant, la peculiaritat de les proves de so van ser premonitòries. El grup va haver d’assajar a volum baix, pràcticament en silenci, sota la típica música pregravada entre concert i concert i, com contagiats per aquest insòlit exercici, la veu de Guillem Gisbert va quedar tapada en les primeres cançons. 
El baix i la bateria retronaven massa i ocultaven el missatge. Potser per compensar-ho, la banda trencava el gel amb la coneguda “Al mar” però no l’acabava de fondre amb un reguitzell de temes del seu tercer disc. El format del festival els va obligar a cantar i tocar de manera accelerada, tallant de soca-rel aquells diàlegs típics dels primers anys. Entre el públic, molts britànics encuriosits, cap crit d’independència -com els que tímidament es van sentir en l’actuació del Primavera Sound el 2013- ni reivindicacions de catalanitat –la única que s’hi apropava era una segona equipació blaugrana amb la senyera- i ganes contingudes de festa sota uns núvols amenaçadors. L’èpica arribava amb “Mort d’un heroi romàntic”, la interacció aconseguia el camí d’anada i tornada amb “Boomerang” i continuava fluint amb “Ai Dolors” i “Benvolgut”."

I és que és ben cert que al món hi ha gent per què hi hagi una mica de tot, fins i tot els que van a veure Manel, o compren els seus CD's, que ja és es colmo. Amb un só justet, fluixos musicalment, una veu avorridament monocorde i impossible digna de cantar amb Estopa, i l'únic, alguna lletra mitjanament interessant, no sembla molt engrescador aguantar o suportar Manel sota la pluja o en plena soleiada a Benicàssim o a Masrrampinyo. Però mira, val més caure en gràcia que ser gracios, i Manel que sona com Mishima, com els amics de les Arts, com Antònia Font, tot subproductes avorrits i sense interès, té èxit - diuen - ara, també hi ha qui trobava interessants les lletres d'Antonia Font, i fins i tot va plorar la seva retirada del panorama musical. 
Tan bona gent que hi ha al panorama musical català, sobre tot el femení i no ho dic només per Silvia Pérez Cruz o Andrea Motis, sinó d'altres, però com la majoria canten en anglès, ja no són independentment correctes ni prou de la ceba, i el personal passa olímpicament d'elles. Ells s'ho perden.