NIETZSCHE, AFERRAT AL MIRALL

A Torí, al principi de les seves crisis, Nietzsche es precipitava sense parar cap al mirall, es mirava, s'apartava, i tornava a mirar-se. Al tren que el conduïa a Basilea, l'únic que reclamava amb insistència era un mirall. No sabia ja qui era, es buscava, i ell, tan aferrat a salvaguardar la seva identitat, tan àvid de si mateix, no tenia ja, per trobar-se, sinó el més vulgar, el més lamentable dels recursos. Nietzsche patia al final de la seva vida demència, que no és alzheimer i possiblement sia encara pitjor.
En aixó sempre he tingut dubtes, una persona normal crea, pinta, escriu o esculpeix coses normals, perquè és una personal normal i reflecteix el seu estat d'ànim. Però un geni sol ser una ànima torturada, o és que Poe escribia el que escribia perquè era una persona normal. Un geni, un creador, és un ens diferent de les persones normals i en més d'una ocasió se'l sol prendre per boig o dement. Com Van Gogh, Pollock i tants altres.
No sé d'on havia tret que Nietzsche patia alzheimer al final de la seva vida, o és possible que a dia d'avui la seva demència fos diagnosticada com alzheimer, no ho sé. De fet, sigui demència o alzheimer, és un càstig terrible per a una persona, i és que patir alzheimer, es possiblement el pitjor que li pot passar a algú. No conèixer, no coneixer-se, és no ser, és estar mort en vida, i en canvi, aparentment els qui pateixen aquest terrible i cruel malaltia estàn aparentment bé, feliços i contents. 

Diuen que només són feliços els nens i els bojos, que són els únics que diuen la veritat, els nens no crec, els bojos possiblement, i els qui pateixen Alzheimer, no ho sabem nosaltres ni ho saben ells. I Nietzsche si és que estava boig, al final de la seva vida, tampoc era feliç.