ÚLTIMS ESCRITS :

NO TOTS EREN CATALANS


"Eren tots catalans els homes i les dones que, el 26 de gener de 1939, inundaven les voreres de la Diagonal per rebre amb vivas i aplaudiments les tropes de Franco, i també eren catalans alguns dels que desfilaven amb l'uniforme de la camisa blava pel centre de l'avinguda. Potser també eren un milió. Es veu que, a Barcelona, les manifestacions sempre arrepleguen un milió de manifestants.

Eren catalans els testimonis de l'acusació en el judici que va dur Lluís Companys a la tàpia dels afusellaments de Montjuïc. Li recordaven sobretot els fets d'Astúries i les amistats perilloses amb el sindicalisme anarquista: l'hi tenien jurada a l'únic President d'esquerres que ha tingut el país.

Eren catalans els alcaldes de les ciutats catalanes nomenats pels governs de Franco. A Barcelona Miquel Mateu i Pla, Josep Maria Albert i Despujol, Antoni Maria Simarro i Puig, Josep Maria Porcioles Colomer, Enric Massó i Vàzquez, Joaquim Viola i Sauret i José María Socias Humbert. A Sabadell, Josep Maria Marcet i Coll fou alcalde de 1940 a 1962. El setembre del 2014 hi ha una plaça i una escola pública que duen el seu nom. La mateixa història es repeteix de Vic a Amposta, de Puigcerdà a Lleida, de Girona a Olot: no va caldre importar alcaldes de fora perquè hi havia milers de voluntaris desitjosos de ser-ho. Catalans tots.

També eren tots catalans els càrrecs polítics i civils, els funcionaris i l'aparell que sustentava el règim del general. La majoria van fer un viatge que, passant per la Lliga de Cambó (l'equivalent de Convergència en aquella època), va arribar a la FET-JONS de José Antonio Primo de Rivera, a la Segona Centuria de la Falange Catalana, al Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, al Movimiento Nacional o al Sindicato Vertical.

També era català l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané, que va decidir donar els màxims honors a Franco quan va visitar el monestir perquè li volia agrair l'alliberament com cal.

També eren catalans els presidents del Barça Enric Piñeyro Queralt, Josep Antoni de Albert i Muntadas, Josep Vendrell i Ferrer, Agustí Montal i Galobart, Francesc Miró-Sans i Casacuberta, Enric Llaudet i Ponsa, Narcís de Carreras i Guitera, Agustí Montal i Costa. Tots catalans i tots designats per les autoritats del règim.

[Sobre Agustí Montal puc afegir que fou l'inventor de l'eslògan el Barça és més que un club, i que va adoptar l'himne actual, escrit per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs. El director general del Barça en aquella època es diu Jaume Rosell, i és el pare d'en Sandro. Atado y bien atado.]

Atado y bien atado."

Aquest text que ha publicat en Lluís a Mil dimonis és de Javier Pérez Andújar 'Catalanes todos' Tusquets editores, colección Andanzas Barcelona 2014.

No aporta res de nou que no se sabés Pérez Andujar i juga a la demagogia fàcil, ometent que després d'una guerra ve el pitjor, la postguerra. És cert que hi havia molta gent a Barcelona a rebre les tropes franquistes, a Barcelona i a qualsevol altra ciutat de l'àrea metropolitana. La gent estava molt cansada de la guerra, hi havia fam, i els nacionals, pels vençuts eren la fi del conflicte i la supervivència, com així es va demostrar. No eren ni millors ni pitjors que els republicans com pot constatar qualsevol del supervivents de l'època i m'ha explicat moltes vegades el meu pare. La Guerra Civil espanyola, es va moure entre el desori i la xarlotada amb molts morts, ni un milió com deia Gironella, ni s'havien de contar com deia Bartolome Soler.

Aqui, es parla només de les atrocitats dels nacionals, i es calla, o se'n parla amb la boca petita del desastre que fou la república i el mal que també va fer abans i durant la guerra. La postguerra va ser molt dura, i la gent no estava aleshores per mirar qui era l'alcalde de la seva ciutat, ni quina filiació tenia, la gent estaba per sobreviure com podia i mirar de tirar endavant la familia. Hi havia llibertat, més que ara, nomès calia no posarse en políticia (és cert) i hi havia moltissima més seguretat ciutadana. Hi havia morts, assassinats i injusticies per part dels vencedors, lo qual era d'esperar donada la seva catadura, i prou que s'ha denunciat, però sempre dins l'ambit polític.

Franco va morir al llit, és cert, per vergonya de tots, però de fet, ara que tothom fatxendeja, els únics que s'enfrontaren a la seva dictadura (parlo de partits polítics) foren els comunistes, la resta ni estaba ni se l'esperaba, i ja és veu el resultat que en varen treure del seu sacrifici el PSUC i el Partit Comunista.

Em diu en Lluís arran de dir-li que no entenia a que venia el comentari de Pérez Andújar d'aquells fets: 

"jo sí que entenc a què ve comentar-ho ara: allò que els fills no van fer ho hem de fer els néts. L'herència que ens heu deixat és aquest deute: explicar les coses que van passar.
És un dels motius pels quals no puc anar a una desfilada de la victòria el dia 11. Si alguna ve baixa m'identifica, és la ve baixa de la vergonya. La dels meus predecessors."

I aquí és on discrepo. Com es pot culpar a la gent que va sortir el gener del 39 a rebre les tropes de Franco? que havien de fer, cansats i famolencs de quatre anys d'infern, desencisats de la República, la CNT, el POUM i altres grupuscles llibertaris. I clar que va haver-hi col·laboracionistes, encara n'hi ha, i solen ser sempre els mateixos, amb noms i cognoms coneguts de tots que es perpetuen en el poder, aqui i a Espanya. És part del paisatge i del nostre oprobi. Però no s'ha de sentir vergonya pel que varen fer els nostres antecessors, com sempre al llarg de la història, el poble, fa el que pot o sovint el que li deixen, i no es just criminalitzar-lo. No tots eren catalans a Barcelona el gener del 39, ni en un bàndol ni en l'altre.

Jo tampoc aniré el dia 11 a la 'V', aquests de l'ANC en tenen molt tambè de totalitaris i excloents i no em fan gens ni mica el pes. Li recordaba ahir a Lluís un escrit meu de feia un any a propòsit de la via catalana:

"Recorda Angelopoulos, que citaba precisament avui fa un any, referint-me a la cadena humana de l'any passat: 

"Suposo que hauria de ser d'una altra manera, i voldria que així fos, pero no m'hi sé veure, em sento incapaç d'identificar-m'hi i faig meva la frase de Theo Angelopoulos:

"No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè sóc sempre i arreu un estranger."

I d'aixó es tracte, i es que en el fons, el que estem pagant ara, no són els fets i el comportament dels ciutadans a la postguerra, sinó lo malament que es va tancar la tan lloada transició després de la mort del dictador; aquest va ser el més gran dels errors, encara que suposo que en aquells moments no es podia fer gran cosa més, i ara tants anys més tard seguim remenant la merda, la nostra i la seva merda.



      *  *  *

sobre el mateix tema l'any 2010: De Falangistes, Anarquistes i altres istes.

22 comentaris:

  1. Me pasa identicamente igual...


    " Perquè sóc sempre i arreu un estranger."

    Incluso en mi propia casa y con mi propia familia.

    Salut

    ResponElimina
  2. De catalans n'hi ha de moltes menes i cada cosa s'ha de situar en el seu context i en les seves circumstàncies i el Pérez Andújar ja us vaig advertir sobre com fa anar els tòpics i ens descobreix la sopa d'all i el dia de l'onze de setembre jo em quedo a casa meva sempre

    ResponElimina
  3. Però si em quedo a casa no és per les raons que dóna en Lluís sino més aviat per les que evidencia en Francesc, hi ha molta memòria restrictiva i oportunista, no tan sols a la dreta, a l'esquerra a dojo.

    ResponElimina
  4. En conclusió, a Catalunya hi ha de tot i hi cap tothom, més o menys, de moment.
    Jo, que sóc un estranger com tothom, encara que penso que ningú és estranger més que com a concepte romàntic, i també sóc un desmemoriat que sap poca història i que creu que dreta i esquerra són conceptes caducs, aniré a la V de votar el dia 11, tot i que les masses m'espanten i em produeixen desconfiança -i encara més els líders, il·luminats o no-, i ara podria explicar els raonaments de la tria, però, més que allargar-me massa, segurament serien vagues, incomplets, massa singulars.


    ResponElimina
  5. Jo aniré a la V de votar el dia 11, i el dia 9-N aniré a votar si em deixen, i respectaré els que no hi vagin i els que hi vagin i emetin un vot diferent del meu. Totalitaris són els que no deixen votar. Votar és normal en un país normal. Una abraçada.

    ResponElimina
  6. és el que té estar i viure sol Miquel, malgrat estar acompanyat.

    ResponElimina
  7. Julia, a lo de la 'V' no hi anré, ara a votar si és que s'arriba a PODER FER-HO SI!

    ResponElimina
  8. miquel, són les teves raons, i és més que suficient. Quan a la història ja hem estat desmemoriats massa anys, potser aqui rau un dels problemes que ara tenim.

    ResponElimina
  9. KRT, a votar si hi aniré, i a més a més a mi em toca si o si,'votar si, sí'! li ho vaig prometre a una persona ja traspasada, i les promeses s'han de complir.

    ResponElimina
  10. El vot, en general -no sé si és així als pobles petits- és encara el mitjà més lliure i democràtic de decidir, evidentment, en el tema de les manifestacions massives hi ha d'altres condicionants, sortir a la foto, el que fan els amics i saludats, no és tan fàcil tenir llibertat per decidir que es fa, encara menys a les petites comunitats, en teoria tothom és molt respectuós però escolto moltes barbaritats per moltes bandes, en general desconfio de les multituds, surten al carrer per moltes coses

    ResponElimina
  11. Les multituds solen errar i son més aviat cegues i fàcils de manipular, perquè estan compostes d’individus que són, aproximadament, com cadascun de nosaltres.

    ResponElimina
  12. Yo siempre respeto y siempre respetaré a quien intenta ver las cosas desde diferentes opticas. Y cuando uno ve poner opiniones contrarias en un mismo blog , es un simbolo de la calidad del mismo, ya podia hacer la prensa lo mismo, seria un ejercicio de salud mental impresionate, con eso dejo dicho todo. Un saludo y enhorabuena por la libertad.

    KRT ha dit...:" Totalitaris són els que no deixen votar. Votar és normal en un país normal."

    No todas las votaciones son motivadas por buenos sentimientos. ni todas las votaciones son ejercidas con igualdad de oportunidad para todas las partes.Los medios no tienen porque hacer bueno el fin perseguido. En Hamlet dicen "Cuantas veces con el semblante de la devocion y la apariencia de acciones piadosas, engañamos al diablo mismo.."
    Un saludo.

    ResponElimina
  13. Diria que en Pérez Andújar és un home rebotat. En el seu llibre anterior "Paseos con mi madre" ja traspuava la seva aprensió cap a una determinada Catalunya. Vaig estar a la presentació de l'esmentat llibre i va estar absolutament afable però NO va ni pronunciar una sola paraula en català.
    I el que diu Júlia, escriu tòpics per descobrir-nos la sopa d'all encara que jo penso que el seu missatge va destinat als joves de l'extraradi barceloní, ressentits com ell.

    ResponElimina
  14. simplemente Daniel, votar es un derecho que no puede negar una constitución o un TC, además ni la consitución ni el tribunal son constitucionales, más bien inconstitucionales, sobre todo el tribunal y los lacayos servidores del gobierno que lo componen.

    ResponElimina
  15. Gloria, no conec Pérez Andújar, però dona aquesta sensació, un paio rebotat, ressentit, i com comfío molt en el que opina Júlia, deu ser aixó.

    ResponElimina
  16. Francesc, hi ha grans diferents entre l'individu i les multituds, moltes coses que no es farien a nivell individual es fan quan es va en grup, de grat o per força, per por o covardia o perquè 'a rio revuelto', amb les persones a nivell individual sovint ens hi podem entendre però el grup abdueix i les masses dilueixen

    ResponElimina
  17. Sobre el que diu Gloria, no ho volia mencionar però també em sobta que un noi com el Pérez Andújar que va de 'tan bon rollo' no digui ni bon dia en català i mireu que no no sóc gens radical pel que fa a aquest tema però crec que aquesta actitud, en ell i en d'altres, reflecteix molts problemes, el mateix també a l'inrevés, aquells que no volen dir hi hola en castellà a ningú dels ninguns, també n'hi ha, d'aquests

    ResponElimina
  18. I no confiïs en el que dic jo que també dic molts disbarats, he, he, és allò de què no em faria d'un club del qual jo fos membre, que deia el Marx, però no el Marx de l'Engels

    ResponElimina
  19. Temujín, de acuerdo contigo, hay que ver siempre quién mueve los hilos y las votaciones no siempre son inocentes ni libres aunque lo parezcan, en la historia hay muchos ejemplos, incluso en democracias diversas, y lo que dices de los blogs, es que los del Francesc y este en particular son de culto, lo mejor de internet, jeje. Y puedes decir lo que te parezca y el autor también.

    ResponElimina
  20. Júlia, les masses són com la gent de bona fe, que en nom de la bona fe es pot fer molt de mal.

    ResponElimina
  21. ho dic Júlia, en el sentit que compartim coincidencies en molts aspectes.

    ResponElimina
  22. de culte res de res, ara que es pot dir el que es vulgui, si, com a la majoria de blocs.

    ResponElimina