"Eren tots catalans els homes i les dones que, el 26 de gener de 1939, inundaven les voreres de la Diagonal per rebre amb vivas i aplaudiments les tropes de Franco, i també eren catalans alguns dels que desfilaven amb l'uniforme de la camisa blava pel centre de l'avinguda. Potser també eren un milió. Es veu que, a Barcelona, les manifestacions sempre arrepleguen un milió de manifestants.

Eren catalans els testimonis de l'acusació en el judici que va dur Lluís Companys a la tàpia dels afusellaments de Montjuïc. Li recordaven sobretot els fets d'Astúries i les amistats perilloses amb el sindicalisme anarquista: l'hi tenien jurada a l'únic President d'esquerres que ha tingut el país.

Eren catalans els alcaldes de les ciutats catalanes nomenats pels governs de Franco. A Barcelona Miquel Mateu i Pla, Josep Maria Albert i Despujol, Antoni Maria Simarro i Puig, Josep Maria Porcioles Colomer, Enric Massó i Vàzquez, Joaquim Viola i Sauret i José María Socias Humbert. A Sabadell, Josep Maria Marcet i Coll fou alcalde de 1940 a 1962. El setembre del 2014 hi ha una plaça i una escola pública que duen el seu nom. La mateixa història es repeteix de Vic a Amposta, de Puigcerdà a Lleida, de Girona a Olot: no va caldre importar alcaldes de fora perquè hi havia milers de voluntaris desitjosos de ser-ho. Catalans tots.

També eren tots catalans els càrrecs polítics i civils, els funcionaris i l'aparell que sustentava el règim del general. La majoria van fer un viatge que, passant per la Lliga de Cambó (l'equivalent de Convergència en aquella època), va arribar a la FET-JONS de José Antonio Primo de Rivera, a la Segona Centuria de la Falange Catalana, al Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, al Movimiento Nacional o al Sindicato Vertical.

També era català l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané, que va decidir donar els màxims honors a Franco quan va visitar el monestir perquè li volia agrair l'alliberament com cal.

També eren catalans els presidents del Barça Enric Piñeyro Queralt, Josep Antoni de Albert i Muntadas, Josep Vendrell i Ferrer, Agustí Montal i Galobart, Francesc Miró-Sans i Casacuberta, Enric Llaudet i Ponsa, Narcís de Carreras i Guitera, Agustí Montal i Costa. Tots catalans i tots designats per les autoritats del règim.

[Sobre Agustí Montal puc afegir que fou l'inventor de l'eslògan el Barça és més que un club, i que va adoptar l'himne actual, escrit per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs. El director general del Barça en aquella època es diu Jaume Rosell, i és el pare d'en Sandro. Atado y bien atado.]

Atado y bien atado."

Aquest text que ha publicat en Lluís a Mil dimonis és de Javier Pérez Andújar 'Catalanes todos' Tusquets editores, colección Andanzas Barcelona 2014.

No aporta res de nou que no se sabés Pérez Andujar i juga a la demagogia fàcil, ometent que després d'una guerra ve el pitjor, la postguerra. És cert que hi havia molta gent a Barcelona a rebre les tropes franquistes, a Barcelona i a qualsevol altra ciutat de l'àrea metropolitana. La gent estava molt cansada de la guerra, hi havia fam, i els nacionals, pels vençuts eren la fi del conflicte i la supervivència, com així es va demostrar. No eren ni millors ni pitjors que els republicans com pot constatar qualsevol del supervivents de l'època i m'ha explicat moltes vegades el meu pare. La Guerra Civil espanyola, es va moure entre el desori i la xarlotada amb molts morts, ni un milió com deia Gironella, ni s'havien de contar com deia Bartolome Soler.

Aqui, es parla només de les atrocitats dels nacionals, i es calla, o se'n parla amb la boca petita del desastre que fou la república i el mal que també va fer abans i durant la guerra. La postguerra va ser molt dura, i la gent no estava aleshores per mirar qui era l'alcalde de la seva ciutat, ni quina filiació tenia, la gent estaba per sobreviure com podia i mirar de tirar endavant la familia. Hi havia llibertat, més que ara, nomès calia no posarse en políticia (és cert) i hi havia moltissima més seguretat ciutadana. Hi havia morts, assassinats i injusticies per part dels vencedors, lo qual era d'esperar donada la seva catadura, i prou que s'ha denunciat, però sempre dins l'ambit polític.

Franco va morir al llit, és cert, per vergonya de tots, però de fet, ara que tothom fatxendeja, els únics que s'enfrontaren a la seva dictadura (parlo de partits polítics) foren els comunistes, la resta ni estaba ni se l'esperaba, i ja és veu el resultat que en varen treure del seu sacrifici el PSUC i el Partit Comunista.

Em diu en Lluís arran de dir-li que no entenia a que venia el comentari de Pérez Andújar d'aquells fets: 

"jo sí que entenc a què ve comentar-ho ara: allò que els fills no van fer ho hem de fer els néts. L'herència que ens heu deixat és aquest deute: explicar les coses que van passar.
És un dels motius pels quals no puc anar a una desfilada de la victòria el dia 11. Si alguna ve baixa m'identifica, és la ve baixa de la vergonya. La dels meus predecessors."

I aquí és on discrepo. Com es pot culpar a la gent que va sortir el gener del 39 a rebre les tropes de Franco? que havien de fer, cansats i famolencs de quatre anys d'infern, desencisats de la República, la CNT, el POUM i altres grupuscles llibertaris. I clar que va haver-hi col·laboracionistes, encara n'hi ha, i solen ser sempre els mateixos, amb noms i cognoms coneguts de tots que es perpetuen en el poder, aqui i a Espanya. És part del paisatge i del nostre oprobi. Però no s'ha de sentir vergonya pel que varen fer els nostres antecessors, com sempre al llarg de la història, el poble, fa el que pot o sovint el que li deixen, i no es just criminalitzar-lo. No tots eren catalans a Barcelona el gener del 39, ni en un bàndol ni en l'altre.

Jo tampoc aniré el dia 11 a la 'V', aquests de l'ANC en tenen molt tambè de totalitaris i excloents i no em fan gens ni mica el pes. Li recordaba ahir a Lluís un escrit meu de feia un any a propòsit de la via catalana:

"Recorda Angelopoulos, que citaba precisament avui fa un any, referint-me a la cadena humana de l'any passat: 

"Suposo que hauria de ser d'una altra manera, i voldria que així fos, pero no m'hi sé veure, em sento incapaç d'identificar-m'hi i faig meva la frase de Theo Angelopoulos:

"No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè sóc sempre i arreu un estranger."

I d'aixó es tracte, i es que en el fons, el que estem pagant ara, no són els fets i el comportament dels ciutadans a la postguerra, sinó lo malament que es va tancar la tan lloada transició després de la mort del dictador; aquest va ser el més gran dels errors, encara que suposo que en aquells moments no es podia fer gran cosa més, i ara tants anys més tard seguim remenant la merda, la nostra i la seva merda.

      *  *  *

sobre el mateix tema l'any 2010: De Falangistes, Anarquistes i altres istes.