POLARIS - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
.

El resplendor de l'Estrella Polar penetra per la finestra nord de la meva càmera. Allà brilla durant totes... les hores espantoses de negror. I durant la tardor, quan els vents del nord gemeguen i maleeixen, i els arbres del pantà, amb les fulles vermelloses, murmuren coses en les primeres hores de la matinada sota la lluna minvant i banyuda, m'assec al costat de la finestra i contemplo aquesta estrella. A la part alta tremola lluent Cassiopea, hora rere hora, mentre l'Óssa Major s'eleva pesadament per darrere d'aquests arbres amarats de vapor que el vent de la nit balanceja. Abans de trencar el dia, Arcturus parpelleja vermellós per sobre del cementiri del turó, i la cabellera de Berenice resplendeix espectral allà, en l'orient misteriós; però l'Estrella Polar segueix mirant amb recel, fixa en el mateix punt de la negra volta, parpellejant espantosament com un ull insensat i vigilant que pugna per transmetre algun estrany missatge, encara que no recorda res, tret que un dia va rebre un missatge per transmetre. No obstant això, quan el cel s'ennuvola, aconsegueixo agafar el son.

Mai oblidaré la nit de la gran aurora, quan jugaven sobre el pantà els horribles centelleigs de la llum demoníaca. Després dels centelleigs varen arribar els núvols, i després el somni.

I sota una lluna minvant i cornuda, vaig veure la ciutat per primera vegada. S'assentava, callada i somnolenta, sobre un altiplà que s'alçava en una depressió entre pics estranys. Les seves muralles eren d'horrible marbre, igual que les seves torres, columnes, cúpules i paviments. Als carrers hi havia columnes de marbre a la part superior on s'alçaven esculpides imatges d'homes greus i barbuts. L'aire era càlid i manso. I a la part alta, tot just a deu graus del zenit, brillava vigilant aquesta Estrella Polar. Molt de temps vaig estar contemplant la ciutat sense que arribés el dia. Quan el vermell Aldebaran, que parpelleja a baixa altura sense posar-se, portava ja fet un quart del seu camí per l'horitzó, vaig veure llum i moviment en les cases i els carrers. Formes estranyament vestides, a un temps nobles i familiars, deambulaven sota la lluna minvant i banyuda; els homes parlaven sàviament en una llengua que jo entenia, si bé era diferent de la que coneixia. I quan el vermell Aldebaran va haver recorregut més de la meitat del seu trajecte, va tornar el silenci i la foscor.

En despertar ja no vaig ser el d'abans. Havia quedat gravada en la meva memòria la visió de la ciutat, i en la meva ànima havia despertat un record boirós, de la naturalesa del qual no n'estava llavors segur. Després, en les nits de cel ennuvolat que podia dormir, vaig veure sovint la ciutat; unes vegades sota els raigs càlids i daurats d'un sol que mai es posava i girava al voltant de l'horitzó. I a les nits clares, l'Estrella Polar em mirava de reüll com no ho havia fet mai.

Gradualment, vaig començar a preguntar-me quin podia ser el meu lloc en aquella ciutat de l'estrany altiplà entre estranys pics. Content al principi de contemplar el paisatge com una presència incorpòria que tot ho observava, vaig desitjar després definir la meva relació amb ella, i parlar amb els homes greus que diàriament discutien a les places. Em vaig dir a mi mateix: "Això no és un somni, doncs, ¿per quin mitjà puc provar que és més real aquesta altra vida de les cases de pedra i maó, al sud del sinistre pantà i del cementiri del turó, on cada nit l'Estrella Polar albira furtiva per la meva finestra? "

Una nit, mentre escoltava el discurs en la gran plaça de nombroses estàtues, vaig experimentar un canvi, i vaig notar que per fi tenia forma corporal. Però no era un estrany als carrers de Olathoe, la ciutat de l'altiplà de Sarkia, situada entre els pics Noton i Kadiphonek. Era el meu amic Alos qui parlava, i el seu discurs era grat a la meva ànima, ja que era el discurs de l'home sincer i del patriota. Aquesta nit vaig tenir notícia de la caiguda de Daikos i de l'avanç dels inuts, dimonis rabassuts, grocs i horribles que cinc anys abans havien sorgit del desconegut occident per assolar els confins del nostre regne i assetjar moltes de les nostres ciutats. Un cop preses les places fortificades al peu de les muntanyes, el seu camí quedava ara expedit cap a l'altiplà, llevat que cada ciutadà resistís amb la força de deu homes. Doncs les rabassudes criatures eren poderoses en les arts de la guerra, i no coneixien els escrúpols d'honor que impedien als nostres homes alts i d'ulls grisos, habitants de Lomar, emprendre una conquesta despietada.

El meu amic Alos manava totes les forces de l'altiplà, i en ell es xifrava l'última esperança del nostre país. En aquest moment parlava dels perills que calia afrontar i exhortava als homes de Olathoe, els més braus dels lomarians, a perpetuar la tradició dels seus avantpassats, els qui en veure's obligats a abandonar Zobna i desplaçar-se cap al sud davant l'avanç de els gels (fins i tot els nostres descendents hauran de deixar un dia les terres de Lomar), van escombrar gallarda i victoriosament als gnophkehs, caníbals peluts i de llargs braços que s'oposaven al seu pas. Alos m'havia rebutjat com guerrer, ja que era feble i propens a estranys desmais quan em sotmetia a la fatiga i l'esforç. Però els meus ulls eren els més aguts de la ciutat, tot i les llargues hores que jo dedicava cada dia a l'estudi dels manuscrits Pnakótics i del saber dels Pares Zbanarians; de manera que el meu amic, no volent condemnar-me a la inacció, em va concedir el penúltim deure en importància: em va enviar a la talaia de Thapnen per fer allà d'ulls del nostre exèrcit. En cas que els inuts intentessin conquerir la ciutadella per l'estret pas que hi ha darrere del pic de Noth, i sorprendre per allà a la guarnició, jo havia d'encendre el senyal de foc que advertia als soldats que esperaven, i salvar la ciutat de seva immediata destrucció.

Vaig pujar sol a la torre, ja que els homes forts eren tots necessaris avall en els congostos. Tenia el cervell dolorosament esmussat per l'excitació i el cansament, ja que no havia dormit des de feia molts dies; però la meva resolució era ferma, ja que estimava la meva terra natal de Lomar, i la marmòria ciutat de Olathoe, situada entre els pics Noton i Kadiphonek.

Però quan estava a la cambra més alta de la torre, vaig percebre la lluna  vermella, sinistra, minvant, cornuda, tremolant entre els vapors que flotaven sobre la llunyana vall de Banof. I a través de la seva obertura del sostre veia brillar la pàl·lida Estrella Polar, parpellejant com si estigués viva, i mirant furtiva com un dimoni de temptació. Crec que el seu esperit em va xiuxiuejar consells malvats, sumint-me en traïdora somnolència amb una rítmica i condemnable promesa que repetia una i altra vegada:

"Dorm, guaita, fins que les esferes girin set mil anys i jo torni al lloc on ara cremo. Després, altres astres sorgiran En l'eix del cel astres que assoseguen, astres que beneeixen. Només quan la meva òrbita conclogui torbarà el passat la teva porta".

En va vaig tractar de vèncer la meva somnolència, intentant relacionar aquestes estranyes paraules amb algun dels sabers celestes que jo havia après en els manuscrits Pnakótics. El meu cap, pesat i vacil·lant, es va doblegar sobre el meu pit; i quan vaig tornar a mirar, va ser en un somni, i l'Estrella Polar somreia burleta a través d'una finestra, per sobre dels horribles i agitats arbres d'un pantà somiat. I encara continuo somiant.

En la meva vergonya i desesperació, crido de vegades frenèticament, suplicant a les criatures somiades del meu voltant que em despertin, no fos cas que els inuts pugin furtivament per darrere del pic de Noton i prenguin la ciutadella per sorpresa; però aquestes criatures són dimonis: es riuen de mi i em diuen que no ho son. Es burlen mentre dormo; mentrestant, pot ser que els enemics rabassuts i grocs s'estiguin apropant a nosaltres amb sigil. He faltat al meu deure i he traït la marmòria ciutat de Olathoe. He estat deslleial a Alos, el meu amic i capità. No obstant això, aquestes ombres dels meus somnis es burlen de mi. Diuen que no hi ha cap terra de Lomar, excepte en els meus nocturns desvaris; que en aquestes regions on l'Estrella Polar brilla a la part alta, i on el vermell Aldebaran s'arrossega lentament per l'horitzó, no hi ha hagut res més que gel i neu durant mil·lennis, ni altres homes que aquestes criatures rabassudes i grogues, marcides pel fred, que es diuen "esquimals".

I mentre escric en  la meva culpable agonia, frenètic per salvar la ciutat el perill de la qual augmenta a cada instant, i lluito en va per alliberar-me d'aquest malson en la qual sembla que estic en una casa de pedra i de maons, al sud d'un sinistre pantà i un cementiri dalt d'un turó, l'Estrella Polar, perversa i monstruosa, mora des de la negra volta i parpelleja horriblement com un ull insensat que pugna per transmetre algun missatge; encara que no recorda res, tret que un dia va tenir un missatge que transmetre.

Polaris
[Conte. Text complet.]
H.P. Lovecraft
CIUDADSEVA.COM

1 comentari:

.