L'INTENT DE FUGA DE L'ANTONIO 16.10.14

Ja he explicat en alguna ocasió que no m'agrada retratar a les persones, i si ho faig molt ocasionalment sempre demano permis. Avui mentre pujava cap a Matadepera, una mica abans d'arribar-hi a la residencia d'avis de Terrassa, he vist un senyor gran amb el seu vestit, sabatilles i la gorra que no hi falti, amb unes tenalles intentant tallar els filferros de la tanca del jardi que dona al camí, en un evident intent de fuga de la residència.

M'ha sembla que havia d'avisar, on volia anar aquell senyor gran? en cas de fuga, i a banda, hi havia la responsabilitat del personal de la Residencia. 

A recepció, primer no m'han fet gaire cas... 

- Hi ha dos senyors arreglant la tanca, m'ha dit una senyora amb bata blanca. 

- Senyora, l'avi de la gorra diria que l'està desarreglant, i les seves intencions són les d'emular a Steve McQueeen sense moto

Finalment hem anat ambdós, la senyora i servidor cap on hi havia l'avi, que és diu Antonio.

¿Que haces Antonio? li ha preguntat la senyora.

Y l'Antonio, com un nen agafat en una malifeta ha somrigut i mentre es guardava les tenalles a la butxaca interior de l'americana, amb cara de circumstàncies i ensenyant les dues dents que li queden al frontal superior ha contestat: Estaba aligerando la valla. I  S'HA QUEDAT TAN AMPLE...

Hauria pogut retratar-lo fins i tot en el seu intent de fuga, però no m'ha semblat correcte, en certa manera l'he traït en delatar-lo. Curiosament, en aquest mateix lloc fa cinc anys, cada mati quan hi passava amb la bicicleta, dins el recinte, un senyor gran, impecablement vestit fins i tot amb pantalons de golf i mitjons de quadres, sabates a l'ùs, llençava pilotes de golf amb el seu pal i amb molt d'estil.

Al Sr. del Golf i a l'Antonio, en certa manera els hi han pres la llibertat i cada un d'ells intentava escapar a la seva manera, i en ambdós casos, sobretot el del senyor del Golf em produien molta tristessa.

La tarda queia lentament i el sol resplendia al costat sud de la Mola que si he retratat.

D.R.I.L. - CERIMONIA DE LA CONFUSIÓ 15.10.14

A ran d'un escrit del 2013 en que explicava que el programa 'Parlamento' del Canal 24 Horas de TVE havia hagut de demanar disculpes perquè en un reportatge emès sobre les víctimes del terrorisme va vincular els atemptats de l'11-M del 2004 amb ETA, he rebut en l'espai d'un any, una serie de comentaris anonims tots menys un, on expliquen, o confirmen que el primer atemptat atribuït a Eta el 1960 a Sant Sebastià que va costar la vida a la nena Begoña Urroz, no va ser obra d'ETA, sinó del DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación) l'autèntic responsable d'aquell atemptat. Els comentaris els podeu llegir a l'enllaç, però aquest d'Enrique Muley, que entenc és fill d'Abderraman Muley (Manuel Rojas), el responsable del DRIL i de l'assassinat accidental de Begoña Urroz, és potser el més interessant, o el que més ha cridat la meva atenció: 

"Enrique Muley ha dit...

    Abderraman Muley y Santiago Martinez Donoso nunca fueron agentes infiltrados del franquismo. Eran verdaderos luchadores republicanos.
    Iñaki Egaña miente descaradamente, pero es que además la fuente de la mentira de Egaña que se cita en todos los lugares que ayudaron a propagar esta infamia, principalmente el diario Gara y el portal Rebelion.org desapareció y es un link roto, compruébenlo por ustedes mismos (http://www.izaronews.info/euskadi/2010/opinion/3547). Curiosamente ni el diario Gara, ni Rebelion.org ni otros sitios similares que citan la falsa fuente inexistente, permiten comentarios o réplicas en sus publicaciones.
    Los llamados dirigentes del DRIL en Venezuela eran todos una punta de cobardes y con ambiciones personales que nunca movieron un dedo por si mismos, y se conformaban con hacer declaraciones autocomplacientes. Abderraman Muley (alias Manuel Rojas) tuvo que abandonar sus planes de proclamar territorio republicano en Fernando Poo con la ayuda de Tito de Yugoslavia, y sus planes de atentar contra Franco, gracias a la efectiva labor de Santiago Carrillo que publicó una falsa acusación contra él en Mundo Obrero, para eliminarlo política y militarmente. Carrillo al acusar a Manuel Rojas de agente franquista y desvelar su verdadera identidad (Abderraman Muley) no hacía otra cosa que preservar equivocadamente el dudoso liderazgo del Partido Comunista en el ámbito republicano. Muy propio del Partido Comunista eliminar a quienes podían hacerle sombra con las malas artes que fueran necesarias.
    En cuanto al atentado de San Sebastián, sí fue obra de un miembro del DRIL, pero no era el modus operandi del DRIL el causar víctimas. Aquello fue un error que escapó del control de Manuel Rojas que en aquellos momentos y desde antes del atentado se encontraba preso en Lieja junto con otros 12 dirigentes del DRIL.
    Manuel Rojas era el coordinador general del DRIL, y si el DRIL fue una amenaza para el régimen y tuvo algo de peso en la historia de la oposición republicana, fue únicamente mientras que Manuel Rojas lo dirigió en Europa. Después de la falsa acusación de Carrillo, el DRIL dejó de ser una amenaza pues Manuel Rojas no tuvo más remedio que abandonar sus planes. El mayor enemigo de la República fue Santiago Carrillo y el Partido Comunista.
    Manuel Rojas vivió una vida no exenta de penurias en varios países de Sudamérica, y regresó a España recién a finales de los años 80. Murió pobre y enfermo. Y las mentiras contra él empezaron a publicarse justo después de su muerte cuando ya no podía defenderse. ¡Qué casualidad!
    30 setembre de 2014"-

PASSEJANT ENTRE CASTANYERS 13.10.14

Quan passejava, tard, pel camí vorejat d'arbres, una castanya caure als meus peus. El soroll que va fer en esclatar, el ressò que es va suscitar en mi, i un tremolor desproporcionat respecte a aquest ínfim incident, em van submergir en el miracle, en l'embriaguesa del definitiu, com si no hi haguéssin ja més preguntes, només respostes. Em sentia ebri de mil evidències inesperades amb les que no sabia què fer ... Així va ser com vaig estar a punt d'arribar el meu moment suprem. Però vaig creure preferible continuar el passeig. 

E.M. Cioran.

LA CONSULTA VARADA 13.10.14

Diuen els del Govern que el que està passant amb el procés sobiranista no és un tema jurídic sinó polític, i aquesta afirmació la repeteixen una vegada i una altra, com si no ho sabessim d'antuvi i ara els haguès sorprés. I és que el Govern es contradeix, per una banda insten al TC perquè decideixi i per l'altre es queixen de la decissió, quan el TC fa l'ùnic que pot fer, que es seguir fil per randa el passos que la propia llei li marca. Aquests comitès i comissions creats a posteriori de la decisió del TC de suspendre la Consulta, són foc d'encenalls i el Govern ho sap, el que no entenc és el perquè, potser no estiguin tan ben assessorats com diuen. 
La sensació és que pensaven que si durant aquests últims dos anys duien a terme una tasca de intoxicació i adoctrinament mediàtic sistemàtica i matxacona com han fet, acompanyat de tres grans movilitzacions de personal, ja tenien la rao que dona la força de la gent, la que diuen que és qui mana a Catalunya, el poble que vota. I aixó no és cert. I ara estan en un cul-de-sac, uns que volen ajornar la Consulta i altres que la volen fer si o si el 9-N. Uns i altres topen però amb el Dret, els hi agradi o no, un dret que ha d'acatar i que diu que el dia 9 de Novembre no es por cel·lebrar la Consulta. La resta només es marejar la perdiu i enganyar als ciutadans.

Artur Mas s'ha entestat en intentar negar l'evidència, la realitat i  com a "la sirena varada" d'Alejandro Casona, un personatge que a la televisió interpretava Paco Morán, va sempre amb un drap als ulls proclamant la seva ceguesa per defugir la realitat i amagant-se sota aquesta falsa ceguesa justificar la seva mancança per afrontar la dura realitat. I no pots simular una mancança que no existeix, tard o d'hora has d'obrir els ulls i enfrontar-te a la realitat per dura i complexa que sigui, car de no ser així si continues fen-te el cec, el que et pot passar es que pots acabar donan-te un a bona patacada.

NACIONALISME DE CONSUM 12.10.14

Tot i no estar-hi del tot d'acord, hi toca prou Cesar García en la seva analisi de l'Independentisme, més del que pugui semblar als independentistes, que no compartiràn la seva visió..., en aparença, una mica superficial, pero interessant en el seu plantejament....
 

"De vez en cuando sucede, aunque últimamente menos. La gente se pasa a trabajos menos remunerados, pero que a cambio refuerzan la calidad de su identidad, la manera en como se ven a sí mismos.

Por ejemplo, un joven de 26 años deja un puesto de trabajo fijo de reponedor en la sección de droguería de Carrefour para dar clases de yoga en un centro cultural de un barrio de Madrid. El primero le ofrece unos ingresos regulares y estabilidad económica, el segundo no le ofrece tanta estabilidad ni dinero, pero a cambio le proporciona una concepción mejor de sí mismo.

Zygmunt Baumann dixit. En un mundo mercantilizado hasta las cachas, en el que los sujetos nos hemos convertido en objetos con valor de mercado, no sólo cuenta el cash contante y sonante que nos llevamos a fin de mes, sino también que lo que hacemos y somos aporte a nuestra individualidad.

Por tanto, es inútil perder el tiempo discutiendo si la independencia de Escocia o Cataluña ofrece incentivos económicos o no a los que la apoyan, ya que el aspecto pecuniario es secundario. Lo importante es vivir la marca, que tu nueva identidad aporte valor al producto que eres y la consecución de un Estado con fronteras reconocibles contribuye a ello.

De ahí que el nacionalismo se haya convertido en un producto de consumo más. Uno, aunque haya nacido en Córdoba, elige ser independentista catalán, primero porque hay una cultura liberal que hace posible que uno nazca en Calzada de Calatrava como Almodóvar y sea un modernazo, y segundo porque le parece que otorga un valor y un sentido especial a su individualidad que a lo mejor no se lo da ser español o andaluz. Hay una parte de pragmatismo, pensar que me tocará algo del pastel que se reparta, pero también la de sentirse parte de algo nuevo, bonito e ilusionante. El origen deja de ser lo importante. Lo relevante es la voluntad de identificarse con algo.

Podemos aprender un poco de los economistas. Ellos consideran que cualquier decisión es económica independientemente de que tenga un componente pecuniario o no. Cualquier decisión nos hace más o menos eficientes, mejores o peores, y eso es lo que importa. Cultivar el pequeño tesorito que todos llevamos dentro. Si ser sólo catalán o escocés te hace sentir mejor, único e interesante, entonces tomas la decisión de identificarte con esa postura, ya que las barreras de entrada son muy bajas y además disfrutas del narcisismo de la diferencia del que hablaba Freud.

Puedes incluso conseguir que otros se autohumillen y admitan su inferioridad, como le sucedió a la periodista extremeña Pepa Bueno, que preguntó al ministro Margallo aquello de: ¿Habrá que reconocer que Cataluña es singular? Como si a ella o a sus paisanos extremeños los hubieran fabricado en serie. Se reirían mucho y bien los extremeños independentistas que hay en Cataluña. Objetivo logrado.

En cierto sentido es como ser de un equipo de fútbol hoy día. No requiere haber nacido en un sitio en particular, y ni siquiera las barreras de entrada son muy grandes. Uno puede sentirse hincha del Real Madrid en China sin haber ido nunca al Santiago Bernabéu, haberse gastado un duro en la camiseta oficial e incluso sin pagar la cuota de televisión por cable que permite acceder a los partidos. Si el equipo gana, estupendo, y si no, siempre puede dedicarse a otras labores y esperar una nueva oportunidad de identificarse con una enseña ganadora el próximo miércoles o el domingo.

Además, exige un nivel de compromiso muy pequeño. Uno puede ser independentista igual que uno cambia de marido o mujer, se hace ateo o creyente, se muda a otra casa o de empleo. Igual que el capitalismo es particularmente adaptable a las circunstancias, lo son nuestras ideas o nuestra individualidad, siempre reversible.

Difícil, si no, explicarse cómo el soufflé independentista ha pasado en dos o tres años del veinte al cuarenta y tantos por ciento.

¿Tiene algo que ver la calamitosa situación económica? Ya veremos."

César García

FANÀTICS 12.10.14

El fanàtic és incorruptible: si mata per una idea, pot igualment fer-se matar per ella; en els dos casos, tirà o martir, és un monstre. No hi ha éssers més perillosos que els que han patit per una creença: els grans perseguidors es recluten entre els màrtirs als quals no han tallat el cap. Lluny de disminuir la gana de poder, el sufrimient l'exaspera; per això l'esperit se sent més a gust a la societat d'un fanfarró que a la d'un màrtir; i res li repugna tant com aquest espectacle on es mor per una idea ... Fart del sublim i de carnisseries, somia amb un avorriment provincià a escala universal, amb una Història l'estancament de la qual seria tal que el dubte es dibuixaria com un esdeveniment i la esperança com una calamitat. E.M.CIORAN

CARTA DEL BANCO 12.10.14

Hi ha una serie de clàssics en un dia qualsevol d'un pis d'un carrer d'una ciutat; em refereixo a les trucades a l'interfon: Carta del Banco, Cartero, Correo comercial, gracias, Testimonis de Jehova, publicitat agressiva porta a porta  de Gas, llum o telèfons.... (aquests entren d'estranquis)

Ah! però darrerament ha aparegut un nou ens visitador casolà: Van de dos en dos i són molt amables, no et venen res, o potser si, són els homes/dones de taronja, els enquestadors de l'ANC, els de la Gigaenquesta que et fan sis preguntes a qual més pueril, et prenen unes dades i ja està. No sé qui ha redactat les preguntes, però s'ho hauria de fer mirar, la puerilitat no és bona per a fer una gigaenquesta per a un nou país.

EL BANQUER ANARQUISTA 11.10.14

Mencionava en el seu article a El Periódico d'avui, Serra Ramoneda, ex banquer de veritat, aquest relat de Pessoa: EL BANQUER ANARQUISTA. És possible ser alhora un ric i astut banquer i un anarquista consumat que lluita per l'alliberament de la societat? Segons Pessoa, sí. És el que intenta demostrar El banquer anarquista, un sorprenent relat publicat 1922. La producció literària pessoana, com violenta suma d'excepcions que és, ens enfronta sovint a l'excepció de l'excepció. És insòlita en vers i en prosa. I ho és fins al punt que hi ha textos l'origen dels quals sembla inescrutable.  

El lector acostumat als versos de Pessoa o al seu més conegut Llibre del desassossec, s'abstreu a una peça narrativa com El banquer anarquista, que desplega una ferotge diatriba raonada contra el mite de l'igualitarisme, suport fal·laç de la nostra societat, i contra les possibilitats de emancipació del ciutadà, que no contra les de l'individu. Però aquest salt a la sorra de la discussió ideològica sota forma de narració dialogada entre un subjecte que es diu banquer i anarquista, tot en un i el un per l'altre, i un jove que l'escolta incrèdul, guarda relació amb un sector de la obra pessoana poc conegut: Pessoa va ser un apassionat i original comentarista de la vida política portuguesa i europea, sempre disposat a desbaratar les il·lusions del ciutadà en les modernes societats democràtiques. 

Aquesta edició del banquer anarquista presenta per primera vegada a Espanya els fragments "inèdits fins 1997" amb què Pessoa va pretendre realitzar durant l'últim any de la seva vida una nova edició corregida del llibre. Són textos que enriqueixen notablement l'obra i la reafirmen en el seu estatus de peça mestra en el lliure exercici de la lucidesa.

VEURE EL TEXT  EN PDF

VELL MANUSCRIT 11.10.14

Es podria dir que el sistema de defensa de la nostra pàtria pateix de seriosos defectes. Fins ara no ens hem ocupat d'ells sinó dels nostres deures quotidians; però alguns esdeveniments recents ens inquieten.

Sóc sabater; el meu negoci dóna a la plaça del palau imperial. A l'alba, tot just obro les meves finestres, ja veig soldats armats, apostats a totes les cantonades que donen a la plaça. Però no són soldats nostres; són, evidentment, nòmades del Nord. D'alguna manera que no arribo a comprendre, han arribat fins a la capital, que, però, està bastant lluny de les fronteres. De tota manera, hi són; el seu nombre sembla augmentar cada dia.

Com és el seu costum, acampen a l'aire lliure i rebutgen les cases. S'entretenen en esmolar les espases, a agusar les fletxes, a realitzar exercicis eqüestres. Han convertit aquesta plaça tranquil·la i sempre polida en una veritable cort de porcs. Moltes vegades intentem sortir dels nostres negocis i fer una recorreguda per netejar almenys les escombraries; però aquestes sortides es tornen cada vegada més escasses, perquè és una feina inútil i correm, a més, el risc de ser aixafats pels seus cavalls salvatges o que ens fereixin amb els seus fuets.

És impossible parlar amb els nòmades. No coneixen el nostre idioma i gairebé no tenen idioma propi. Entre ells s'entenen com s'entenen els gralles. Tot el temps s'escolta aquest grallar de gralles. Les nostres costums i les nostres institucions els resulten tan incomprensibles com mancats d'interès. Pel mateix, ni tan sols intenten comprendre el nostre llenguatge de senyals. Un pot dislocar-se la mandíbula i les nines de tant fer gestos; no entenen res i mai entendran. Sovint fan ganyotes; en aquestes ocasions posen els ulls en blanc i els surt escuma per la boca, però amb això res volen dir ni tampoc causen terror algun; ho fan per costum. Si necessiten alguna cosa, ho roben. No es pot afirmar que utilitzin la violència. Simplement s'apoderen de les coses; un es fa a un costat i lels hi cedeix.

També de la meva botiga s'han portat excel·lents mercaderies. Però no puc queixar-me quan veig, per exemple, el que passa amb el carnisser. Tot just arriba la seva mercaderia, els nòmades se l'emporten i la mengen immediatament. També els seus cavalls devoren carn; sovint es veu un genet amb el seu cavall menjant del mateix tros de carn, cadascú d'una punta. El carnisser és poruc i no s'atreveix a suspendre les comandes de carn. Però nosaltres comprenem la seva situació i fem col·lectes per mantenir-lo. Si els nòmades es trobessin sense carn, ningú sap el que se'ls acudiria fer; per altra banda, qui sap el que se'ls acudiria fer menjant carn cada dia.

Fa poc, el carnisser va pensar que podria estalviar-se, almenys, el treball d'esquarterar, i un matí va portar un bou viu. Però no s'atrevirà a fer-ho novament. Jo em vaig passar tota una hora tirat a terra, en el fons de la meva botiga, tapat amb tota la meva roba, mantes i coixins, per no sentir els bramuls d'aquest bou, mentre els nòmades s'abalançaven des de tots costats sobre ell i li arrencaven amb les dents trossos de carn viva. No em vaig atrevir a sortir fins molt després que el soroll cessés; com ebris entorn d'una bóta de vi, estaven estesos per l'esgotament, al voltant de les restes del bou.

Precisament en aquella ocasió em va semblar veure l'emperador en persona apuntat per una de les finestres del palau; gairebé mai surt a les habitacions exteriors i viu sempre al jardí més interior, però aquesta vegada ho vaig veure, o almenys em va semblar veure-ho, davant d'una de les finestres, contemplant capcot el que passava davant seu palau.

¿En què acabarà això? -ens preguntem tots-. Fins quan suportarem aquesta càrrega i aquest turment? El palau imperial ha portat als nòmades, però no sap com fer per repel·lir-los. El portal està tancat; els guàrdies, que abans solien entrar i sortir marxant festivament, ara estan sempre tancats darrere de les reixes de les finestres. La salvació de la pàtria només depèn de nosaltres, artesans i comerciants; però no estem preparats per a semblant empresa; tampoc ens hem vantat mai de ser capaços de complir-la. Hi ha certa confusió, i aquesta confusió serà la nostra ruïna.

 El vell manuscrit [Conte: Text complet.]

ciudadseva.com - Franz Kafka

A POR ELLOS QUE SON DE REGADÍO 10.10.14

Deia ahir Gregorio Luri al Cafè de Ocata: Por que soy de López Bulla, i deixava un enllaç al bloc d'ell que jo desconeixia: 'Metiendo bulla'. Ho subscric, jo també sóc de Lòpez Bulla, quan algú hi toca, i posa el dit a la nafra i a més d'un al seu lloc, jo també sóc d'ell.  Compte amb segons quin talibanisme que prolifera més del compte a casa nostra i és molt intolerant. Talibanisme periodistic gratificat, per cert, o millor dit, remunerat, molt ben remunerat.

A por ellos que son de regadío...

ALGUNOS HILILLOS DE ÉBOLA 10.10.14

Aquest estrany objecte inanimat impasible el ademán que tenim com a President del Govern Espanyol d'Espanya el Sr. Registrador de la propietat Don Mariano Rajoy Brey ha declarat als mitjans que el risc que es propagui l'ebola és molt baix, i òbviament ha tranquil·litzat tothom, que confia cegament en les seves paraules, com quan l'ensorrament del Prestige en aquella brillant acció del Govern Espanyol i d'Espanya on ell tambè hi deambulava, va deixar anar la famosa frase dels 'hilillos de plastilina. Marededéu, quan un idiota incompetent arriba a President de Govern d'un País, alguna cosa ha fallat. Menys mal que Soraya ha agafat les riendes de l'assumpte de l'ebola desempallegant-se de la Mato i ho arreglarà tot en un plis-plas. Ai senyor! anem de Guatemala a Guatepeor. Mai tan pocs ho havien fet tant malament; si encara ens acabaran fen passar per bo a ZP. 

MANERES DE MANAR 10.10.14

Deu haver-hi moltes maneres de manar, suposo. i en canvi només n'hi ha una d'obeïr, i és humiliant. El que mana vol que els manats siguin dòcils, i els manats intenten no ser-ho pero no s'en surten. Tota filosofia de la història ha de partir d'aquesta obvietat. Tot poder ve de Déu. pero els poderosos ¿d'on venen?. Ho podem reflexionar mentre esperem, amb paciència, davant un semàfor en vermell, aquell fòtil urbà que nomès respecten els automobilistes i no tots.

DE LA VELLESA 9.10.14

Abans, el saber i l’experiència estaven en mans de la gent gran; actualment s’han bescanviat els papers, l’experiència s’ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s’està esvaint i la gent gran ha perdut autoritat i s'ha perdut enmig de la velocitat a la que es mou el nou coneixement. O potser és que el concepte d’experiència i coneixement han canviat?.

Per cert que en aquest sentit, el meu pare, sempre m’està donant la tabola dient-me que s’ha de respectar la gent gran. No hi estic d’acord, puig s’ha de respectar a tothom que sigui digne de ser-ho, i no pel sol fet de l’edat. I és que en el fons l’experiència de la gent gran consisteix en una reiterada acumulació d’errors no admesos. Debades doncs, fer-ne massa cas, encara que necessiten i necessitem ser escoltats i cal fer-ho, tot i que sovint no serveix per a res important. Però?

Quan jo en sigui de gran, espero no comportar-me com un vell, o aixó em penso ara. Després..., després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la gent gran, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d’una certa edat, no és pas culpa seva, car sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l’edat per fer mes suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-lo doncs de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible.

El pare és vell, li ha costat reconeixer-ho i encara no n'està convençut del tot, i ho està portant molt malament, prou que ho patim a casa, però que has de fer, si ja veus a venir que si arribes a la seva edat ((97) et comportaràs igual o pitjor que ell, per més que ara et sembli que n'has après dels seus errors i tu no hi cauràs, saps que et comportaràs igual, de sempre ha estat aixi, tot i que és cert que hi ha qui sap envellir amb més dignitat que altres, i és que de fet, un no envelleix com vol sinó com pot o com el deixa la vida, i per aquest procés com per el de la vida, no hi ha manual d'instruccions.  

M'ho deia en un comentari sobre aquest tema el malauradament desaparegut blocaire Brian fa quatre anys.

"Ha, ha! M'ha fet molta gràcia això de "Quan jo en sigui de gran, espero no comportar-me com un vell...". Des que el món és món, els vells s'han comportat com vells i els joves com joves."

Deia Cioràn que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom pensa que més aviat es tracta d'una venjança, molt cruel per cert.

DIGUEU LA VERITAT 9.10.14

Tot estaba orientat a una campanya d'auto bombo del Govern de Madrid, la numero dos de sanitat es vantava que tota Europa els felicitaba de lo bé que ho havien fet amb el trasllat del sacerdot espanyol Miguel Pajares, vaja, un gran éxit de la Marca Espanya i del Govern de Mariano Rajoy.

Però tot se'ls ha complicat i les canyes se'ls hi han tornat llances, la Ministra, el Govern en pes van assegurar, rotundament, que no hi havia risc de contagi de l'ebola i, ara, una infermera està infectada, el seu marit està aïllat i, hi ha sis persones més en observació. El conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid dient que l'nfermera va mentir, queixes de personal sanitari de com de malament s'han fet les coses, que ho podeu llegir aquí. De fet no és que s'hagi fet malament, s'ha fet com sempre en aquest cony de país, amb el cul, i ningú admet ni assumeix cap responsabilitat. La culpa, de la infermera i a més a més han sacrificat per que si a Excalibur.

Cal explicar-ho arreu, són una colla d'inùtils, acostumats a fer el que es roti sense haver de donar explicacions, per a ells deu ser normal, pero no ho és, i algú hauria d'assumir la responsabilitat del fiasc en que s'ha convertit la operacio d'autobombo de l'ebola. Digueu la veritat, així us vengeu, deia Fuster", perquè de vegades, hi ha qui a força d'insolència pot fer creure que diu veritats que fins i tot ell mateix s'arriba a creure, que seria el cas d'aquest Govern, mentider compulsiu.

LLEGIR EN LES ÀNIMES 8.10.14

Explica Porfiri que Plotíno tenia el do de llegir en les ànimes. un dia, sense més preàmbul, va dir al seu deixeble, molt sorprès, que no intentés matar-se i que emprengués millor un viatge. Porfiri va partir cap a Sicília: allí es va curar de la seva malenconia, però, afegeix ple de pesar, no va assistir a la mort del seu mestre ocorreguda durant la seva absència. Fa temps que els filòsofs no llegeixen en les ànimes. No és el seu ofici, es dirà. És possible. Però llavors no ens ha de sorprendre que ja no ens interessin. EM. CIORAN.

WSJ I LA VERGE 8.10.14

La decisió del ministre espanyol de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, d'atorgar la Medalla d'Or al Mèrit Policial a la verge María Santísima del Amor de Málaga mereix un ampli reportatge en clau de burla al diari The Wall Street Journal. "L'última guanyadora d'una Medalla d'Or al Mèrit Policial a Espanya mai no ha sortit a patrullar ni a fer cap arrest. Cert, mai no s'ha espantat a l'hora d'enfrontar-se amb el perill. Però perquè no es pot moure", arrenca l'article, en què deixa el ministeri comandat per Fernández Díaz en una posició ben galdosa.

El diari també ressalta que aquesta decisió ha estat duta als tribunals, i dóna veu a Jorge García, president del Movimiento Hacia un Estado Laico (MHUEL), entitat promotora de la demanda que ha dut la distinció als tribunals. Per emfasitzar l'excepcionalitat de la mesura presa per Interior, el diari ressalta també que diversos ciutadans van formular peticions perquè s'atorgués també la mateixa distinció a personatges com Spiderman, o Mortadelo i Filemón.
Tot i la sorpresa amb què The Wall Street Journal es mira la medalla, també recorda que Fernández Díaz ja va assegurar, convençut, que Santa Teresa "intercedia de manera important" a favor de l'economia espanyola.

I és que en un país normal i mínimament seriós, i no dic ja democràtic, que no seria el cas de Espanya, aquesta medalla d'or atorgada per Mossen Fernandez Diaz a la verge María Santísima del Amor de Málaga, no s'hauria impossat, perquè un tros de fusta, de guix o del que sigui la Maria aquesta no intercedeix ni fa res. Encara que aqui també teniem qui invocaba a la Moreneta quan teniem sequera, que de beneits n'hi ha a tot arreu.

No m'estranya que els del WSJ s'en fotin d'ell, si és que aquest Ministre és la riota arreu per aquest i altres actes que demostren la seva incapacitat per ocupar el carrec de Ministre de la Guerra, al màxim a que podria aspirar és a Ministre de capelletes i rosaris ben resats. Ah! li trobo a faltar el coll blanc i la sotana negra amb la bragueta immensa, li escauria, li quedaria bé i podria fer un duet amb aquell portant-veu que tenia el Rouco Varela, el Martínez, l'altra perla de Labuan.

L'ESPECTACLE I ELS CECS 8.10.14

Dues frases, sentències o divagacions gens divagables sobre la vida que m'han causat impacte en les últimes hores, més faller el primer i sobri el segon, però importants ambdues:

Rafael Chirbes: Sólo importa el espectáculo, al ciudadano que lo frían con aceite malo.

Gregorio Luri: A veces -he pensado mientras me escribía una dedicatoria- los ciegos caminan con antorchas en la mano. No quieren ver nada, que ya lo han visto todo. Lo único que pretenden es que nadie choque con ellos. 

SAVE EXCALIBUR 8.10.14

Hi una pel·lícula molt dolenta que es diu 'Salvad al soldado Ryan', de fet, nomès es visionable la primera mitja hora, la resta ja es podria cremar per sempre, de típica i topica que és, que de fet, i tenint en compte que el seu director era Spielberg tampoc se'n podia esperar res més.

I és que aquest mon de mones és una especie de bestiesa institucionalitzada on campa l'estulticia a dojo. Vegis sinó, el pollastre que s'està muntant per Excalibur, el gos de 14 anys de l'infermera contagiada o pressuptament contagiada d'ebola, un gos al que ja li queda poc per anar fent l'idem per aci, i ara, és la gran causa nacional, sobretot a la xarxa, amb Hagsthag propi i coses d'aquestes. És mes important el gos que la seva mestressa i per suposat que tots els gossos que hi ha a les gosseres del pais, i mira que n'hi han. El que deia en el comentari anterior: una societat d'idiotes. Que bé la definia Pérez Reverte en el seu tuit.

LA POR DELS IDIOTES 7.10.14

Sierra Leone va registrar 121 morts per Ebola i multitud de noves infeccions durant la jornada de dissabte, en un dels pitjors dies des de l'esclat del brot en aquest país fa al voltant de quatre mesos, segons les estadístiques publicades pel Govern. La xifra de víctimes mortals a Sierra Leone va passar de 557-678 després de les morts que es van registrar dissabte. A més, les estadístiques diàries compilades pel Centre d'Operacions d'Emergència del país indiquen que també hi ha 81 nous casos de febre hemorràgica. El nombre total d'afectats pel brot que afecta diversos països de l'Àfrica Occidental no para de créixer. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va elevar dimecres passat a 3.338 el nombre confirmat de morts pel brot i en 7.178 el total de contagis. No obstant això, ha advertit que el seu informe no és complet, ja que no es coneix l'abast exacte del brot més gran de la història d'aquest virus, descobert el 1976 de la República Democràtica del Congo. 

A Libèria, el país més afectat, han mort fins ara 1.998 persones, per sobre dels 710 morts registrats a Guinea i els esdevinguts a Sierra Leone. A més, també s'han confirmat casos al Senegal i Nigèria. L'OMS va incloure en el seu últim balanç contagis en regions guineanes i sierraleoneses frontereres amb Costa d'Ivori, on no s'ha registrat de moment cap malalt.

Aquesta informació és real, però els mitjans informatius?, a penes li han dedicat el seu temps sobre tot els televisius. Ara, una sola infectada a Espanya i ja tenim el tema del dia a tots els telenotícies i programes com el d'Ana Rosa Quintana i altres per 'estil. Ara tothom sabia que no s'havien pres les mesures correctes, que no hi havien mitjans, etc, com sempre.

La gent d'Alcorcón, els veïns de la infermera afectada idiotament histèrics davant la por de contaminar-se. Tot plegat és lamentable i vergonyós. Ara, Piqueras de telecinco gaudeix com un verro, ja te tema per dies i de passada ni tan sols es parla de la consulta.

Vivim en una societat equidistant amb el mal dels altres i poruga en excés en el propi, una societat que es diu solidària, i no ho és,  la societat dels pobrets negrets de l'Africa, la compasiva de lluny, una merda de societat, tant els informants com els informats o millor dit, desinformats. És la por dels idiotes, els africans no tenen por, es limiten a sobreviure cada dia si poden i no tenen temps per tenir por, això és cosa dels opulents, no dels abandonats pels déus i els homes.

A LA BARBERIA 7.10.14

Feia molts anys que no anava al barber, a la barberia, a tallar-me els cabells, com tinc una filla que és perruquera me'ls tallava ella. Però com ha canviat de feina i ja no fa de perruquera, torno a anar a la barberia, tinc un noi magrebí al costat mateix de casa i aquí vaig anar. I clar, no vaig trobar el mateix ambient que hi havia a la barberia d'abans, sobretot quan era jovenet.

Darrere de casa, al carrer Campmany hi havia una barberia, la clàssica barberia de barri, ja que al centre hi havia el Martinoli - em sembla que encara hi és, almenys el rètol - que era una barberia més moderna on feien el 'esculpido a navaja' que era la ultima moda.

Tornant a la barberia de l'Enric que així crec recordar es deia el barber del carrer Campany, aquest era un personatge peculiar, veí de Polinyà, portava un peluquin impossible que semblava una enciamada i gairebé mai el duia ben posat del tot, a més, l'home tocava la trompeta i quan li venia la dèria parava d'afaitar o tallar els cabells i es posava a tocar-la, no massa bé per cert. Si passava una senyora de bon veure pel carrer, deixava de fer el que feia i sortia al carrer per dir-li alguna floreta, ja que era molt doner, mujeriegu que es deia abans, i piropo en comptes de floreta, que són conceptes postmoderns.

Les barberies d'aquella època era un lloc on es reunia la gent per xerrar de futbol, política o dones, s'hi fumava i llegia els diaris d'esports i també alguna revista de les verdes que es deia.

El barber solia donar molta conversa i hi entenia de tot, i la gent hi passava bona part del matí - normalment el dssabte - vindria a ser un substitutiu del bar. El barber, a banda de tallar els cabells amb tisora - res de moto - també afaitava amb la navalla, i per suposat, el massatge era Floïd, del que en parlava l'altre dia.

És tot un món que ha desaparegut, llevat que hagi escollit el barber equivocat en no ser forà, hauré de provar un que hi ha més avall de casa que és del país, a veure que tal, però és més lluny, i segurament més car.